Aquests darrers dies m’ha
commogut especialment llegir en una recent entrevista al Papa Francesc com es
refereix a la mort d’una nena. Explica el Papa que durant una trobada amb els
treballadors dels serveis de salvament i emergència que atenen als refugiats
que arriben a Europa via embarcacions precàries pel Mediterrani un home el va
agafar pel braç mentre no parava de plorar. “No vaig poder, no va vaig poder”.
Quan l’home es va tranquil·litzar va explicar al Papa que no va arribar a
rescatar a una nena que es va ofegar davant seu. “No tindria més de quatre anys
la nena Se’m va anar a baix. Li dono a vostè això”, i va lliurar al Papa el
salvavides que està en la ment de tots. “Aquest és el símbol de la tragèdia que
avui estem vivint”, ens diu el Papa.
De la tragèdia i de la
vergonya, afegeixo jo. La vergonya de veure com els drets més elementals són
trepitjats davant de la inoperància –per dir-ho suaument- dels Estats europeus
que, ho bé sembla que miren cap a un altre costat, o bé avantposen l’egoisme
nacionalista a l’universalment reconegut dret d’asil.
La mort d’aquesta nena ens
emplaça a tots a respondre a una qüestió que sembla elemental: què val la vida
humana a la nostra societat? Pensem per un moment en el via crucis que devia
passar aquesta família per arribar a Europa. Possiblement els pares d’aquest
infant devien explicar-li que ben aviat arribarien a una terra segura, Europa,
on no hi haurien bombes i la seva vida no estaria amenaçada diàriament. Una
esperança cruelment truncada a les aigües del nostre estimat mar Mediterrani.
I és aquí on Tarragona ha de
tornar a demostrar la seva empremta humana, la seva vàlua ètica que l’ha
distingit en el decurs de la història. Com a alcalde no necessito apel·lar-vos
directament perquè des de l’Ajuntament hem tornat a constatar la generositat i
solidaritat dels tarragonins que s’han ofert a acollir refugiats, a ajudar en
tot allò que es pugui. El que faig com a alcalde de Tarragona és apel·lar a la
responsabilitat de les institucions europees perquè estiguin a l’altura del
compromís assumits pels ciutadans. Aquesta setmana s’ha anunciat l’arribada a
Espanya de 55 refugiats sirians i iraquians, dels quals 14 seran acollits a
Tarragona. Sigui benvinguda aquesta acció però es tracta d’un volum de refugiats
ridículament petit tenint en compte que Espanya es va comprometre a acollir
15.000 refugiats i que la situació que es viu als camps de refugiats és
angoixant, com assenyalen totes les entitats i associacions que treballen amb
ells a peu de carrer, en aquest cas, a peu de camp de refugiats. Com a alcalde
de Tarragona, i en nom del que significa de justícia i dignitat, exigeixo
celeritat i diligència en el compliment dels acord sobre l’arribada dels
refugiats.
Antoni Rovira i Virgili deia
que a la seva vida s’havia limitat a servir a les dues grans idees que havia
après de Tarragona: la ciutadania universal i la llibertat d’esperit. Tenia
raó. Fem nosaltres el mateix i serem dignes de donar continuïtat a una tradició
tarragonina de defensa de la dignitat humana que ha estat heroica.
Fa dos mil anys algú va dir en
el Senat de la ciutat que va fer possible posteriorment el naixement de
Tarragona la següent afirmació: “a qui té se li donarà per a què tingui en
abundància; però a qui no té se li traurà fins i tot l’esperança de tenir.” De
vegades alguns, amb la seva sorprenent passivitat, sembla que vulguin donar
validesa a aquesta injustícia. Em nego a seguir exaltant les presumptes virtuts
de discutibles triomfadors econòmics mentre es releguen a l’oblit als herois de
la quotidianitat, als tarragonins i tarragonines que aquests dies truquen a
l’Ajuntament oferint menjar, roba d’abric i les seves pròpies llars per acollir
als refugiats. A tots ells expresso la meva admiració sincera i profunda perquè
vosaltres sous els autèntics herois d’aquests temps convulsos.
Perquè si tots estem imbuïts –i
espero que ho estiguem, també a determinades cancelleries europees i cercles de
poder econòmic- de la idea de la santedat de la vida humana i reconeixem el
dret d’asil com un element essencial de la mateixa idea d’Europa no veurem la
realitat únicament com una qüestió estadística, ni de guerres i conflictes, ni
divinitzarem l’èxit econòmic com l’objectiu únic i exclusiu de les nostres
vides.
Antoni Rovira i Virgili acabava
el recull de les seves memòries, a l’exili i lluny de la seva estimada
Tarragona, dient: “a ningú hem d’estar més agraïts que als qui, en una època
difícil com la nostra, reforcen el que hi ha d’humà en nosaltres perquè només
qui es manté lliure enfront a tot i enfront a tots augmenta i preserva la
humanitat del món.” Sàvies paraules que faig meves i que sintetitzen l’autèntic
sentit de la Tarragona d’empremta humana que és i serà immortal.