Què és el que motiva a un professor de música d’un conservatori? I a una
professional d’un centre públic d’educació especial? O que és el que compromet
a un tècnic que redacta el projecte de millora, posem per cas, de la carretera
d’accés d’un petit poble de la província? Com a vicepresident de la Diputació
he tingut l’oportunitat de copsar-ho a peu de carrer en múltiples ocasions.
D’una banda la seva responsabilitat professional, està clar. Sí, la
professió, però no només això. Aquí parlem d’un compromís que va més enllà de
les nòmines, parlem d’una actuació diària i constant, de treballar per donar un
servei de dimensió humana. I aquesta vocació de servei, aquest empeny
permanent, és el que realment defineix a la Diputació de Tarragona.
El professor de música, la professional del centre d’educació especial o el
tècnic del servei de carreteres –tots treballadors de la Diputació- no ocupen
un càrrec electe, ni reben reconeixement públics, però són també ells els que
lideren el progrés de les nostres comarques i de la seva gent. Vagi per endavant
el meu reconeixement sincera la tasca que duen a terme.
Perquè si jo dic, amable lector, que enguany la Diputació ha aconseguit
aprovar un pressupost de més de 153 milions d’euros segurament aquesta dada el
deixarà indiferent. És una xifra molt important (una xifra que ens ha permès
augmentar, per exemple, les inversions educatives, les destinades al foment de
l’ocupació o les del Pla d’Acció Municipal al servei dels pobles i ciutats de
la demarcació) però, al capdavall, tan sols és això: una dada objectiva. I les
dades no transmeten la feina que es fa des de la Diputació per part de persones
compromeses amb la seva terra i la seva gent que treballen per donar forma i
progrés al curs d’aquest territori.
Són només paraules boniques? No, en absolut. És la realitat diària del
professor, de la professional o del tècnic, i de centenars de treballadors més
de la Diputació. Què pot haver-hi de més humà que aquesta convicció de saber
que no està tot conclòs, que mai podem caure en l’autocomplaença i que els
treballadors d’aquestes comarques són els que defineixen el seu futur?
Això no són paraules, és una voluntat, és una crida per a l’acció i un full
de ruta per seguir fent i construint el nostre territori, poble a poble, sense
deixar de banda ni el poble més petit o cap mas de la nostra província.
M’ha semblat adient personalitzar aquesta feina, metafòricament, en aquest
professor de música, aquesta professional del centre d’educació especial i
aquest tècnic de carreteres perquè sense el seu compromís aquests 153 milions
no servirien per a gran cosa. Des de la Diputació creiem que el conjunt de les
comarques tarragonines som una terra d’oportunitats i que entre tots hem de
reforçar aquesta obra de progrés al servei de les persones. I creiem també,
humilment, que servir a la nostra població és quelcom més que criticar-ho tot o
evitar els consensos necessaris per avançar. Avançar implica també la necessitat
de reclamar allò que és just i de treballar per fer-ho possible, des del
possibilisme però sense emmotllar-se als cànons exigits per l’estatus quo.
Apostant pel talent i ajudant als emprenedors de les nostres comarques a
finançar els seus projectes. Això és la Diputació de Tarragona.
I aquí vull destacar també un element que, desgraciadament, no és freqüent
en política darrerament. Em refereixo al treball lleial que sí tenen totes les forces
polítiques i diputats provincials representats a la Diputació. Un exemple que
demostra això que dic: els pressupostos per enguany han estat aprovats amb el
vot a favor de 26 dels 27 diputats del plenari (de l’equip de Govern i de
l’oposició). Gràcies a aquest treball lleial, des del respecte a les
conviccions de cadascú, hem pogut aprovar un pla d’acció municipal per als
propers anys realment històric: més de 80 milions d’euros posats a disposició
dels ajuntaments tarragonins per impulsar obres i serveis essencials demandats
pels seus veïns.
Però sent això important res seria fructífer sense el compromís del
professor, de la professional i del tècnic, l’autèntic secret i força motriu de
la Diputació de Tarragona. I si algú en té algun dubte pregunteu-li als
familiars del nen que estudia, posem per cas, al conservatori de música de
Tortosa, o als pares d’un alumne del centre d’educació especial Sant Rafael de
Tarragona o als veïns del poble que han vist la carretera d’accés al seu
municipi arranjada i millorada. La dimensió humana i no les grans xifres dels pressupostos
són el principi rector de la Diputació. Per a què? Primer per agrair el treball
de tots aquells que han fet possible que els ciutadans d’aquesta província
poguéssim caminar i, situats en aquest punt, per aconseguir que en el futur
immediat els nostres fills puguin córrer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada