dissabte, 31 de gener del 2015

DESAPRENDRE A PENSAR



Crec sincerament que no es pot aprendre a pensar –que és una de les coses més orgàniques del món- però el Govern del PP ha demostrat que si es pot desaprendre a pensar. Vegem, sinó, la campanya propagandística que està exhibint el PP amb el discurs de la “milagrosa recuperación económica.” Cada dia els ciutadans ens aixequem amb alguna declaració apoteòsica d’un dirigent o ministre del PP, quant no del mateix Rajoy, que semblen competir per a veure qui fa la sentència més triomfalista: “estamos creciendo más que Alemania”, “se crea empleo y bien remunerado”, “los españoles ya no tienen miedo a perder su puesto de trabajo”, per citar només algunes de les més recents.

Per desgràcia la realitat és tossuda i tan sols cal repassar les dades objectives de les mateixes pàgines webs dels organismes oficials per veure com aquesta burda propaganda es desfà com un sucret. Recuperació econòmica? En aquests moments tenim quasi 8.000 cotitzants menys a la Seguretat Social a la província de Tarragona dels que teníem quan el PP va guanyar les eleccions. Ocupació estable i ben pagada? A les comarques tarragonines el 92% dels nous contractes de treball són temporals (de vegades tan sols es contracta per dies, setmanes) i amb retribucions salarials molt baixes. La crisi ja és cosa del passat? A veure senyors del PP, si això és cert perquè el Govern de Rajoy ha retallat la quantia de les beques universitàries quan, al mateix temps, s’han incrementat exponencialment les taxes i els preus de les matricules de la universitat? A la nostra província la quantia mitjana de les beques que concedeix el ministeri s’ha reduït en 462 euros per alumne amb el Govern del PP. Com és possible? No diuen que ja s’han superat les dificultats? Aleshores perquè continuen retallant? Pel plaer de fer-ho? 

Les retallades que ha impulsat el Govern del PP han afectat especialment el món de la cultura i de l’educació d’aquest país. Pel que sembla volen relegar als investigadors científics, als creadors, als músics, als pintors o als escriptors al paper de pesos morts. No és casual, al PP li interessa una societat que accepti sense reflexionar el discurs de la recuperació econòmica i aquí el pensament crític sempre serà la primera víctima. Aquesta fe messiànica en la miraculosa recuperació -absolutament virtual a peu de carrer- ha arribat a límits grotescos, per exemple, recordo que quan es van aprovar els primers pressupostos de Rajoy (que implicaven la retallada en serveis i prestacions socials més gran de la història contemporània del país) un dels mitjans de comunicació al servei de l’aparell de propaganda del PP va titular: “lluvia de millones”.


No caiguem en aquesta pedanteria absurda. Oferim una mica d’espai al pensament i reflexionem sobre la realitat d’aquesta autoproclamada “recuperació.” No hi ha res més mobilitzador que el pensament. Amb la retallada de les llibertats que hem patit amb el Govern del PP la capacitat de pensar representa el nostre únic recurs, l’únic camí capaç de portar-nos a aquestes armes eficaces que són la crítica i la lucidesa. Sempre que s’estableix un pensament únic, sigui el de la “recuperación económica” o de l’ordre que sigui, el poder tendeix a suprimir l’àmbit del pensament encara que tingui un auditori petit. No s’equivoquen. Quan les el.lits extractives controlen el poder econòmic i el poder mediàtic d’una societat el poder polític cau com una fruita madura (com va demostrar durant anys el senyor Berlusconi a Itàlia). Per això, davant de la mutilació de la cultura i de l’educació que ha practicat el PP la nostra voluntat d’involucrar-nos amb la capacitat de pensar i de reflexionar és també un compromís polític. El sols fet de pensar és, ara mateix, polític.    

Article de Diana Salvadó publicat al Diari de Tarragona 

dijous, 29 de gener del 2015

EL PSC REGISTRA UNA BATERIA DE PREGUNTES AL PARLAMENT EN RELACIÓ A UN OPERATIU DELS MOSSOS D’ESQUADRA A L’ESTACIÓ DE TREN DE TARRAGONA




El diputat tarragoní Xavier Sabaté, juntament amb el diputat Ferran Pedret, ha formulat 17 preguntes al conseller d’Interior de la Generalitat en relació a un operatiu de seguretat dut a terme pels Mossos d’Esquadra aquest 24 de gener a l’entorn de l’estació de tren de Tarragona.

Cal recordar que durant aquest operatiu, presumptament, els agents del Mossos d’Esquadra haurien registrat i escorcollat a diverses persones que es trobaven a l’estació o al seu entorn més immediat.

En relació a aquesta qüestió el diputat Xavier Sabaté ha explicat que “el nostre grup parlamentari vol saber si va existir un dispositiu de seguretat planificat per part dels Mossos el dia 24 de gener a l’estació de tren de Tarragona, si es va establir algun control de documentació, per quines raons els agents haurien procedit a identificar i escorcollar a un menor d’edat i per quines raons els agents haurien emplaçat a aquest jove a descalçar-se, treure’s l’abric i romandre en aquesta situació mentre es produïa l’escorcoll.”

Així mateix, el grup socialista vol conèixer si els Mossos van procedir a establir altres identificacions aquell dia a l’entorn de l’estació, quins són els criteris emprats pels agents i si un d’aquests criteris és l’aparença ètnica dels ciutadans que circulen per l’espai públic.

“Si el que denuncien els familiars del noi és cert no entenem perquè no es va permetre a aquest jove efectuar una trucada als seus pares, perquè presumptament un agent hauria interpel·lat al noi dient-li que “no el volien veure mai més per allà” i quina és la base legal d’una admonició d’aquestes característiques per part d’un agent de la policia.”

Xavier Sabaté també emplaça al conseller a què expliqui si considera normal o aleatori que aquest menor d’edat escorcollat el 24 de gener a l’estació de tren de Tarragona hagi estat identificat sis vegades més per part d’agents de les forces i cossos de seguretat de l’Estat tenint prenent que es tracta d’una persona originària de la República Dominicana i, per tant, de pell bruna.

“També volem conèixer si aquesta identificació va derivar en una ressenya policial que afecti al menor i si aquestes identificacions van ser requerides a persones amb aparent origen magrebí, llatinoamericà o subsaharià.”


En darrer terme, el PSC pregunta al conseller d’interior sobre si s’ha obert alguna investigació per tal d’escatir que va passar realment en aquest operatiu, quin és el capteniment del Govern respecte al controls de documentació i identificacions policials en base al que es coneix com a “racial profiling” i quines són les instruccions que reben els agents i la seva formació en matèria de tractament de la diversitat, drets humans i drets de la infància.

EL PSC DENUNCIA QUE AMB EL PP AL GOVERN LA QUANTIA DE LES BEQUES UNIVERSITÀRIES S’HA REDUÏT UN 16% A TARRAGONA



El grup parlamentari socialista de les comarques tarragonines ha denunciat aquest dijous que el Govern del PP ha baixat la quantia mitjana de les beques universitàries per primer cop al nostre país en els darrers 15 anys.

Així, segons resposta oficial del Govern a una pregunta formulada pel grup parlamentari socialista, la quantia mitjana total, a tots els nivells universitaris, a la demarcació de Tarragona va passar de 2.798 euros el curs 2010/11 –darrer any de Govern socialista- a 2.336 euros el curs 2013/14 amb Govern del PP. 

“És a dir, en només tres anys la quantia mitjana de les beques universitàries a la nostra província s’ha reduït en 462 euros per alumne, o el que és el mateix: les beques han experimentat una davallada del 16% en relació al 2011. Cal tenir present que és el primer cop, des del curs 1997/98, que es registra una disminució de la quantia de les beques”, segons ha explicat el diputat Joan Ruiz.

És dóna la circumstància que la quantia mitjana de les beques universitàries a Tarragona és inferior al de províncies veïnes com Castelló (2.490 euros) o Terol (2.520 euros).

“El pitjor és que aquesta reducció de les beques ha coincidit amb el creixement exponencial de les taxes universitàries” el que ha suposat “un autèntic torpede en la línia de flotació del futur dels joves d’aquest país, també dels tarragonins.” A més, el Govern del PP ha endurit els requisits acadèmics i ha eliminat la transparència en la concessió de les beques públiques.

En dades absolutes, l’import global per a beques universitàries i per a l’educació en general ha davallat progressivament amb el Govern del PP. En aquest darrer pressupost de l’executiu de Rajoy les beques pateixen una nova laminació de 75 milions d’euros mentre que l’acumulat des de que governa el PP ja registra 210 milions menys de pressupost en beques.

“Les xifres objectives que aporta el mateix Govern del PP són totalment eloqüents i demostren el cinisme de la campanya propagandista sobre la miraculosa recuperació econòmica que sacsegen els apologistes de Rajoy i de les seves polítiques d’austeritat i retallades. La pregunta que formulem és molt senzilla, malgrat que ningú al PP la vulgui respondre: si el què diu el Govern sobre la sortida de la crisi és veritat com és que continuen retallant a dues mans en serveis i prestacions essencials com les beques universitàries?”, ha reblat Joan Ruiz.


“El ministre Wert porta tres anys mentint a la ciutadania, presumint que mai a la història del país un Govern ha invertit tant en beques com el de Rajoy quan la realitat objectiva és que han acumulat una retallades de més de 210 milions d’euros en beques. La mentida política, doncs, és consolida com l’autèntic ADN que identifica i caracteritza al Partit Popular.” 

LA “PINZA” PP-PODEMOS



“Hay que votar a IU para cambiarlo todo.” Aquest era el leitmotiv permanent de la campanya de Julio Anguita i de Izquiera Unida a les eleccions generals de 1996. Segons Anguita, el rival a batre no era la dreta del PP sinó els socialistes a qui acusava de tots els mals humans i divins que sacsejaven la humanitat des de que Pandora va obrir la famosa caixa. Igual com ara, en aquell moment estàvem patint els efectes d’una crisi econòmica que havia incrementat l’atur (encara que no amb tanta intensitat com ara). L’obsessió anti-socialista de l’aleshores màxim líder de IU era tal que va incloure, com ell mateix reconeix a les seves memòries, un sopar amb José Maria Aznar a la casa d’un conegut director d’un diari conservador on, entre d’altres coses, Anguita va obtenir barra lliure a la secció d’opinió del diari en qüestió per fustigar al Partit Socialista.

I quin va ser el resultat de les eleccions? Doncs una àmplia victòria de l’electorat progressista que va superar els 12 milions de vots, molt per sobre del PP que no va arribar ni tan sols als 10 milions de sufragis. I quina va ser la conseqüència d’aquests resultats? Doncs quatre anys de Govern Aznar (seguit després per una majoria absoluta del PP l’any 2000), en els quals –entre d’altres coses- es va impulsar la liberalització del sòl que va derivar en un boom immobiliari amb el conseqüent increment exponencial dels preus dels habitatges que després ens va esclatar a la cara. És a dir, lluny de “cambiarlo todo” els ciutadans que volien un “canvi de debò” es van trobar amb vuit anys de Govern monocolor del PP i de la dreta més rància.

És interessant recordar-ho ara perquè en bona mesura ens trobem en un escenari similar al d’aleshores tot i què molt més radical ja que tant l’atur com les desigualtats socials estan en paràmetres record. No cal perdre molt de temps parlant del PP. Els escàndols de corrupció que han protagonitzat (què cal dir, per citar només un cas, de l’escàndol Bárcenas?) sumat a aquesta cínica campanya de propaganda consistent a dir que “la crisis ya es cosa del pasado” i que la situació econòmica va a les mil meravelles tindrà l’efecte d’un boomerang electoral. L’altre dia, per exemple, mentre parlava amb un conegut que està a l’atur vaig ser testimoni de com contemplava per televisió una d’aquestes declaracions entusiastes d’algun ministre del PP (crec recordar que era De Guindos de venia a dir que estem creixent més i millor que Alemanya). Ho recordo perquè hi ha una mirada única i especial que reflexa la sensació que té algú quan li estan prenent el pèl i s’estan burlant del seu patiment...

Malgrat això existeix el perill real que el PP torni a governar, fins i tot perdent la meitat dels vots que va obtenir el 2011, si l’electoral progressista i d’esquerres queda fragmentat a les urnes. No és una hipòtesis, ja va passar a les recents eleccions europees. No cal dir que el PP es frega les mans cada cop que una enquesta dóna un resultat significatiu a Podemos. És l’escenari somiat pels estrategs del PP, per això es dediquen a parlar dia i nit de Podemos per cohesionar al seu electorat i dividir el vot progressista.   

D’altra banda, les equívoques declaracions dels autoproclamats líders de Podemos també resulten, com a mínim, curioses. En una recent entrevista el seu màxim dirigent es despenjava afirmant que això de la dreta i de l’esquerra és una cosa de “trileros” (sorprenent afirmació venint d’algú que es va formar políticament a les joventuts comunistes), i afirmava que totes les solemnes promeses que van fer a les eleccions europees de rendes universals, augments de sous, prejubilacions, etc. s’havien caigut del seu programa perquè “nos han dicho” que no es poden dur a terme (qui “nos han dicho”? quan s’han donat compte?). I tot amanit amb la mentida de què el Partit Socialista pactarà amb el PP després de les eleccions, falsedat manifesta que es comprova fàcilment repassant la història: des de les primeres eleccions democràtiques l’any 1977 no hi ha hagut cap Govern d’aquestes característiques, cap en quasi 40 anys! No hi haurà cap coalició ni cap pacte, el vot als socialistes és la garantia de l’alternativa al PP.  


Comprenc el malestar dels ciutadans que volen un canvi profund davant de les injustícies i de les brutals retallades que han impulsat els Governs de la dreta però a aquestes persones els dic que l’únic canvi real per transformar la realitat i afavorir els interessos de les classes populars, dels treballadors, d’aquells que es guanyen la vida amb el seu esforç, vindrà de la ma d’una àmplia victòria socialista. En cas contrari aquesta nova edició de “la pinza” tornarà a afavorir quatre anys més de Govern del PP.     

Article de Maria Jesús Sequera publicat al diari Més Tarragona 

dimarts, 27 de gener del 2015

EL PSC RECRIMINA QUE ALBERT ABELLÓ NO HAGI FET EFECTIVA LA SEVA DIMISSIÓ DE LA CAMBRA DE COMERÇ EN ENTRAR EN POLÍTICA



La portaveu de la comissió executiva de l’agrupació socialista de Tarragona, Sandra Ramos, en relació a la presentació de la dimissió efectuada pel fins ara president de la Cambra de Comerç de la ciutat, ha lamentat avui que “aquesta dimissió no s’hagi realitzat amb caràcter immediat un cop el senyor Abelló va decidir acceptar la proposta de Barcelona en el sentit que encapçalés la candidatura de CiU a Tarragona.”

Segons la portaveu dels socialistes tarragonins “el senyor Abelló ha estat utilitzant la Cambra de Comerç en interès i benefici propi, tal i com ha estat públic i notori, ja que ha utilitzat tant l’edifici com els mitjans materials i humans de l’ens cameral per aquesta campanya de promoció política.”

Així mateix, com a conseqüència d’això, el PSC considera que és imprescindible realitzar i fer pública una auditoria dels estudis, informes i contractes que hagi realitzat o pagat la Cambra de Comerç, així com conèixer quina ha estat la seva utilitat pràctica. D’aquesta manera el conjunt de la ciutadania podria conèixer si aquests treballs i documents van formar part de la seva campanya de promoció personal a la candidatura política. De tot això, en tenim un clar exemple, com és l’últim informe fet públic sobre l’aparcament a Tarragona, el qual estava clarament dirigit a promocionar la candidatura personal del senyor Abelló. “Amb tot, les conclusions que es poden extreure d’aquest estudi és que pretenia ser candidat a l’alcaldia de Reus, més que no pas de Tarragona.”

“Queda clar, doncs, que el senyor Abelló ha fet una constant utilització de la Cambra de Comerç amb finalitats polítiques, i això és inadmissible perquè la Cambra no és patrimoni del senyor Abelló, sinó que és una entitat de dret públic i com a tal hauria de ser model de transparència i d’imparcialitat.”

Finalment, “des del PSC ens congratulem que el senyor Abelló hagi pogut alliberar i assumir d’una vegada la seva vocació política ja que per a nosaltres aquesta és una funció noble, cívica i d’interès ciutadà, malgrat que ell opini que l’activitat dels polítics és denigrant i vergonyosa. Ara bé, un cop constatat que s’ha decidit a fer el pas per entrar en el món de la política, voldríem suggerir-li un canvi en la seva actitud i conducta públiques. Nosaltres considerem que aquestes han d’estar orientades a la veritat, el servei públic, a la transparència i al treball en comú i per al conjunt de la ciutadania i, de pas, per a què no adopti conductes impròpies que el portin a destacar en la seva activitat política per la mentida.”


En aquest sentit, Sandra Ramos ha recordat que en la seva encara curta etapa com a polític al senyor Abelló ja se li poden comptabilitzar tres mentides públiques: primer va dir que no entraria en política, després va dir que no es presentaria sense comptar amb el suport de Victòria Forns (quan finalment es va acabar enfrontant amb la senyora Forns per encapçalar la llista) i, finalment i segons sembla, malgrat que va assegurar que en la seva llista no hi haurà ningú amb passat en la funció pública en breu es coneixerà aquesta llista i podrem comprovar si Albert Abelló ha sumat la seva tercera mentida consecutiva com a candidat de CiU.       

JOAN RUIZ: “AMB EL PP AL GOVERN TARRAGONA HA PERDUT 7.900 AFILIATS A LA SEGURETAT SOCIAL”



El PSC ha denunciat aquest dimarts que “des de que Mariano Rajoy és president del Govern el nombre total d’afiliats a la Seguretat Social a la província de Tarragona ha caigut en quasi 8.000 persones (en concret, 7.907 afiliats menys). Així, hem passat de 276.524 afiliats quan el PP va formar Govern a 268.617 ara, d’acord amb les dades oficials del mateix ministeri de Treball”, segons ha donat a conèixer el diputat per Tarragona Joan Ruiz.

“Davant l’eufòria sobre la situació econòmica que exhibeix el PP la pregunta és molt clara: com és possible que es digui que “la crisi ya es cosa del pasado” mentre, al mateix temps, es constata que hem perdut treballadors afiliats a la Seguretat Social en relació al 2011? La veritat és que moltes persones han hagut de marxar a treballar a l’estranger i moltes altres estan tan desesperades que ni tan sols s’apunten a l’atur...”

En aquest sentit el diputat socialista ha emplaçat als diputat del PP per Tarragona a què expliquin el perquè “si la crisi ja és història, com ens diuen cada dia, com és possible que el Govern del PP continuï retallant en beques, en dependència o en recursos adreçats a combatre la violència de gènere, per posar només tres exemples flagrants?”

“El problema és que ja fa molt de temps que els estrategs i dirigents del PP no trepitgen el carrer i es dediquem a amagar-se darrere de pantalles de plasma”, ha afirmat Joan Ruiz. “La veritat és que la crisi mai serà cosa del passat mentre la major part del treball que es crea sigui temporal i en precari, per dies o per setmanes, una realitat de la què el PP –sorprenentment- no diu ni mitja paraula.”


Davant d’aquesta situació el diputat tarragoní ha explicat que l’alternativa socialista al Govern del PP se centra en crear bona ocupació, lluitar contra l’augment exponencial de les desigualtats socials que s’ha produït amb l’executiu de Rajoy i impulsar un rearmament moral del nostre sistema polític i institucional “per evitar que casos tan escandalosos com la trama corrupta protagonitzada per Bárcenas i el PP mai a la nostra història es puguin tornin a produir.”

dilluns, 26 de gener del 2015

BÁRCENAS I LA TÀCTICA DE L’ESTRUÇ DEL PP



“Luis ha sido fuerte de verdad. He sido fuerte, el PP no tiene nada que temer”, aquestes escandaloses declaracions (que es refereixen al famós SMS que en el seu moment Rajoy va enviar a Bárcenas: “se fuerte Luis, mañana te llamo”) han indignat novament a una societat estupefacta i atònita davant la impunitat, arbitrarietat i covardia moral que exhibeix el PP en relació al Cas Bárcenas. Un autèntic escàndol en el què el PP s’ha limitat a llançar pilotes fora i mirar cap a un altre costat, l’actitud clàssica dels que tenen molt a ocultar.    

Els arguments ridículs del PP es desqualifiquen per ells mateixos. Sortir ara amb un comunicat en el què diuen que Bárcenas ja no és militant del PP no entra dins, ni tan sols, de la categoria de sarcasme bufonesc. El que venen a insinuar és que durant els anys en què Bárcenas va exercir de totpoderós gerent i tresorer del partit va abusar de la bona fe de la cúpula dirigent. És a dir, que Rajoy i companyia són una mena de pobres passerells que col·loquen i defensen a qui ara ells mateixos defineixen com a un delinqüent sense que ningú s’assabentés de res. Ningú va veure res, ningú va sospitar...però com es poden dir aquestes insensateses que farien somriure fins i tot als alumnes de primària?

Per què ens fem una idea de la dimensió de la trama corrupta de la què estem parlant, els 48’2 milions d’euros que ja estan demostrats que Bárcenas tenia amagats en comptes opacs a paradisos fiscals són, per exemple, una quantia superior a TOTA la inversió que la Generalitat destinarà a la província de Tarragona enguany (ahí es nada! Que diria un castís).         

Estem davant de quelcom més que un fet aïllat, estem davant d’una trama complexa de blanqueig de diners. I en aquest sentit cal recordar (i allà estan les hemeroteques per constatar-ho) que quan van sorgir les primeres informacions sobre la trama de corrupció Gürtel, que implicaven de ple al PP, el mateix Mariano Rajoy i la cúpula popular van sortir en tromba per denunciar que “no estamos delante de una trama del PP, estamos delante de una trama contra el PP”, segons afirmació literal de Rajoy. La secretaria general del PP, la senyora De Cospedal, afirmava indignada que els socialistes “han montado una campaña de difamación contra el PP” que, segons ella, “está perfectamente orquestada. El PP no reconece como partido ninguna responsabilidad” en la trama de corrupció que s’estava investigant.

Doncs bé, la fiscalia anticorrupció ha demanat ara 800 anys de presó per als 41 processats -entre els quals tres extresorers del PP- d’aquesta xarxa corrupta, considera confirmada l’existència d’una caixa B de finançament del PP (dirigida pels seus tresorers) i inclou al PP a títol lucratiu en la trama. En qualsevol país democràtic els màxims responsables del partit afectat per aquest escàndol sense precedents haurien dimitit ipso facto després de demanar perdó a la ciutadania. I què fa el PP? Res! Dir que Bárcenas ja no és militant del PP i “a otra cosa mariposa”. O sigui, si algú té una empresa posa un corrupte al capdavant de la gerència, aquest roba a dues mans, i després és descobert l’única cosa que ha de fer és dir que “a partir d’aquell moment” ja no forma part de l’empresa per desvincular-se del tema i no assumir cap responsabilitat... És fabulós!    


Els socialistes compartim plenament l’enuig dels ciutadans per tot aquest escàndol que considerem absolutament indignant. És increïble que Bárcenas surti al carrer quan ni tan sols ha complert els dos anys de termini màxim que marca la llei. A diferència del PP que es limita a aplicar la tàctica de l’estruç i negar la realitat, nosaltres estarem especialment amatents a totes les noves dades que ens aporti la instrucció del cas, incloses les comissions rogatòries que encara queden a Suïssa. Serem implacables amb la corrupció, fins a les últimes conseqüències.      

Article de David Gonzalez publicat al Diari de Tarragona 

dijous, 22 de gener del 2015

EL PSC DE VALLS INICIA LA CAMPANYA “VISITA ELS BARRIS”



L’agrupació socialista de Valls ha iniciat aquest dijous la campanya “visita els barris” que pretén conèixer de primera ma quina és la realitat del teixit social i ciutadà de Valls i recollir les reivindicacions i anhels dels ciutadans a l’hora de configurar el programa electoral del PSC a les eleccions municipals del maig d’enguany.

Segons ha subratllat l’alcaldable socialista Rosa Maria Ibarra, “volem anar als barris de la ciutat per preguntar directament a la gent sobre el grau de satisfacció que tenen en relació als serveis municipals, els equipaments de l’Ajuntament, la neteja de la via pública, etc. Els socialistes tenim la convicció que l’Ajuntament ha d’estar al servei dels ciutadans, donant resposta als seus problemes quotidians, i per això prioritzarem el contacte directe amb els vallencs i vallenques.”

La campanya dels socialistes vallencs s’inicia avui al barri de les Comarques. Aquesta acció inclou el repartiment de díptics informatius en els què es demana a la ciutadania que valori els aspectes essencials del seu barri com ara la mobilitat, els espais públics, la seguretat o els serveis municipals.


“Els socialistes volem un Valls capital també en participació i implicació ciutadana. Tinc la convicció que aquest és un dels nostres principals actius com a ciutat i no en podem renunciar. Ans el contrari, hem de reforçar els instruments per canalitzar l’extraordinària energia i emprenedoria dels vallencs i vallenques. No volem un Valls projectat per algú tancat en un despatx, sinó obert a totes les aportacions en positiu que vinguin directament de la ciutadania”, ha afirmat l’alcaldable del PSC.

EL PSC PRESENTA UNA BATERIA D’INICIATIVES AL PARLAMENT PER SABER LES CONSEQÜÈNCIES DE L’ENTRADA EN VIGOR DEL NOU SISTEMA DE CONTRACTACIÓ I PRESTACIÓ DE SERVEIS DEL CATSALUT A LA REGIÓ SANITÀRIA DE TARRAGONA



El grup parlamentari socialista ha entrat a registre una bateria de preguntes i sol·licituds de compareixença al Parlament a fi i efecte de conèixer i saber les conseqüències de la possible entrada en vigor del nou sistema de contractació i prestació de serveis sanitaris amb càrrec al Servei Català de la Salut, segons decret aprovat pel Govern el passat 5 d’agost.

Segons ha posat de relleu la diputada socialista, Núria Segú, aquest nou model “afectarà tots els centres hospitalaris de Catalunya que són proveïdors del CatSalut. A la nostra regió sanitària es veuran afectats tots els hospitals tret de l’Hospital Joan XXIII de Tarragona. Així mateix, també podria afectar als ambulatoris que no són de l’I.C.S. Per tant, planteja molts interrogants que ni el conseller ni el Departament han aclarit: Quan entrarà en vigor aquest nou decret? Quin estalvi suposarà pel CatSalut? Quins nous criteris de contractació s’utilitzaran? Quin serà el nou model de pagament dels serveis sanitaris a cada línia assistencial? Volem saber la resposta a aquestes preguntes bàsiques que afecten un dels drets essencials dels ciutadans.”

Així mateix, la portaveu socialista en matèria de Salut ha interpel·lat al conseller en seu parlamentaria. Núria Segú ha lamentat que el Govern no hagi actuat amb premura ni en el cas dels nous medicaments antivirals que curen l’hepatitis C, ni el cas de la demanda unànime de la societat pel que fa a la cobertura horària del servei d’hemodinàmica de Tarragona.


“En ambdós casos han perdut una magnífica oportunitat d’anticipar-se, detectar les necessitats reals dels ciutadans i prendre les decisions oportunes. El cas del servei d’hemodinàmica és flagrant. Des de l’any 2011 diferents grups parlamentaris hem demanat en aquesta cambra que facin el que estava previst en el protocol d’implantació i seguiment del Codi infart a Catalunya que va impulsar l’anterior Govern de progrés. I què han fet vostès conseller? Res, vostès van tard, conseller, van molt tard. Governin d’una vegada a favor dels pacients!”, ha conclòs la portaveu socialista.      

ALEJANDRO, QUIN GRAN CANDIDAT PER A REUS!



Vull començar aquestes línies recomanant la lectura de l’article que Alejandro Fernández va publicar aquest passat dilluns al Diari de Tarragona. Segurament a algú li estranyarà que jo recomani un article signat per un membre de l’oposició molt crític amb el meu treball com a consellera, però el motiu és ben senzill: el seu propi article desqualifica el senyor Fernández, ja sigui per ignorància o per mala fe, per seguir proposant-se com a candidat a alcalde de Tarragona.

Anem per parts. L’article del senyor Fernández comença parlant d’un amic imaginari que afirma que aparcar a Tarragona li surt tan car com sopar-hi. I el senyor Fernández, en lloc d’il·lustrar el seu amic, fa seva aquesta afirmació i la reprodueix. Assumeixo que no menteix i, per tant, em crec la conversa amb el seu amic, però em sorprèn fins a l’extrem que el senyor Fernández, regidor de Tarragona i candidat a alcalde, hagi perdut tant temps a Madrid o mirant cap a Reus que no hagi tingut ni un sol moment per aprendre i recordar que aparcar a Tarragona durant la nit té un cost de només 0’60 € per hora en aparcament municipal, cobert i vigilat. I això per no parlar de les zones blaves i verdes, que són gratuïtes durant la nit.

Així que tenim dues possibilitats: o l’amic de l’Alejandro sopa molt barat, per només 0’60 €, o bé s’ha equivocat de ciutat.

Però anem més enllà, perquè la resposta anterior em sembla massa evident, simple i fins i tot pot fer riure. Així doncs, plantegem la qüestió amb arguments i fent alguna consideració addicional. En la seva admiració per Reus, el senyor Fernández oblida que, ara fa uns mesos, els mitjans de comunicació es van fer ressò de les pressions municipals viscudes a la ciutat que ell tant admira i que van provocar la retirada d’unes tanques comercials que anunciaven, precisament, ofertes d’aparcament municipal a Tarragona. Va ser una autèntica llàstima que el senyor Fernández no recolzés públicament la postura del nostre Ajuntament, però cal tenir en compte que a Reus governava el PP i potser això va ajudar a silenciar la seva veu sempre punyent.

Ara, en canvi, suggereix que la solució a tot plegat és arribar a un acord per a que els aparcaments privats baixin els seus preus, ja que aquests ho estan desitjant. És curiós i fins i tot preocupant que plantegi aquest argument, ja que els aparcaments privats són molt lliures de baixar preus si ho consideren oportú, i no necessiten cap permís municipal per fer les ofertes que vulguin. I en qualsevol cas, ni un sol dels aparcaments privats o concessionats de Tarragona s’ha dirigit a l’Ajuntament en relació a aquest assumpte.

Però encara hi ha més. El senyor Fernández sorprèn també amb un altre argument ben curiós: baixar el preu de l’aparcament del Serrallo. Em sembla perfecte, però hauria de parlar amb el seu responsable, que en cap cas és l’Ajuntament perquè aquest aparcament es troba fora de l’espai municipal i, per tant, no hi tenim cap competència. En qualsevol cas, em resulta sorprenent que el senyor Fernández pensi que el problema de l’aparcament a la Rambla se soluciona aparcant al Serrallo.

Val a dir que totes aquestes idees que llença el senyor Fernández van en línia amb el que va fer quan ell governava la ciutat. O no? Fem memòria. Durant la seva etapa de govern municipal es van construir diversos aparcaments, però tots ells de concessió, perquè els municipals són d’època socialista. Entre els que porten el segell del senyorFernández hi trobem els de tots els trams de la Rambla, alguns dels quals han hagut de ser rescatats per l’Ajuntament. I això per no parlar de l’únic “aparcament municipal” construït en la seva etapa de governant, l’”aparcament fantasma” de Jaume I del qual en pagarem les conseqüències durant molts anys.

És una llàstima que, de tant mirar cap a Reus, el senyor Fernández no conegui les atractives ofertes d’aparcament que actualment ofereix Tarragona. Per exemple, que aparcar durant la nit, de 21 a 6 hores, costa només 0’60 €/hora. O que hi ha un aparcament, el de Joan XXIII, que ofereix aparcar-hi tot el mes, 12 o 24 hores diàries, per només 20 i 38 € respectivament. I encara més, en aquests moments i fins al 28 de febrer, els comerciants de Tarragona obsequien amb dues hores d’aparcament gratuït als seus clients.

En resum, que per resoldre el problema de l’aparcament a Tarragona val més que els ciutadans i ciutadanes segueixin confiant en l’alcalde Ballesteros.

Article de Begoña Floria publicat al Diari de Tarragona

dimecres, 21 de gener del 2015

JOAN RUIZ: “EN NOMÉS TRES ANYS PP I CiU HAN REDUÏT EL PERSONAL DOCENT DEL SISTEMA EDUCATIU EN 222 PERSONES A TARRAGONA”




El diputat socialista Joan Ruiz ha denunciat avui que “en només tres anys (des de finals de 2011 fins a finals de 2014) el Govern del PP –i el Govern de CiU a la Generalitat- mitjançant retallades als pressupostos han dilapidat l’equitat del nostre sistema educatiu i han accentuat les desigualtats d’una manera exponencial.”

Així, segons les mateixes dades del butlletí de personal al servei de les Administracions Públiques del Ministeri, el sistema educatiu a la província de Tarragona ha patit, entre finals de 2011 i finals de 2014, una reducció de personal docent de 222 persones, entre educació general i universitats. “I això que, al mateix temps, ha crescut el nombre d’alumnes!”

Segons Joan Ruiz, “aquestes dades no són casuals sinó que són conseqüència directa de les retallades que en el cas del Govern de Rajoy sumen ja més de 6.000 milions d’euros en educació. 6.000 milions d’euros en tres anys! I això que, segons ells, “ya hemos salido de la crisis”. En fi...”

“La veritat és que amb al PP hem tingut menys beques i menys professors tot i que s’han incrementat els alumnes, és a dir, la formula perfecte per acabar amb l’equitat i disparar les desigualtats. Això juntament amb l’eliminació de les beques per comprar llibres de text, la reducció de les beques Erasmus, l’elevació meteòrica de les taxes universitàries, etc.”

El diputat tarragoní ha subratllat que aquest cop devastador del PP a l’educació pública d’aquest país malmet la bona feina feta duta a terme per l’anterior Govern socialista que va elevar les inversions en educació fins al 5,07% del PIB.


“Mentre el departament de propaganda i autobombo del PP continua amb el discurs de “la milagrosa recuperación económica” els ciutadans tenim una nova espasa de Dàmocles sobre el cap ja que el ministre De Guindos ha promès als inversors internacionals una retallada addicional de 40.000 milions d’euros en els propers tres anys. Quina part d’aquest nou cop de destral rebrà el nostre sistema públic d’educació? En tot cas això és el que ens espera si el PP torna a guanyar les eleccions” ha acabat afirmant el diputat socialista.  

EL PP Y LA TEORÍA DE “LA MAYORÍA SILENCIOSA”



Escuché hablar de la teoría de mayoría silenciosa por primera vez por boca de Mariano Rajoy después de la huelga general de 2012. Cuando los periodistas le preguntaron sobre la enorme movilización ciudadana en contra de sus políticas de brutales recortes sociales y sus incumplimientos electorales (sí, sí, eran los tiempos en los que todavía respondía a los periodistas sin esconderse detrás de pantallas de plasma) Rajoy respondió que su gobierno se debía a “la mayoría silenciosa” que no había salido a la calle y que por tanto, según su lógica, esta avalaba sus políticas y su laminación a golpe de recorte de nuestro Estado del bienestar.

A partir de ese momento la teoría de la mayoría silenciosa se ha convertido en una especie de mantra permanente de Rajoy que sirve para rechazar todo lo que no le gusta y debe constar enmarcado en oro en todos los argumentarios del PP. En que consiste dicha teoría? Muy fácil, en convertir la política en una especie de derivada esotérica dónde la fuerza no la dan los votos sino conceptos místicos o nebulosas “mayorías silenciosas” virtuales que sirven para poder justificar cualquier cosa.

¿Que dice usted, que los ciudadanos rechazan los recortes en educación, sanidad o dependencia? Imposible! Una “mayoría silenciosa” entiende lo que estamos haciendo. ¿Como? ¿Hay malestar con la corrupción que salpica al PP? La “mayoría silenciosa” afirma lo contrario. ¿Cataluña? ¿Qué pasa en Cataluña? Nada! Una enorme “mayoría silenciosa” está inmensamente feliz con el status quo actual, todo lo demás son cuentos y tal…

Una derivada particularmente ridícula de la teoría de la mayoría silenciosa consiste en sumar a todos aquellos que no participan en las movilizaciones sociales como un todo harmónico y, sorprendentemente, afirmar que quien no sale a la calle es porque está totalmente de acuerdo con la justicia de las actuaciones Rajoy. Vamos a desarrollar esta curiosa concepción desde un estricto sentido común (en la medida en que sentido común y PP no sean ya conceptos antagónicos). Como todos sabemos la sociedad francesa ha protagonizado recientemente la mayor movilización de su historia para mostrar su rechazo el terrorismo. Cuántas personas han participado en estas manifestaciones de protesta? Un máximo de 3 millones, según la misma prensa francesa. Cual es la población de Francia? Más de 66 millones de habitantes. Supone esto, según la teoría de la mayoría silenciosa, que más del 90% de los franceses no están en contra del terrorismo? Menuda lógica! Ridículo, verdad?

Alguien debería recordarle al PP que las matemáticas no son una cuestión de opiniones y que en un sistema democrático las mayorías reales se demuestran en las urnas. El PP se obstina en hablar en nombre de todos los catalanes cuando los resultados del PP en Cataluña deberían hacer pensar, y mucho, a los responsables de su campaña. Tomemos como referencia las dos últimas citas con las urnas, cuántos votos obtuvo el PP en las elecciones al Parlament de 2012? 470.000 sufragios. Cuantos ciudadanos tenían derecho al voto? Más de cinco millones y medio. ¿Y las elecciones europeas, las últimas que se han celebrado, cuántos votos obtuvo el PP en Cataluña? 246.000, es decir, menos del 10% del total de los votos emitidos. Es evidente que estos 300-400.000 votantes del PP reflejan el estado de opinión de un segmento de la sociedad catalana pero de aquí a decir que menos del 10% representan a la mayoría y despreciar al resto va un océano.

Pero que nadie espere un mínimo de reflexión o de análisis por parte de los dirigentes y estrategas del PP. Nuevamente dirán que pese a que los ciudadanos no les votan y que en cada elección menguan en votos en realidad “la mayoría silenciosa” está plenamente de acuerdo con la hoja de ruta de Rajoy y, por lo tanto, no hay que apartarse ni medio milímetro del camino trazado. A veces da la sensación de que es posible que incluso se lo crean.


Pero el tinglado teórico es tan sumamente absurdo que no puedo evitar evocar a Kafka: “cuando Gregorio Samsa se levantó por la mañana después de una noche agitada se encontró a si mismo convertido…” en una mayoría silenciosa.  

Article de Luis Rosendo publicat avui al diari Més Tarragona  

dilluns, 19 de gener del 2015

WIN-WIN?



Després de passar-se setmanes protagonitzant un vodevil polític particularment patètic Artur Mas i Oriol Junqueras han comparegut somrients aquest dimecres anunciant a bombo i plateret un “acord” per “desbloquejar el procés” que passa per convocar eleccions al Parlament el 27 de setembre d’enguany. Bé, en primer lloc sorprèn enormement la frivolitat i la incoherència amb la que es du a terme aquest autoproclamat “procés”. Ens dóna una idea exacte de com es porta el “procés” el fet que tant Mas com Junqueras van haver d’iniciar les seves intervencions demanant “perdó” a la ciutadania. En fi...

Si seguim el full de ruta fixat ara per CiU i per ERC Catalunya acabarà batent el record Guinness de convocatòries electorals. M’explico, el 2010 es van celebrar eleccions al Parlament, el 2012 Artur Mas va tornar a convocar als catalans a les urnes, ara ho fa pel setembre de 2015 i –si tenim en compte el que ell mateix ha anunciat- a continuació tornarà a convocar eleccions per 18 mesos després (maig de 2017?), que seran seguides per la convocatòria d’un referèndum. Buff! En menys de set anys quatre eleccions al Parlament i dos referèndums o “processos participatius”, o com es vulgui anomenar el succedani. Per afegir un punt de despropòsit a tant de desgavell i d’improvisació Artur Mas ha obert ara un “període d’interinitat” de més de vuit mesos! (fet inèdit i sense precedents al món). El més trist és que fins i tot al final de tot aquest “procés” podem continuar on som ara, és a dir, en una situació de bloqueig polític i institucional i amb unes conseqüències socials a peu de carrer realment dramàtiques. S’ha de dir, però, per a ser justos que no hauríem arribat a aquesta tessitura tan poc envejable sense la intransigència fanàtica del PP i l’obsessió, quasi neuròtica, de Mariano Rajoy a dir NO a tot el que no sigui l’eco de la seva pròpia veu.  

Hi ha un aspecte de “l’acord” de dimecres, però, que no s’ha destacat i que ens afecta directament a les comarques tarragonines. Em refereixo a la formació de govern “patriòtics”, derivats de la suma de CiU i d’ERC, als Ajuntaments després de les eleccions municipals. És l’edició catalana del pacte de Lizarra, aquell que comprometia al PNB i a Batasuna a sumar a tot arreu deixant al marge “als altres” (és a dir, a tots aquells que no pensaven el mateix) i que va acabar com el rosari de l’aurora. L’aplicació als nostres Ajuntaments d’aquest pacte “patriòtic” pot ser per recordar... Donaran suport els regidors d’ERC als regidors de CiU a Torredembarra després de tot el que ha passat aquest mandat? I a Reus? Governaran amb el senyor Pellicer que ha estat tres anys i mig abraçat al PP? I a Cambrils, on CiU encara governa amb el PP, es donaran la ma amb aquells que s’han passat la legislatura acusant de tots els mals al Govern de progrés anterior del qual ERC en formava part? Aquesta mutació meteòrica dels actuals pactes de “gestió” -entre CiU i PP- en pactes “patriòtics” -entre CiU i ERC- als Ajuntaments, amb els mateixos actors i en un temps record, pot esdevenir un exemple particularment sorprenent pels historiadors del demà però crec que ara ja no enganyaran a ningú. Al final, hi ha el punt de menyspreu afegit de ser un pacte cuinat i imposat des d’un despatx de Barcelona, d’esquenes a la realitat dels nostres pobles i ciutats.


El moment és difícil, no vull ocultar-ho. Davant de l’allau d’ofertes “patriòtiques” que s’auguren pel proper cicle electoral els socialistes ens presentem davant la ciutadania amb les conviccions que sempre hem defensat: prou retallades i prou corrupció! Molt de seny, de sentit comú i de voluntat de pacte per evitar fractures socials que poden trigar molt a cicatritzar. Estic convençuda que darrere els crits i les proclames estridents hi ha una majoria de ciutadans que volem estabilitat, justícia social i els drets i serveis que ens mereixem i que volem per als nostres fills. A ells em dirigeixo perquè ara, més que mai, el canvi real és possible.       

Article de Maria Jesús Sequera publicat al Diari de Tarragona

dijous, 15 de gener del 2015

EL PSC DE TARRAGONA DEMANA LA DIMISSIÓ DEL CONSELLER DE SALUT I L’OBERTURA IMMEDIATA DEL SERVEI D’HEMODINÀMICA LES 24 HORES DEL DIA



La portaveu de l’agrupació socialista de Tarragona, Sandra Ramos, ha manifestat aquest dijous “el suport absolut del PSC de Tarragona a la concentració convocada per demà divendres davant la Delegació de la Generalitat en defensa d’una sanitat pública i de qualitat accessible per als ciutadans de Tarragona. Els socialistes hi serem presents perquè el que s’ha vingut esdevenint aquests darrers anys en matèria de salut a base de retallades per part del Govern de CiU és del tot injust i intolerable.”

Entre d’altres mesures, el PSC de Tarragona demana l’obertura immediata “des de ja mateix” del servei d’hemodinàmica de l’hospital Joan XXIII de Tarragona durant les 24 hores del dia, la dimissió del conseller de Salut Boi Ruiz, la reobertura del servei d’urgències dels Centres d’Atenció Primària als barris tarragonins també les 24 hores del dia, millorar el servei de transport sanitari i reobrir els serveis i habitacions tancades a l’Hospital Joan XXIII de Tarragona “durant tots aquests anys de retallades del Govern de la dreta”.

Segons Sandra Ramos, “els tarragonins hem de dir prou a tant de menysteniment i de menyspreu perquè s’està atacant ja la nostra dignitat i els nostres drets bàsics com a ciutadans de Catalunya. Per què un Govern que es passa el dia parlant de “patriotisme” ha dividit per cinc les inversions públiques destinades a Tarragona mentre, al mateix temps, han augmentat les adreçades a Barcelona i la seva àrea metropolitana? És que els tarragonins som menys catalans que els barcelonins per al Govern CiU-ERC?”

En aquest sentit, la portaveu socialista ha destacat que des de que Artur Mas és president de la Generalitat “les inversions destinades a la ciutat de Tarragona han davallat des dels més de 51 milions de l’anterior Govern de progrés a una mitjana inversora d’entre 3 a 10 milions d’euros un funció de l’any. Com és possible? Per què Tarragona no ha obtingut ni tan sols la mateixa inversió que han obtingut altres ciutats catalanes d’un pes demogràfic similar al nostre?” 


“Està clar que per a CiU i per a ERC Tarragona no està al mapa mental que tenen de Catalunya. Els pressupostos de la Generalitat han passat sistemàticament de llarg de la ciutat. Així no podem continuar, per tant, els socialistes donarem ple suport a totes les mobilitzacions convocades per la societat civil tarragonina i a les reivindicacions de l’alcalde de la ciutat en defensa del que ens correspon pel dinamisme del nostre teixit social i de les necessitats essencials dels ciutadans de Tarragona”, ha conclòs la portaveu socialista.

dimecres, 14 de gener del 2015

JOAN RUIZ: “EL 92% DELS CONTRACTES DE TREBALL QUE SE SIGNEN A LA DEMARCACIÓ DE TARRAGONA SÓN TEMPORALS”



El diputat socialista al Congrés, Joan Ruiz, ha denunciat avui que “el mercat de treball que ha construït el Govern de Rajoy, gràcies a la reforma laboral que ha impulsat el PP, és un mercat amb contractes de treball amb data de caducitat i amb salaris molt baixos. El pitjor, però, és que cada mes 300.000 persones que estan a l’atur es queden sense cap mena de prestació.”

En aquest sentit, Joan Ruiz ha explicat que durant aquest passat 2014, i segons les mateixes dades oficials del ministeri de Treball, dels 244.000 contractes de treball que es van subscriure a la demarcació de Tarragona 222.000 van ser de caràcter temporal (per obra, servei, eventuals o interins) i tan sols 22.000 van ser indefinits.

“És a dir, el 92% de la nova ocupació és temporal, un percentatge que se situa en paràmetres record. Però és que, a més, hi ha molts contractes amb una durada d’unes poques setmanes. Per exemple, dels 11.530 contractes temporals que es van signar a les comarques tarragonines el passat mes de desembre més de 5.300 van ser d’una durada inferior a un mes. I després el Govern del PP ens “ven” aquesta “reducción del paro” com la gesta victoriosa més gran de tots els temps...”  

La duració mitjana dels contractes temporals rubricats el mes passat és de 54 dies, mentre que un de cada quatre contractes ha durat menys d’una setmana. Les retribucions salarials també són molt baixes. De fet, el poder adquisitiu dels treballadors ha retrocedit 30 anys, situant-se en els valors de principis del anys 90.  

“Ara bé, malgrat que majoritàriament es tracta de treball eventual i mal remunerat aquests nous contractes “redueixen” les llistes d’atur registrat el que permet al Govern del PP mantenir aquesta cínica campanya d’autobombo que consisteix en repetir per activa i per passiva que la crisi “ya es cosa del pasado.” Ja és cosa del passat? Segur? Qui pot viure amb contractes de tres dies o d’unes poques setmanes? Al conjunt del país ho ha 350.000 treballadors que tenen contractes inferiors a les 10 hores setmanals.”


El diputat tarragoní ha emplaçat als propagandistes del PP a què “surtin dels seus despatxos, trepitgin el carrer i mirin a la cara de la gent a veure si tenen l’estomac de dir que la crisi ja s’ha superat i que tot va a les mil meravelles. Si és així com diuen, com pot ser que 300.000 persones es quedin cada mes sense cap mena de prestació per desocupació?”, s’ha preguntat.

HEMODINÀMICA: TARRAGONA NO ES MEREIX AQUEST TRACTE



Des de fa uns dies la mort d’un ciutadà mentre era traslladat a Barcelona després de patir un infart ha trasbalsat la societat tarragonina. No és per a menys. Sembla ser que aquesta mateixa setmana el conseller de Salut “anunciarà”, segons informa la Delegació de Govern, que la unitat d’hemodinàmica –el servei que permet tractar els infarts i les angines de pit- de l’Hospital Joan XXIII de Tarragona passarà a cobrir les 24 hores del dia (i no tan sols des de les 8 del matí fins a les 8 del vespre com passa fins ara). Se’ns diu, a més, que aquest “anunci” no té res a veure amb la tràgica mort d’aquest veí de Tarragona sinó que “ja estava programada”; ara bé, el cert és que coincideix en el temps i sembla obeir més a una reacció que a una planificació.

M’explicaré perquè en cap cas vull fer demagògia ni frivolitzar sobre qüestions que afecten la vida de les persones. Ja fa anys que Tarragona demana l’ampliació de l’horari de funcionament d’aquest servei d’hemodinàmica, anys! senyor conseller de Salut. I no només això, sinó que el grup socialista ha presentat diverses propostes al Parlament també des de fa anys per tal de que s’avalués el servei que es prestava i es valorés la seva ampliació horària tal i com preveuen els Plans estratègics en aquest àmbit. La darrera proposta exigia al Govern de la Generalitat –d’entre altres mesures- que garantís el funcionament d’aquest servei d’hemodinàmica de l’Hospital Joan XXIII les 24 hores del dia. Una proposta que va ser aprovada. Cal tenir en compte que aquest centre hospitalari no és tan sols un hospital de la ciutat sinó que és el centre de referència de tot el Camp de Tarragona i de les Terres de l’Ebre, és a dir, més de 800.000 habitants.

No mereixen aquests 800.000 habitants tenir un Govern que vetlli per un servei bàsic de salut com aquest? Per què un Govern que parla tot el dia de “patriotisme” és incapaç ni tan sols de donar compliment a les resolucions del Parlament de Catalunya? Té tota la raó l’alcalde Ballesteros quan exigeix al Govern que posi en funcionament el servei les 24 hores del dia “d’una punyetera vegada” i tenen raó els usuaris i les entitats tarragonines que ho reclamen des de fa anys.

L’anterior Govern catalanista i d’esquerres dels presidents Maragall i Montilla sí que va fer els deures. Conscients que les malalties vinculades a l’aparell circulatori eren la primera causa de mort al nostre país es va aprovar i posar en marxa l’anomenat Codi Infart que va suposar reduir pràcticament a la meitat el temps de resposta del sistema sanitari amb l’objectiu de garantir un temps màxim de 120 minuts entre l’infart i l’angioplàstia necessària, si era el cas. És a dir, es van salvar vides. A Catalunya es va reduir en un 35% la mortalitat per infart de miocardi. El que és del tot incomprensible és que l’actual Govern de CiU, primer amb el suport del PP i ara d’ERC, hagi posat fre al desenvolupament d’aquest pla director de malalties de l’aparell circulatori que s’ha demostrat tan eficaç. Com és possible si tenim constància que a la nostra regió sanitària tenim camí per recórrer, per millorar el temps de resposta i també el nombre d’intervencions segons la població de referència? El que ha passat és molt greu, té raons més de fons, i demostra que hi ha dues maneres de governar.

Una, la de l’anterior Govern de progrés, que a partir de la planificació estratègica consensuada i avalada periòdicament, impulsava serveis i prestacions per millorar la qualitat de vida i l’altra la de l’actual Govern de CiU que només retalla indiscriminadament a dues mans i que és incapaç de parlar de res més que de la famosa llista conjunta fins al punt que ni ells mateixos saben on són. O és que algú mínimament sensat és pot creure que la qualitat de la sanitat pública no ha baixat després d’acumular retallades per una quantia total superior als 1.600 milions d’euros?

En el cas dels ciutadans de les comarques tarragonines rebem per via doble: rebem per les retallades i rebem per la nostra condició de tarragonins. Per què el Govern de CiU ha dividit per cinc les inversions a les comarques tarragonines? Per què pugen les inversions a Barcelona i la seva àrea metropolitana mentre que les destinades a Tarragona cauen fins a límits insòlits i sense precedents? Per què tenim la inversió per habitant més baixa de tot Catalunya?

Prou ja de tant de menyspreu! Prou de parlar tot el dia de Catalunya i no parlar ni intentar resoldre els problemes reals dels catalans. No som catalans els tarragonins? No mereixem els mateixos serveis i qualitat assistencial que la resta d’habitants del país? Benvingut a Tarragona conseller Boi Ruiz. La seva visita, però, arriba tard. Tarragona no es mereix aquest tracte...


Article de Núria Segú publicat al diari Més Tarragona 

dilluns, 12 de gener del 2015

XAVIER SABATÉ PREGUNTA PER LA SEGURETAT D’INSTAL.LACIONS CRÍTIQUES A CATALUNYA I PER QUÈ NO CONVOCA EL PRESIDENT A JUNTA DE SEGURETAT DE CATALUNYA




El diputat tarragoní Xavier Sabaté, juntament amb el diputat Ferran Pedret, ha formulat 15 preguntes al president de la Generalitat perquè “més catalans –i més tarragonins- tenim dret a saber de quina protecció disposem i com la nostra seguretat personal i col·lectiva està ben assegurada per les forces de seguretat que treballen a Catalunya."

Sabaté, a més, ha dit que “a les nostres comarques tenim més instal·lacions crítiques que a cap altre indret de Catalunya i em temo que la coordinació entre les forces de seguretat de l’Estat –policia, guàrdia civil i CNI- i el cos dels Mossos d’Esquadra no és l’adequada. Només cal recordar que fa quatre anys que no es convoca la Junta de Seguretat de Catalunya que és l’òrgan de coordinació de les polítiques de seguretat i de l’activitat dels cossos policíacs de l’Estat i de Catalunya”, segons l’article 164.4 de l’Estatut de Catalunya.

“Sorprèn – ha dit Sabaté- que ahir a Paris el senyor Mas reclamés competències en matèria antiterrorista per als mossos quan fa deixadesa de funcions i no desenvolupa les competències que ara li atorga la llei i no ha convocat ni una sola Junta de Seguretat de Catalunya des de que és president i ja fa més de quatre anys.”  

Per això el PSC ha entrat al registre del Parlament les següents preguntes al Govern de la Generalitat:

Preguntes:

1.- Quina coordinació s’ha establert amb el ministeri de l’Interior arran de l’atemptat de Paris de 8 de gener de 2015?

2.- A quin nivell polític s’ha establert la coordinació amb el ministeri de l’Interior arran de l’atemptat de Paris del 8 de gener de 2015?

3.- A quin nivell de comandaments policials s’ha establert la coordinació amb el ministeri de l’Interior arran de l’atemptat de Paris del 8 de gener de 2015?

4.- Quants punts s’han considerat crítics a Catalunya a fi de ser vigilats especialment arran de l’atemptat de Paris de 8 de gener de 2015?

5.- Quins punts segregats per demarcacions provincials s’han considerat crítics a Catalunya per tal de ser vigilats especialment arran de l’atemptat de Paris del 8 de gener de 2015?

6.- Quins cossos policials han efectuat la vigilància dels punts considerats crítics a Catalunya arran de l’atemptat de Paris del 8 de gener de 2015?

7.- Quants efectius dels Mossos d’Esquadra han col·laborat directament en la vigilància dels punts considerats crítics a Catalunya arran de l’atemptat de Paris del 8 de gener de 2015? A quines unitats pertanyen?

8.- Quants efectius dels Mossos d’Esquadra han col·laborat en tasques de suport a altres cossos de seguretat de l’Estat en la vigilància dels punts considerats crítics a Catalunya arran de l’atemptat de Paris del 8 de gener de 2015?

9.- Quina és la relació del Departament d’Interior amb el CNI?

10.- Amb quina freqüència es duu a terme la coordinació del Departament d’Interior amb el CNI?

11.- Quin és el nivell de protecció que el Departament d’Interior té previst per als oratoris i mesquites musulmanes de Catalunya, o per als centres culturals o formatius que s’adscriuen a aquesta confessió, en previsió de les potencials amenaces a la seva seguretat que, per raó de les motivacions esgrimides pels autors dels atemptats del 8 i 9 de gener de 2015 a França, i de l’emulació dels atemptats a llocs de culte musulmans perpetrats a França en reacció a aquestes, puguin produir-se?

12.- L’article 164.4 de l’Estatut de Catalunya diu que la Junta de Seguretat de Catalunya es configura com un òrgan paritari entre la Generalitat i l’Estat, està formada per 5 persones en representació del Govern central i 5 en representació de la Generalitat de Catalunya i la presideix el president de la Generalitat. En quina data es va celebrar la darrera Junta de Seguretat de Catalunya?

13.- Per què l’actual president de la Generalitat no ha convocat ni una sola reunió de la Junta de Seguretat de Catalunya que preveu l’Estatut de Catalunya vigent des de que és president ja fa més de quatre anys?


14.- Creu el conseller d’Interior que és necessària la Junta de Seguretat de Catalunya que preveu l’Estatut de Catalunya vigent?  

diumenge, 11 de gener del 2015

JE SUIS CHARLIE


El 10 d’abril de 1993 un escamot d’extremistes blancs va assassinar Chris Hani, un dels membres més carismàtics i populars de la direcció del Congrés Nacional Africà. Aquella nit Sud-àfrica estava al llindar de la guerra civil. En aquell moment tan dramàtic -en què es fregava autènticament el desastre- Nelson Mandela es va dirigir als seus conciutadans en directe per la televisió. Un periodista present va explicar posteriorment que just quan Mandela anava a iniciar el seu discurs el cap dels serveis secrets va xiuxiuejar a l’oïda de l’encara president Frederik De Klerk, present a la sala d’enregistrament, “si Mandela fa ara una crida a la venjança demà contarem els morts per milers.” No exagerava gens ni mica. Què va fer, però, Nelson Mandela? Lluny d’atiar els sentiments d’odi o de revenja va destacar que si bé un extremista blanc havia assassinat Chris Hani, tan estimat pel poble, també havien estat els veïns blancs de la víctima els que havien col·laborat amb la policia per identificar i localitzar als seus botxins. Tots, blancs i negres, eren germans i membres de la mateixa comunitat sud-africana.     

Aquesta setmana l’horrible crim perpetrat per tres covards terroristes contra periodistes i humoristes gràfics a Paris ha sacsejat no només França, sinó tota la comunitat internacional. Davant d’aquest brutal atemptat l’extrema dreta (i alguns portaveus de la dreta, teòricament, més moderada i civilitzada) no han trigat ni un moment a intentar atiar la xenofòbia remarcant la motivació religiosa dels assassins...obviant, al mateix temps, que el policia que acudia a defensar les víctimes i que es rematat quan jeu ferit a terra -de manera particularment cruel- pels botxins també professava la religió musulmana.

Intentar confondre o identificar una comunitat que té més de 1.200 milions de fidels amb petits grupuscles de fanàtics pertorbats seria quelcom tan absurd com afirmar que ja que fa unes setmanes un grup de brètols seguidors radicals de clubs esportius es van citar per pegar-se amb la tràgica conseqüència d’una persona morta això vol dir que tots els aficionats al futbol són assassins en potència, o que cal prohibir l’obertura de nous estadis esportius. No, el fanatisme, la intransigència i la intolerància no coneixen de religions, ideologies, clubs de futbol o raons ètiques ni morals. Un crim tan execrable com el de Paris no pot anar embolcallat en una religió, una bandera o una pàtria.     

Ara bé, un cop dit això de manera molt clara també tinc la convicció que hem de ser un sol poble sense compartiments estancs, ni fractures, que tan sols condueixen a la incomprensió i a la intolerància. També crec que és evident que les forces de seguretat han de reforçar la seguretat i els canals d’informació en relació a la formació i desenvolupament d’aquests grups radicals per evitar que dubtosos profetes de l’odi canalitzin la violència d’aquests ultres per justificar la seva intransigència fanàtica. La llibertat és compatible amb la seguretat. En aquest sentit, trobo del tot incomprensible que el president Mas encara no hagi convocat la Junta de Seguretat de Catalunya d’ençà la seva arribada a la presidència de la Generalitat ja fa més de quatre anys.

Igual com passa a la vida de les persones és en els moments difícils quan els pobles demostren el què valen realment, quina és l’essència dels seus valors i conviccions. Caure en l’odi religiós, la xenofòbia, i estigmatitzar tota una comunitat seria la victòria més gran que podríem donar als terroristes. Però no se’n sortiran perquè ara més que mai hem de donar vigència als valors de la societat oberta, plural, respectuosa amb les diferents cultures i confessions religioses que la formen, en règim de pau i llibertat. Unim-nos tots en la memòria i l’homenatge a les persones que han perdut la vida defensant la llibertat d’expressió, un dels drets més bàsics de la nostra democràcia. Aujourd’hui je suis Charlie, avui tots som Charlie. Em sento català i tarragoní, però aquests dies també sóc parisien.

Article de Josep Fèlix Ballesteros publicat al Diari de Tarragona