dimecres, 21 de desembre de 2016

EL PATRIOTISME



El patriotisme. Una paraula difícil, sens dubte (això almenys és el que deia Andreu Nin). Un concepte que s’obre a múltiples interpretacions i que, sovint, ha estat utilitzat per aquells que menys lliçons de moralitat podien donar per conduir a les seves societats cap a escenaris de conflicte i d’exclusió. La història del segle XX n’és tràgic testimoni.

Des de la JSC reivindiquem l’únic patriotisme que ens motiva als socialistes: el patriotisme social. El que van practicar els presidents Macià, Companys, Maragall i Montilla. El que parla menys de les essències pàtries i més d’escoles i hospitals públics de qualitat, de convivència i de serveis socials desenvolupats i del màxim nivell. No està, diguem-ne, de “moda” en aquests temps de discursos abrandats però és el que històricament ha construït Catalunya. És el que va donar peu a la constitució de la Mancomunitat i va guiar la seva acció de Govern, l’exercit per la Generalitat republicana quan Lluís Companys pacta amb la Unió Socialista de Catalunya amb l’objectiu de fer que Catalunya “sigui un dels països del món amb major benestar i progrés social”. És també el que va evitar el perill lerrouxista de dividir el país en funció de la llengua o del sentiment d’identitat nacional en temps de la  dictadura i de la transició (gràcies, en bona mesura, primer a l’acció del PSUC durant la clandestinitat i després del PSC ja en democràcia). El patriotisme social ha estat, doncs, el fil conductor de l’autèntic catalanisme, el que ha vertebrat el país i l’ha unit entorn d’uns objectius socials assumits per tots.

On som ara? En l’escenari exactament contrari. Sempre recordo l’entrevista que el periodista Josep Maria Planes fa a Francesc Macià uns dies després de proclamada la República. “Què és el pitjor que ens pot passar a Catalunya?”, pregunta el periodista. “El pitjor seria dividir el país per la meitat”, respon ràpidament el president. S’equivocava Francesc Macià? Alguns apologistes de l’actual independentisme potser creuen que sí però jo m’atreviria a dir que la història constata el contrari...

Ja va sent hora que deixem els apriorismes ideològics i contemplem la societat catalana com el que és, és a dir, una societat on conviuen diferents sentiments d’identitat nacional amb diverses intensitats. Una societat que parla en català i en castellà, però també que parla en romanès, en àrab o en urdú. Una societat plural, amb matisos diferents, però alhora extraordinàriament dinàmica en la seva diversitat. De fet, aquest mestissatge és una de les nostres principals riqueses com a país.

Els socialistes tornem a reivindicar i defensar la unitat civil del poble de Catalunya. Evitem els maniqueismes absurds que divideixen el país entre “virtuosos patriotes” i “traïdors i botiflers”. O entre “buenos españoles” y “sediciosos traidores.” No! Tots som ciutadans d’aquest país i tots hem de treballar per assolir una societat líder en benestar social, com somiaven els nostres millors. Recuperem el respecte cap als sentiments i sensibilitats dels considerats “altres” que no són res més que el reflex de nosaltres mateixos. Des d’aquestes línies mostro el meu respecte per als catalans que volen la independència, per als que no la volen i per als que escolten aquesta paraula amb temor (que també n’hi ha) des de l’esperança que tots serem capaços d’articular aquesta societat socialment justa on la pobresa i les desigualtats no tinguin cabuda.


Esperem que tots sapiguem estar a l’alçada perquè aquest 2017 s’albira en plena dinàmica d’enfrontament entre el Govern de la Generalitat, i els grups que li donen suport, i les institucions de l’Estat. Res de bo pot sortir d’aquesta dinàmica de conflicte que sovint empra una terminologia quasi bé militar (“l’enemic”, el “combat”, etc.). Estic convençut que la proposta socialista de resoldre des del diàleg un problema polític real s’anirà obrint camí perquè només des de la negociació i el pacte farem avançar el país com va passar el 1931 i el 1977. Ara bé, primer caldrà deixar de banda el narcisisme polític d’alguns i contemplar el país més arran de terra recordant sempre que la virtut de Catalunya és l’essència de la democràcia de debò, la que ho relativitza quasi tot, perquè com molt bé deia el president Maragall la Catalunya civil, crítica i oberta és l’únic absolut que hem de saber preservar. Si aquells que tenen ara la responsabilitat de governar només es limiten a mirar a la meitat del país i obvien la resta hauran fet molt mal servei a Catalunya. Encara som a temps d’evitar-ho.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada