dimecres, 26 d’abril del 2017

NO ALS ACOMIADAMENTS A BIC GRAPHIC!



Ara fa uns dies la direcció de l’empresa Bic Graphic ha anunciat la presentació d’un expedient de regulació d’ocupació que afecta a 136 treballadors, el que representa prop del 40% del total de la plantilla de la planta que aquesta empresa té instal·lada al polígon Entrevies de Tarragona.

Es tracta d’una molt mala notícia que, lògicament, ha augmentat el neguit i la preocupació entre el col·lectiu de treballadors que va néixer en el moment en què la direcció d’aquesta empresa dedicada a la elaboració de productes promocionals va anunciar un canvi d’estratègia que passava per una auditoria per determinar el futur i la viabilitat de la seva planta tarragonina. 

Els socialistes creiem que ha d’haver-hi alternatives viables als acomiadaments i farem tot el que estigui a les nostres mans per ajudar a què així sigui. I no des d’ara, ja fa temps que estem treballant en aquesta direcció. El passat mes d’abril el nostre grup parlamentari ja es va reunir (juntament amb l’alcalde de la Canonja, Roc Muñoz, i el diputat provincial, Salvador Ferré) amb representants del comitè d’empresa. Fruït d’aquesta reunió vàrem portar el tema al Parlament de Catalunya on vàrem presentar una proposta de resolució demanant a la Generalitat que fes una tasca de mediació entre l’empresa i els treballadors i defensant la continuïtat de la planta i el manteniment dels llocs de treball. Una proposta que va ser aprovada per unanimitat.

Així mateix, al juliol de l’any passat vàrem aconseguir que el nostre eurodiputat, Javi López, després de reunir-se amb els representants dels treballadors, portés la reivindicació del manteniment dels llocs de treball de Bic Graphic al Parlament Europeu.

Per què hem fet tot això? Perquè som conscients que parlem de la vida d’un col·lectiu de 400 treballadors, per tant de 400 famílies (moltes amb fills petits, moltes amb els dos membres del nucli familiar treballant a Bic Graphic) que viuen amb angoixa el futur de la continuïtat o no del seu lloc de treball. Crec que amb temes com aquest hem d’anar tots a una i fer tot el que estigui a les nostres mans per donar suport als treballadors i garantir la continuïtat de la planta.

En aquest sentit és important portar el tema a les institucions, tant al Parlament de Catalunya, com al Congrés dels Diputats com al Parlament Europeu. Quants més esforços hi esmercem més possibilitats hi haurà que portem aquesta qüestió cap al bon port que tots volem.

Malgrat que la situació és difícil no podem oblidar que també ho era en el cas de Covestro (que havia anunciat el tancament de la seva planta de Vila-seca) i, finalment, es va assolir un acord que ha permès mantenir l’activitat industrial de la planta i la continuïtat dels llocs de treball. Si va ser possible en aquest cas entenem que també ha de ser possible en el cas de Big Graphic si la direcció de l’empresa mostra predisposició al diàleg i a arribar a un acord que satisfaci a totes les parts. En tot cas els socialistes reiterem el nostre ple suport a les justes reivindicacions dels treballadors i no renunciem a impulsar noves iniciatives a les institucions en aquesta direcció.

Finalment, i sense que ningú hagi d’abdicar de les seves condicions o fugir de cap debat teòric, creiem que la situació que estan patint els treballadors de Bic a Tarragona ens recorda a tots l’obligació que tenim de prioritzat la generació de nous llocs de treball en la nostra acció política aquells que la tenim. També el Govern de l’Estat. També el Govern de la Generalitat.

En aquest sentit no entenem perquè el Govern català no impulsa el pacte per a la reindustralització de les comarques tarragonines que va signar ja fa tres anys amb el PSC. Un pla que incloïa una vintena de mesures de foment de la política industrial a casa nostra que el Govern tenia aparcades i oblidades. Mesures com ara, precisament, continguts de suport a les empreses amb risc de tancament, ajudes de foment al finançament de projectes generadors d’ocupació, potenciar els centres tecnològics a les nostres comarques, incrementar la presència internacionals del nostre teixit productiu, i impulsar un pla de retorn de joves talents tarragonins que han hagut de marxar del país per culpa de la crisi econòmica.


Mesures totes elles perfectament realitzables si hi ha la voluntat de dur-les a terme. Doncs bé, tres anys després aquest acord necessari per a les comarques tarragonines continua dormint el somni dels justos al calaix d’algun despatx de Barcelona. Hem demanat reiteradament al Govern de Junts pel Sí que impulsi d’una vegada aquest paquet de mesures necessàries per a generar nous llocs de treball a les comarques del Camp de Tarragona i de les Terres de l’Ebre. Seguim esperant pensant, sobretot, en els 60.000 aturats que tenim a les nostres comarques. Seguim a l’espera d’una resposta...   

dilluns, 24 d’abril del 2017

EL PSC DENUNCIA QUE EL GOVERN DEL PP TAN SOLS HA INVERTIT 50.421 EUROS EN AJUDES DE LA RENDA BÀSICA D’EMANCIPACIÓ A LA DEMARCACIÓ DE TARRAGONA DURANT EL 2016



“Lamentablement ens estem acostant al final del trinxament per etapes que el Govern del PP ha fet amb les ajudes de la renda bàsica d’emancipació que van ser impulsades pel Govern socialista per permetre als joves emancipar-se de la casa dels seus pares. Doncs bé, tenim les partides assignades a finançar aquestes ajudes en el seu mínim històric, també aquí a les comarques tarragonines”, segons ha denunciat Joan Ruiz, diputat socialista al Congrés per Tarragona.

Així, a resposta per escrit del Govern a una pregunta del grup socialista hem pogut saber que durant el 2016 l’executiu del PP tan sols va transferir 50.421 euros en concepte d’ajudes d’aquesta renda bàsica d’emancipació a la província de Tarragona.

“50.000 euros per a tots els joves de les comarques tarragonines. Una xifra realment ridícula que, de facto, suposa eradicar definitivament unes ajudes que van ajudar milers de joves tarragonins a iniciar un projecte de vida autònom. Amb el PP al poder això (com tantes i tantes mesures socials) s’ha acabat.”

Joan Ruiz ha recordat que va ser el Govern socialista qui va impulsar aquesta renda bàsica d’emancipació per ajudar als joves a què pugessin tenir un projecte de vida propi i marxar de la casa dels seus pares. Durant els anys en què va estar en vigor es va demostrar com una eina extraordinàriament útil que va beneficiar directament 8.034 joves tarragonins. De mitjana, aquests 210 euros equivalien al 42% del preu del lloguer mensual del pis.

Un cop van retornar al poder el Govern del PP ha anat reduint les aportacions i les partides pressupostàries destinades a tal efecte, reduint el nombre de beneficiaris i també les aportacions que van passar de 210 euros mensuals a tan sols 147 euros al mes mentre, paral·lelament, es negava l’admissió de noves sol·licituds.


“Així doncs, hem arribat quasi a l’asfixia total d’unes ajudes que van demostrar ser molt útils per als joves. Increïble que mentre hem tingut un atur juvenil al llindar del 50% i amb els preus dels estudis universitaris i de cursos de formació ocupacional pels núvols s’hagi castigat, addicionalment, als joves furtant-los d’aquestes ajudes impulsades pel Govern socialista. Realment, han aconseguit la quadratura del cercle...”, ha reblat el diputat tarragoní. 

divendres, 21 d’abril del 2017

ELS JOVES NO MARXEM PER CONÈIXER MÓN



Fins aquí hem arribat. Tinc al pare a l’atur i ja no puc continuar. Quan acabi el curs, de moment, ho hauré de deixar. He trobat feina a l’estiu de cambrer a la costa. M’han dit que, amb sort, potser tindré continuïtat”, això és el que m’explicava un amic aquesta mateixa setmana. Un amic que estudia la carrera de Dret i que ara es veu obligat, com tants d’altres joves, ha abandonar els estudis universitaris davant la incapacitat de poder-los pagar.

La seva circumstància només és un exemple de la situació que pateixen molts joves del nostre país, i del desastre provocat per l’increment exponencial dels preus de taxes i estudis universitaris que han impulsat els Governs del PP, a Espanya, i de CDC i posteriorment Junts pel Sí, a Catalunya. Això ha suposat increments propers al 70% de mitjana en relació al període anterior a aquestes retallades salvatges. Per una matrícula més de 1.800€? Recordo que la matrícula més cara que vaig pagar quan jo estudiava a la URV va ser de vora 900€!

Però no existeix només aquesta barrera, aquesta davallada ha estat paral·lela a la brutal retallada també de beques i ajudes a l’estudi. Les beques Erasmus, per exemple, o les Sicue/Sèneca, que tants bons resultats van donar durant anys per formar titulats i donar l’oportunitat als joves de viure a l’estranger o conèixer altres universitats espanyoles han quedat reduïdes a la mínima expressió. Misèrrima, més aviat.

Tot plegat ha suposat un retrocés sense precedents en la necessària igualtat d’oportunitats que havien afavorit els Governs socialistes i de progrés a Catalunya i a Espanya. En aquests moments els fills i filles de les classes treballadores ho tenen molt més difícil per accedir als estudis superiors. Hem anat enrere, com els crancs. No ens podem permetre com a societat, que es posin barreres d'accés als joves que volen estudiar a la universitat. La impossibilitat de cursar estudis universitaris no es pot deure a motius econòmics.

És que hi ha massa universitats públiques a Catalunya? En absolut. Tan sols n’hi ha 7. Per contra, a Holanda, un país amb una població i dimensions de les nostres característiques, n’hi ha 52. Potser, com diuen alguns profetes del lliure mercat, tenim massa estudiants universitaris? Ni remotament. Tan sols comptem amb una ratio de 410 universitaris per cada 1.000 joves d’entre 20 a 25 anys, molt per sota dels 780 que hi ha a Finlàndia (un país considerat, justament, com dels millors per la qualitat del seu sistema d’ensenyament públic).

Tenim, potser, una despesa pública en universitats excessiva? Menys encara! No estem ni a la meitat de la mitjana de la Unió Europea. I amb les retallades aquesta realitat encara s’ha agreujat. Un país que no inverteix en la formació dels seus joves, ni en capital humà, ni en coneixement, ni en investigació, ni en qualitat, quin esdevenir pot esperar? Què pretenem? Ser un país sense talent?

Prou mentides! Les retallades a la universitat, i en educació en general, no són fruït de l’atzar sinó que són conseqüència directa del model econòmic de la dreta que redueix el conjunt de la societat a una immensa empresa que al damunt, com s’ha demostrat des de 2008, no està en mans dels millors gestors o gerents. Empresa? Més aviat com un immens casino on la vida dels joves no representa res.

Des de la Joventut Socialista denunciem aquest menyspreu de la vida dels joves condemnats a respectar un món que ha de ser rendible a tots els nivells, d’acord amb els criteris d’institucions econòmiques que no estan sustentades en cap òrgan democràtic fruit de la sobirania popular. Se’ns obliga a acceptar les lleis misterioses, més o menys clandestines, del lliure mercat, de la competitivitat, de la rendibilitat i coronar-ho tot amb el “perill” de la deslocalització de les empreses, inversions, capitals i llocs de treball cap als països “competitius” (fets que, d’altra banda, succeeixen igualment). És a dir, un xantatge en tota regla.    


Quin futur ens espera als joves d’aquest país? Amb una taxa d’atur juvenil superior al 50% i amb els preus de taxes i beques dels estudis universitaris i de formació professional pels núvols a què se’ns convida? Potser a què agafem el primer vol i anem a servir cafès a Londres, tal com va dir el mateix conseller d’empresa i ocupació del Govern de CiU fa uns anys. O a exiliar-nos professionalment, com afirmava un ministre del PP. Potser així no molestarem a aquells que han decidit injustament condemnar a tota una generació de joves a marxar a l’estranger a buscar-se la vida, mentre ells es dedicaven a fer comentaris presumptament enginyosos.   

dijous, 20 d’abril del 2017

SORTIR DE L’ATZUCAC



El brillant periodista riudomenc Carles Sentís, un dels homes que van fer gala d’una serenor lúcida que no dubtaria a qualificar de saviesa que ens seria molt necessària en la present situació, advertia que “la por a la veritat i a afrontar els nostres propis complexos ens condueix, sovint, a l’autoengany”. Sentís es referia a l’actuació del president Companys el 6 d’octubre de 1934 quan va proclamar la República catalana dins la República Federal espanyola situant-se en franca rebel·lia en relació amb la legalitat vigent. El mateix Companys reconeixia posteriorment que va tractar-se d’un greu error polític que va servir en safata de plata una gran oportunitat als enemics de l’autogovern de Catalunya. Doncs bé, Sentís va poder escoltar de viva veu del president com aquest deia “ara ja no direu que no sóc catalanista” al seu cercle més íntim un cop abandonava el balcó del palau de la Generalitat després de declarar-se en rebel·lia. El temor a ser qualificat de traïdor o a ser considerat com a tebi pels sectors més extremistes d’Estat Català va portar Companys a situar Catalunya en un carreró sense sortida...

L’error de Companys recorda al que va cometre trenta anys abans el president del Govern espanyol, Segismundo Moret, quan davant les burles a l’exèrcit per part d’una revista satírica catalana va impulsar l’anomenada llei de jurisdiccions per la qual el mateix exèrcit, i no la justícia civil, seria l’encarregada de jutjar els delictes que atemptessin, encara que fos de paraula, “contra la unidad y la dignidad de la patria.” Creia així que afebliria l’auge del naixent catalanisme polític. Va aconseguir just el contrari. La decisió de Moret, considerada com un menyspreu i una agressió per la societat catalana de l’època, va articular una aliança electoral inèdita per part dels partits catalans que incloïa des dels carlins fins als republicans federals. Una aliança que va arrasar a les eleccions...

En ambdós casos els paral·lelismes en relació a la cruïlla on ens trobem ara són evidents. El president Puigdemont, el seu Govern i els seus socis parlamentaris, semblen entestats en saltar-se la legalitat tant sí com no obviant que més de la meitat del catalans no volen la independència i que no subscriuran aventures que ens condueixin de nou a una versió post-moderna i adaptada a l’època del 6 d’octubre.

Per la seva banda, la campanya contra l’Estatut que va impulsar el PP per erosionar l’aleshores Govern socialista de José Luís Rodríguez Zapatero (la campanya que tots recordareu amb “España se rompe” i de les falques radiofòniques denunciant una presumpta persecució del castellà a Catalunya) va deixar petit l’error de Moret i ha elevat l’independentisme al seu màxim nivell de suport popular i electoral que, encara que no sigui majoritari, no pot obviar-se ni menystenir-se.

Tot plegat ens ha situat en un diàleg de sords. De sords que volen esdevenir sords. D’una banda es vol reduir un problema polític real a una mena de qüestió d’ordre públic que es resoldrà a cops de resolucions judicials. Error. De l’altra, mentre es parla permanentment de democràcia es volen introduir les anomenades lleis de desconnexió com un tema menor i trivial, sobrevingut a l’ordre del dia, sense debat parlamentari, per la via exprés. Al més pur estil arbitrari, comparant l’Estat espanyol amb qualsevol règim pseudo-dictatorial i fixant objectius a curt termini que mai s’explica com se satisfaran. Error.

Els socialistes ens neguem a seguir alimentant aquest diàleg de sords. Cal sortir de l’atzucac. L’entesa no només és possible, és necessària. Mai cap problema polític s’ha resolt dient: no t’escolto. Societats amb problemàtiques molt més difícils, amb violència i amb posicions enconades (Ulster, Sudàfrica) se n’han sortit. Com? Seient a la taula, parlant, dialogant, negociant. Sense apriorismes, reconeixent les raons del teu interlocutor, amb generositat i altura de mires. La que va demostrar el president Macià quan va negociar amb els ministres de la República Espanyola la instauració de la Generalitat de Catalunya. La que van demostrar els presidents Azaña, González o Zapatero defensant l’Estatut de Catalunya a les Corts Generals. Obviem els crits i els insults i reconeguem la pluralitat tant de la societat catalana com de la societat espanyola. Aquest ha de ser el punt de partida cap a una solució necessària i urgent.


No estem condemnats a patir un de xoc de trens d’imprevisibles conseqüències. Corregim el rumb ara que encara hi som a temps. Ni podem mantenir l’estatus quo actual blindat en un búnquer ni les aventures unilaterals sense reconeixement internacional portaran enlloc. Fem possible que en una societat madura i democràtica com la nostra convisquin diferents sentiments d’identitat nacional, i diferents graus d’intensitat i pertinença a aquest sentiments. Sobretot unim aquests sentiments entorn d’un únic objectiu de benestar i progrés social que, com deia el president Maragall, situï Catalunya al capdavant d’Europa en justícia social. Ara, efectivament, és l’hora. Els socialistes hi estem disposats.            

dimecres, 19 d’abril del 2017

JOAN RUIZ: “A LA DEMARCACIÓ DE TARRAGONA LES DONES COBREN DE MITJANA 252 EUROS MENSUALS BRUTS MENYS QUE ELS HOMES”



“Les dades del mateix Govern del PP no deixen marge al dubte. A les comarques tarragonines les dones cobren, de mitjana, 252 euros mensuals bruts menys que els homes. O el que és el mateix, tenim una bretxa salarial d’un 22’5% de mitjana entre els salaris que perceben els homes i les dones, superior fins i tot a la mitjana nacional”, així ho ha fet públic avui el diputat socialista Joan Ruiz qui ha preguntat reiteradament al Govern del PP sobre aquesta qüestió.

En concret, les dones cobren 1.118 euros bruts al mes de mitjana per 1.370 euros mensuals bruts els homes. Així mateix les prestacions per paternitat a la província de Tarragona van caure un 4,4% en relació a les dades de 2015. Amb dades oficials tancades es va passar de 4.545 prestacions el 2015 a 4.344 el 2016.

“Crec que les dades objectives són prou eloqüents. Els socialistes volem una societat on es garanteixi la igualtat salarial real entre homes i dones, una realitat que ara no existeix. Per això hem impulsat una proposició no de llei al Congrés sobre conciliació i coresponsabilitat que ha estat aprovada amb el vot a favor de tots els grups, tret del PP.”

Aquesta proposició no de llei vol posar el fil a l’agulla a la regulació de la contractació a temps parcial i les hores extres, fomentar els permisos de paternitat i maternitat per tal de fer-los iguals, obligatoris i intransferibles, garantir la universalització de l’ensenyament entre els 0 i els 3 anys, revitalitzar la llei de dependència congelada sine die pel Govern del PP i racionalitzar els horaris, tant en l’àmbit privat com el públic.

“Malgrat la bona feina que es fa des dels ajuntaments, la regressió que ha suposat l’acció de Govern del PP ha facilitat que la bretxa salarial entre homes i dones se situï per sobre del 20%, que molts avis s’hagin de fer càrrec de tenir cura dels seus néts i que més del 70% dels contractes a temps parcial siguin signats per dones, per posar només alguns exemples especialment punyents i que moltes dones que llegeixin aquestes línies reconeixeran perquè ho pateixen en carn pròpia a la seva vida quotidiana”, ha argumentat el diputat socialista.


“El Govern del PP no pot continuar amagant el cap sota l’ala, com els estruços. És responsabilitat de tots que la necessària igualtat entre homes i dones a la nostra societat sigui una prioritat política número 1. Hem de fer possible que es pugui conciliar el mercat de treball amb les necessitats individuals d’estabilitat laboral, salaris i pensions dignes i l’atenció necessària a la vida família. Esperem que puguem desenvolupar amb celeritat l’aplicació d’aquesta proposta sobre conciliació i coresponsabilitat i que els seus efectes es facin realitat quan més aviat millor”, ha conclòs Joan Ruiz.     

dimarts, 18 d’abril del 2017

EL PSC DENUNCIA EL CREIXEMENT DEL NOMBRE DE TREBALLADORS POBRES A LES COMARQUES TARRAGONINES



“Tradicionalment es considerava que tenir feina era suficient per tenir les necessitats materials bàsiques cobertes. Per desgràcia, amb la crisi i les retallades dels Governs de la dreta, ja no és així. En aquests moments hi ha treballadors amb ingressos tan minsos que amb prou feines poden pagar el preu del seu habitatge i l’alimentació de la seva família”, així ho ha denunciat aquest dimarts el diputat socialista per Tarragona, Carles Castillo, que ha denunciat l’increment del nombre de treballadors pobres, també a les comarques tarragonines, aquests darrers anys.

Així, segons Castillo, en aquests moments prop del 15% del total d’assalariats de la província de Tarragona formen part d’aquest grup de treballadors pobres “el que a les nostres comarques, segons els nostres càlculs, afectaria a un col·lectiu d’entre 35.000 a 40.000 assalariats. Les dades ens donen una idea concreta de la dimensió del problema que estem denunciant.”  

Cal tenir present que es considera un treballador pobre a la persona que treballant més de la meitat de l’any guanya menys del 60% de la renta mitjana nacional, atenent als indicadors europeus generalment utilitzats.

“La caiguda dels salaris i l’augment de la temporalitat que, sobretot, s’ha accentuat després de la reforma laboral del PP i la conseqüent pèrdua de poder adquisitiu dels treballadors ha fet incrementar la bossa de la pobresa, per primer cop, amb treballadors assalariats.”

De fet, els mateixos indicadors de la Unió Europea assenyalen que Espanya és un dels països de la Unió amb un percentatge de treballadors pobres sobre el total d’assalariats més elevat.  

“Davant d’aquesta tessitura els socialistes hem demanat reiteradament la creació d’una renda mínima garantida per a les famílies sense ingressos. Tornem a reiterar la necessitat d’aquesta mesura perquè no ens trobem tan sols davant de l’augment de la pobresa, que també, sinó per primer cop davant d’un col·lectiu de persones que malgrat tenir feina i un sou aquest és tan baix que són incapaços de cobrir les seves necessitats materials més bàsiques” ha assenyalat el diputat tarragoní.

“A més, aquesta tendència perversa ha afectat al conjunt de les classes populars però amb una especial virulència als joves, les dones i als treballadors majors de 50 anys. Lluny de generar ocupació de qualitat les polítiques impulsades tant pel Govern del PP com pel de Junts pel Sí han consistit en fomentar la contractació a temps parcial que només ha generat remuneracions baixes i proteccions socials mutilades. Cada cop més es constata que en molts casos, a la pràctica, aquests contractes parcials s’acaben complementant amb hores de feina no declarades i pagades en negre.”


Carles Castillo ha explicat que el PSC defensa la recuperació del poder adquisitiu dels salaris i que la negociació col·lectiva sigui l’eina bàsica d’aquesta recuperació. Així mateix, cal apostar per polítiques d’inversió pública enlloc de per l’austericidi suïcida que els Governs del PP i de Junts pel Sí han seguit amb la seguretat d’un somnàmbul. 

CARME CHACÓN I L’AUTORITAS DE LA POLÍTICA



Després de tota una vida professional entrevistant presidents i estadistes internacionals el prestigiós periodista nord-americà Walter Lippmann dividia els polítics que havia conegut en quatre grans grups: el primer, deia, tenen principis però no tenen idees. Altres tenen idees però no tenen principis. També hi ha que no tenen principis ni idees. Finalment, afirmava, ens hem de fixar en aquells que tenen idees i principis.

No cal ni assenyalar que la nostra companya Carme Chacón formava part d’aquest darrer grup. Darrerament, determinats cercles de la nostra societat eleven als altars a aquells que presumeixen de discursos dogmàtics, que repeteixen com un mantra, però que són incapaços de traduir-los mai en propostes concretes capaces de transformar la vida de les persones en positiu. La Carme mai va exhibir aquest dogmatisme que no fa res més que intentar ocultar l’absència total d’idees capaces d’aplicar a una realitat social permanentment canviant que no entén de clixés ideològics apriorístics.

Aquests dies s’ha parlat molt de la seva acció política (inesborrable a la memòria col·lectiva la seva imatge de dona embarassada ordenant a una formació militar posar-se ferms). A nosaltres ens agradaria subratllar les profundes conviccions socialistes de la Carme i el seu compromís amb la justícia social. No amb quatre consignes de manual apresses de memòria sinó amb mesures concretes que beneficiaven la vida quotidiana de centenars de milers de persones.

Mesures com ara la renda bàsica d’emancipació que va impulsar durant la seva etapa com a ministra d’habitatge del Govern socialista i que va permetre que més de 12.000 joves de les comarques tarragonines rebessin 210 euros mensuals a fi i efecte de poder marxar de la casa dels seus pares i iniciar un projecte de vida autònom accedint a un pis de lloguer.

Conscient, com era, de les enormes dificultats de la gent jove per poder emancipar-se rebent, com rebien, de ple els efectes devastadors de la crisi econòmica la Carme va apostar decididament per mantenir aquestes ajudes que representaven, aproximadament, la meitat del preu real del lloguer de l’habitatge d’aquests joves. Per dignitat i per fer justícia a un col·lectiu sense el qual no hi ha futur a cap societat. Unes ajudes, per cert, que van ser de les primeres que van suprimir Mariano Rajoy i el PP quan van arribar al poder...

I és que el gran repte de la política no és denunciar les injustícies humanes i mundanes sinó posar en pràctica idees que es tradueixin en mesures reals per transformar la realitat d’acord amb els nostres principis humanistes. Mesures com les que va impulsar la Carme, una socialista amb principis i amb idees.

Ens calen persones com la Carme. Persones que assumeixin responsabilitats polítiques per poder dur a terme la necessària transformació cap a una societat socialment més justa i més humanista, però no fer-ho amb discursos abrandats però estèrils sinó els peus ben assentats al terra, en el món real, i amb idees que siguin factibles de poder dur a la pràctica.

Necessitem, ara més que mai, polítiques amb el seu lideratge moral –amb l’autoritas ètica que deien els romans- que combinava les seves profundes conviccions socialistes amb la capacitat de prendre decisions difícils, fixar objectius i assumir riscos quan considerava que era necessari. Que no eludia la crítica, ni s’amagava de manera covard quan entenia que calia anar a contracorrent. Sense buscar culpes alienes, ni difamant amb la lleugeresa de la que alguns fan gala.


Que el dolor per la seva pèrdua es converteixi en un estímul afegit per continuar treballant per bastir una realitat social més justa i reafirmar el compromís amb el nostre projecte polític al servei de les persones, la passió per dur-lo a terme i el coratge de lluitar per allò que sabem que és just. 

dimarts, 11 d’abril del 2017

EL PSC DENUNCIA QUE EL GOVERN AJORNI LA CONSTRUCCIÓ DE LA NOVA ESTACIÓ FERROVIÀRIA DE TORREDEMBARRA SINE DIE



“Ni quan, ni amb quin calendari d’obres, ni res. És una resposta realment molt decebedora”, així de contundent s’ha manifestat el diputat socialista per Tarragona Joan Ruiz a l’hora de valorar la resposta per escrit del Govern del PP a les preguntes del grup socialista que demanaven a l’executiu concrecions sobre quan tenia previst construir la nova estació ferroviària de Torredembarra.

“Cal remarcar que no demanem res que no hagi afirmat per activa i per passiva el mateix Govern del PP que es va comprometre a construir aquesta nova estació ja el 2014. Tres anys després se’ns continuen donant llargues, sense concretar calendaris ni terminis que donin resposta i satisfacció a una reivindicació unànime dels veïns de Torredembarra.”

En concret, la resposta del Govern del PP reconeix que hi ha un projecte, amb un cost aproximat de 1.320.000 euros, que inclou el trasllat de les actuals instal·lacions cap a un nou edifici que s’ha de situar a les mateixes andanes que l’edifici actual, entre l’accés al pas inferior i l’edifici tècnic. Els treballs també inclouen unes noves marquesines a les andanes, el tancament en el costat ciutat de l’estació i l’actuació sobre la zona circumdant al nou edifici creant una zona per a vianants que es configurarà com a plaça prèvia a l’estació.

“Malgrat això la resposta no detalla cap concreció respecte al calendari de les obres (per què no estan incloses en els pressupostos de l’Estat per enguany?), més enllà d’una vaga referència a un futur pla de rodalies que s’ha d’impulsar de comú acord amb la Generalitat de Catalunya. O sigui, cop de peu endavant a un projecte que no pot esperar”, ha asseverat el diputat tarragoní.

En el mateix sentit s’ha manifestat el portaveu socialista a l’Ajuntament de Torredembarra Vale Pino que ha destacat que “ja fa anys que la ciutadania torrenca en ple exigeix al Govern que impulsi aquesta infraestructura absolutament imprescindible per al conjunt del municipi. Tinguem present que no només parlem dels ciutadans de Torredembarra sinó que aquesta estació dóna servei al conjunt dels habitants del Baix Gaià, als veïns de pobles com la Riera, Salomó, Creixell, etc. que utilitzen l’estació pels seus desplaçaments habituals. No només es castiga a Torredembarra sinó també al conjunt del Baix Gaià”, ha emfatitzat el portaveu socialista.   

Cal tenir present que l’estació actual es troba dins del nucli urbà del municipi, molt a prop d’una escola pública, i que registra una altíssima circulació de trens superior als 30 combois diaris en cadascuna de les dues direccions.


“Seguim mantenint viu l’esperit de la gran mobilització que va haver-hi al poble el 2014 reivindicant, precisament aquesta nova estació. Ja han passat tres anys i seguim sense resultats concrets. No entenem el perquè de tanta dilació quan Torredembarra i el seu àmbit de referència territorial que utilitza la nostra estació de tren supera, amb escreix, els 25.000 habitants. Volem la nova estació i la volem ja!”, ha conclòs Vale Pino. 

PER A TOTHOM?



He llegit amb molt d’interès l’article del delegat del Govern al Camp de Tarragona, senyor Peris, sobre als pressupostos de la Generalitat per enguany. El primer que crida poderosament l’atenció és que mentre es pot llegir vàries vegades la paraula “referèndum” a l’article no hi ha ni rastre de “Tarragona” o “comarques tarragonines” en el mateix. Seria raonable pensar que el delegat territorial del Govern donés compte de les inversions territorials de la Generalitat a les comarques que formen part del seu àmbit de representació. Seria encara més raonable si recordem que la inversió a casa nostra és raquítica i que ens trobem en els paràmetres d’inversió més baixos de la nostra història democràtica. Sembla raonable per a nosaltres però no ho és pel delegat perquè Tarragona i les comarques tarragonines són absents de l’article (com també són pràcticament absents dels pressupostos).

De fet, el senyor Peris dedica la seva intervenció a fer un panegíric del caràcter social dels comptes de la Generalitat per enguany. Són pressupostos socials, afirma. Fruït del seu entusiasme fa una consideració que en un país, efectivament, normal seria innecessària: diu que són uns pressupostos pensats per a tothom, “tinguin o no una bandera –la que vulguin- al balcó de casa seva”, segons afirma textualment. Considero aquesta asseveració un lapsus freudià. Cal que un representant institucional digui que el Govern quan elabora els pressupostos no pensa si beneficia o no a persones que tenen banderes penjades al balcó de casa? Només faltaria que no fos així! La mateixa pregunta, encara que sigui retòricament, ens dóna una idea de fins a on han arribat alguns en el debat identitari...

Pel que fa al presumpte caràcter social dels pressupostos tan sols aconsello a aquells que estan llegint aquestes línies que vagin a Internet i llegeixen que diu la federació d’associacions del tercer sector de Catalunya (les entitats que atenen l’augment de la pobresa i les desigualtats socials) sobre aquest suposat caràcter social dels comptes del Govern. O que comprovin a la seva vida diària quina és la realitat de la pluja d’inversions “socials” que diu el senyor Peris. De fet el Govern del PP també ha dit el mateix, també ha presentat els seus darrers pressupostos com “els més socials de la història”. Tot és “super-social” malgrat que ningú ho noti a peu de carrer. En fi...

Finalment el delegat del Govern es queixa que no poden fer més ja que tenen “les mans lligades” (suposo que fent referència implícita a l’acció del Govern espanyol). Ha de millorar la Generalitat el seu finançament? Sens dubte, igual com han de millorar les fonts de finançament dels ajuntaments i les aportacions que reben de la Generalitat. Ara bé, el mateix vicepresident Junqueras va afirmar a la presentació dels pressupostos que contemplen un volum inversor superior als 22.000 milions d’euros i amb 22.000 milions d’euros –que no són cap bagatel·la- alguna cosa es déu poder fer, dic jo amb humilitat.

Per exemple, d’aquests més de 22.000 milions d’euros es destinen menys de 47 milions d’euros a inversions directes a les comarques del Camp de Tarragona. Com és possible això senyor Peris i senyors del PDCAT, ERC i la CUP? Per què si Tarragona representa el 10% de la població i el 10% del PIB català tan sols rebem el 5% de les inversions de la Generalitat? Per què mai ens donen una resposta als ciutadans de les comarques tarragonines quan els socialistes preguntem les raons d’aquest maltracta sistemàtic?

No senyor Peris, no amaguem els errors i les injustícies polítiques darrere de la paraula talismà “referèndum”. Només que el Govern de Junts pel Sí i els seus companys de viatge de la CUP haguessin aprovat les esmenes socialistes que demanaven una major contribució a les rendes altes i grans corporacions empresarials del país haguéssim disposat de 8.000 milions d’euros addicionals per a inversions socials als pressupostos. Uns recursos que s’haurien pogut invertir en escoles bressol, beques universitàries per als joves catalans, mesures concretes i reals contra la pobresa energètica, foment de la innovació i creació de nous llocs de treball, etc.


Van ser rebutjades. Igual com la majoria de les nostres propostes que demanaven un increment de les inversions a les comarques tarragonines. Totes amb el vot en contra de Junts pel Sí (PDCAT i ERC). Ells sabran amb quina legitimitat. En tot cas els socialistes seguirem treballant per bastir un país socialment cohesionat, on es doni suport a les famílies, compromès amb la infància i amb els nostres joves i on la pobresa severa, infantil i energètica quedi eradicada dels nostres carrers i places. Un país, efectivament, per a tothom.  

dilluns, 10 d’abril del 2017

EL PSC DENUNCIA EL REBUIG DEL GOVERN DEL PP A HABILITAR UN ACCÉS DIRECTE DE L’AUTOPISTA AP-7 A LA COMARCA DEL MONTSIÀ



“Desgraciadament el Govern no pensa habilitar cap accés directe a l’autopista AP-7 a la comarca del Montsià tal com demanàvem els socialistes atenent a les reivindicacions del territori. Un cop més el Govern del PP dóna l’esquena a les Terres de l’Ebre”, així ho ha denunciat aquest dilluns Joan Ruiz, diputat socialista per Tarragona.

Segons ha explicat el diputat del PSC, “vàrem preguntar al Govern sobre si tenia intenció d’atendre a aquest requeriment dels ciutadans del Montsià i habilitar aquesta connexió directe amb l’AP-7. Per desgràcia la resposta ha estat, un cop més, negativa.”

En el mateix sentit s’ha manifestat el portaveu socialista a l’Ajuntament d’Amposta, Francesc Miró, que ha assenyat que “per a més inri” la mateixa resposta per escrit del Govern dóna arguments favorables, precisament, per habilitar aquest nou accés ja que explica que la separació entre l’enllaç de Sant Carles de la Ràpita i el de Vinaròs és de 24 quilometres quan la distància mitjana entre els enllaços de l’AP-7 oscil.la entre els 15 i els 20 quilometres com a màxim.

“Per què aleshores aquest mateix criteri no s’aplica al Montsià? És que som menys ciutadans que la resta per als responsables de Foment? Com és possible que ni tan sols es plantegin estudiar la viabilitat d’aquesta possibilitat tal i com defensem els socialistes?”, s’ha preguntat retòricament el portaveu del PSC ampostí.

Segons Francesc Miró l’argument del Govern defensant la no idoneïtat d’aquest nou accés adduint que “la densidad de población es menor que en otros puntos del corredor” (textual) no se sosté per enlloc “i demostra un molt preocupant desconeixement del territori.”

“Per posar només un exemple: la comarca del Montsià registra, aproximadament, uns 72.000 habitants censats de població pràcticament el mateix que els que té el Baix Maestrat (uns 79.000) que, per contra, si que compta amb un accés a l’autopista per Vinaròs. On veu el Govern aquesta presumpta baixa densitat de població que en realitat és pràcticament idèntica a la de comarques properes que si que tenen enllaç amb l’autopista?”      


“La única realitat que patim en aquests moments és que la distància entre les sortides d'Amposta i de Vinaròs és de quasi 40 quilometres el que, sumat a les dilacions en la habilitació de l’autovia A7 al seu pas per la nostra comarca, hipoteca les nostres comunicacions per carretera i suposa un greuge afegit a la mobilitat dels nostres conciutadans el que considerem totalment intolerable”, ha conclòs Francesc Miró.

divendres, 7 d’abril del 2017

PLOU SOBRE MULLAT



Els pressupostos generals de l’Estat que ha elaborat el Govern del PP han tornat a passar de llarg de Tarragona. La veritat és que tampoc ens sorprèn perquè és una constant que s’ha mantingut des de que Rajoy és president del Govern i el PP governa al conjunt de l’Estat. Aquest cop, però, hem de lamentar –i denunciar- que les inversions territorials reals destinades a les comarques tarragonines cauen fins a límits realment grotescos: només 227 milions d’euros per la demarcació de Tarragona. Menys que fa dos anys, menys que l’any passat, menys que mai...

Tan sols cal recordar quina va ser la inversió destinada a Tarragona en el darrer any de Govern socialista: 527 milions d’euros. És a dir, amb el PP al Govern hem passat de 527 milions d’euros d’inversions per Tarragona a tan sols 227 milions d’euros enguany. O el que és el mateix, 300 milions d’euros anuals d’inversions per les nostres comarques que s’han volatilitzat dels pressupostos. Amb quin criteri? Tampoc ho sabem perquè mai se’ns ha donat cap explicació (potser perquè és impossible d’explicar).

Per ser justos i equànimes la bona notícia és que els Jocs Mediterranis de Tarragona finalment apareixen en els pressupostos. Ara bé, tret d’això les necessitats més imperioses que necessiten les nostres comarques continuen a l’oblit del Govern del PP. Pràcticament res per la N-340 al seu pas per la província i només 13 milions d’euros, partida absolutament raquítica, per prolongar l’autovia A-27 fins a Montblanc. A aquest pas les reivindicacions tarragonines en relació a les infraestructures bàsiques pels ciutadans d’aquestes comarques es convertiran en una mena de mantra que es repetiran any rera any davant la desídia del Govern de Rajoy...

Però el pitjor no són les infraestructures que, al cap i a la fi, són obra pública. El pitjor és que amb aquests pressupostos a la ma es beneficia a aquells que més tenen i es perjudicarà als treballadors, pensionistes i emprenedors de les comarques tarragonines. Per exemple, són un torpede directe a la línia de flotació al poder adquisitiu dels més de 170.000 pensionistes que tenim a la província ja que les seves pensions quasi es congelen (només “pugen” un 0,25%) mentre que la previsió de la inflació és del 3%. I el mateix per als treballadors públics que rebran un “generós augment” de l’1% del seu salari, molt inferior a l’augment real del cost de la vida. És a dir: devaluació real de salaris, precarització del treball i pensions congelades, la formula clàssica de la dreta per “sortir” de la crisi.

Mentre, a l’altre costat de la galàxia social els que més tenen continuaran beneficiant-se de la baixada d’impostos ja que es manté la injusta rebaixa de l’IRPF adreçat a les rendes altes. A aquest col·lectiu dels més rics i mega-rics cap esforç benefactor els és negat pel Govern del PP...  

Els socialistes, per contra, sempre hem defensat que cal reformar en profunditat el nostre sistema fiscal per fer que paguin més aquells que més tenen, lluitar de veritat contra els delinqüents econòmics que evadeixen els seus milions cap a paradisos fiscals tipus Panamà i reformar l’impost de societats, a banda de derogar la reforma laboral que tanta precarització ha provocat al mercat de treball real.

A més, els socialistes defensem que les pensions han de tornar a vincular-se a l’IPC, igual com els salaris públics. Com pot ser que se’ns intenti vendre com un “augment” de les pensions i del sous el que és una nova devaluació del poder adquisitiu de pensionistes i treballadors? És que ens prenen per ximples?

I el mateix maltracta que rep la gent gran la reben els joves. Uns joves que han vist desaparèixer totes les ajudes socials que va impulsar el Govern socialista i que contemplen, perplexos, com cada any baixen les partides destinades a beques d’estudi. Aquest cop els responsables del PP han tingut la indecència d’anunciar a bombo i plateret un “augment” de la partida de beques de... 4 milions d’euros, el que suposa una “pujada” del 0,3% en relació a la inversió en beques de l’any passat. És, realment, una presa de pèl de traca i mocador. Ja anuncio que els socialistes presentarem una esmena per augmentar les consignacions pressupostàries destinades a beques per als joves en 500 milions d’euros per tan que, com a mínim, la quantia total inclosa al pressupost sigui de 2.000 milions d’euros. És el mínim del mínim que ens demanen els nostres joves.


En definitiva, plou sobre mullat, i ens tornem a trobar amb uns pressupostos de l’executiu de Rajoy que desinverteixen a Tarragona, aposten per les rendes altes i no fan res per combatre l’augment de la pobresa i de les desigualtats socials que han augmentat amb el PP al Govern. Malgrat això els socialistes no ens rendirem i defensarem una alternativa a aquests comptes que redueixin la desigualtat, facilitin la creació de treball de qualitat i incloguin les inversions tarragonines que el PP, un any més, s’ha deixat a la calaixera.

dijous, 6 d’abril del 2017

EL PSC DENUNCIA LA DESÍDIA DEL MINISTERI DE FOMENT EN RELACIÓ A LA CONSTRUCCIÓ D’UN ACCÉS DIRECTE A L’AUTOPISTA AP-7 A L’ALÇADA DE RODA DE BERÀ



“Un cop més el Govern del PP fuig d’estudi i se’ns contesta amb evasives que no concreten res”, així ho ha denunciat el diputat socialista al Congrés Joan Ruiz després de rebre per escrit la resposta del Govern a la pregunta del grup socialista relativa a quan el ministeri de Foment pensa construir un accés directe de l’autopista AP-7 a l’alçada del municipi de Roda de Berà.

Cal recordar que l’Ajuntament de Roda de Berà va aprovar, l’estiu passat, sol·licitar al ministeri la construcció d’aquest nou accés que donaria servei directe tant a Roda com als municipis propers. Davant el silenci que es va obtenir per tota resposta el grup socialista va decidir portar aquest tema al Congrés per tal d’aconseguir la seva concreció per part de Foment.

“Doncs bé, la resposta que hem obtingut tan sols assenyala que aquesta proposta s’estudiarà en el marc del pla d’infraestructures de Catalunya 2006-2026. És a dir, lamentem un cop més que el Govern del PP passi de les reivindicacions de les comarques tarragonines i es limiti a donar una cop de peu endavant a un clamor que a Roda és pràcticament unànime.”

En el mateix sentit s’ha manifestat Josep Antoni Benedicto, portaveu del PSC a Roda de Berà, que ha destacat el caràcter “vital d’aquesta connexió no només a nivell de millora de la mobilitat dels habitants de Roda i de tots els municipis de l’entorn, que també, sinó per la importància que té que el nostre polígon industrial tingui una sortida directe a l’autopista amb tot el que això suposaria a nivell de millora de la nostra competitivitat.”


“Els socialistes denunciem que Roda és un municipi trinxat que, al damunt, no té connexió directe amb cap de les grans vies  estratègiques de comunicació que travessen el nostre terme municipal. És quelcom incomprensible. Si almenys tinguéssim aquest accés directe a l’autopista,  tot i ser de pagament, milloraríem la mobilitat dels nostres veïns. Creiem que és una mesura molt raonable perfectament assumible per Foment si hi ha la voluntat de dur-la a terme. Seguirem treballant en aquesta direcció”, ha afirmat el portaveu socialista.    

ÈXIT DE LA CAMPANYA DE RECOLLIDA D’ALIMENTS INFANTILS ORGANITZADA PEL PSC DE VILA-SECA



El portaveu socialista a l’Ajuntament de Vila-seca Ander Basterretxea ha valorat avui molt positivament la primera campanya de recollida d’aliments i productes infantils impulsada per l’agrupació del PSC al municipi.

“Estem molt contents tant de la participació com del lliurament de productes adreçats als infants. Confirmem, un cop més, que Vila-seca és un poble dinàmic i vital on viuen persones generoses i solidàries.”

En concret s’han pogut reunir diverses caixes plenes de productes d’alimentació infantil com ara més de 200 potets de nadó, llet infantil o farinetes amb o sense gluten. Així mateix també s’han recollit desenes de bosses de bolquers infantils.

Com a novetat destacada l’agrupació ha organitzat un torneig solidari de pàdel per cloure aquesta campanya de recollida d’aliments infantil. En aquest torneig han participat, entre d’altres, el mateix Ander Basterretxea, el primer secretari del PSC a Vila-seca Jonathan García, el regidor tarragoní i comissionat dels Jocs Mediterranis Javier Villamayor, o el primer secretari de la federació del PSC del Camp de Tarragona i alcalde de la Canonja Roc Muñoz que va ser l’encarregat de lliurar una distinció commemorativa als participants d’aquesta acció solidària.

En aquests moments resta pendent el lliurament de productes d’alimentació infantil recollits per altres agrupacions socialistes de la comarca. Un cop sigui així tot el material recollit serà lliurat a l’organització de Caritas de Vila-seca per tal que ho distribueixi entre les famílies més necessitades.


“Des del PSC de Vila-seca continuarem impulsant accions com aquesta perquè entenem que la política no es fa només a la sala de plens sinó, sobretot, a peu de carrer compartint anhels amb la ciutadania i donant una resposta real, encara que sigui simbòlica o algú pugui considerar com de menor entitat, com aquesta campanya solidària de recollida d’aliments que hem volgut adreçar exclusivament al col·lectiu de la infància perquè ha estat un dels més perjudicats pels efectes perniciosos de la crisi econòmica”, ha conclòs Basterretxea.   

dimecres, 5 d’abril del 2017

JOAN RUIZ: “EL GOVERN DEL PP HA REDUÏT A LA MEITAT LES INVERSIONS DE L’ESTAT A LA PROVÍNCIA DE TARRAGONA EN SET ANYS”



“Menys”, aquest és l’adverbi que caracteritza la davallada progressiva de les inversions de l’Estat a les comarques tarragonines d’ençà que el PP va tornar al Govern el 2011. Així ho ha denunciat el diputat socialista per Tarragona Joan Ruiz que ha posat de relleu que parlem d’una “desinversió objectiva i constant que es repeteix, i s’augmenta, any rere any.”

Així, segons dades del mateix Govern del PP les inversions territorials destinades a Tarragona quantificades en els pressupostos generals de l’Estat han passat de 527 milions d’euros el 2010 (darrer exercici complert de Govern socialista) als 227 milions d’euros anunciats ahir per enguany.

“Per tant, i segons dades constatables i verificades a la ma, les inversions del Govern a Tarragona haurien caigut en picat en aquests set anys fins a reduir-se en un 57%, tenint com a referència els 527 milions d’euros d’inversions executades pel Govern socialista al 2010.”

Joan Ruiz ha recordat que, per a més inri, el PP va fer campanya a les comarques tarragonines a les eleccions legislatives de 2015 i 2016 prometent “más y mejores inversiones en Tarragona.”

“On són aquestes inversions? No parlem de la flor d’un dia sinó d’una caiguda constant i sostinguda en aquests darrers anys de Govern de Rajoy. No entenem com és possible que el Govern del PP s’entesti a mantenir aquesta desinversió objectiva a la nostra província. Ens és literalment incomprensible, tan sols cal recordar el viacrucis diari que pateixen els milers d’usuaris del servei de rodalies de Renfe i les promeses solemnes del mateix Rajoy de fa una setmana. És que el Partit Popular considera que els tarragonins i tarragonines som menys ciutadans que la resta?”

El diputat tarragoní també la denunciat que amb aquests pressupostos els pensionistes tarragonins només cobraran la sisena part del que han perdut amb la inflació, el que suposarà –de facto- una pèrdua del seu poder adquisitiu real.
 
“Ja hem superat totes les línies vermelles. La desinversió anunciada ahir representa una pèrdua de 300 milions d’euros menys d’inversions en un any que perd Tarragona en relació al volum inversor de 2010, una quantitat realment escandalosa! A més encara és l’hora que tant el Govern central com els diputats del PP per Tarragona ens expliquin el perquè d’aquesta davallada que s’arrossega i que es manté in eternum...”


“Els socialistes sempre hem dit i defensat que els tarragonins no som més que ningú però tampoc som ciutadans de segona. A més, per desgràcia, a aquest menyspreu sostingut se li suma també la desinversió del Govern de la Generalitat a les comarques tarragonines que estan a la cua del país en volum inversor. Menys de 50 milions d’euros en els pressupostos d’enguany aprovats pels grups de Junts pel Sí i la CUP. Increïble aquesta desinversió conjunta dels Governs de l’Estat i de la Generalitat a casa nostra!, ha lamentat el diputat tarragoní.

dilluns, 3 d’abril del 2017

Mor l’IREC a Tarragona ?



Quan Miguel de Unamuno va dir la frase “ que inventen ellos “ no devia imaginar que més de cent anys desprès encara la recordaríem i en aquest cas a Tarragona, lluny de la seva Salamanca.

Per cert, que ve molt a tomb perquè primer la va usar en una carta a Ortega i Gasset, però desprès en un article en forma de diàleg de dos personatges esmentant precisament l’energia elèctrica que avui volem comentar:

“ROMÁN.- Inventen, pues, ellos y nosotros nos aprovecharemos de sus invenciones. Pues confío y espero en que estarás convencido, como yo lo estoy, de que la luz eléctrica alumbra aquí tan bien como allí donde se inventó.
SABINO.- Acaso mejor.”

Ignorava don Miguel que la recerca i la innovació porten aparellades coneixement, domini de la ciència, patents, cultura científica que s’instal.la en l’imaginari col.lectiu, desenvolupament de nous sectors productius i per tant, generació de llocs de treball imprescindibles.

 Ve a tomb tot plegat perquè l’IREC està a punt de morir a Tarragona, víctima de la falta d’atenció dels governs darrers que l’han deixat esllanguir-se, afeblir-se i ara amb un ERO fatal, té molts números per desaparèixer.

No m’ho puc creure . Allò que va`rem crear amb tanta il.lusió els governs de Maragall i Montilla i que des de Tarragona vàrem aconseguir que s’instal.lès en bona part a la URV i que un dels seus projectes tenia abast mundial ( el projecte Zefir a l’Ametlla de Mar d’investigació en energia eòlica en aigües marines profundes )  no pot morir.

Ens trobem la Humanitat en ple canvi d’era en energia. El 80 % dels combustibles fòssils – petroli, gas i carbó -  que hi ha sota terra no s’ha d’extreure ja segons convenen tots els experts si no volem continuar escaclfant fatalment el Planeta. Però per fer-ho, es necessiten canvis radicals que no es poden fer sense investigar molt a fons en tecnologies d’estalvi i eficiència i de renovables.

Sembla que a Catalunya on elaborem plans de transició energètica que sobre el paper estan perfectes, oblidem que els plans necessiten accions cocncretes i entre aquestes, molta investigació i de qualitat. Si la poca que hi ha la deixem morir, no tenim perdó.

Catalunya, un país que en un 90 % depèn encara de l’exterior en recursos energètics no pot renunciar a investigar en energia si volem assolir el 100 % renovable el 2050 com diuen les Bases de la transició energètica  que acaba de presentar el Govern de la Generalitat.  

Segueix essent necessària la investigació en eòlica al mar, també en nous materials, en emmagatzematge o en hidrogen amb tot el que comporta i - no s’espantin que ja ho desenvoluparem un altre dia en un altre article - la possibilitat que les nostres tres nuclears ara que acabaran la seva vida útil puguin usar hidrogen en un futur molt proper per generar energia absolutament neta i totalment renovable. Són només uns exemples.

I no val dir que no hi ha diners. El que passa és que no es considera una prioritat . Perquè si així fos, el Govern hauria de liderar i té possibilitats per fer-ho, la contribució de les potents empreses – i mira que n’hi ha al nostre país – del sector.

Mentrestant el govern fa l’impossible – ho hauria de fer com fos – que l’IREC no desaparegui, crec que seria just que ara que des de Hong Kong el Conseller Baiget anuncia un centre d’R+D a Catalunya en l’àmbit del vehicle elèctric, què tal si al menys com a compensació l’instal.lés a les nostres comarques ? Per exemple al Baix Penedès – la comarca amb més atur - on ja hi ha l’IDIADA, companyia líder especialitzada en disseny, enginyeria, assajos i serveis d’homologació per la indústria de l’automòbil i tota una zona logística que espera noves ubicacions per començar a caminar.


No estaran pensant en posar-ho als voltants de Barcelona on no saben com fer-ho per descongestionar-la ?