dijous, 22 de desembre del 2016

JOAN RUIZ: “ENS HEM VIST OBLIGATS A CORREGIR EL NYAP DEL GOVERN PER DEFENSAR ELS DRETS DE LES PERSONES AMB DISCAPACITAT SENSORIAL”



El diputat socialista per Tarragona i portaveu de la Comissió de Polítiques Integrals de la Discapacitat, Joan Ruiz, ha anunciat que el grup socialista presentarà una proposició de llei per corregir els articles de les dues lleis que limiten els drets de les persones amb discapacitat sensorial a l’hora de contraure matrimoni.

“Estem davant d’un error majúscul del Govern del PP que ens obliga a corregir aquest nyap que posa en perill els drets de les persones amb discapacitat sensorial. Amb aquesta iniciativa parlamentària volem oferir seguretat jurídica a aquest col·lectiu i això s’aconseguirà canviant la llei per eliminar la menció a les “deficiències sensorials”, ha explicat el diputat tarragoní.

Joan Ruiz es refereix a la reforma del codi civil impulsada pel Govern del PP per la qual les persones amb deficiències sensorials (per exemple, persones amb discapacitat auditiva o visual) haurien de requerir un expedient mèdic previ per poder contraure matrimoni.  

“La nostra voluntat política és evitar qualsevol discriminació envers les persones amb discapacitat. Volem que el Govern es comprometi a oferir l’atenció necessària a fi i efecte de permetre als ciutadans amb discapacitat actuar amb igualtat de condicions en tots els seus àmbits de vida. En aquest sentit, entenem que la nova normativa del Govern augmenta la discriminació cap a aquest col·lectiu ja que introdueix aquest expedient mèdic quan nosaltres considerem que una deficiència sensorial no afecta la aptitud ni la capacitat de la persona per comprendre el significat del matrimoni i donar el seu consentiment al mateix.”


Finalment Joan Ruiz ha manifestat el seu suport al col·lectiu de persones amb discapacitat. “Entenem perfectament la seva indignació i els garantim que amb aquesta iniciativa anem a corregir aquest extraordinari nyap del Govern del PP i que podran gaudir dels mateixos drets que la resta de ciutadans.”  

dimecres, 21 de desembre del 2016

EL PSC LAMENTA LA MORT DE JAUME CUSTODI TORRES



La comissió executiva de la federació del PSC del Camp de Tarragona lamenta i mostra el seu condol per la mort de Jaume Custodi Torres, alhora que expressa la seva condolença als seus familiars i amics.

Jaume Custodi va ser cofundador del PSC, d’Unió de Pagesos i de la Caixa rural de Santa Coloma de Queralt, el seu poble. Així mateix va ser diputat socialista al Congrés per Tarragona a les eleccions de 1982, regidor al seu poble i diputat provincial. A les acaballes del franquisme va ser membre actiu de l’Assemblea de Catalunya i de la marxa de la llibertat.

Recentment, a finals del mes d’agost, el PSC va organitzar un homenatge a Jaume Custodi en el que van participar nombroses persones entre les quals el primer secretari del PSC, Miquel Iceta, i el primer secretari de la federació del PSC del Camp de Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros, que va ser l’encarregat de fixar a la solapa de l’homenatjat la insígnia daurada del partit en reconeixement al seu compromís i lluita política de tota una trajectòria vital.

En aquest sentit, la comissió executiva dels socialistes del Camp de Tarragona subratlla “que Jaume Custodi va ser una persona treballadora i honesta amb uns valors morals i de compromís amb el seu poble, amb les comarques tarragonines i amb el que representa el socialisme democràtic.”


“En la persona de Jaume Custodi veiem representada una generació de socialistes catalans que van lluitar contra la dictadura i per la llibertat i el progrés social durant els primers anys de la democràcia”, conclou la comissió executiva dels socialistes de les comarques tarragonines. 

EL PATRIOTISME



El patriotisme. Una paraula difícil, sens dubte (això almenys és el que deia Andreu Nin). Un concepte que s’obre a múltiples interpretacions i que, sovint, ha estat utilitzat per aquells que menys lliçons de moralitat podien donar per conduir a les seves societats cap a escenaris de conflicte i d’exclusió. La història del segle XX n’és tràgic testimoni.

Des de la JSC reivindiquem l’únic patriotisme que ens motiva als socialistes: el patriotisme social. El que van practicar els presidents Macià, Companys, Maragall i Montilla. El que parla menys de les essències pàtries i més d’escoles i hospitals públics de qualitat, de convivència i de serveis socials desenvolupats i del màxim nivell. No està, diguem-ne, de “moda” en aquests temps de discursos abrandats però és el que històricament ha construït Catalunya. És el que va donar peu a la constitució de la Mancomunitat i va guiar la seva acció de Govern, l’exercit per la Generalitat republicana quan Lluís Companys pacta amb la Unió Socialista de Catalunya amb l’objectiu de fer que Catalunya “sigui un dels països del món amb major benestar i progrés social”. És també el que va evitar el perill lerrouxista de dividir el país en funció de la llengua o del sentiment d’identitat nacional en temps de la  dictadura i de la transició (gràcies, en bona mesura, primer a l’acció del PSUC durant la clandestinitat i després del PSC ja en democràcia). El patriotisme social ha estat, doncs, el fil conductor de l’autèntic catalanisme, el que ha vertebrat el país i l’ha unit entorn d’uns objectius socials assumits per tots.

On som ara? En l’escenari exactament contrari. Sempre recordo l’entrevista que el periodista Josep Maria Planes fa a Francesc Macià uns dies després de proclamada la República. “Què és el pitjor que ens pot passar a Catalunya?”, pregunta el periodista. “El pitjor seria dividir el país per la meitat”, respon ràpidament el president. S’equivocava Francesc Macià? Alguns apologistes de l’actual independentisme potser creuen que sí però jo m’atreviria a dir que la història constata el contrari...

Ja va sent hora que deixem els apriorismes ideològics i contemplem la societat catalana com el que és, és a dir, una societat on conviuen diferents sentiments d’identitat nacional amb diverses intensitats. Una societat que parla en català i en castellà, però també que parla en romanès, en àrab o en urdú. Una societat plural, amb matisos diferents, però alhora extraordinàriament dinàmica en la seva diversitat. De fet, aquest mestissatge és una de les nostres principals riqueses com a país.

Els socialistes tornem a reivindicar i defensar la unitat civil del poble de Catalunya. Evitem els maniqueismes absurds que divideixen el país entre “virtuosos patriotes” i “traïdors i botiflers”. O entre “buenos españoles” y “sediciosos traidores.” No! Tots som ciutadans d’aquest país i tots hem de treballar per assolir una societat líder en benestar social, com somiaven els nostres millors. Recuperem el respecte cap als sentiments i sensibilitats dels considerats “altres” que no són res més que el reflex de nosaltres mateixos. Des d’aquestes línies mostro el meu respecte per als catalans que volen la independència, per als que no la volen i per als que escolten aquesta paraula amb temor (que també n’hi ha) des de l’esperança que tots serem capaços d’articular aquesta societat socialment justa on la pobresa i les desigualtats no tinguin cabuda.


Esperem que tots sapiguem estar a l’alçada perquè aquest 2017 s’albira en plena dinàmica d’enfrontament entre el Govern de la Generalitat, i els grups que li donen suport, i les institucions de l’Estat. Res de bo pot sortir d’aquesta dinàmica de conflicte que sovint empra una terminologia quasi bé militar (“l’enemic”, el “combat”, etc.). Estic convençut que la proposta socialista de resoldre des del diàleg un problema polític real s’anirà obrint camí perquè només des de la negociació i el pacte farem avançar el país com va passar el 1931 i el 1977. Ara bé, primer caldrà deixar de banda el narcisisme polític d’alguns i contemplar el país més arran de terra recordant sempre que la virtut de Catalunya és l’essència de la democràcia de debò, la que ho relativitza quasi tot, perquè com molt bé deia el president Maragall la Catalunya civil, crítica i oberta és l’únic absolut que hem de saber preservar. Si aquells que tenen ara la responsabilitat de governar només es limiten a mirar a la meitat del país i obvien la resta hauran fet molt mal servei a Catalunya. Encara som a temps d’evitar-ho.

dilluns, 19 de desembre del 2016

EL PSC DENUNCIA UNA DAVALLADA DEL 79% DE LES INVERSIONS DE LA GENERALITAT A LES TERRES DE L’EBRE D’ENÇÀ EL 2010



“Volem recordar al Govern de la Generalitat i als grups que li donen suport que les Terres de l’Ebre també són Catalunya.” Així de contundents s’han manifestat els diputats socialistes al Parlament per Tarragona, Carles Castillo i Rosa Maria Ibarra, a l’hora de denunciar “la caiguda en picat de les inversions de la Generalitat a les comarques ebrenques.”

“Parlem d’una realitat realment escandalosa: a l’any 2010, amb Govern catalanista i de progrés, les inversions van arribar als quasi 119 milions d’euros per les Terres de l’Ebre. I què ens trobem ara? Que amb els pressupostos presentats pel vicepresident Junqueras les inversions a l’Ebre es redueixen a uns raquítics 24 milions i mig d’euros. Ras i curt, les inversions de la Generalitat destinades a les quatre comarques ebrenques s’han reduït un 79% d’ençà el 2010. No crec que calgui afegir res més...”

Els diputats socialistes han denunciat que les comarques ebrenques tenen el trist record de tenir la comarca de tot el país on aquesta desinversió objectiva és més acusada. Es tracta de la comarca de la Terra Alta on la desinversió ha assolit un percentatge infame del 95%. “Estem realment davant d’una desinversió injustificable que esdevé un insult per al conjunt de la ciutadania ebrenca, votin el que votin i pensin el que pensin.”

“Demanem als diputats tarragonins i ebrencs dels grups de Junts pel Sí i de la CUP que no avalin amb el seu vot uns pressupostos tan lesius pel territori que representen al Parlament. No demanem res extraordinari sinó quelcom d’estricte sentit comú i de coherència. En efecte, els mateixos grups que volen aprovar aquests pressupostos es passen el dia parlant de patriotisme i d’equilibri territorial.”

Segons ambdós diputats socialistes “no valen excuses emparant-se amb què la situació econòmica de la Generalitat és la que és. El mínim del mínim que es pot demanar és que aquest esforç es distribueixi equitativament per territoris i no tenint sempre les Terres de l’Ebre i el Camp de Tarragona com les regions del país que reben de ple aquestes retallades d’inversions que suposen pèrdues d’oportunitats per la gent de casa nostra. Sincerament, sembla que a l’univers mental del Govern les Terres de l’Ebre no formin part de Catalunya.”


Davant d’aquesta realitat “tan lamentable” el grup socialista ha anunciat que presentarà una bateria d’esmenes a aquestes pressupostos per aconseguir incloure les inversions que necessita el territori amb més urgència i que han estat oblidades pels redactors d’aquest projecte de pressupostos.     

divendres, 16 de desembre del 2016

DE CREMAR FOTOGRAFIES I GUILLOTINAR IMATGES



El 19 juny de 2007 érem a les portes de la festa major de Reus. Com era habitual, diversos fanals del centre de la ciutat estaven engalanats amb banderes de la ciutat i amb senyeres. Aquest vespre però, aprofitant la celebració d’un títol esportiu, diverses persones es van enfilar als fanals van agafar les senyeres i les van cremar públicament mentre cridaven consignes contra Catalunya.

L’endemà la CUP va enviar un comunicat on condemnava “els aldarulls” i afirmava que “sembla mentida que encara passin fets” com els esmentats a la nostra societat. La CUP anava més enllà i denunciava “la impunitat amb què es van produir aquests fets” i la “passivitat” dels cossos de seguretat a l’hora de combatre’ls. Finalment, la CUP demanava al consistori la condemna pública de la crema “d’unes banderes que representen un país” i també la destrossa del mobiliari públic. “No es poden deixar passar per alt tots aquests fets”, concloïa el comunicat.

Què vull dir en relació a aquests fets? Què la CUP tenia tota la raó. No es pot, en efecte, cremar banderes ni imatges institucionals que representen els sentiments d’un país o amb les que s’identifiquen milions dels nostres conciutadans. Totalment cert, sí. Però aleshores, amb tota humilitat, pregunto en veu alta perquè els mateixos que condemnen, repeteixo que amb tota la raó, la crema de banderes catalanes i demanen a les forces de seguretat que actuïn al mateix temps qualifiquen la crema de banderes espanyoles, franceses o europees d’expressions revolucionàries “que han de tenir cabuda en una democràcia”?

Per què diputats i regidors d’una força política representada a les institucions es dediquen a trencar imatges de l’actual cap de l’Estat (amb guillotina simbòlica inclosa) i del conseller d’Interior del Govern de Catalunya? Des de la meva profunda convicció republicana jo no necessito cremar la fotografia de ningú per defensar els meus postulats republicans, socialistes i laics.

Per què es fan pintades amenaçants a les seus de partits polítics democràtics? Per què s’insulta i es denigra a les xarxes socials? Quin serà el proper pas? L’escarni públic? I després? Recordem el que deia Heinrich Heine quan denunciava la crema de llibres...

Fa poc vaig tenir l’oportunitat de veure un partit de futbol entre dos equips de nens tarragonins. Abans de començar el partit es va desplegar una pancarta (felicito a la federació catalana de futbol per la iniciativa) on es condemnava la violència i es demanava respecte en el món del futbol. Tothom va aplaudir. Què passaria si algú es dediqués des de la grada a trencar la fotografia del president del club rival i a cremar la bandera de l’altre equip? Seria unànimement condemnat pel conjunt de la societat i pels mitjans de comunicació com una expressió d’intolerància. I amb raó. Per què aleshores el que es condemnable en tots els àmbits de vida no ho és en política? Per què alguns intenten justificar, quan no aplaudir directament, manifestacions d’intolerància que fomenten el menyspreu als considerats “enemics”?


En nom del socialisme democràtic i de la tradició del millor catalanisme polític, social i inclusiu, condemno la crema de banderes catalans, espanyoles, franceses, europees o de qualsevol país. El debat polític s’ha de fer amb arguments polítics, amb idees i amb projectes en positiu, i no trencant ni guillotinant les imatges de ningú, ni del cap de l’Estat, ni del president del Govern, ni del president de la Generalitat, ni del conseller d’Interior. El foment del menyspreu als símbols considerats aliens tan sols ens portaria a una societat intolerant i excloent, que és exactament el contrari del que sempre ha estat i representa Catalunya. Aquesta societat respectuosa amb les veus de tots els seus fills només serà realitzable si els ciutadans ens comprometem a aquest empeny deixant a banda les manifestacions d’odi. Nosaltres hi estem disposats.  

dimecres, 14 de desembre del 2016

EL SOCIALISMO Y LA MALETA DE CHARLOT



En una película de Charlot hay una escena donde está haciendo el equipaje. Se sienta sobre la maleta, salta sobre ella y, cuando por fin consigue cerrarla, por los laterales de la maleta sobresalen partes de diversas prendas de ropa (tirantes, el cuello de una camisa). Así pues, Charlot coge unas tijeras y corta todo lo que sobresale. La poeta polaca Wislawa Szymborska recordó esta escena en el discurso que pronunció cuando recibió el premio Goethe en 1991. “Esto es lo que nos acostumbra a pasar cuando nos obstinamos a meter la realidad en la maleta de la ideología.”

Szymborska se refería al dogmatismo estalinista que ella había vivido de joven en su Polonia natal. Un dogmatismo que también ofrecía certezas y soluciones fáciles a todas las preguntas de la existencia humana de manera que ella misma militó con entusiasmo en el partido comunista durante unos años hasta que constató que un supuesto paraíso dónde se ahoga la libertad y se aniquilan los derechos humanos desemboca siempre en una dictadura totalitaria de partido único. Es importante recordarlo ahora cuando algunos expresan su admiración por regímenes como el que sufre Cuba o Corea del norte…

Pero igual como hay un dogmatismo de extrema izquierda hay también un fanatismo de la derecha liberal que considera que la Verdad Absoluta (con mayúsculas) reside en la economía de mercado sin la intervención de los poderes públicos representantes de la ciudadanía. Esta ideología –la del culto al dinero- ha provocado millones de parados, desigualdades sociales sin precedentes en democracia, y una desesperación sin límites.   

El circulo expansivo que desarrolla es conocido por todos: eliminación de derechos sociales y prestaciones públicas, barra libre a los paraísos fiscales tipo el escándalo de los denominados papales de Panamá, corrupción y fraude fiscal, rechazo de todo lo que suene a público y –muy importante- desprestigio de la política considerada como una actividad indigna al servicio de los intereses de unos pocos.

Y delante de esta realidad es donde el socialismo democrático, la tradición socialdemócrata de Willy Brandt, Olof Palme o Joan Reventós, tiene  más vigencia que nunca. Situados en este cruce histórico hemos de tener el coraje de mirarnos al espejo y decidir que queremos hacer, como sociedad y como personas, para defender los principios fundamentales de la democracia, garantizar que las necesidades esenciales de las personas sean cubiertas por los poderes públicos y erradicar la discriminación por razón de sexo, raza o religión de nuestra sociedad. Distribuir más y mejor la riqueza, evitar los monopolios de las grandes corporaciones transnacionales y garantizar el control democrático de la economía poniéndola al servicio de la mayoría y combatiendo con eficacia la economía especulativa que tanta devastación, en forma de destrucción de puestos de trabajo, ha provocado.

¿Podemos sentirnos satisfechos como socialistas? En absoluto. En absoluto pero siempre teniendo presente que la vía reformista democrática es la única vía capaz de transformar la realidad dejando de lado falsos atajos que prometen visiones paradisiacas que acaban siempre conduciendo a regímenes autoritarios como Wyslawa Szymborska, con su sabiduría humanista, nos advertía.


¡No! la socialdemocracia es la alternativa que nos ha de conducir a la salida de la crisis y a una sociedad más justa. Os necesitamos a todos y también necesitamos lo mejor de la política, la política transformadora al servicio de la soberanía popular. Pero para lograrlo debemos dejar las tijeras del dogmatismo ideológico al margen y coger entre todos una maleta, democrática y plural, con la que iniciar un viaje hacía una sociedad donde valores esenciales como la solidaridad, la responsabilidad, la honestidad y la empatía no sean objeto de burla o de escarnio. Es un combate ideológico que los socialistas queremos disputar porque sabemos que de él depende el futuro de nuestros hijos. Es un compromiso apasionante. 

dimarts, 13 de desembre del 2016

EL PSC PRESENTA 10 ESMENES ALS PRESSUPOSTOS DE LA GENERALITAT PER DOTAR DE RECURSOS EL BAIX PENEDÈS




La diputada del PSC al Parlament per Tarragona, Rosa Maria Ibarra, ha anunciat avui que el grup socialista ha presentat 10 esmenes als pressupostos de la Generalitat per al 2017 específiques del Baix Penedès per dotar a la comarca dels recursos i equipaments que han estat oblidats en la proposta de comptes presentada pel Govern de Junts pel Sí amb el suport de la CUP.

Així, la diputada socialista ha explicat que les esmenes demanen la reobertura del servei d’atenció nocturna del CAP de l’Arboç, la implementació d’un pla de xoc per combatre l’atur i el fracàs escolar existents a la comarca, la millora de les xarxes de comunicació de les zones de muntanya, l’ampliació del CEIP de Santa Oliva, la construcció del CEIP Teresa Godés de la Juncosa del Montmell i la rehabilitació integral del CEIP de Sant Julià de l’Arboç.

Així mateix, el grup socialista vol que el Govern compensi als residents i usuaris habituals dels peatges de l’AP-7 i la C-32 al seu pas pel Baix Penedès, garantir els recursos necessaris per a poder desenvolupar el pla director urbanístic del Logis Penedès, adequar la C-31 a la seva nova condició de carretera comarcal i fer front als pagaments pendents de les expropiacions de la C-51.

“En cap cas es tracta d’una carta als Reis Mags sinó de propostes sensates, inajornables per la comarca i que són perfectament realitzables si els grups que donen suport al Govern, Junts pel Sí i la CUP, volen. El Baix Penedès no admet més demores ni emplaçaments a escenaris llunyans. Exigeix, amb raó, una resposta aquí i ara a les seves necessitats més essencials.”

En aquest sentit Ibarra ha denunciat que “les inversions directes de la Generalitat al Baix Penedès han caigut en picat amb CDC i ERC al Govern. Així, hem passat de 17.875.229 euros el 2010, darrer any de Govern catalanista i de progrés, a tan sols 7.398.176 euros ara, és a dir, una caiguda de les inversions del 60%. Una davallada del tot intolerable, és que la comarca del Baix Penedès no mereix les inversions que si tenen altres comarques demogràficament més petites, senyors del Govern?”

En la mateixa línia, la inversió per habitant també està molt per sota de la mitjana del país. Si en el conjunt nacional la inversió se situa en els 125 euros per habitant en el cas de la comarca del Baix Penedès aquesta inversió cau a només 73 euros per habitant, infinitament lluny dels 379 euros per habitant que hi havia durant els anys de Govern de progrés dels presidents Maragall i Montilla.


“La bona notícia és que encara som a temps d’evitar aquest disbarat en el tràmit parlamentari dels pressupostos. En aquest sentit emplaço a la resta de grups, en especial als que donen suport al Govern com Junts pel Sí i la CUP, a què votin les esmenes socialistes a fi i efecte que el Baix Penedès tingui les inversions que es mereix i necessita”, ha conclòs la diputada socialista.  

dilluns, 12 de desembre del 2016

EL BAIX PENEDÈS, LA NOVA FRONTERA



L’Agència Espacial Europea (ESA) ha penjat a la xarxa un mapa del planeta on es pot veure la petjada urbana sobre el territori fins a una resolució de 12 m (https://urban-tep.eo.esa.int/geobrowser/?id=guf). Si baixem el zoom a la franja litoral del Garraf, Penedès i Tarragonès, observem una conurbanització que, sense solució de continuïtat, uneix les àrees metropolitanes de Barcelona i la bipolaritzada de Tarragona-Reus. Correspon a una regió paral·lela a la línia de la costa, d’uns 45 km de llarg entre Altafulla i Sitges, i d’una amplada màxima de 7 km cap a l’interior. Aquest territori està dividit administrativament entre dues províncies, tres consells comarcals i onze municipis.

El Baix Penedès es troba al centre d’aquest territori, sent l’última estació de trens de rodalies del servei de Barcelona i Tarragona; la frontera entre les dues províncies. Aquesta comarca, abans de la crisi, va experimentar el creixement demogràfic percentual més important de Catalunya (75% des de l’any 2000), fins arribar a un total de 99.934 habitants, amb densitats elevadíssimes (Cunit 1.220 hab/km2, Calafell, 1.190 hab/km2, el Vendrell 993,4 hab/km2). Un creixement fonamentat en un saldo migratori interior positiu, principalment procedent de l’àrea metropolitana de Barcelona, i extracomunitari, del Magreb, el més alt de tota Catalunya (taxa d’immigració 117,8 davant el 48,1  respectivament l’any 2005). Les bones comunicacions, el diferencial de preu de la vivenda i un clima i un relleu suau van afavorir un boom immobiliari que, a la vegada, va atreure més i més població. Amb l’economia fortament depenent de la construcció, el crack d’aquest sector a partir de l’any 2008, i sense que els altres sectors madurs poguessin absorbir la demanda de feina, va provocar un increment exponencial de l’atur, registrant el territori les xifres record d’atur de Catalunya, amb una taxa actual del 20,1%, 5 punts per sobre de la mitjana.

El pressupost de la Generalitat presentat aquesta setmana passada, amb una inversió per al Baix Penedès un 27% inferior a la del 2015, amb 54€ per habitant davant els 125€ de mitjana per a tota Catalunya, és una mostra més de l’oblit que pateix aquest territori per part de les administracions superiors. En aquesta franja del litoral, castigada per l’atur i amb una societat jove formada durant l’última dècada amb població procedent d’altres comarques i països, sense prou arrelament i identificació en molts casos, les necessitats d’inversió i despesa són indiscutibles.    

Històricament, aquesta comarca va ser un territori de frontera, els castells de Calafell o Santa Oliva són un bon testimoni, i sembla que manté aquest esperit de frontera; en continua expansió, receptora de nous habitants i allunyada de les administracions superiors. Ni l’Estat ni la Generalitat són capaces de solucionar, entre altres, els problemes de comunicació que presenten les carreteres que travessen el territori: la N-340 i C31 col·lapsades pel volum de circulació i per l’alta sinistralitat, i els peatges de les autopistes AP7 i C32 que penalitzen els veïns del territori i llastren la competitivitat de les empreses. La Generalitat té encara pendent començar a executar el Logis intermodal Penedès, que permetria desenvolupar un nou focus industrial, i el Servei d’Ocupació de Catalunya continua incomprensiblement sense incorporar el Baix Penedès dins del programa “Treball a les 7 comarques”, per a les comarques que tenen una major necessitat de reactivació econòmica i de generació d’ocupació.

El que necessita urgentment aquets territori és un pla de xoc a tots els nivells, de manera coordinada entre totes les administracions, un pla Marshall o un pla quinquennal d’altres èpoques.  

El futur i les possibilitats del país passen per aquestes ciutats i territoris joves, en creixement i de població mestissa. Dependrà de si es pot garantir entre la població la igualtat d’oportunitats o reduir les desigualtats creixents. Passa perquè les administracions superior decideixin si volen que aquest territori, que és la ròtula entre Barcelona i Tarragona, vertebri i complementi el conjunt del país o l’abandonen a la seva sort, a la sort dels pioners de frontera. 

LA COMISSIÓ EXECUTIVA DE LA FEDERACIÓ DEL PSC DEL CAMP DE TARRAGONA MANIFESTA EL SEU SUPORT A LES REIVINDICACIONS DEL TREBALLADORS D’ADIF



La comissió executiva de la Federació del PSC del Camp de Tarragona ha manifestat explícitament el seu ple suport a les reivindicacions dels treballadors d’ADIF de les comarques tarragonines.

L’executiva dels socialistes tarragonins reconeix la tasca i el compromís dels treballadors que no cerquen només el seu benefici personal sinó que denuncien la manca de personal i la privatització del serveis d’un servei essencial per a la ciutadania com és el servei de rodalies per ferrocarril.

En aquesta línia es recorda la denuncia reiterada dels treballadors d’ADIF pel que fa a la manca d’inversions en infraestructures i línies on proliferen els descarrilaments i els retards com a conseqüència, segons denuncien, de la manca de recanvis i de la dotació econòmica necessària per reparar les deficiències existents.

Així, la comissió executiva comparteix la denuncia dels treballadors referent a la manca d’inversions d’ADIF a les comarques tarragonines i es compromet a defensar les seves reivindicacions a les institucions, en especial, a la comissió de Foment del Congrés dels Diputats.

La comissió executiva del PSC del Camp de Tarragona reafirma que els socialistes sempre hem defensat que cal desenvolupar l’alta velocitat ferroviària sense menystenir sota cap concepte el servei de rodalies i de mitjana distància convencionals que és el més utilitzat per la immensa majoria d’usuaris tarragonins que es mereixen el màxim nivell de qualitat en aquest servei bàsic, tal i com també defensa el col·lectiu de treballadors.


En aquest sentit, cal garantir les màximes prestacions en matèria de seguretat als viatgers i aquest ha de ser un dels objectius irrenunciables d’ADIF a les comarques tarragonines. Estarem amatents a les Corts Generals per exigir que així sigui.  

dimecres, 7 de desembre del 2016

EL PSC DENUNCIA LA DESINVERSIÓ OBJECTIVA DE LA GENERALITAT A LES COMARQUES TARRAGONINES



El diputat del PSC per Tarragona Carles Castillo ha denunciat que “els pressupostos de la Generalitat presentats recentment són, proporcionalment, els pitjors de la història pel que fa a inversions a les comarques del Camp de Tarragona.” 

Segons Castillo, “les inversions reals estan molt per sota del nostre pes pel que fa al volum de població i la generació d’activitat econòmica sobre el conjunt català. Una dada ho resumeix a la perfecció: els comptes del Govern representen una davallada objectiva del 78% menys en relació als darrers pressupostos de Govern de progrés del 2010 (amb ERC, recordem-ho, al Govern.)”

El diputat socialista ha recordat que amb aquests pressupostos en ma les comarques gironines, amb menys habitants que la demarcació de Tarragona, reben una inversió superior mentre que les inversions a l’àrea metropolitana de Barcelona són més de deu vegades superiors. “Res a dir, i en cap cas tenim res a objectar a les inversions a altres regions, però els tarragonins no som menys catalans que els gironins i els barcelonins i, per tant, ens mereixem un millor tracte per part del Govern de la Generalitat. No volem ser catalans de segona.”

Pel diputat del PSC “aquesta realitat també té responsables polítics. Els diputats de Junts pel Sí i de la CUP que, per exemple, voten en contra de pressupostos municipals perquè els consideren “insuficients” i ara poden arribar a votar uns pressupostos amb un volum inversor misèrrim per a les nostres comarques.”

Per coherència, conclou Castillo, els representants de Junts pel Sí i la CUP no poden votar un pressupost que destina el 5% de les inversions a Tarragona quan representem el 10% de la població catalana. “Els socialistes estenem la ma a la resta de forces polítiques per evitar aquest despropòsit. Encara som a temps d’evitar-ho en el tràmit parlamentari.”

En la mateixa línia s’ha manifestat la diputada socialista Rosa Maria Ibarra que ha recordat que tots els agents socials i econòmics tarragonins s’han mostrat molt crítics amb aquests comptes per la desinversió objectiva que representen a nivell de comarques tarragonines.

“La veritat és que tret d’algunes obres com el Palau d’esports de Tarragona o la carretera Reus-Cambrils, les comarques tarragonines són absents d’aquests pressupostos. Per exemple, constatem amb perplexitat que les obres compromeses a l’Hospital Joan XXIII de Tarragona no consten a diferència d’altres obres similars com les de l’Hospital Josep Trueta de Girona que sí que tenen consignacions pressupostàries.”

En aquest sentit la diputada vallenca ha lamentat la falta d’inversions en escoles, instituts, centres d’atenció primària i ambulatoris, la ciutat judicial, escoles bressol, habitatges socials i inversions culturals a les comarques tarragonines. “Res, ni un euro, per a projectes cabdals pel territori com el museu casteller de Valls o el complex del Logis Penedès.”


Davant d’aquests oblits flagrants ambdós diputats ja han anunciat que el grup socialista presentarà més de 250 esmenes territorials als pressupostos. “Volem garantir la continuïtat de projectes clau per a les nostres comarques davant del silenci de la resta de grups. Ningú entendria que cap dels diputats que afirmen estimar Tarragona, com els diputat de l’antiga CDC, ERC i la CUP elegits en aquesta circumscripció per defensar els interessos tarragonins, votin en contra d’aquestes esmenes. Els tornem a emplaçar a aprovar uns pressupostos que, aquests sí, contemplin un volum inversor que com a mínim destini el 10% de les inversions territorials a les comarques tarragonines”, ha emfatitzat Rosa Maria Ibarra.    

dilluns, 5 de desembre del 2016

14.500 TREBALLADORS TARRAGONINS ES BENEFICIARAN DE L’INCREMENT DEL SALARI MÍNIM EN UN 8% PEL 2017



El diputat socialista al Congrés per Tarragona Joan Ruiz ha explicat aquest dilluns que uns 14.500 treballadors de les comarques tarragonines es beneficiaran de l’increment del salari mínim interprofessional en un 8% a partir del gener de 2017, una de les condicions sine quan non del grup socialista per negociar amb el Govern l’objectiu de dèficit i del deute.

Això suposarà passar d’un salari mínim actual de 655,2 euros mensuals a 707,6 euros mensuals l’any vinent distribuïts en 14 pagues. Cal recordar que la darrera pujada significativa del salari mínim va ser el 2004 quan el Govern socialista el va incrementar en un 9%. Durant l’anterior legislatura el PP el va mantenir pràcticament congelat.

Per contra, durant el darrer període de Govern socialista el salari mínim es va incrementar un 39% en set anys (2004-2011), passant de 460 euros el 2004 a 641 euros el 2011, és a dir, 181 euros més.

Així, Joan Ruiz ha afirmat que “tot i que aquest increment aprovat ara encara és insuficient per a nosaltres és un pas positiu indispensable per combatre la precarietat que pateixen els treballadors que perceben aquestes retribucions laborals mínimes, sobretot els joves que han rebut de ple l’impacte de la crisi econòmica.”

“Cal seguir en aquesta direcció. El grup socialista utilitzarà tota la seva capacitat d’acció política per anar recuperant el dany terrible que la reforma laboral i les polítiques econòmiques del PP van infligir als treballadors durant la passada legislatura. De moment hem aconseguit introduir aquest major increment del salari mínim dels darrers 12 anys, una mesura que en absolut estava en els plans del Govern del PP”, ha argumentat el diputat socialista.

En aquest sentit, el grup socialista al Congrés treballarà per impulsar novament millors salaris, condicions laborals dignes i la negociació col·lectiva com la base de les relacions laborals al nostre país.

“El que era intolerable és que es mantingués congelat el salari mínim sine die mentre, al mateix temps, el PP aprovava una amnistia fiscal a mida per als grans defraudadors i delinqüents fiscals.”


“A diferència d’altres, que es limiten a escriure manifestos que després es tradueixen en res, nosaltres volem ser útils i transformar la realitat d’acord amb les condicions objectives. Aquest és el nostre compromís i per això seguirem treballant a les Corts Generals”, ha conclòs el diputat socialista. 

divendres, 2 de desembre del 2016

L’ESSÈNCIA DEL CATALANISME POLÍTIC



L’ànima als peus! Ho vaig dir fa unes setmanes i ho reitero ara llegint l’article de la portaveu d’ERC de la Canonja, publicat al Diari, que m’interpel.la directament. Amb tot el respecte senyora Cerdà, vostè no ha entès res.

M’acusa d’afirmar que la lluita contra la barbàrie totalitària és exclusiva dels socialistes. On ha llegit això? El que jo afirmo, i reitero, és el meu reconeixement a tots els socialistes que van lluitar per la democràcia primer contra el feixisme de Franco i després contra el feixisme d’ETA. Suposo que com a demòcrata compartirà les meves conviccions. Parla, vostè sí, que “a ERC no tan sols ens hem jugat la vida sinó que l’hem donada”. Totalment cert però no crec que necessiti recordar-li qui va ser Ernest Lluch, senyora Cerdà, ni per qui ni per què va ser assassinat. En fi...

No entenc, sincerament, les seves reflexions sobre la netedat i l’aigua. El que jo vaig denunciar, i torno a fer-ho, és que un portaveu parlamentari, com és el cas del diputat d’ERC senyor Rufian, es dediqui a insultar als adversaris polítics denominant-los “Judas Iscariote”, “señores del PSOE Sociedad Anónima”, “socialistas que llevan 40 años dando una de CAL y otra de arena” i altres exabruptes que, per respecte als votants d’ERC, m’estalviaré de recordar. És així com construirem res de bo en aquest país, insultant i desqualificant a aquells que no pensen com nosaltres? Serà l’opinió del senyor Rufian no la dels socialistes, per descomptat, ni tampoc la de Francesc Macià ni Lluís Companys, que sempre van intentar vertebrar el país respectant totes les sensibilitats sense caure en falsos maniqueismes de bons i dolents de pa sucat amb oli.

I ja que vostè cita a Lluís Companys em permetrà que recordi i homenatgi la seva figura perquè fa temps que penso que Companys és un dels polítics més citats actualment a Catalunya però també deu ser dels menys llegits. I dic això per la sorprenent apropiació que n’ha fet l’independentisme, quan precisament si alguna cosa no va ser mai Lluís Companys, al llarg de la seva dilatada trajectòria política, va ser independentista. Sabien vostè i el senyor Rufian que quan Companys proclama la República catalana l’octubre del 1934 ho fa en el marc de la República federal espanyola? Sí, sí, federal. Sabien també que en la seva proclama, lluny d’independitzar-se de res, demana “al Govern legítim de la República” que vingui a Barcelona? I sap vostè a qui es referia? Als diputats del que el senyor Rufian defineix com a PSOE “Iscariote”.

Prou ja de tant d’exabrupte i mala educació! Reprenem el fil del que sempre ha representat el catalanisme social i polític: una Catalunya orgullosa de la seva identitat plural, sense clixés apriorístics, oberta al món i respectuosa amb totes les veus dels seus fills. Sense dividir el país entre “patriotes” i “traïdors botiflers” que no és res més que reproduir amb altres noms l’argumentari del nacionalisme espanyol més ranci.


Hi ha un camí que evita l’enfrontament i que convida a tendir ponts seguint la tradició pactista del catalanisme dels presidents Macià, Companys, Maragall i Montilla. Una via que suggereix comprensió i no retrets, acords i no enfrontaments, paraules i no desqualificacions. Estic convençut que aquesta via finalment s’imposarà per la mateixa essència del que representa i és Catalunya a nivell de dignitat humana i de defensa de la llibertat. Ara bé, ens caldrà molt sentit comú en els propers mesos en aquest país per evitar prendre mal com a societat, víctimes del maximalisme nacionalista ja sigui d’un costat o d’un altre. Aquest és el compromís que assumim els socialistes, parlar fins a l’extenuació a recerca d’una solució definitiva a un problema polític real. En aquest  repte col·lectiu, però, ens agradaria comptar amb la saviesa política i qualitat humana d’un Lluís Companys o d’un Ernest Lluch i deixar els insults i les desqualificacions per a determinats perfils anònims i covards a les xarxes socials.   

dijous, 1 de desembre del 2016

GOVERN DE JUNTS PEL SÍ I LA CUP: ÉS QUE TARRAGONA NO ÉS CATALUNYA?



El novembre de 2009, ara fa set anys, l’aleshores portaveu de CiU al Parlament, Oriol Pujol, va convocar amb caràcter d’urgència una roda de premsa a Tarragona. El motiu? Denunciar el que, segons l’aleshores Convergència i actual Partit Demòcrata Europeu Català (PDECat), era “un menyspreu del tripartit per Tarragona ja que s’han atrevit a presentar uns pressupostos amb una inversió ridícula per les comarques del sud de Catalunya que mostren un desequilibri evident amb altres territoris del país.” Al costat del senyor Pujol, cal recordar-ho, la plana major de CDC a Tarragona amb els diputats al Parlament al capdavant. I quina era aquesta inversió qualificada de “ridícula”? 152 milions d’euros.

Aquest dimarts el vicepresident del Govern i líder d’ERC, Oriol Junqueras, ha presentat els pressupostos de la Generalitat per al 2017. Són uns comptes, segons ens diu el mateix Junqueras, “expansius”, que deixen enrere el context de crisi i que incrementen inversions i partides pressupostàries. I quina és la inversió destinada a les comarques del Camp de Tarragona en aquests pressupostos “expansius” que incrementen inversions i partides? Doncs exactament 45’9 milions d’euros, és a dir, tres quartes parts menys del que els que ara tenen la responsabilitat de governar qualificaven d’inversió “ridícula”.

Se’ns dirà que es tracta d’un fet aïllat fruït d’un context extraordinari. Engany. Durant tot el període de Govern catalanista i d’esquerres dels presidents Maragall i Montilla, en els que també hi havia ERC, les inversions a les comarques del Camp de Tarragona en cap cas van baixar de 120 milions d’euros. Per contra, des que Artur Mas és president i ara amb Puigdemont al capdavant de la Generalitat, primer amb el PP i després amb el suport d’ERC i la CUP, les inversions al Camp de Tarragona en cap cas, en cap, han arribat als 50 milions d’euros. No és un fet aïllat, és un oblit sistemàtic i sostingut en el temps per part d’aquells que volen donar lliçons de patriotisme i d’equilibri territorial tot el dia.  

Se’ns dirà també que tot és culpa d’Espanya, de la crisi econòmica o de la conspiració galàctica. Fals. Són uns pressupostos elaborats pel Govern de Junts pel Sí (PDECat i ERC) que seran aprovats amb el vot dels diputats de la CUP que fa tan sols dos anys bramaven contra les retallades en educació i salut i que ara poden arribar a validar uns pressupostos que contemplen una inversió, per exemple, en salut inferior a la què teníem el 2010. Són ells, els que aprovaran aquests comptes, els que han decidit reduir les inversions a les comarques tarragonines, ells sabran amb quina legitimitat.  
 
Reconeixem que parlem des de la indignació que ens provoca la convicció que tenim que Tarragona i la seva gent no ens mereixem aquest menyspreu permanent del Govern de Junts pel Sí amb el suport de la CUP. Prou d’enganys i d’intentar justificar l’injustificable! Encara som a temps d’evitar aquest autèntic despropòsit en el tràmit parlamentari dels pressupostos. En nom del grup socialista emplacem a la resta de grups, començant pels que donen suport al Govern com és el cas de Junts pel Sí i la CUP, a què no votem uns pressupostos que no contemplin, com a mínim, el que ens mereixem pel pes de la nostra població en el conjunt del país. No pot ser que siguem el 10% de la població de Catalunya i només rebem el 5% del total de les inversions de la Generalitat. O és que les comarques de Tarragona no són Catalunya, senyors de Junts pel Sí i la CUP? És el mínim del mínim que podem demanar en nom de Tarragona. En cas contrari expliquin a la ciutadania tarragonina perquè els pressupostos passen de llarg de Tarragona i de les necessitats dels ciutadans del sud del país.