“Fins
aquí hem arribat. Tinc al pare a l’atur i ja no puc continuar. Quan acabi el
curs, de moment, ho hauré de deixar. He trobat feina a l’estiu de cambrer a la
costa. M’han dit que, amb sort, potser tindré continuïtat”, això és el que
m’explicava un amic aquesta mateixa setmana. Un amic que estudia la carrera de
Dret i que ara es veu obligat, com tants d’altres joves, ha abandonar els
estudis universitaris davant la incapacitat de poder-los pagar.
La seva circumstància només és
un exemple de la situació que pateixen molts joves del nostre país, i del
desastre provocat per l’increment exponencial dels preus de taxes i estudis
universitaris que han impulsat els Governs del PP, a Espanya, i de CDC i
posteriorment Junts pel Sí, a Catalunya. Això ha suposat increments propers al
70% de mitjana en relació al període anterior a aquestes retallades salvatges. Per
una matrícula més de 1.800€? Recordo que la matrícula més cara que vaig pagar
quan jo estudiava a la URV va ser de vora 900€!
Però no existeix només aquesta
barrera, aquesta davallada ha estat paral·lela a la brutal retallada també de
beques i ajudes a l’estudi. Les beques Erasmus, per exemple, o les
Sicue/Sèneca, que tants bons resultats van donar durant anys per formar
titulats i donar l’oportunitat als joves de viure a l’estranger o conèixer
altres universitats espanyoles han quedat reduïdes a la mínima expressió.
Misèrrima, més aviat.
Tot plegat ha suposat un
retrocés sense precedents en la necessària igualtat d’oportunitats que havien
afavorit els Governs socialistes i de progrés a Catalunya i a Espanya. En
aquests moments els fills i filles de les classes treballadores ho tenen molt
més difícil per accedir als estudis superiors. Hem anat enrere, com els crancs.
No ens podem permetre com a societat, que es posin barreres d'accés als joves
que volen estudiar a la universitat. La impossibilitat de cursar estudis
universitaris no es pot deure a motius econòmics.
És que hi ha massa universitats
públiques a Catalunya? En absolut. Tan sols n’hi ha 7. Per contra, a Holanda,
un país amb una població i dimensions de les nostres característiques, n’hi ha
52. Potser, com diuen alguns profetes del lliure mercat, tenim massa estudiants
universitaris? Ni remotament. Tan sols comptem amb una ratio de 410
universitaris per cada 1.000 joves d’entre 20 a 25 anys, molt per sota dels 780
que hi ha a Finlàndia (un país considerat, justament, com dels millors per la
qualitat del seu sistema d’ensenyament públic).
Tenim, potser, una despesa
pública en universitats excessiva? Menys encara! No estem ni a la meitat de la
mitjana de la Unió Europea. I amb les retallades aquesta realitat encara s’ha
agreujat. Un país que no inverteix en la formació dels seus joves, ni en
capital humà, ni en coneixement, ni en investigació, ni en qualitat, quin
esdevenir pot esperar? Què pretenem? Ser un país sense talent?
Prou mentides! Les retallades a
la universitat, i en educació en general, no són fruït de l’atzar sinó que són
conseqüència directa del model econòmic de la dreta que redueix el conjunt de
la societat a una immensa empresa que al damunt, com s’ha demostrat des de
2008, no està en mans dels millors gestors o gerents. Empresa? Més aviat com un
immens casino on la vida dels joves no representa res.
Des de la Joventut Socialista
denunciem aquest menyspreu de la vida dels joves condemnats a respectar un món
que ha de ser rendible a tots els nivells, d’acord amb els criteris
d’institucions econòmiques que no estan sustentades en cap òrgan democràtic
fruit de la sobirania popular. Se’ns obliga a acceptar les lleis misterioses,
més o menys clandestines, del lliure mercat, de la competitivitat, de la
rendibilitat i coronar-ho tot amb el “perill” de la deslocalització de les
empreses, inversions, capitals i llocs de treball cap als països “competitius”
(fets que, d’altra banda, succeeixen igualment). És a dir, un xantatge en tota
regla.
Quin futur ens espera als joves
d’aquest país? Amb una taxa d’atur juvenil superior al 50% i amb els preus de
taxes i beques dels estudis universitaris i de formació professional pels
núvols a què se’ns convida? Potser a què agafem el primer vol i anem a servir
cafès a Londres, tal com va dir el mateix conseller d’empresa i ocupació del
Govern de CiU fa uns anys. O a exiliar-nos professionalment, com afirmava un
ministre del PP. Potser així no molestarem a aquells que han decidit
injustament condemnar a tota una generació de joves a marxar a l’estranger a
buscar-se la vida, mentre ells es dedicaven a fer comentaris presumptament
enginyosos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada