dimecres, 31 de gener del 2018

JOAN RUIZ: “CONSIDEREM GRAVÍSSIM QUE EL GOVERN DEL PP RECONEGUI QUE NO S’HA PRODUÏT CAP AVENÇ EN LA CONSTRUCCIÓ DE L’ESTACIÓ INTERMODAL DE REUS”



El diputat socialista al Congrés per Tarragona Joan Ruiz s’ha manifestat “literalment estupefacte” en rebre la resposta oficial de l’executiu de Rajoy a la seva pregunta parlamentària en què demanava quin era el calendari d’obres per construir l’estació intermodal d’alta velocitat que s’ha de situar a les rodalies de l’aeroport de Reus.

“Doncs bé, la resposta ha estat que l’Ajuntament de Reus va sol·licitar i obtenir una reunió amb el secretari general d’infraestructures del ministeri de Foment el 2015 i que des de aleshores “no hi ha hagut cap avenç” (textual). És absolutament inversemblant que portem més de dos anys als llimbs, sense avançar en res, davant la incompetència de tots els agents polítics implicats en la construcció de la nova estació. Sembla increïble!”, ha emfatitzat.

En la mateixa línia s’ha manifestat el portaveu socialista a l’Ajuntament de Reus Andreu Martin que s’ha preguntat “qui enganya a qui o si tots estan enganyant als ciutadans de Reus perquè cal recordar que el mateix secretari d’Estat d’infraestructures va assegurar fa dos anys al president de la Cambra de comerç de Reus que el ministeri de Foment mantenia en el seu programa d’actuacions la construcció de l’estació intermodal. I ara què ens diuen? Què el projecte porta més de dos anys dormint el somni dels justos als calaixos del ministeri? Intolerable!”

En concret el secretari d’Estat va assegurar que les obres de construcció de l’estació no s’havien desprogramat sinó que s’han mantingut en tot moment en la planificació del Departament i, per tant, la seva execució es durà a terme tan aviat com la sostenibilitat econòmica i la demanda estiguin plenament garantides.


“En què quedem? No es desprograma però no s’executa mai? I l’alcalde en què està pensant? Fa més de dos anys que es va reunir amb el secretari general d’infraestructures i no fa res més? Els reusencs necessitem un Govern que defensi amb fermesa els interessos de la ciutat i que dediqui les seves energies a fer-ho a totes les institucions on es juga el futur de Reus i cada cop és més evident que Carles Pellicer no respon a aquest perfil”, ha emfatitzat el portaveu socialista a l’Ajuntament de Reus.

NO OBLIDEM



“Quan trèiem la roba dels vestidors a vegades en trobàvem nadons sota els vestits. Els havien deixat les seves mares abans d’entrar a les cambres de gas amb l’esperança que algú els pogués rescatar i salvar. Els nazis els agafaven i els llançaven als crematoris com si fossin draps bruts.” Quan un llegeix descripcions tan horribles (és un dels testimonis presencials que es troben en l’excel·lent llibre “Holocaust” de Laurence Ress)  té una sensació d’irrealitat. No pot ser. No pot que hagi passat. Sembla impossible que s’hagi arribat a aquest nivell de crueltat.

Doncs aquests crims espantosos van tenir lloc al cor d’Europa fa 80 anys. Van ser perfectament possibles. Va ser possible la destrucció deliberada i sistemàtica d’un poble, el poble jueu, en nom d’un racisme radical i antològic portat fins a les últimes conseqüències per part del règim botxí nazi.

Aquest passat dissabte es va commemorar el dia internacional en memòria de les víctimes de l’Holocaust (és a dir, l’assassinat massiu de jueus a Europa els anys 40 del segle passat). Atrafegats com estem amb mil i un temes aquesta commemoració ha passat quasi desapercebuda. No amb la nostra complicitat. Per això, en representació dels socialistes de les comarques tarragonines, vull emfatitzar la necessitat de no oblidar mai aquest crim monstruós i de lluitar políticament per tal que mai més fets tan sinistres puguin tornar a produir-se. Mai més!

I per aconseguir-ho creiem que és prioritari treballar més i millor en l’educació de les noves generacions perquè aquesta és la clau del seu coneixement. El record i la memòria de l’Holocaust requereix l’ensenyament de la història però també la formació en valors que promoguin el respecte a totes les cultures i, sobretot, el valor essencial de la convivència com a pilar fonamental de la nostra societat.

Els socialistes creiem, lluny de paradigmes nacionalistes o excloents, que la diversitat és en sí mateix un enriquiment de la pluralitat cívica que està en la base de la nostra convivència democràtica. Cal fomentar-la també des de l’espai públic, impulsant una tasca permanent de pedagogia per garantir el respecte al considerat diferent. I quan dic espai públic parlo de professors, estudiants, responsables de continguts educatius i de la societat en el seu conjunt.

I no són paraules boniques que s’han de dir per quedar bé, no, és una necessitat peremptòria i urgent. Hem de recordar aquests crims i també fer reflexionar i debatre als nostres joves sobre preguntes incomodes que, malgrat això, han de ser formulades: Què passa per la ment d’un ésser humà que llança un nadó a un forn crematori? Com va ser possible que tot un sistema institucional i polític es convertís en un aparell d’assassinats massius? I la pregunta més inquietant: Tot aquest horror... podria tornar a repetir-se? 

És a dir, a l’Europa de la crisi econòmica i social del segle XXI, a l’Europa que és testimoni del drama dels refugiats, a l’Europa on el nacionalisme xenòfob torna a treure el cap, a aquesta Europa es poden donar les circumstàncies que facilitin que la part fosca de l’ésser humà torni a manifestar-se?

Si oblidem el nostre passat segur que serà això. Per això els socialistes defensem, com deia Willy Brandt, que la transmissió de la memòria és la principal barrera per eliminar la possibilitat de repetició de la barbàrie. I en aquest sentit vull acabar recordant, en nom dels socialistes de les comarques tarragonines, les paraules d’una de les persones que va estar reclosa a l’infame camp d’extermini d’Auschwitz.         

El seu testimoni acaba així: “el que ha passat és un avís de la història. Oblidar-ho és un crim. Ha estat perfectament possible que hagi passat i és perfectament possible que torni a passar en qualsevol altre moment.”


No oblidem.

dilluns, 29 de gener del 2018

EL PSC EXIGIRÀ AL GOVERN QUE BLINDI LES SUBVENCIONS ALS CENTRES ESPECIALS DE TREBALL TARRAGONINS



El diputat del PSC al Parlament per Tarragona, Carles Castillo, ha explicat avui que el grup socialista exigirà tant al Govern de l’Estat com al nou Govern de la Generalitat que es mantinguin, i en cas que s’hagin retallat que es recuperin les ajudes, les subvencions de l’administració als centres especials de treball de la demarcació de Tarragona que donen feina a les persones que tenen algun tipus de discapacitat.

En aquest sentit Castillo ha emfatitzat que “els socialistes volem parlar, i molt, de les prioritats i l’agenda social aquests propers anys a Catalunya. No pot ser que darrere del debat identitari les polítiques socials estiguin orfes. El PSC serà la veu de la Catalunya social que fa temps que està farta d’aquesta permanent guerra de banderes que sacseja la nostra societat.”

Així, el diputat socialista ha explicat que a les comarques tarragonines tenim una vintena de centres especials de treball que donen feina quasi a un miler de convilatans nostres amb alguna tipologia de discapacitat.

“És intolerable que  tant el Govern del PP com els Governs del senyor Mas i del senyor Puigdemont hagin coincidit en retallar les ajudes i subvencions públiques que rebien aquests centres que fan una tasca tan important. És una vergonya! Una vergonya que cal rectificar més aviat que tard. Hem de ser capaços de sortir de la teranyina identitària on estem atrapats i recuperar l’ambició de teixir una societat a l’avantguarda d’Europa en aspectes socials”, ha reblat Castillo.    

El diputat socialista ha assenyalat que “el Govern del PP ha arribat a la indecència de retallar les subvencions i prestacions a les persones en situació de dependència mentre, al mateix temps, va nodrir i trobar sense problemes 23.000 milions d’euros per salvar BANKIA. És que és d’un cinisme moral difícilment superable...”

Així mateix Castillo ha recordat que centenars de tarragonins i tarragonines que haurien de percebre la renda mínima d’inserció, a la pràctica, no l’estan rebent. Els socialistes denuncien aquesta realitat i demanen al nou Parlament que posi el fil a l’agulla d’un problema molt real i angoixant per a moltes famílies que necessiten aquests recursos públics per poder viure amb un mínim de dignitat material.

“Des del PSC sempre hem denunciat que els Governs de Rajoy, Mas i Puigdemont han fet caure sobre l’esquena dels sectors populars més vulnerables la factura real de la crisi econòmica. S’ha canviat la vessant social que s’havia establert durant els anys de Govern de progrés per altres prioritats vinculades amb el debat identitari, ells sabran amb quina legitimitat...”

Davant d’aquesta tessitura el grup socialista ja anuncia que es fixa com a prioritat política número u garantir que cap ciutadà que estigui en paràmetres de pobresa es quedi sense prestació per part de la Generalitat.


DE VERITAT “NO ENS HEM DE FICAR EN AIXÒ” SENYOR RAJOY?



En unes manifestacions particularment indignants l’actual president d’Espanya i líder del PP, Mariano Rajoy, en ser preguntat en una entrevista a la radio sobre quines mesures pensa emprendre el seu Govern per combatre la bretxa salarial entre home i dones (ras i curt: la diferència entre el que cobren els homes i les dones per fer la mateixa feina) ha respost el següent: “no ens fiquem en això”. Estupefacció general.

Estupefacció i indignació. I justificada. Aquí i ara, a les comarques tarragonines, les dones cobrem, de mitjana, 252 euros mensuals bruts menys que els homes per fer la mateixa feina. O el que és el mateix, tenim una bretxa salarial d’un 22’5% de mitjana de diferència entre els salaris que perceben els homes i les dones amb la mateixa responsabilitat professional. Un percentatge superior, fins i tot, a la mitjana nacional.

I “no ens hem de ficar en això”, senyor Rajoy? Doncs els i les socialistes creiem que sí ens hem de ficat en això. I ficar-nos molt perquè les dades objectives del mateix Govern del PP són prou eloqüents i esdevenen una vergonya col·lectiva. Les socialistes volem una societat on es garanteixi la igualtat salarial real entre homes i dones, una realitat que ara mateix no existeix. Per això vàrem impulsar una proposició no de llei al Congrés sobre conciliació i coresponsabilitat que ha estat aprovada amb el vot a favor de tots els grups, tret de –oh sorpreses de la vida!- el PP.

Què volem amb aquesta iniciativa? Doncs posar el fil a l’agulla a la regulació de la contractació a temps parcial i les hores extra que patim les dones, a la bretxa salarial, fomentar els permisos de paternitat i maternitat per tal de fer-los iguals –obligatoris i intransferibles-, garantir la universalització de l’ensenyament entre els 0 i els 3 anys, revitalitzar la llei de dependència congelada pel PP i racionalitzar els horaris, tant en l’àmbit públic com privat. No “ficar-nos en això”? Doncs cal “ficar-nos” de ple!

I segur que moltes dones que estiguin llegint aquestes línies m’entendran a la perfecció. Dones que pateixen aquesta bretxa salarial, dones que tenen contractes a temps parcial (el 70% del total de contractes a temps parcial afecten a dones), dones que han de treballar i, alhora, tenir cura dels avis o dels nens petits, per posar només uns exemples punyents quotidians i diaris.


Rajoy diu que “no ens hem de ficar en això” però les socialistes creiem el contrari, que ens hem de “ficar en això” i que el PP no pot continuar amagant el cap sota l’ala, com els estruços. És responsabilitat de tots i de totes que la necessària igualtat entre homes i dones a la nostra societat sigui una realitat tangible i per aconseguir-ho cal que esdevingui una prioritat política absoluta. Creiem que l’obligació d’algú com el president del Govern és precisament la contrària que ha explicitat Rajoy. Ha de tenir la valentia i el coratge “d’entrar en això”. I no deixar-ho tot en mans dels mercats, d’una realitat laboral encara amb molts tics masclistes i d’una dinàmica injusta que perjudica greument les dones. Què llargs se’ns faran els dos anys que encara queden fins a les eleccions generals...    

divendres, 26 de gener del 2018

EL COMPROMÍS DE LA DIPUTACIÓ AMB UNS JOCS MEDITERRANIS QUE VAN MÉS ENLLÀ DE L’ESPORT



D’aquí a pocs mesos Tarragona i el conjunt de les comarques tarragonines tornaran a ser l’epicentre del Mare Nostrum gràcies a la celebració a casa nostra dels Jocs Mediterranis de Tarragona 2018. Es tracta d’un esdeveniment internacional de caràcter esportiu però que va molt més enllà de l’esport.

En primer lloc estem davant d’una oportunitat, des de la Diputació sempre ho hem entès així. Dimensionat a la nostra realitat podem fer el pas de gegant col·lectiu que per a Barcelona, i el conjunt del país, van suposar els Jocs Olímpics del 92. Algú posa en dubte avui que l’embranzida a la projecció internacional de Barcelona és fruït directe d’haver acollit les Olimpíades? No. No avui, però si abans de l’esdeveniment quan grups minoritaris denunciaven l’esdeveniment com “els Jocs de la gana”. I va ser just el contrari.

Doncs nosaltres ens trobem ara en aquest mateix estadi i és per això em sembla important destacar els aspectes molt positius que per als ciutadans de les nostres comarques suposaran els Jocs i la voluntat que hem de tenir de conjurar-nos tots plegats per a què siguin un èxit rotund.

Tinguem present que els Jocs seran vistos per uns 250 milions de teleespectadors de tot l’arc Mediterrani, el que suposa una repercussió mínima de 450 milions de persones de 24 països europeus i del nord d’Àfrica. L’impacte econòmic beneficiós sobre les nostres comarques també serà immens: en termes de producció uns 900 milions d’euros amb un impacte d’augment dels ingressos públics estimat en 126 milions d’euros i un augment del PIB de la província del 1,7%, en bona mesura gràcies a les 95.000 pernoctacions d’atletes, jutges i turistes que vindran a gaudir dels Jocs.

La Diputació ha col·laborat directament amb l’organització dels Jocs mitjançant aportacions econòmiques als 13 municipis tarragonins que acolliran alguna de les disciplines esportives que participaran a les Olimpíades. Per posar només uns exemples: Calafell acollirà les competicions d’esgrima i tenis, Cambrils les de judo, karate i tir amb arc, Reus les de handbol i futbol, i així fins a 13 pobles i ciutats que un cop acabin els jocs disposaran dels equipaments esportius per a gaudi dels seus convilatans.   

I tot això ha estat possible gràcies al treball lleial de la Diputació de Tarragona, dels ajuntaments implicats -començant pel de Tarragona-, de la Generalitat de Catalunya i també del Govern de l’Estat. Aquest és el camí: treballant colze a colze, sumant amb lleialtat, avancem. Per contra, dividits i barallats, sempre perdrem. I perdrem tots.

Per tant, crec, sincerament, que estem davant d’una oportunitat única. Una oportunitat de créixer col·lectivament i fer-ho potenciant, alhora, l’equilibri i la cohesió de les comarques tarragonines. I això serà possible també gràcies al suport incondicional de la Diputació en el finançament econòmic, suport logístic i recolzament institucional dels Jocs. 

I quan parlo d’una oportunitat no ho faig només a nivell econòmic, de creació de nous llocs de treball i de projecció turística de la nostra terra, que també. Ho faig especialment incidint en la necessitat d’aprofitar els Jocs Mediterranis de Tarragona 2018 per recuperar l’essència de l’esperit olímpic que no és res més que la pau. Per tant, no parlo d’inversions parlo de valors.

En efecte, el que va donar origen i consolidació als Jocs Olímpics de l’antiguitat clàssica era que per uns dies tota activitat bèl·lica cessava i les ciutats gregues enviaven als seus atletes a disputar les Olimpíades amb una treva que, de facto, interrompia les guerres vigents. La pau, la convivència i la concòrdia estaven en l’ADN d’un esdeveniment que va, com deia a l’inici, molt més enllà de l’esport. I això que era vàlid al segle Vè abans de Crist també ho és avui dia perquè, novament, veiem com l’amenaça de la guerra i els drames humans com la crisi dels refugiats que sacseja precisament el Mediterrani tornen a fer necessari que aprofitem l’àgora de projecció internacional que representen els Jocs per renovar el nostre compromís amb la pau. El Mediterrani ha de ser un àmbit de convivència de cultures, religions i identitats nacionals. Aquest és també un dels reptes dels Jocs. 


Si l’assolim farem possible que el que fa 2.500 anys simbolitzava Olímpia ara, a la primavera i l’estiu d’enguany, ho representi Tarragona. 

dimecres, 24 de gener del 2018

EL PSC DENUNCIA QUE LES INVERSIONS DESTINADES AL MANTENIMENT DE LA LÍNIA FERROVIÀRIA REUS-FLIX HAN DAVALLAT UN 22% EN ELS DARRERS SIS ANYS



El grup parlamentari socialista ha denunciat aquest dimecres la davallada que s’ha produït de les inversions de manteniment de la línia ferroviària que uneix Reus amb Flix amb el Govern del PP.

Segons ha fet públic el diputat socialista Joan Ruiz, “el 2011, darrer any de Govern socialista, es van invertir 4.364.000 euros als treballs de manteniment de la línia. Doncs bé, segons resposta oficial del Govern, les inversions per aquest concepte l’any 2016 –darrer any amb dades tancades- van baixar a tan sols 3.402.000 euros, és a dir, un 22% menys.”

“És realment incomprensible –ha afegit el diputat tarragoní- que s’hagin reduït les inversions en manteniment quan, al mateix temps, s’han cronificat el retards a la via pel mal estat de la infraestructura i fins i tot s’han registrat accidents, inclosos descarrilaments de trens de mercaderies. I mentre això passava què ha fet el Govern del PP? Reduir les inversions destinades al manteniment de la infraestructura. De pena...”

Així, les inversions van passar de 4.268.000 euros el 2014 a només 3.425.000 euros el 2015 i 3.402.000 euros el 206. “Menys” és l’adverbi que sempre articula el Govern del PP”, ha ironitzat Joan Ruiz.

En relació a aquesta qüestió el diputat tarragoní ha recordat que el grup socialista al Congrés ha demanat en reiterades ocasions que s’augmentin les partides pressupostàries destinades al manteniment i millora integral d’aquesta línia ferroviària de la xarxa tarragonina.

“Les estacions ferroviàries que uneixen Reus amb Móra la Nova estan pràcticament abandonades, la majoria en estat ruïnós i sense cap mena de vigilància. Tot plegat i sumat a aquest progressiu deteriorament de la línia ha provocat accidents com el que el febrer passat va tenir lloc a les Borges del Camp. Els socialistes entenem, juntament amb els veïns de tota aquesta àrea, que cal augmentar les inversions destinades precisament a garantir l’òptim funcionament d’aquesta xarxa ferroviària.”


Finalment el diputat del PSC ha assegurat que el grup socialista estarà especialment amatent a comprovar si s’executen i enllesteixen les obres de renovació de la via del tram comprès entre Ascó i Móra la Nova així com la renovació del túnel de l’Argentera anunciants pels responsables d’ADIF.   

APRENDRE DELS ERRORS: RECTIFICAR



Deia el mestre Pompeu Fabra que aprendre dels errors, amb humilitat, i saber rectificar-los és una actitud responsable que demostra la maduresa d’aquell que la practica. Sembla de sentit comú però ja sabem que al nostre estimat mar Mediterrani sovint el sentit comú és el menys comú dels sentits. En efecte, prima el maximalisme, la imposició, la reiteració de l’error que si s’esmena és considerat com una senyal de debilitat. I és just al contrari.

Catalunya ha viscut uns mesos, un darrer trimestre de 2017, objectivament desastrosos. La trencadissa ha estat descomunal. Des de les tristes sessions del Parlament del 6-7 de setembre, quan el camí de l’aventura unilateral va entrar en fase executiva de xoc (i mai millor dit de xoc), fins a les eleccions de finals de desembre passat tots hem viscut sacsejats per una mena de Dragon Khan polític, social i econòmic de conseqüències devastadores que encara no han conclòs.

De qui és la culpa? (no en va estem en una societat llatina on tothom intenta identificar als “culpables” enlloc d’articular solucions). Des de les files de l’immobilisme, és a dir, del PP, Ciutadans i del Govern espanyol la resposta és clara i diàfana: La responsabilitat exclusiva és dels líders irresponsables de l’independentisme que han entabanat una part de la ciutadania de Catalunya amb mentides i promeses falses. Com és possible que dos milions de catalans hagin desconnectat de la idea d’Espanya? Pels enganys d’uns pocs dirigents frívols, ens diuen, a qui s’ha de castigar severament amb la llei a la mà. I sobretot evitar plantejar quines mesures polítiques cal articular per donar resposta a aquest creixent increment social de l’independentisme.

Des de l’independentisme s’afirma més o menys el mateix però canviant els subjectes. És a dir, la culpa única és del Govern espanyol i de les institucions de l’Estat que són dictatorials, “còmplices del franquisme” i que tenen un nivell de qualitat democràtica “a la turca”, per entendre’ns. Com pot ser aleshores que ningú, cap país del món, hagi reconegut la DUI? O perquè cap president de cap Govern nacional o regional de la Unió Europa s’ha volgut reunir amb Carles Puigdemont? -Hi ha 27 governs estatals i 91 de regionals al territori de la UE-. Cap ni un? Resposta independentista: tots són còmplices del “franquisme de facto” que impera a Espanya.

I amb afirmacions dogmàtiques d’aquest tipus –les unes i les altres- no ens en sortirem. No, prou d’aquest desgavell. Els socialistes no creiem que calgui atrinxerar-se en un búnquer i convertir aquesta gravíssima crisi política en una qüestió judicial o d’ordre públic, ni tampoc creiem que hi hagi cap Idea Única Salvadora que legitimi que s’hagi de tornar a llançar el país per un precipici. El cost ha estat immens: en termes econòmics, en termes de convivència cívica entre catalans i en termes judicials i penals. Seguir per la via de la unilateralitat seria una pura insensatesa. Negar l’arrel polític del problema i adreçar la solució, únicament, a l’acció de la justícia o de les forces de seguretat, també.

Després de la tempesta ha de venir l’hora de la reflexió, de l’anàlisi i de la rectificació. Rectificació que en cap cas vol dir claudicació de les idees i conviccions pròpies però si del reconeixement que Catalunya, com també van demostrar les eleccions del 21-D, no és un bloc unívoc i uniforme darrera d’un mar de banderes sinó que és una societat plural que té en aquesta pluralitat una de les seves riqueses més essencials.


En un article brillant fa pocs dies la nostra diputada Rosa Maria Ibarra recordava l’exemple de John Hume, el líder socialdemòcrata nordirlandès que va aconseguir que els enemics irreconciliables del republicanisme i de l’unionisme de l’Ulster s’asseguessin a una taula d’on va sortir un acord de pau. Ho va fer escoltant durant anys un reguitzell d’acusacions de “traïdor”, desqualificacions o, directament, insults. Però es va mantenir ferm perquè sabia que el progrés de la seva societat no podia sorgir d’un 50% d’esquenes a l’altre 50% sinó que s’havia de teixir una identitat col·lectiva que garantís la convivència d’aquells que tenien sentiments d’identitats nacionals diferents. Doncs bé, per als socialistes Miquel Iceta és el John Hume català. En aquest sentit els socialistes volem adreçar un missatge d’esperança al poble de Catalunya: ens en sortirem i tornarem a ser la societat tolerant, plural, respectuosa i cívica que sempre ens ha identificat. Però per a fer-ho possible ens cal ara el que ha faltat durant aquests darrers mesos, és a dir, sentit de la realitat política, altura de mires, respecte, comprensió a les raons del considerat contrari i sobretot estabilitat política, progrés econòmic i reconciliació entre catalans. Sí, és l’hora de rectificar. De la rectificació, no de la ratificació dels errors. És l’hora solemne de tot el poble de Catalunya.     

dilluns, 22 de gener del 2018

EL PSC DENUNCIA L’AJORNAMENT SINE DIE DE LA INSTAL.LACIÓ DE PANTALLES ACÚSTIQUES A L’A7 AL SEU PAS PER TARRAGONA



El diputat del PSC per Tarragona, Joan Ruiz, ha denunciat aquest dilluns “l’ajornament sine die, per part del Govern del PP, de la instal·lació de pantalles acústiques a l’autovia A7 al seu pas per la ciutat de Tarragona. Ens trobem davant d’un cas més de la paràlisi i ineficàcia de l’executiu del PP i dels seus socis de Ciutadans.”

Joan Ruiz ha recordat que el grup socialista es va fer ressò fa anys de les reivindicacions de nombrosos veïns de la ciutat que demanen la instal·lació d’una barrera d’aïllament acústic de l’autovia al seu pas per Tarragona per minimitzar els efectes del soroll que provoca el pas dels vehicles, especialment dels camions, sobretot durant els mesos d’estiu.

“Doncs bé, des del mateix Ministeri de Foment se’ns va respondre que consideraven com a poc efectiva la solució de la barrera acústica i que avaluarien altres alternatives. En aquest sentit vàrem formular l’estiu passat varies preguntes al Govern demanant la concreció d’aquestes alternatives, el seu cost econòmic i el calendari per a la seva implementació. I quina ha estat la nostra sorpresa en rebre ara la resposta de l’executiu del PP? Que se’ns diu que es troba en fase de redacció un projecte que contempla la instal·lació de pantalles acústiques a l’autovia però sense tempos, ni pressupost, ni calendari d’obres que és precisament el que demanàvem.”

En concret, la resposta assenyala que el projecte ha de ser aprovat per la Direcció General de Carreteres del Ministeri i posteriorment s’hauran de licitar les obres segons la disponibilitat pressupostària. “I els ciutadans de les comarques tarragonines ja sabem el que significa “segons la disponibilitat pressupostària” pel Govern del PP”, ha assenyalat el diputat tarragoní.

“No entenem, sincerament, com és possible que el Govern del PP i els seus socis de Ciutadans siguin incapaços de posar el fil a l’agulla a un problema real que afecta la qualitat de vida dels tarragonins i tarragonines que tenen el seu habitatge a prop de l’autovia. Ja fa anys que els veïns reivindiquen aquesta mesura que, ni a nivell tècnic ni a nivell pressupostari, suposa res que el Govern no pugui assumir. És un cas més de desídia i de inoperància d’un executiu que sempre passa de llarg de Tarragona”, ha reblat.


Finalment el diputat del PSC ha denunciat el retard amb què el Govern del PP respon a les preguntes per escrit formulades pel grup socialista sobre temes que afecten les comarques tarragonines. “Si són capaços de trigar mesos a respondre a una pregunta amb dues línies no ens estranya que triguin anys a aprovar i executar actuacions reals que incideixin en les necessitats que demanda el nostre territori. Malgrat aquesta incompetència els socialistes seguirem defensant i portant al Congrés les reivindicacions de la ciutadania del Camp de Tarragona i de les Terres de l’Ebre”, ha emfatitzat Joan Ruiz.

REFER, TEIXIR: MIQUEL ICETA I JOHN HUME



“No defallir mai, fins i tot quan escoltava per la radio que havia hagut un atemptat amb morts sabia que l’única sortida era superar la dinàmica d’odi en què, com a societat, estàvem atrapats. Parlar fins a l’extenuació, escoltar els arguments de l’altre, negociar des del sentit de la realitat, buscar amb empatia les raons del teu interlocutor. És que no hi ha formules màgiques. Jo sabia que quan aconseguíssim seure els contraris en una taula amb voluntat d’escoltar-se realment iniciaríem el camí de sortida del laberint”. Són paraules de John Hume, en ser entrevistat el dia que va obtenir, merescudament, el premi Nobel de la Pau.

Per aquells que no ho sàpiguen John Hume era el líder del Partit Laborista i Socialdemòcrata d’Irlanda del Nord i està considerat un dels artífex dels acords de pau que van posar fi al conflicte, a la guerra civil latent entre independentistes i unionistes, que hi havia en aquest territori de l’illa d’Irlanda i que havia ocasionat centenars de morts i una divisió, fins i tot física en barris separats, entre catòlics proirlandesos i protestants probritànics.

Doncs bé, fins i tot durant els anys de plom, quan les víctimes es comptaven per centenars i amb atemptats salvatges en plena via pública tant de l’IRA com dels grups paramilitars protestants, John Hume va seguir negociant tant amb els radicals independentistes com amb els radicals unionistes fins aconseguir portar-los a una taula de negociació d’on va sortir un acord polític que va desbloquejar el conflicte. Amb concessions mútues, i reconeixent que qui seia al davant també representava una part de la ciutadania d’Irlanda del Nord.

Irònicament, i fins i tot injustament, un cop assolits els acords de pau l’electorat va optar pels radicals d’ambdues bandes: el Sinn Fein independentista i el DUP unionista que avui dia són les forces majoritàries que obtenen un major nombre de vots, relegant el partit laborista i socialdemòcrata a un paper minoritari.

Quan pregunten a Hume sobre aquesta realitat sempre respon: “vostè sap el que és despertar-se sense escoltar el so de les bombes, poder passejar tranquil, saludar amb un bon dia a tothom i poder entrar a una cafeteria –ja sigui el propietari i la parròquia independentista o unionista- i fer un cafè mentre bromegem tots junts sobre els resultats del futbol? Això no té preu, no té preu.”

A inicis de l’any 2018 a Catalunya no hi ha bombes –ni n’hi hauran mai!-, però sí hi ha una crisi política profunda que ha dividit la societat entorn del sentiment d’identitat nacional i del grau d’intensitat d’aquest sentiment. Com a Irlanda del Nord, fins i tot amb el mateix vocabulari!, alguns s’entesten a dividir el país entre independentistes i unionistes i a agitar “blocs” que pretenen la derrota dels considerats contraris. Els nacionalistes respectius parlen “del poble” com un tot unívoc que desfila darrera d’un mar de banderes, siguin les que siguin, i on el discrepant es titllat de “traïdor-botifler” o “sedicioso”, a qui es nega qualsevol legitimitat.

I en aquest context d’exacerbació nacionalista em fa realment goig formar part del grup parlamentari socialista liderat per una persona, Miquel Iceta, a qui alguns retreuen que demanar l’indult de les persones que es troben acusades del delicte de sedició costés milers de vots i alguns diputats.

Em fa estar orgullosa ser membre de l’única candidatura que va teixir una llista amb candidats provinents tant del constitucionalisme com del catalanisme moderat i pactista de tota la vida. De la candidatura que demanava no derrotar ningú, sinó escoltar tothom. Que no agitava blocs sinó que estenia ponts. Que volia la reconciliació entre catalans i actuava en conseqüència.


I saben per què? Perquè el dia que, fruït de la negociació, del diàleg i del pacte, siguem capaços de sortir de l’atzucac on ara som instal·lats, amb vots o sense, una gota de l’esforç col·lectiu que ens haurà ajudat a superar el xoc frontal entre nacionalismes, serà de Miquel Iceta i dels milers de Miquels Iceta que a la seva vida diària no insulten ningú, respecten tothom i saluden amb un “bon dia” i donen la mà, fins i tot, a aquells que s’han atribuït la potestat de definir als “traïdors” i condemnar-los a les tenebres exteriors. Per què hi ha objectius com la unitat cívica del poble de Catalunya que, efectivament, no tenen preu.         

dijous, 18 de gener del 2018

EL PSC DEMANA REFORÇAR L’ATENCIÓ PRIMÀRIA A LA REGIÓ SANITÀRIA DE TARRAGONA DAVANT L’EPIDÈMIA DE GRIP



La diputada socialista, Rosa Maria Ibarra, ha demanat avui al proper Govern de la Generalitat “que es posi les piles ràpidament, recuperi el temps perdut que han suposat aquests darrers anys, i garanteixi la qualitat d’un servei públic essencial  per a tothom com és l’atenció primària. Els socialistes hem denunciat reiteradament que les retallades que han impulsat els Governs de Mas i Puigdemont estan posant en risc les garanties sanitàries que vàrem aconseguir durant els anys de Govern de progrés.”

Ibarra ha afirmat que “aquests mesos estan sent especialment difícils perquè el sistema està al límit i això provoca que l’epidèmia de la grip sigui molt difícil de gestionar per part dels professionals. Només cal recordar els col·lapses que es van viure a principis de mes a l’hospital Joan XXIII de Tarragona, per posar només un exemple.”

En aquest sentit la diputada socialista ha demanat que es doti, amb caràcter d’urgència, a l’atenció primària de la regió sanitària de Tarragona, amb els recursos necessaris per abordar les necessitats reals de la ciutadania de les comarques tarragonines.

La diputada del PSC ha recordat que “el pla nacional d’urgències que el seu moment va anunciar el conseller Comín es inexistent a la pràctica. Ni està dotat amb recursos ni s’han previst les mesures necessàries abans de l’epidèmia. I això que era perfectament previsible ja que l’intens fred i la grip hi són cada any.”

Al fil d’aquesta realitat Rosa Maria Ibarra ha demanat, a banda d’aquest reforç urgent de l’atenció primària sobretot pels malalts més vulnerables, que es contractin més professionals, que es reobrin més llits per drenar urgències i que es reforci el 061.

“Som víctimes de la paràlisis absoluta que ha regnat aquests darrers temps en què alguns debats han esgotat tota la capacitat d’acció política d’aquells que tenien la responsabilitat de governar. La nostra sanitat pública necessita urgentment de més recursos però, especialment, d’una veritable voluntat política des de la Generalitat que és el que ha mancat aquests darrers anys.”


La diputada del PSC ha contrastat aquesta trista realitat amb l’acció real que es va impulsar durant els anys de Govern dels presidents Maragall i Montilla durant els quals es va construir un centre de salut cada dues setmanes i fins a sis nous hospitals en tan sols quatre anys. Així mateix es van reduir les llistes d’espera gràcies a la contractació de 4.600 nous metges i de l’augment del 76% dels recursos destinats a la salut pública. Tot plegat va generar un dels millors sistemes de salut pública del món que, lamentablement, ha anat deteriorant-se com a conseqüència de les retallades en el pressupost de sanitat aplicades primer per Artur Mas i després per Carles Puigdemont, amb la complicitat dels seus respectius socis de Govern.

dimecres, 17 de gener del 2018

APLICAR LA TACTICA DEL SALAMÍ AMB LES PENSIONS QUAN S’HA RESCATAT LA BANCA AMB DINERS PÚBLICS? NI ARA NI MAI!



A Tarragona tenim més de 160.000 pensionistes. Es tracta de persones que han treballat tota la vida, que han contribuït al benestar general, que han construït aquest país des de sota baix, amb les seves mans, a peu de carrer, treballant dur durant anys. Es mereixen una pensió digna que faci justícia a la trajectòria de tota una vida, tal i com sempre hem defensat els socialistes i hem exercit quan hem tingut la responsabilitat de governar el país.

El que no podem permetre, el que ens neguem rotundament a acceptar, és que el Govern del PP i els seus socis de Ciutadans desmantellin el sistema públic de pensions que és fruït de molts anys de treball i de la bona feina dels anteriors Govern socialistes de progrés que van nodrir el fons de reserva de les pensions precisament per garantir-ne els pagaments.

No volem generar alarmes infundades però la situació és realment d’emergència com a conseqüència de la nefasta gestió del Govern de Rajoy que ha anat reduint el que, popularment, coneixement com la guardiola de les pensions. En aquest sentit només cal recordar una dada: els socialistes vàrem deixar aquesta guardiola en 66.000 milions d’euros quan vàrem deixar el Govern. Doncs bé, ara mateix, després de set anys de Govern del PP tan sols hi ha 8.000 milions d’euros en aquest fons de reserva que garanteix el pagament mensual de les pensions en aquest país. I després alguns agosarats asseguren que el PP “sap gestionar l’economia”. En fi...

Els socialistes som els creadors del nostre sistema públic de pensions i també som la garantia de la continuïtat d’aquest autèntic pilar de l’estat del benestar. Ara bé, per fer-ho possible no n’hi ha prou en fer declaracions teòriques, ni promeses que després s’emporta el vent, que no es concreten mai en res com fan alguns que afirmen ser els representants “de la veu del poble” sinó que és necessari fer propostes concretes, amb terminis i mesures que es duguin a la pràctica.

I per això em plau saludar la valentia de Pedro Sánchez a l’hora de defensar la necessitat de posar en pràctica un nou impost a les entitats financeres que ajudi a pagar i garantir el sosteniment de les pensions a curt i mitjà termini. L’argument dels socialistes és democràticament imbatible: senyors del PP i de Ciutadans, si amb diners públics es va rescatar el sistema bancari no és ara de justícia que els bancs rescatin el nostre sistema públic de pensions? La resposta és elemental.

No ens podem resignar a no fer res o a donar la nostra confiança als que es limiten a assenyalar sobre un paper que el món hauria de ser més feliç (sense aportar cap proposta real per a fer-ho possible) perquè si no ens movem ara ja sabem el que ens espera: la tàctica del salami del PP i Ciutadans. Aniran retallant les quanties i les prestacions fent rodanxes a cop de ganivet argumental. Primer ens diran que el sistema no se sosté, per tant, caldrà “prendre mesures” i quines seran? Sens dubte les que perjudicaran les classes populars, mitjanes i treballadores del país a qui es demanaran “nous sacrificis” per evitar “el pitjor” que seria acabar amb les pensions. Ja coneixem tots la cantarella i fins i tot les falses lamentacions que comporta. És la que porta aplicant el senyor Rajoy des de 2011 darrerament tenint com a tenor al senyor Albert Rivera.

No! Reaccionem ara i comencem a treballar pel canvi que aquest país necessita. Les pensions dels més 160.000 pensionistes que tenim a les comarques tarragonines també està en joc. Hem de garantir el pagament de les pensions i per això els socialistes hem proposat crear aquest impost a les entitats financeres per augmentar els ingressos en 2.750 milions d’euros anuals. És una proposta perfectament viable si hi ha la voluntat política per dur-la a terme, tot i que és obvi que el PP i Ciutadans com es diu en castellà “no estaran por la labor.”

A més, volem que les pensions es revaloritzin segons l’IPC i que se suprimeixi l’anomenat factor d’estabilitat que vol introduir el PP a partir de 2019 segons el qual es baixaran les quanties de les pensions en funció de l’esperança de vida per franja d’edat. Què no us enganyin! Això pot suposar en el futur una pèrdua de la pensió entorn d’un 30% en relació a les quanties actuals. La tàctica del salami ja s’ha posat en marxa...


Només un Govern socialista presidit per Pedro Sánchez serà capaç d’evitar-ho perquè nosaltres creiem en un sistema públic de pensions que, en bona mesura, s’ha construït durant els anys d’executius socialistes i, sobretot, perquè sabem que el pensionista, que viu amb preocupació els lamentables auguris provinents del PP i Ciutadans, s’ha guanyat una jubilació segura amb una pensió digna fruït del treball honest de tota una vida. 

dilluns, 15 de gener del 2018

EL SECRET DE LA DIPUTACIÓ: EL PROFESSOR, LA PROFESSIONAL I EL TÈCNIC




Què és el que motiva a un professor de música d’un conservatori? I a una professional d’un centre públic d’educació especial? O que és el que compromet a un tècnic que redacta el projecte de millora, posem per cas, de la carretera d’accés d’un petit poble de la província? Com a vicepresident de la Diputació he tingut l’oportunitat de copsar-ho a peu de carrer en múltiples ocasions.

D’una banda la seva responsabilitat professional, està clar. Sí, la professió, però no només això. Aquí parlem d’un compromís que va més enllà de les nòmines, parlem d’una actuació diària i constant, de treballar per donar un servei de dimensió humana. I aquesta vocació de servei, aquest empeny permanent, és el que realment defineix a la Diputació de Tarragona.

El professor de música, la professional del centre d’educació especial o el tècnic del servei de carreteres –tots treballadors de la Diputació- no ocupen un càrrec electe, ni reben reconeixement públics, però són també ells els que lideren el progrés de les nostres comarques i de la seva gent. Vagi per endavant el meu reconeixement sincera la tasca que duen a terme.

Perquè si jo dic, amable lector, que enguany la Diputació ha aconseguit aprovar un pressupost de més de 153 milions d’euros segurament aquesta dada el deixarà indiferent. És una xifra molt important (una xifra que ens ha permès augmentar, per exemple, les inversions educatives, les destinades al foment de l’ocupació o les del Pla d’Acció Municipal al servei dels pobles i ciutats de la demarcació) però, al capdavall, tan sols és això: una dada objectiva. I les dades no transmeten la feina que es fa des de la Diputació per part de persones compromeses amb la seva terra i la seva gent que treballen per donar forma i progrés al curs d’aquest territori.

Són només paraules boniques? No, en absolut. És la realitat diària del professor, de la professional o del tècnic, i de centenars de treballadors més de la Diputació. Què pot haver-hi de més humà que aquesta convicció de saber que no està tot conclòs, que mai podem caure en l’autocomplaença i que els treballadors d’aquestes comarques són els que defineixen el seu futur?

Això no són paraules, és una voluntat, és una crida per a l’acció i un full de ruta per seguir fent i construint el nostre territori, poble a poble, sense deixar de banda ni el poble més petit o cap mas de la nostra província.

M’ha semblat adient personalitzar aquesta feina, metafòricament, en aquest professor de música, aquesta professional del centre d’educació especial i aquest tècnic de carreteres perquè sense el seu compromís aquests 153 milions no servirien per a gran cosa. Des de la Diputació creiem que el conjunt de les comarques tarragonines som una terra d’oportunitats i que entre tots hem de reforçar aquesta obra de progrés al servei de les persones. I creiem també, humilment, que servir a la nostra població és quelcom més que criticar-ho tot o evitar els consensos necessaris per avançar. Avançar implica també la necessitat de reclamar allò que és just i de treballar per fer-ho possible, des del possibilisme però sense emmotllar-se als cànons exigits per l’estatus quo. Apostant pel talent i ajudant als emprenedors de les nostres comarques a finançar els seus projectes. Això és la Diputació de Tarragona.   

I aquí vull destacar també un element que, desgraciadament, no és freqüent en política darrerament. Em refereixo al treball lleial que sí tenen totes les forces polítiques i diputats provincials representats a la Diputació. Un exemple que demostra això que dic: els pressupostos per enguany han estat aprovats amb el vot a favor de 26 dels 27 diputats del plenari (de l’equip de Govern i de l’oposició). Gràcies a aquest treball lleial, des del respecte a les conviccions de cadascú, hem pogut aprovar un pla d’acció municipal per als propers anys realment històric: més de 80 milions d’euros posats a disposició dels ajuntaments tarragonins per impulsar obres i serveis essencials demandats pels seus veïns.      


Però sent això important res seria fructífer sense el compromís del professor, de la professional i del tècnic, l’autèntic secret i força motriu de la Diputació de Tarragona. I si algú en té algun dubte pregunteu-li als familiars del nen que estudia, posem per cas, al conservatori de música de Tortosa, o als pares d’un alumne del centre d’educació especial Sant Rafael de Tarragona o als veïns del poble que han vist la carretera d’accés al seu municipi arranjada i millorada. La dimensió humana i no les grans xifres dels pressupostos són el principi rector de la Diputació. Per a què? Primer per agrair el treball de tots aquells que han fet possible que els ciutadans d’aquesta província poguéssim caminar i, situats en aquest punt, per aconseguir que en el futur immediat els nostres fills puguin córrer.  

dijous, 11 de gener del 2018

EL PSC DENUNCIA EL DESCENS DE LES BEQUES ERASMUS QUE S’HA PRODUÏT AMB EL GOVERN DEL PP A LA DEMARCACIÓ DE TARRAGONA




El diputat del PSC per Tarragona, Joan Ruiz, ha denunciat aquest dijous que les retallades del ministeri d’Educació impulsades pel Govern del PP han provocat un descens sostingut del nombre de joves de les comarques de Tarragona que es beneficien d’una beca Erasmus.

En concret, tan sols 342 estudiants de les deu comarques tarragonines van disposar  d’alguna de les tipologies de beques incloses en el programa Erasmus durant el curs 2016/2017, una xifra molt inferior a la que hi havia durant els anys de Govern de progrés.

Cal tenir en compte a més que dins de les dades oficials, des de 2014, s’inclouen els beneficiats per l’anomenat programa d’aprenentatge permanent, que es considerat com un complement del programa Erasmus tot i que no és ben bé una beca Erasmus, pel que el nombre total de tarragonins que tenen, pròpiament, una beca Erasmus és una xifra encara inferior a l’oficial.

Segons ha subratllat el diputat tarragoní, “el pressupost del Govern destinat a les beques Erasmus ha passat de 68,2 milions d’euros l’any 2011 (darrer any de Govern socialista) a menys de 30 milions de mitjana amb el Govern del PP. És a dir, que portem acumulada una davallada inversora de més del 50%. I això amb l’atur juvenil situat encara en xifres superlatives i amb els preus de les taxes i matrícules universitàries pels núvols...”

Aquesta trista realitat té una traducció directe a les comarques tarragonines on el nombre de beneficiaris del programa Erasmus s’ha situat, durant aquests anys de Govern del PP, sempre per sota dels 500 joves.

Pel que fa a la quantia mitjana de les beques, mentre els fons de la Unió Europea destinats a aquestes ajudes han anat augmentant en els darrers anys, l’aportació del ministeri d’Educació, paral·lelament, s’ha anat reduint.

“En concret, la dotació del ministeri per a tot el programa Erasmus ha baixat de 172 euros de quantia mitjana mensual amb Govern socialista a tan sols 100 euros amb el Govern de Mariano Rajoy i el PP.”

Joan Ruiz ha subratllat que durant els anys de Govern socialista milers de tarragonins van poder disposar d’aquesta beca que permet estudiar en un país europeu, aprendre una llengua estrangera, i guanyar en formació, experiència i una vivència personal enriquidora que ha estat molt ben valorada per tots els joves que l’han viscut.


“Lamentablement amb el Govern del PP a les comarques tarragonines tenim menys becaris Erasmus, amb menys diners i menys ajudes per cada beca concedida. La veritat és que el l’executiu de Rajoy ha aconseguit asfixiar aquest programa que tants bons resultats havia donat fins a convertir-lo en una mena de privilegi per a uns pocs. Tampoc aquí Ciutadans, soci parlamentari del PP, ha aconseguit redreçar la situació augmentant les partides destinades a tal efecte”, ha conclòs el diputat del PSC.  

dimecres, 10 de gener del 2018

EL PSC DEMANA UN AUGMENT URGENT DE LES INVERSIONS SANITÀRIES AL PRIORAT



La portaveu socialista a l’Ajuntament de Falset, Maria Jesús Sánchez, ha demanat avui “al proper Govern de la Generalitat que augmenti de manera urgent les inversions sanitàries a la comarca del Priorat.”

Segons ha explicat la regidora del PSC, “ja fa anys que els habitants d’aquesta comarca patim una inversió sanitària clarament insuficient. Cal recordar que el CAP de Falset es va obrir el 1998 i que des d’aleshores, malgrat l’augment de la demanda assistencial i de la progressiva ampliació de la cartera de serveis de salut, no s’ha dimensionat a les noves necessitats objectives derivades de la pressió dels usuaris.”

Cal tenir present que fa anys es va impulsar la creació de l’àrea de rehabilitació del mateix CAP de Falset però que, primer els Governs d’Artur Mas i després els de Carles Puigdemont, van paralitzar la seva construcció.

“Davant d’aquesta realitat des de fa anys l’ajuntament ha posat a disposició del Departament de Salut una sala del pavelló municipal d’esports. Nombrosos ciutadans, no només de Falset sinó també d’altres municipis del Priorat als que dóna cobertura la nostra àrea de bàsica de salut, s’han posat en contacte amb el grup municipal socialista per queixar-se de la situació lamentable que han de patir amb una climatització defectuosa, etc. Per això demanem al nou executiu que posi ràpidament el fil a l’agulla a una situació que s’ha anat deteriorament davant la inacció flagrant dels anteriors Governs.”

En aquest sentit, Maria Jesús Sánchez ha emfatitzat que per als socialistes la protecció del nostre sistema públic de salut és un dret de ciutadania i que cal tornar a assolir els nivells de qualitat del sistema que s’han perdut a força de retallades, abusos, acomiadaments, inacció i descoordinació dels darrers responsables polítics.

“Els i les socialistes volem, i treballarem al Parlament, per aconseguir que tots els ciutadans del Priorat tornem a tenir garanties d’accessibilitat amb un temps màxim de 48 hores d’espera en visites programades i un temps garantit per a la realització d’intervencions quirúrgiques que no podrà ser superior en cap cas als 6 mesos.”


Així mateix, el PSC vol garantir també un temps d’espera màxim de 10 minuts per al transport sanitari urgent i d’una hora per al transport sanitari programat. Finalment, l’objectiu és estendre el programa de diagnòstic ràpid a tota la tipologia de càncers (amb un temps d’espera entre la sospita diagnòstica i l’inici del tractament inferior als 30 dies), segons ha detallat la portaveu del PSC a l’Ajuntament de Falset.

EN PLENA POLARITZACIÓ LA DIFICULTAT DEL PONT DE DIÀLEGS



Amb el compromís de tornar a ser candidat electe del Parlament, contrasto les expectatives de resultats amb els finalment assolits. Lluny del que volíem i pel que tant ens hem mogut tant la companya Rosa Maria Ibarra, com el tortosí Joan Caballol de Junts per Avançar, o la Bibiana de Sant Carles, que no han  pogut, lamentablement, entrar al Parlament, com molts i moltes altres, que sense esperar cap contrapartida a canvi, s’han deixat la pell perquè nosaltres els acabem representant.

Hem mantingut resultats, i la veritat és que no era això el que esperàvem: els 51.466 vots (11,8%). Vol dir que només hem pogut sumar 2.450 vots, repetint exactament el percentatge del 27-S el 21-D. Com he sentit d’una votant d’ERC: el PSC hem estat els que hem intentat posar pau entre dos que es barallen i no volen atendre’s a raons; una manera planera de dir la tesi del títol: vivim ja del tot la polarització “Independentisme vs. enterrar el Procés”. I nosaltres hem pogut comptar 602.436 votants al PSC a tota Catalunya, un 13,9% (+1,18% i 79.153 vots): aquests vots són per al nostre pont de diàleg amb propostes per a la millora de l’autogovern i del finançament, crec que ben explicades, per un Miquel Iceta sintètic, que ho ha fet fins i tot amb tendresa, als debats per TV.

Personalment no vaig parar d’insistir que dins d’aquesta polarització, teníem alternativa a l’independentisme i a l’immobilisme: les famoses 4 R (Reconeixement, Representació, Regles clares i Recursos) que amb intent pedagògic hem anat explicat en tots els actes.

He de reconèixer que dol comparar-se amb C’s (des d’aqui els felicito), que han sumat a la demarcació 8 punts percentuals i 39.000 vots, malgrat que penso que molts dels seus votants no són conscients del seu programa electoral. I el PP n’ha perdut 10.070; el que vol dir que C’s ha assolit el 2015 i el 21-D fer-se amb el monopoli d’aquella famosa abstenció diferencial, dels qui mai no anaven a votar a les eleccions al Parlament de Catalunya, malgrat la importància de les competències de la Generalitat per al seu benestar – des d’urbanisme, a sanitat, ensenyament, habitatge, seguretat-. Aquest sector social votant nostre a les municipals i generals al seu temps, finalment s’han decidit a votar massivament, reaccionant als temors inspirats pel Procés, del qual C’s n’es la reacció específica i suposadament útil. A aquesta part de la ciutadania activa m’agradaria dir-los “ara què?”, perquè penso sincerament que el seu vot és, absolutament respectable en primer lloc, però no per això menys fruït d’un pensament visceral, “a la contra de”, una antítesi del que hem viscut fins ara. I els recordo amb humilitat però també amb fermesa que ens cal la síntesi, per poder seguir construint la societat dels nostres fills i filles, dels nostres néts i nétes. En paraules del gran Anton Costas, “els votants s’han mogut més per sentiments destructius, d’ira, rancúnia, odi, rebuig, desig de frenar o esclafar els altres que per impulsos positius”.

Per altra banda els Comuns, partit que considero més afí - per federalisme i programa social – ha perdut a la demarcació 1.109 vots, que penso que hem rebut, segurament per vot útil dins la nostra tercera via i especialment per la bona valoració personal de Miquel Iceta. I això indica una doble polarització, entre blocs, i en cadascun dels propis blocs. Polaritzacions internes que han reduït a la insignificança al PP, tot i mantenir finalment escó al Parlament el qui fou i serà company de Ple Alejandro Fernández.

Aquest fenomen dins de l’independentisme ha fet perdre a la demarcació el 57% a la CUP. L’independentisme ara hi té dos referents, en frec a frec: el Presidencialista JxC amb 21,7% pel 23,7% d’ERC del mateix Junqueras, ara en presó provisional. Per cert, desitjo la seva llibertat, igual que m’espanta la perspectiva si retorna Puigdemont, amb els seus exconsellers envalentits per creure que han guanyat, quan a tota Catalunya ha quedat per 161 mil vots darrera de la milionària en vots, Inés Arrimades.

I el problema és certament aquest. El resultat en els sectors més extrems dels dos blocs els fa mantenir-se necessàriament en les seves postures. Enconar-se, en definitiva. El que estem veient els últims dies. Ni una sola voluntat de cessió per cap dels actors i actrius de la política catalana que tenen la responsabilitat de la iniciativa, per resultat electoral.


Espero amb candeletes la constitució del Parlament i la investidura de President, que s’han situat en uns escenaris que ja he confessat que m’espanten. Espero l’aclariment d’incerteses, acabant amb el parèntesi mai no imaginat de la Generalitat intervinguda; que com digué un amic, paradoxalment, ha representat una mena de restauració de l’autonomia, abolida pels independentistes a les per a mi esgarrifoses sessions del 6 i 7 de setembre. Legitimades per una majoria absoluta d’escons que no es corresponen, altra vegada amb el seu 47,6% (- 2,5% de la majoria efectiva absoluta en vots). Poso espelmes a Sant Magí i a Santa Tecla perquè no tornin ni amb el sofisme del “mandat democràtic” ni amb la fugida cap endavant de la unilateralitat, no admesa com a mínim per una mica més de la meitat dels catalans, i no cal dir per a la resta d’espanyols i autoritats de la UE, el nostre marc decisiu i determinant. Però també la poso perquè des dels sectors més espanyolistes s’entengui d’una vegada que necessiten posar alternatives damunt la taula. Quant més aviat se n’adoni tothom, més aviat redreçarem la situació.