dimecres, 1 de març de 2017

NO ENS CANSAREM DE BASTIR EL PONT DEL DIÀLEG



Sovint hi penso perquè és quan realment un estadista demostra la seva vàlua personal i ètica. Som a finals del mes d’abril de 1931, unes setmanes després que, fruït de la negociació, el diàleg i el pacte entre el president Macià i els representants de la República espanyola, la República catalana proclamada el 14 d’abril s’hagi convertit en Govern de la Generalitat de Catalunya. El periodista Josep Maria Planes entrevista al president Macià ja com a president de la Generalitat. Pregunta: “president, què és el pitjor que li pot passar al país?” resposta: “el pitjor que ens podria passar és que dividíssim el país per la meitat.” Una resposta que no oblido mai i que demostra l’autèntic patriotisme del president Macià. Una resposta que caldria que altres (alguns dels quals citen molt Macià i Companys però no els han llegit gaire) tinguessin la responsabilitat de no oblidar. De no obligar que Catalunya no és una part del tot. Catalunya, com qualsevol país, té els seus accents, matisos i sentiments d’identitat compartits. No és un bloc monolític darrere d’una pancarta. Com també deia Macià: els crits de la plaça no són la voluntat del poble.

El seny demostrat pel president Macià ens seria ara més necessari que mai situats com estem en un xoc frontal d’imprevisibles conseqüències entre el nacionalisme espanyol i l’independentisme català. Ningú sap que pot passar malgrat que tothom coincideix què ens caldrà a tots molt sentit de la responsabilitat per evitar que com a societat prenguem mal. Les posicions són clares i diàfanes: el Govern del PP i el nacionalisme espanyol demostren cada dia que davant les reivindicacions independentistes la resposta ha de ser fortificar-se darrere la muralla de la legalitat i no cedir ni un mil·límetre. Gravíssim error.

L’independentisme, per la seva banda, abocat ja fa temps a una mena de delírium tremens patriòtic, que combina el martiri polític amb una exaltació dialèctica sense precedents a la història del país, defensa que cal extremar la situació (la desconnexió unilateral) per forçar una “intervenció” internacional que “obligui” al Govern espanyol a reconèixer els seus postulats. Gravíssim error que demostra, a més, una falta de coneixement de com funcionen les institucions internacionals que fa esfereir (algú s’imagina, de debò, a la ONU enviant cascos blaus a Catalunya? O a la Unió Europea dient quelcom diferent del que ha dit fins ara, és a dir, que estem davant d’una qüestió interna d’un Estat membre i que ells no faran res que no sigui respectar la decisió d’aquest Estat membre?)

Ambdós nacionalismes, però, (tant el català com l’espanyol) tenen dos elements en comú. El primer és l’estigmatització del considerat adversari. Ni un ni l’altre creuen que calgui fer res més que atrinxerar-se a les seves posicions i no mostrar la més mínima empatia cap a les reivindicacions “alienes”. El segon, la burla (i quan dic burla ho dic en sentit literal) cap a tots aquells que, com els socialistes, defensem la via de la negociació, el diàleg i el pacte per trobar una sortida política a un problema polític real. Davant la possibilitat de construir el pont del diàleg el bombardeig arriba de les posicions atrinxerades de les dues ribes...

Malgrat tot els socialistes, també a les comarques tarragonines, no ens cansarem de treballar per assolir aquest necessari acord entre iguals. Entre iguals que poden ser diferents, que poden discrepar però que s’han de respectar, d’entre iguals que no només parlin de “llibertat patriòtica” sinó que facin real la imprescindible convivència amb benestar social de tots els ciutadans de Catalunya que són homes i dones iguals en dignitat i en drets, parlin el que parlin o tinguin el sentiment d’identitat nacional que tinguin.


És un objectiu fàcil? Veient la dinàmica actual, en absolut. És possible? No només és possible sinó que és imprescindible com cada vegada més s’anirà fent més evident. A tots els nacionalistes, del color que siguin, els dic que respecto els seus sentiments i les seves conviccions íntimes però els emplaço a recordar que com va dir a les Corts Generals el diputat Lluís Companys (i també posteriorment el president de la República espanyola Manuel Azaña) sense igualtat no hi ha llibertat. A Catalunya i Espanya qui no té garantits el drets a l’educació, a la sanitat, al treball, a un habitatge digne, etc. no és lliure en la mateixa mesura que un ciutadà que tingui aquestes necessitats cobertes. Assolir la llibertat amb igualtat és un objectiu de tots i no l’aconseguirem agitant banderes sinó aplicant polítiques redistributives que facin real un país amb justícia social. Aquesta almenys és la posició dels socialistes. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada