Aprofitant la meva curta
estada a Madrid amb motiu de la Fira Internacional de Turisme (FITUR),
permeteu-me que faci aquestes quatre ratlles amb unes petites reflexions.
Madrid ha canviat poc, almenys
pel visitant casual. El mateix paisatge, les mateixes llums, grans avingudes,
milers de cotxes.... Sempre m’he sentit benvingut a aquesta ciutat, i mai m’he
sentit rebutjat ni mal mirat.
Madrid té una manera especial
d’acollir a la gent. Ciutat cosmopolita, diversa i plural, amb gent arribada de
tot arreu. Com deia un company “En Madrid lo difícil es encontrar madrileños”.
I és cert.
Però anem una mica més enllà
de les sensacions que tots podem tenir en arribar a Madrid.
I per fer-ho cal anar cap un
clàssic: els taxis i les emissores que pots escoltar, i el paper que juga
aquest medi de transport com a “comentaristes”, “tertulians” i/o “entorn”
polític, molt més influent que no pas una Rahola a Catalunya o un Marhuenda a
Espanya o un Roncero en el Madridisme caspós i castís..
Un, coneixedor de fenomen, no
vol treure el tema de l’actualitat política, però només pujar et sens obligat,
ja que allò primer que s’escolta després del típic “Lléveme a....” és una veu
que brama política a través de les ones, i és clar, com impedir que el senyor
taxista hi fiqui cullerada?
I comencem. “Aquí se habla
mucho y se hace poco” comença. “Ya”, contesto jo com rebutjant el tema. Però a
partir d’aquí es desperta un catàleg d’opinions. Bé, opinions no,
certificacions polítiques on ningú se salva de la crítica ferotge amb arguments
que majoritàriament estan més a prop de la “derechona madrileña” on si s’ha de
salvar algú serà en Rajoy, destruir el PSOE i el que ells anomenen “izquierda
radical” i als qui “quieren romper España”. Fa por.
I el perill arriba quan et
deixa anar la pregunta que no volies escoltar: “¿Y usted de dónde es?”. Després
de diferents experiències no molt afortunades, tinc la temptació de dir que d’Astúries,
però el meu accent em delata, i com que també tens l’esperit guerrer confesso
que sóc català.
A partir d’aquí ja no hi ha ni
dreta ni esquerra, ni PSOE ni “izquierda radical”, senzillament hem arribar a
l’infern: tothom dolent. Aquí s’han acabat els unionistes, els catalanistes,
els independentistes. Tots cap a l’olla!!
Aquest cop però he tinguts
sort, no m’ha pogut preguntar a què em dedico. L’arribada al destí em salva de
la situació (gràcies destí).
Dels taxis de Madrid sempre
surto amb la sensació que tot està perdut, i ho dic en el sentit més ample del
seu significat: tot és tot: la democràcia, la dignitat política, la humanitat,
el respecte...
Si tinguéssim, imaginàriament,
a tota la societat espanyola, catalana, basca, etc. dins d’un taxi de Madrid en
sortiríem ferits de mor, segurament no hi hauria ni autonomia, ni esquerres ni
dretes i la política quedaria reduïda a una sola ideologia, normalment
dictatorial on tots passaríem pel ritme marcial dictat per un senyor amb gorra
i moltes medalles. I no ho dic pel taxista, ho dic pel que s’escolta a través
d’unes emissores que transmeten bilis contra tot el que fa olor a progrés o a
una societat plural i plurinacional. Són proclames, no opinions, i molt menys
informació del que ja fa temps s’ha deixat de practicar a favor d’uns
interessos concrets que no acostumen a ser el reflex de tota una societat, fet
aquest que no és exclusiu de Madrid, sinó d’arreu (Catalunya inclosa).
La sort, la bona sort de tots
i totes, és que un cop un deixa el món del taxi es retroba amb la realitat, i
el que es veu és el que veiem cada dia miris on miris: gent que té unes
preocupacions, unes persones que lluiten per sobreviure i que cerquen el seu lloc
a la societat, pressa de polítiques que ens han deixat més pobres, unes
polítiques que permeten abusos i estafadors, una societat que ens guia cap el
barranc de l’egoisme i el poc sentit de col·lectivitat.
I al mateix temps et retrobes
amb un Madrid viu, plural, dinàmic. Centralista, sí, però no és la única
ciutat. I si ens cal entesa, ponts de diàleg, respecte i un canvi real, potser
també hauríem de parlar del “fet diferencial madrileny”.
Article de Jordi Solé publicat al Més Tarragona