dimecres, 28 de febrer del 2018

EL PSC PRESENTA UNA BATERIA DE PREGUNTES AL GOVERN DEL PP RELATIVES A L’AEROPORT DE REUS



“No volem que el Govern del PP torni a fugir d’estudi i ens respongui amb la indefinició a la que ens té acostumats. Precisament per evitar-ho acabem de presentar una bateria de preguntes al Congrés dels Diputats exigint respostes, inversions i calendaris d’obres en relació a l’aeroport de Reus.”

Així ho ha fet públic el diputat socialista per Tarragona Joan Ruiz que ha concretat que la primera pregunta emplaça al Govern a explicar si l’aeroport de Reus està inclòs en el nou sistema aeroportuari que ha presentat recentment el ministre de Foment. Un pla que inclou una inversió total de prop de 2.000 milions d’euros per ampliar els aeroports de Barcelona i Girona així com la construcció d’una nova estació d’alta velocitat a l’entorn de l’aeroport gironí.

“Quins han estat els criteris que ha emprat l’executiu de Rajoy per no incloure l’aeroport de Reus en aquest pla d’inversions? És més, hi ha algun estudi que tingui el ministeri que expliqui perquè el projecte d’estació intermodal que s’havia d’ubicar al sud de l’aeroport de Reus, projecte licitat el 2009, no està programat en el pla anunciat pel ministre?”

En aquest sentit el grup socialista exigeix al Govern del PP que en cas d’existir aquest estudi o informe es faciliti a la Generalitat, als ajuntaments directament implicats i a les entitats que s’han implicat en la realització del projecte.

“Volem que el Govern ens expliqui si l’any 2009 hi havia algun altre projecte d’estació intermodal amb el nivell de concreció que tenia el de l’aeroport de Reus a algun altre aeroport de Catalunya i si existeix avui dia”, ha explicat el diputat tarragoní.

“Perquè el que els socialistes consideraríem molt greu és que el mateix ministeri que no ha executat el projecte que va anunciar el 2009 i que afectava l’aeroport de Reus ara anunciï a bombo i plateret una inversió de 1.929 milions d’euros als aeroports de Girona i Barcelona. En sí mateix, això seria un pleonasme i una burla als ciutadans de les comarques tarragonines!”

Precisament les darreres preguntes formulades pel grup socialista demanen, un cop més, explicacions al Govern sobre els motius que l’han decidit a no executar el projecte anunciat el 2009 a l’aeroport de Reus. Finalment es demana quins contactes ha mantingut l’executiu central amb la Generalitat o l’ajuntament de Reus per explicar-los les raons d’aquesta demora injustificable.


“Tal com afirma el portaveu del PSC a l’Ajuntament de Reus, Andreu Martin, els reusencs i reusenques estan farts d’esperar i de què se’ls donin llargues indefinidament. Té raó. El Govern de Rajoy no pot continuar amagant el cap sota l’ala sense donar, a més, cap resposta o explicació plausible a aquest menyspreu sistemàtic cap a l’aeroport de Reus. Volem respostes i les volem ja! Per això el grup socialista al Congrés ha presentat aquesta bateria de preguntes. Estarem molt atents a exigir una contestació en el menor termini de temps possible perquè el territori no pot esperar” ha argumentat Joan Ruiz.  

8 DE MARÇ: ATURADA LABORAL EN DEFENSA DELS DRETS DE LES DONES



Per què com a dona he de cobrar un 29% menys, de mitjana, que un home per fer la mateixa feina, amb la mateixa preparació acadèmica i la mateixa responsabilitat laboral? Per què senyor Rajoy? Per què s’obstinen a negar la realitat que assenyalen les mateixes estadístiques del seu ministeri de Treball? Per què afirma alegrement “no hay que meterse en esto”? Ah no? I per què no? Per què ho considera just? Per alimentar prejudicis? Per incapacitat política i una negligència invencible? Una mica per tot plegat?

I perdonin que entri directe al fons de la qüestió de manera contundent però és que la realitat laboral que sofrim les dones al nostre país no deixa marge a les mitges tintes. Les dones patim una discriminació al món del treball vertaderament intolerable. Una vergonya col·lectiva que el Govern del PP s’obstina a no corregir. La bretxa salarial, és a dir, la diferència entre els sous d’homes i dones per fer la mateixa feina, continua en paràmetres estratosfèrics. Tenim una taxa d’atur superior a la dels homes, la majoria de contractes temporals afecten a dones i els acomiadaments també.

Quantes vegades moltes de les dones que esteu llegint aquestes línies us heu arribat a plantejar tirar la tovallola a l’hora de buscar feina? Quantes, després de constatar les condicions tan nefastes que se’ns ofereixen, heu arribat a la conclusió que treballar implicava perdre diners? Quantes esteu subjectes, encara ara!, a tenir cura en exclusiva de les responsabilitats familiars (nens petits, persones grans, dependents)? No, les socialistes no ens rendim davant d’aquesta realitat injusta. Altres ho fan. Nosaltres no.

Volem continuar lluitant, com sempre hem fet, per defensar la nostra dignitat, les nostres vides i els nostres drets perduts. Per això el grup socialista ha presentat al Congrés un nou pacte de rendes que garanteixi que a igual feia igual sou entre homes i dones. Així mateix, volem derogar la reforma laboral tan nefasta que ens va imposar el PP i aprovar un nou Estatut de treballadors i treballadores que faci justícia d’una vegada. Us ho devem a totes vosaltres, davant la ineficàcia d’aquells que tenen la responsabilitat governamental de fer-ho però no fan res. Ells sabran amb quina legitimitat.

El PSC ha estat sempre, i ho continua sent, el partit de l’esquerra feminista. Reivindiquem el treball dut a terme durant els anys de Govern de progrés en matèria d’igualtat de gènere però redoblem avui dia els nostres esforços davant els retrocessos que la dreta està imposant via decret-llei. Desgraciadament ens queda molt de camí per recórrer fins eradicar definitivament el masclisme de la nostra societat. Fins que no ho aconseguim no serem una societat plenament democràtica.

Sabem també que aquest masclisme s’estén per tots els àmbits de la nostra vida, no tan sols es manifesta en el món del treball. La seva expressió més cruel i monstruosa és la violència que s’exerceix contra les dones que perden la vida a mans d’assassins masclistes.

Les socialistes volem una societat lliure de masclisme. Per seguir lluitant per aquest noble objectiu us emplacem a totes, i a tots, a sumar-vos a l’aturada laboral de dues hores convocada per la jornada de lluita i reivindicació feminista del dia 8 de març.

I subratllo: a tots! Perquè no hi haurà progrés social al nostre país fins que no es reconegui el talent i la capacitat de les dones en tots els àmbits d’acció de la nostra societat. El compromís del PSC és total i absolut en aquesta direcció. Per això volem que el dia 8 sigui un esglaó més en la lluita per sensibilitzar i conscienciar tothom sobre la necessitat d’assolir la igualtat real i efectiva entre homes i dones.


Tan sols així les dones deixarem de trobar-nos amb preguntes del tipus “vols tenir fills?” quan anem a les entrevistes de treball, a tenir que demostrar constantment les nostres capacitats i la nostra vàlua, i haver d’aguantar “brometes” que no fan gràcia. Fan pena. Pena i sovint també autèntica vergonya aliena. 

dijous, 22 de febrer del 2018

EL PSC PREGUNTA AL GOVERN QUANTES REUNIONS ES VAN DUR A TERME AMB EL MINISTERI DE FOMENT PER PARLAR SOBRE L’ESTACIÓ INTERMODAL DE REUS



La diputada socialista Rosa Maria Ibarra ha fet públic aquest dijous que el grup del PSC al Parlament ha entrat a registre dues preguntes en què es demana informació sobre quantes reunions es van dur a terme entre la Generalitat i el ministeri de Foment sobre l’estació intermodal de Reus durant la passada legislatura.

Així mateix, el PSC vol saber quan es va produir la darrera reunió entre els responsables del Govern de la Generalitat i els seus interlocutors del ministeri de Foment respecte a l’estació intermodal de Reus i quins acords (si van arribar a existir) es van derivar d’aquesta reunió.

“Volem saber què és exactament el que ha passat perquè portem anys d’incerteses i d’informacions creuades, sovint contradictòries, però sense avançar ni un mil·límetre en la realització i execució d’aquesta estació. Cal recordar que el mateix secretari d’Estat d’infraestructures va assegurar fa dos anys al president de la Cambra de comerç de Reus que el ministeri de Foment mantenia en el seu programa d’actuacions la construcció de l’estació intermodal. Fa dos anys... i amb què ens trobem dos anys després? Amb el no res”, ha explicat Ibarra.

En aquest sentit la diputada del PSC ha recordat que, fruït d’una pregunta formulada al Congrés també pel grup socialista, el mateix Govern del PP reconeixia que des del 2015 no hi ha hagut cap avenç en la construcció d’aquesta estació intermodal d’alta velocitat.

“Va fer o no alguna acció el Govern de la Generalitat? Es va coordinar amb el ministeri de Foment? Quins són els acords que es van produir? Algú pensa donar alguna explicació als ciutadans de Reus i del conjunt de les comarques tarragonines? Aquesta és la finalitat de les preguntes que hem formulat al Parlament”, ha explicat Ibarra.


Finalment la diputada socialista ha lamentat que “la incertesa política i els desacords entre els mateixos partits independentistes continuen mantenint paralitzada l’activitat parlamentària. Els socialistes demanem, un cop més, que es formi un Govern, que les comissions es puguin reunir i que el Parlament es posi a treballar perquè el país no pot continuar esperant, en permanent situació d’stand by, a què alguns resolguin les seves contradiccions. Perdre temps vol dir perdre oportunitats i accions que millorin la qualitat de vida dels catalans i catalanes”, ha conclòs la diputada vallenca. 

6 D’OCTUBRE... DE 2017



Sí, sí, ja sé que faig referència a fets de l’any 1934, però és que mai hauria pensat que tornaríem a viure un altre 6 d’octubre, mai! Per aquells que no ho sàpiguen, el 6 d’octubre de 1934 el president de la Generalitat, Lluís Companys, va convocar la multitud a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona, va proclamar l’Estat català dins de la República federal espanyola i es va declarar en rebel·lia “amb les institucions falsejades del Govern de Madrid”.

La reacció del Govern republicà va ser fulminant: l’exèrcit va ocupar la Generalitat i el Govern de la Generalitat va ser empresonat, jutjat pel Tribunal de Garanties Constitucionals i condemnat a 30 anys de presó pel delicte de rebel·lió.

En aquells moments, entre els sectors catalanistes moderats que havien celebrat la recuperació de l’autogovern el 1931, l’acte de Companys va ser considerat com un exercici de “frivolitat invencible”, en paraules de Gaziel, director de la Vanguardia i, en la meva opinió, el millor cronista de l’època. Frivolitat, diletantisme, irrealitat, fugida insensata cap endavant...

Després de la guerra civil, durant els anys de lluita contra la dictadura franquista, es va establir un consens molt ampli entre les diferents forces catalanistes i democràtiques (des del PSUC fins a l’embrió del que després seria Convergència Democràtica de Catalunya) entorn d’una convicció compartida: mai més un altre 6 d’octubre a la història de Catalunya. Mai més l’aventura sostinguda en la irrealitat per portar el país al desastre.

Doncs lamentablement hem tornat a viure, a patir més aviat, un altre 6 d’octubre. Un cop més els crits a la plaça (o els insults a twitter –o no recordem ja les “155 monades de plata”?) han substituït l’argumentació i l’anàlisi política des del sentit de la realitat. Un cop més, hi ha qui s’ha atribuït la potestat de parlar “en nom de tot el poble de Catalunya”, un cop més s’ha definit, conceptualitzat i dividit el país entre bons i mals catalans, un cop més la mateixa sensació d’irrealitat i de “frivolitat invencible”. I un cop més, també hem de lamentar-ho, s’ha produït la mateixa reacció excessivament fiscalitzadora de determinades institucions de l’Estat, centrada en respondre judicialment i policial a un problema d’arrel i base política que té en la política la seva solució.

I el resultat? Una nova trencadissa fenomenal de la qual trigarem anys a recuperar-nos. Durant anys, els socialistes hem advertit d’aquest final lamentable en innombrables ocasions i per tots els mitjans possibles, sovint enmig d’una allau d’insults i acusacions de traïdors i botiflers. Vàrem dir per activa i per passiva que ignorar les resolucions i mandats judicials, tal com advertien els mateixos serveis jurídics del Parlament, comportaria conseqüències penals que es podrien haver evitat. Vàrem ser ignorats i vilipendiats, enmig de burles i d’afirmacions categòriques que exclamaven “no s’atreviran!” (en dono fe). Per part de qui? Per part d’aquells que ara hipòcritament ens acusen de voler “presos polítics”. Ells! Els mateixos que van fer cas omís a les advertències dels lletrats del Parlament i del Consell de Garanties Estatutàries, els que deien que havíem de “desobeir”, els del “tenim presa”, els del “tirem pel dret perquè hi ha un pla secret que aconseguirà reconeixements internacionals”.

Crec que és l’hora de la valentia i de dir les coses pel seu nom, malgrat que no estigui de moda ni sigui el més fàcil. Ho hem de fer, perquè estic del tot convençut que és l’única via possible. Per tant, com a socialista, vull reivindicar el catalanisme pactista, tolerant i respectuós. El que no dividia el país entre “patriotes” i “botiflers”. El que ha fet gran Catalunya i ha garantit la convivència. El que defensa la negociació, l’acord i el pacte perquè, com defensa Miquel Iceta, això tan sols es resoldrà des de la negociació, l’acord i el pacte.

El catalanisme social que defensa que Catalunya som tots, no una massa darrere de banderes gegants uniformada amb un color. El catalanisme socialista que mai diria “tu no ets català” al català que pensa diferent. El sectarisme i l’exclusivitat del concepte de català ens porten a la ruïna del país. Hem d’aconseguir el contrari, no dividir la societat entre “bons” i “dolents” i assolir un acord que garanteixi la convivència dels considerats diferents.

Ho tornarem a dir per evitar que aquells que són incapaços de reconèixer que s’han equivocat, s’inventin enemics externs a qui bolcar tota la seva frustració: saltar-se la llei és un error de calaix, catastròfic i amb conseqüències . Abans de l’1 d’octubre, després de l’1 d’octubre, avui i demà. L’anomenada “via unilateral” és una entelèquia que porta al fracàs. I amb conseqüències terribles com s’ha posat de manifest i que molts dels actors d’aquesta unilateralitat, ara reconeixen. 


Acabo amb una cita de les memòries de Gaziel que faig meves: “quan els catalans anem units som imparables, quan anem dividits perdem sempre.” Totalment cert. No a una Catalunya de blocs, sí rotund a una Catalunya de tots, transversal, respectuosa i líder en benestar social a Espanya i al conjunt d’Europa. 

dimarts, 20 de febrer del 2018

EL PSC PREGUNTA AL GOVERN SOBRE LES CONNEXIONS DE L’ESTACIÓ DEL CAMP DE TARRAGONA UN COP ENTRI EN FUNCIONAMENT EL NOU SERVEI EVA



El diputat socialista per Tarragona Joan Ruiz ha explicat avui que ha entrat a registre una pregunta urgent al Congrés dels Diputats demanant al ministeri de Foment si té previst solucionar els problemes de connexió que poden tenir els usuaris de l’estació del Camp amb els municipis tarragonins (com Tarragona, Reus, Salou, etc.), l’aeroport de Reus i el Port de Tarragona un cop entri en funcionament el nou servei EVA.

La pregunta del diputat del PSC també emplaça al ministeri a explicar quines actuacions té previstes, en cas d’existir, per solucionar els problemes d’aparcament de vehicles o si s’han iniciat contactes amb les administracions afectades per solucionar-los.

“Hem de tenir present que Foment acaba de fer pública la propera entrada en funcionament del nou servei EVA utilitzant el traçat de les línies de l’AVE i que el primer trajecte operatiu serà la línia Madrid-Barcelona amb una sola parada a l’estació del Camp de Tarragona.”

“Així mateix, cal recordar que a partir d’aquest estiu els Euromed tindran parada a l’estació del Camp de Tarragona gràcies al nou trajecte d’altes prestacions que arribarà des del sud.”

En conseqüència, Joan Ruiz argumenta que “tot indica que això comportarà un augment considerable de l’ús de l’estació del Camp de Tarragona” el que obliga a pensar ja mateix tant en l’estacionament de vehicles com en la connexió adequada de l’estació amb els principals nuclis urbans del Camp de Tarragona.


“Hem considerat necessari impulsar aquesta acció al Congrés per evitar que després el Govern del PP ens digui que ningú els havia advertit de les insuficiències del servei davant l’augment del nombre de combois ferroviaris que circularan per l’estació del Camp. Lamentablement no és la primera vegada que ens veiem en la necessitat d’actuar per exigir mesures que haurien de prendre els responsables institucionals que tenen l’obligació de fer-ho”, ha reblat el diputat tarragoní.  

dilluns, 19 de febrer del 2018

RECONCILIACIÓ



Felipe González sovint explicava una conversa que havia mantingut amb el president txec Vaclav Havel. Situem-nos: es trobava bona part de la societat txeca posseïda per una mena de delírium tremens fiscalitzador que exigia un càstig sever per a tots aquells que havien col·laborat amb la dictadura comunista dels darrers 40 anys. Fruït d'aquest excés de zel s’havia arribat a la insensatesa d’exigir responsabilitats al mateix Alexander Dubcek, pare de la “primavera de Praga”.

En el context d’una conversa informal, mentre prenien una cervesa en un bar de Bratislava, l’expresident espanyol va explicar al president txec una de les anècdotes que va viure el 1982, tot just acabada d’assumir la responsabilitat de presidir el primer Govern socialista des de la Guerra Civil.

Doncs bé, deia Felipe González que uns dies després de prendre possessió de la presidència va haver de desplaçar-se a Sevilla per assistir al funeral d’un familiar. En baixar de l’escalinata de l’avió un senyor es va quadrar davant seu i va presentar-se dient: “senyor president estic a les seves ordres, sóc el comissari responsable de la seva seguretat.” González va donar-li la mà, el va respondre pel seu nom i va dir-li que endavant. En sentir-se reconegut el comissari va preguntar sorprès: “em coneix vostè?”. “Naturalment –va respondre el president-, vostè em va detenir l’octubre del 74 per la meva activitat a l’oposició democràtica.” Enormement incòmode davant la situació el comissari va començar a balbucejar un intent de disculpa però el president va tallar-lo recordant-li que no només recordava el seu cognom perquè l’hagués detingut sinó també perquè era el germà d’un company seu de la facultat. “No es preocupi, compleixi vostè amb el seu deure i anem”. En acabar el seu relat, Vaclav Havel va reflexionar i mirant a Felipe González als ulls va dir-li: “ja comprenc. No cal que m’expliqui res més.”

I no tinc cap dubte que Havel, un humanista amb un gran esperit dialogant i tolerant, ho va entendre a la perfecció. Ho va entendre perquè ell mateix, represaliat pel règim comunista durant anys, tenia familiars directes que havien sortit al carrer amb les armes a la mà per defensar el cop d’Estat comunista del 1948 que va instaurar la dictadura estalinista. Només des de la reconciliació nacional, sense oblidar res –al contrari, recordant com una exigència moral- però sense alimentar cap esperit de revenja, reconciliant una societat constituïda per milions d'interrelacions familiars i afectives invisibles, podrien posar fi al desgavell de 40 anys de règim totalitari.

Em sembla adient recordar-ho ara i compartir-ho amb vosaltres perquè crec que també avui dia és imprescindible superar els odis i els recels que s’han generat aquests darrers temps des de la generositat democràtica i la comprensió de les raons de l’altre, només així podrem evitar repetir els errors que ens han portat fins aquí. Qualsevol solució a la greu crisi política que hem patit requerirà de tots, en primer terme, un compromís responsable i sincer amb la reconciliació entre catalans. Si consolidem dos blocs antagònics que es donen l’esquena mútuament tots haurem perduts i haurem assentat les bases d’un conflicte que patiran els nostres fills. Sense línies definitòries impermeables perquè, com recordava Felipe González, el comissari que el va detenir era germà d’un dels seus companys de facultat. Igual passa a la societat catalana i tarragonina, tot interactua sense tenir en compte els clixés apriorístics ideològics que es fan des del dogmatisme. Cal doncs, recuperar el consens respecte els valors constitutius de la nostra vida en comú, de la nostra convivència, més enllà de les discrepàncies polítiques que puguem tenir. Una reflexió que entenc que és vàlida per a tothom. Amb humilitat, per a tothom.

I aquesta ha de ser la prioritat a partir d’ara i sempre: la reconciliació. Reconciliació que vol dir curar ferides i abdicar de qualsevol esperit de revenja o d’humiliació al considerat contrari. Parlo conscient que són moltes les dificultats que ens trobarem fins assolir aquesta imprescindible reconciliació perquè n'hi ha que estan interessats, a una banda a i l’altra, a posar-hi obstacles. Ens diran que la reconciliació implica reconèixer errors o, pitjor encara per ells, constatar que potser s’han equivocat en alguna cosa. En sóc conscient. Però també sé que només la reconciliació, la reconstrucció dels afectes perduts i la cultura convivencial del diàleg i de l’acord, ens permetrà sortir de l’atzucac on ara estem atrapats. 


Per tant, com a alcalde de Tarragona emplaço tothom a sumar-se a aquest noble objectiu que no està de moda ni tampoc és el més còmode enmig de la cridòria, però que és l'únic que ens permetrà recuperar la unitat civil i la cohesió social a la nostra societat. I els que vinguin darrere ens ho agrairan.    

divendres, 16 de febrer del 2018

ROSA MARIA IBARRA: “ELS PRESSUPOSTOS S’HAN D’APROVAR ABANS D’ACABAR L’ANY, NO UN COP HA COMENÇAT. VALLS NO S’HO MEREIX”



El grup municipal socialista a l’Ajuntament de Valls ha criticat avui que l’equip de Govern, format per CiU i ERC, hagi estat incapaç, tot i disposar de majoria absoluta, d’aprovar els pressupostos de 2018 abans de començar l’any.

“Els pressupostos s’han d’aprovar abans d’acabar l’any, no un cop ha començat. Valls no s’ho mereix”, ha emfatitzat la portaveu del PSC Rosa Maria Ibarra.

“No entenem per què aquest Govern municipal ha estat incapaç de presentar el projecte de pressupostos abans. Hem de pensar i lamentar que la poca dedicació a l’Ajuntament de Valls que ha demostrat l’alcalde Batet, més centrat en possibles candidatures a altres Governs o a les discrepàncies entre els seus socis parlamentaris, ha fet retardar la presentació dels pressupostos.”

En relació al seu contingut el grup socialista considera que estem davant d’uns comptes continuistes, “el que encara fa més incomprensible el retard en la seva presentació i aprovació. No inclouen cap nou programa, ni cap actuació diferent de les contemplades en els exercicis anteriors.”

“Lamentem, especialment, que segueixen apostant poc per aspectes estratègics que els socialistes considerem fonamentals com ara l’ocupació, l’activitat econòmica, el turisme, el comerç de la ciutat, etc. En resum, tal i com estan plantejats aquests pressupostos no podran comptar amb el nostre vot afirmatiu”, ha conclòs la portaveu del PSC.

En un altre ordre de coses el grup municipal socialista ha presentat dues mocions que seran debatudes en el proper ple municipal. La primera insta al Govern de la Generalitat a donar compliment a la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que obliga al Govern a pagar les subvencions de les escoles bressol que ho van reclamar, així com a abonar el deute pendent amb l’Ajuntament de Valls sobre aquesta qüestió.


La segona moció fa referència a les finques situades a Valls que són propietat de la Generalitat provinents d’herències intestades. El grup socialista vol conèixer quines finques té la Generalitat a la ciutat, quantes s’han destinat directe o indirectament a habitatge social, i requerir al Govern el bon estat de conservació de les mateixes, ja siguin rústiques o urbanes.  

L’HORA DE REUS



Fa poques setmanes, gràcies a una pregunta formulada pel diputat Joan Ruiz al Govern del PP, els reusencs i reusenques vàrem saber que en aquests darrers anys ni l’ajuntament de la ciutat ni la Generalitat havien fet cap gestió per facilitar la connexió del nostre aeroport amb la xarxa ferroviària d’alta velocitat . I això que ja més de sis anys que hi ha un projecte definit d’estació intermodal al sud de l’aeroport tot i que està paralitzat sine die. Amb el risc que això comporta pel que fa a la continuïtat del projecte. Cal tenir present que el Corredor del Mediterrani està en fase de proves i no compta amb aquesta estació intermodal. Ras i curt: no connecta amb l’aeroport de Reus.

És a dir, hem patits uns anys de desídia, desgovern, paràlisi i manca de treball per part d’aquells que tenen la responsabilitat de defensar els interessos de Reus a les institucions. I no ho han fet.

I quan no ens havíem recuperat de l’estupefacció que ens havia provocat la negligència de l’ajuntament i del Govern en relació a l’estació intermodal hem rebut la trista notícia que Girona ens ha tornat a passar per davant. Un cop més. I és que l’anunci per part dels responsables de Foment sobre la connexió via llançadora d’altes prestacions de l’aeroport de Girona amb Barcelona és un anunci que s’havia d’haver produït a l’aeroport de Reus. I no s’ha produït.

A més a més, no s’entén res. D’una banda l’anterior Govern de la Generalitat sosté que s’ha gestionat de la mateixa manera la connexió de l’aeroport del Prat amb els aeroports de Reus i Girona però la realitat que és tossuda, la realitat i els fets objectius, desmenteix aquesta afirmació. Se’ns enganya literalment? És tot fruït més aviat de la desídia absoluta? No ho sabem però ja avenço que des del PSC de Reus hem demanat al grup socialista al Parlament que pregunti al detall quines són les gestions –si és que han existit- que ha fet el Govern català per connectar el nostre aeroport amb l’aeroport del Prat.

Ja n’hi ha prou de tant despropòsit! Hem de posar el fil a l’agulla però ja mateix per garantir una connexió de l’aeroport de Reus amb l’aeroport del Prat en alta velocitat. El futur del Reus passa per aquí, ni més ni menys. A més, esdevindria una operació més fàcil i amb uns costos econòmics més reduïts que en el cas de Girona. Tampoc volem obrir una picabaralla territorial perquè entenem a la perfecció que l’alcaldessa de Girona s’hagi deixat la pell defensant els interessos dels gironins i gironines. El que no comprenem és com l’alcalde de Reus no hagi fet el mateix. I aquí no parlem d’intencions perquè els resultats estan a la vista. L’alcalde Pellicer no ha fet la feina i tots els ciutadans de Reus en sortirem perjudicats.

I el resultat és que, ara i avui, el nostre aeroport està discriminat i els nostres convilatans considerats ciutadans de segona ja que han de veure com la millora de la seva xarxa d’infraestructures en matèria de mobilitat dorm el somni dels justos en alguns calaixos de Madrid i Barcelona. I això no és de rebut. No ho és perquè els socialistes sempre hem defensat que els reusencs i les reusenques no volem cap privilegi especial però tampoc som menys catalans que els gironins i els barcelonins. Perquè això no és flor d’estiu sinó que el menyspreu és sistemàtic i només cal repassar les inversions –més aviat desinversions- de la Generalitat d’aquests darrers anys a casa nostra per constatar això que denunciem.   


Aquest desgavell s’ha d’acabar. Sí, és l’hora de Reus. Però no l’hora de les declaracions virtuals que acaben en no res o de dibuixar una gran infraestructura sobre un mapa, senyor alcalde. És l’hora de l’autèntic tarannà reusenc, el que ens ha fet créixer històricament i ha escrit les nostres millors pàgines: l’hora del treball real allà on és necessari, l’hora de saber plantar-se si així s’esdevé defensant els interessos del poble de Reus. I per dignitat i per justícia ens mereixem un aeroport connectat amb alta prestació tant amb l’aeroport del Prat com amb el Corredor del Mediterrani. Per què això que és evident i vàlid per Barcelona i Girona no ho és en el cas de Reus, senyors responsables institucionals de Barcelona i Madrid? Hi ha alguna resposta racional que ho justifiqui? Tots sabem que no. I per això uns seguiran ignorant-nos per la via dels fets i els altres amagant el cap sota l’ala. No en el nostre nom. 

dijous, 15 de febrer del 2018

EL PSC DEMANA AL NOU GOVERN QUE REACTIVI LA LLEI DE BARRIS 2.0 AL CAMP DE TARRAGONA



El diputat del PSC per Tarragona, Carles Castillo, ha demanat avui al nou Govern de la Generalitat que s’ha de formar que reactivi la llei de barris, que es va impulsar durant els anys de Govern de progrés, i que tants efectes positius va generar a les comarques del Camp de Tarragona.

Segons ha recordat Castillo, “l’aprovació d’una llei de barris 2.0 era un dels compromisos electorals que els socialistes vàrem assumir a les eleccions del 21-D. Ens ratifiquem en aquesta proposta perquè estem segurs de la necessitat de rehabilitar els barris més degradats de les comarques tarragonines. En especial, amb mesures contra la segregació urbana i la ineficàcia energètica.”

El diputat tarragoní ha recordat que durant els anys de Govern socialista es van destinar més de 54 milions d’euros a inversions directes a les comarques del Camp de Tarragona en el marc de l’aplicació de la llei de barris. Es calcula que fins a 350.000 ciutadans tarragonins es van beneficiar d’aquestes actuacions.

“Lamentablement, la llei de barris va ser de les primeres mesures socials que el Govern d’Artur Mas i de CiU va eliminar un cop van tornar al Govern de la Generalitat a finals de 2010. Cal rectificar ara aquest error i fer-ho amb caràcter immediat”, ha reblat.

En aquest sentit Carles Castillo ha destacat que “recuperar la llei de barris hauria de ser un objectiu de tots, començant pel nou Govern que s’ha de constituir. Cal tenir present que aquesta llei va ser un dels grans encerts dels anys de Govern de progrés ja que va permetre garantir la cohesió social als barris de les ciutats i pobles dels municipis tarragonins. Els socialistes demanarem que en els propers pressupostos de la Generalitat hi hagi partides específiques destinades a tal efecte.”

Entre aquests barris que es van beneficiar de les ajudes del Govern català fins al 2011 hi ha el barri de Camp Clar de Tarragona, el barri del Carme de Reus, el nucli antic de Cambrils, el barri antic de Valls, el centre històric de Montblanc, el nucli antic del Vendrell, la part alta de Tarragona, el nucli antic de l’Espluga de Francolí o el nucli històric de Falset, entre d’altres.


A parer del grup socialista les noves actuacions que s’haurien de prioritzar haurien de contemplar els nous factors introduïts per la crisi econòmica d’aquests darrers anys i, conseqüentment, haurien d’introduir ajudes al foment de l’ocupació o a la lluita contra la pobresa energètica. 

dimecres, 14 de febrer del 2018

A CLARA CAMPOAMOR, IN MEMORIAM



“Les dones no podeu votar perquè teniu un innat caràcter histèric.” O bé “només podreu fer-ho a partir dels 45 anys que és quan amb la menopàusia tindreu la suficient serenitat d’esperit com per poder votar amb una mica de criteri.” Són només algunes de les barbaritats que es poden llegir en el diari de sessions del Congrés durant el debat parlamentari que les Corts constituents de la República van dedicar a permetre o no el sufragi de les dones. Unes paraules indignes i barroeres que anaven dirigides a una única dona, l’única entre més de 450 diputats, que defensava el dret a vot femení. Una dona valenta, honesta i progressista però sobretot una dona conseqüent: Clara Campoamor. 

Una dona que, com tantes de nosaltres, no ho va tenir mai fàcil. Orfe des de la infantesa va haver de deixar l’escola de ben petita per guanyar-se la vida en múltiples treballs. Tenaç va aconseguir sent ja major d’edat completar el batxillerat, estudiar Dret i obrir un bufet d’advocats on defensava molts casos de dones víctimes de la violència masclista de l’època, desemparades davant la permissivitat, per dir-ho suament, amb la que els tribunals de l’època jutjaven la discriminació que moltes dones patien a mans dels seus marits.

Clara Campoamor va ser una lluitadora en la noble causa de la igualtat de drets polítics al nostre país. Com a diputada a les Corts Constituents de la República, el 1931, es va deixar la pell defensant la igualtat real entre homes i dones a la nostra societat. Començant per un pilar bàsic: el dret al vot. En un memorable debat al Parlament va defensar la necessitat de legalitzar el vot femení i fer-ho amb caràcter immediat. “Com podeu defensar una democràcia plena deixant fóra del vot a més de la meitat de la ciutadania?” va preguntar als parlamentaris. Davant de tanta incomprensió i falsos clixés apriorístics també va afirmar que deixar la dona al marge del dret a sufragi era “un error històric que no tindríeu suficient temps de plorar”.

La seva eloqüència i la fermesa democràtica dels seus arguments va convèncer la Cambra que va votar a favor de permetre el dret de les dones a votar a les eleccions, una fita històrica en un país on el patriarcat masclista havia fet tant mal a la igualtat de gènere. Un fita que no s’hagués aconseguit sense el treball incansable i persuasiu de Clara Campoamor Rodríguez.

El compromís de la Clara no va acabar aquí. Va seguir lluitant políticament per ampliar la llei del divorci, prohibir la prostitució o eliminar el tracte discriminatòria que rebien les dones, per exemple, en l’àmbit de la docència o de l’activitat professional.

Les socialistes, en el 130è aniversari del naixement de Clara Campoamor, volem reivindicar el seu llegat (injustament oblidat), homenatjar el seu compromís i renovar la seva lluita perquè malgrat els avenços innegables que hem guanyat aquestes darreres dècades encara hi ha molt camí per recórrer fins assolir la necessària igualtat real entre homes i dones a la nostra societat.

Aquí i ara, a les comarques tarragonines, actualment les dones cobrem de mitjana 7.000 euros anuals menys que els homes per fer la mateixa feina. Aquesta desigualtat salarial és intolerable i una vergonya col·lectiva.

Reprenem la lluita contra la injustícia amb el vigor que va demostrar Clara Campoamor. Impulsem ja mateix, com ha anunciat el grup socialista, una llei d’igualat salarial i laboral que exigeixi a les empreses que presentin un quadre de transparència de sous per a què les dones coneguem la discriminació de la que som objecte i la puguem denunciar. A mateixa feina, a mateixa responsabilitat, mateix salari. És que és penós que haguem de defensar quelcom tan elemental!


Igual com Clara Campoamor va dignificar la Cambra aixecant-se per denunciar la insensatesa dels paradigmes masclistes el 1931 com a socialista espero i desitjo que una diputada alci ara la seva veu en nom de totes les dones per contestar les paraules indignes del líder del PP, Mariano Rajoy, quan respon “no hay que meterse en esto” en ser preguntat sobre les desigualtats salarials entre homes i dones a la societat espanyola. “No hay que meterse en esto”, senyor Rajoy? Doncs hem de fer-ho i fins al fons perquè igual com el 1931 avui dia la lluita de les dones també és la lluita per la democràcia plena. Ni més ni menys.        

dilluns, 12 de febrer del 2018

EL PSC DEFENSA QUE NO ES TORNI A PRORROGAR NI ES PLANTEGI UNA NOVA CONCESSIÓ DE L’AUTOPISTA AP-7 UN COP ACABI EL TERMINI DE LA CONCESSIÓ ACTUAL



El diputat socialista al Congrés per Tarragona Joan Ruiz ha defensat aquest dilluns que “a partir de què es compleixi la concessió de les actuals autopistes de peatge no s’han de tornar a prorrogar ni plantejar una nova concessió, pel que a partir d’aleshores tots aquells ciutadans que circulin per elles ho faran lliures de peatges. Aquesta és la convicció i determinació dels socialistes i això serà el que defensarem al Congrés.”

Joan Ruiz ha remarcat que “això és molt important per la demarcació de Tarragona ja que afecta de ple l’autopista AP-7, que transcorre per les nostres comarques. En aquest sentit cal recordar que l’any vinent està previst que s’acabi el termini de la concessió del tram de l’AP-7 entre Tarragona i Alacant.”

Així mateix també està previst que el 2021 acabi el termini de la concessió del tram de l’AP-7 entre Tarragona i Barcelona.

En el mateix sentit Joan Ruiz ha avançat que el grup socialista a les Corts Generals demanarà a Foment que faci un anàlisis de les autopistes de peatge que tenen una concessió en vigor per revisar els peatges agreujants i analitzar les fórmules necessàries per eliminar aquest greuge. “Això implica establir un sistema de bonificacions o alternatives de qualitat per evitar les desigualtats que es produeixen ara mateix.”

“També considerem essencial implementar les mesures necessàries per impedir que quan una autopista de peatge tingui beneficis aquests repercuteixin exclusivament a les empreses concessionàries mentre que quan existeixen pèrdues les haguem de pagar tots els ciutadans.”

Dins del paquet de mesures que defensarà el grup socialista es fa un especial esment al seguiment rigorós del contracte per part de les empreses concessionàries per garantir que aquests contractes siguin exigents amb les condicions de seguretat necessàries per evitar episodis lamentables com els que s’ha viscut aquests darrers dies de persones atrapades per les nevades.


Finalment els diputats socialistes defensaran que el cost de rescatar les autopistes de peatge fallides no pot recaure sobre aquells que no les utilitzen. “És a dir, no pot ser que el conjunt dels ciutadans rescatem aquestes autopistes amb fons públics a càrrec dels pressupostos generals de l’Estat o bé perquè traíem de nou la concessió amb altres autopistes en funcionament”, ha argumentat el diputat tarragoní.   

L’ENÈSIM TOC D’ALARMA



L’anunci, aquesta setmana, del possible trasllat a Burgos de la inversió que l’empresa Agrolab volia implementar al CIM del Camp de Tarragona és un nou toc d’alarma. L’enèsim toc d’alarma. Un seriós i alarmant toc d’alarma. Amb aquesta inversió que podem perdre marxarien de Tarragona els 200 nous llocs de treball que anaven associats al projecte i la construcció d’un nou laboratori, juntament amb els plans d’expansió d’aquesta empresa alemanya. En un document intern els mateixos portaveus de l’empresa atribueixen la decisió a la situació política “regressiva i no orientada al futur” que viu Catalunya.

Més clar l’aigua. Ja fa temps que alguns advertim que la dinàmica d’inestabilitat política i institucional on estem instal·lats com a societat té conseqüències i cap d’elles bona, i menys en l’àmbit de la generació d’activitat econòmica. I tots ho acabarem pagant si no rectifiquem d’una vegada i ens dediquem ja a modificar el rumb i posar el timó en direcció a la prosperitat i el progrés econòmic i social. Humilment és el que fa anys que venim practicant a la Canonja on tots tenim clar que el desenvolupament del poble i la cohesió social de la nostra societat són el primer. Indiscutiblement el primer.     

La marxa d’empreses i inversions no és un fet innocu ni s’esgotarà en sí mateix si no posem seny i sentit comú, com defensem els socialistes, des de la política. Hem advertit ja en moltes ocasions que les inversions estrangeres i el consum interior s’estan retraient i que la imatge exterior de Catalunya s’ha vist malmesa. Això perjudica també les comarques tarragonines. Si no rectifiquem, però ja mateix, la conseqüència de tot plegat pot refredar el creixement econòmic i, conseqüentment, afectar als llocs de treball.

Ja n’hi ha prou de jugar amb foc! Si seguim pel camí de l’aventurisme i de la irrealitat el resultat, a mitjà i llarg termini, pot ser més onerós pel conjunt del país i per les comarques tarragonines. I després serà massa tard per a lamentar-ho.

En aquesta nova etapa, per a nosaltres, el concepte essencial ha de ser la reconstrucció. Cal recuperar la pau social i institucional que retorni l’economia catalana, i la de les comarques tarragonines, cap als resultats esplèndids que tots desitgem. Tots ens juguem molt i hem d’ajudar a crear el clima que permeti recuperar la confiança dels emprenedors que després han d’invertir a casa nostra i crear nous llocs de treball. 


I ha de quedar claríssim, com ja ho està per a nosaltres, que només el sentit comú polític i la normalitat institucional permetran revertir la trencadissa i recuperar la senda de la prosperitat d’on mai hauríem d’haver sortit. No fer-ho i seguir pel camí de les “astúcies” o de la negació de la realitat seria un error gravíssim que, com ens recorda el cas d’Agrolab, té conseqüències reals, i gens positives. Resolem, des del respecte a la discrepància, el conflicte polític que patim amb l’únic instrument vàlid que tenim: el diàleg. I dialogar vol dir parlar i assolir un acord a partir de la concessió mútua. Si no ho fem seguirem lliscant pel pla inclinat de la regressió econòmica i tots en sortirem perdent. Evitem-ho abans que sigui massa tard.          

dijous, 8 de febrer del 2018

EL PSC DENUNCIA QUE LA BRETXA SALARIAL ENTRE HOMES I DONES A LA DEMARCACIÓ DE TARRAGONA ÉS DE 7.123 EUROS BRUTS ANUALS



La diputada socialista, Rosa Maria Ibarra, ha denunciat aquest dijous que la bretxa salarial (és a dir, la diferència de la mitjana salarial real entre homes i de les dones) a les comarques tarragonines “és de 7.123 euros anuals. Un autèntic escàndol que ens recorda la discriminació que patim les dones a la nostra societat.”

En concret, segons les darreres dades oficials, la mitjana salarial dels homes a la demarcació de Tarragona és de 27.447 euros anuals bruts mentre que les dones tan sols perceben de mitjana 20.324 euros l’any. Aquesta discriminació també afecta la determinació i quantia econòmica de les pensions que reben les dones al final de la seva vida laboral.

“Els i les socialistes denunciem aquesta situació de clara i flagrant discriminació que patim les dones (que afecta no tan sols els salaris sinó també l’accés a un lloc de treball, la modalitat de contractació, manca de mesures reals per conciliar, etc.) i proposarem mesures reals per assolir la igualtat laboral. Mesures tant al Parlament de Catalunya com al Congrés dels Diputats”, ha explicat la diputada vallenca.

Entre aquest paquet de mesures la diputada del PSC ha emfatitzat que “creiem que la transparència és imprescindible per lluitar contra la discriminació salarial i per això volem regular de manera obligatòria la transparència i l’accés de la informació a nivell d’empresa sobre salaris i modalitat dels contractes de tots els seus treballadors i treballadores.”

Així, el grup socialista incidirà especialment durant aquesta legislatura en la necessitat d’introduir canvis en el mode d’accés de les dones al món del treball, itinerari laboral, salaris i condicions.

“Les dones som més de la meitat de la població del nostre país i des de les institucions democràtiques se’ns ha de donar millors respostes en relació a les nostres condicions com a ciutadanes i treballadores”, ha explicat Ibarra.

La diputada socialista ha recordat que “les dones hem suportat el pitjor de la crisi econòmica perquè el nostre percentatge d’atur ha estat superior al dels homes, els llocs de treball més mal retribuïts i les condicions sovint en precari. A més, no hem abandonat les trinxeres de les dedicacions a les que el patriarcat ens continua abocant constantment”, ha afegit.

Finalment Rosa Maria Ibarra ha emfatitzat el compromís “irrenunciable” del PSC amb l’objectiu d’assolir una igualtat real a la nostra societat on les dones tinguin les mateixes possibilitats reals d’accés que els homes al món del treball i també el mateix salari per fer la mateixa feina.


A nivell legislatiu el grup socialista proposarà al Congrés un nova llei d’igualtat laboral i salarial. En aquesta llei es vol que, com ja passa a Alemanya, les empreses hagin de presentar un quadre de transparència en les seves retribucions a fi i efecte que les dones coneguin la discriminació de la que són objecte i puguin denunciar. 

N-340: VERGONYA!



La mort aquest passat diumenge de tres veïns de l’Arboç en xocar el vehicle en què viatjaven amb un camió de gran tonatge que es va travessar a la via per on circulaven a la N-340 ha tornat a posar en peu de guerra, i amb raó, als veïns i alcaldes del Baix Penedès i del Tarragonès que fa anys –anys!- que exigeixen una solució al Govern en relació a la sinistralitat i col·lapses que registra aquesta carretera nacional.

Per afegir més legitimitat a les reivindicacions dels veïns de la zona cal recordar que el passat mes de setembre l’aleshores conseller de territori de la Generalitat, Josep Rull, va anunciar que s’havia arribat a un acord amb el ministeri de Foment per facilitar el trànsit de camions per l’AP-7, des de Peñiscola fins a l’Hospitalet de l’Infant i des d’Altafulla fins a Vilafranca del Penedès. Data d’entrada en funcionament d’aquesta mesura? L’1 de gener d’enguany. Durant la recent campanya electoral del 21-D el mateix ministre de la Serna va assegurar que la solució estava “pràcticament llesta” (textual). Per la seva banda el secretari d’Estat d’infraestructures afirmava que les negociacions amb Abertis estaven tancades. Resultat final de tanta promesa anunciada a bombo i plateret? Va arribar el dia 1 de gener i la N-340 continua amb les mateixes condicions i es continuen produint accidents.

Jo mateix, com a diputat socialista al Congrés per Tarragona, vaig preguntar el 8 de gener al Govern del PP quan entrarien en funcionament les bonificacions i el desviament de camions promès. Com ja coneixem l’actitud permanent del Govern del PP de desdir-se dels compromisos assumits prèviament vaig preguntar també si es mantenia l’acord anunciat per Josep Rull, quin era el seu contingut i quan entraria en funcionament de manera efectiva. Doncs això era fa quasi un mes. I quina ha estat la resposta? Doncs continuem esperant la resposta del Govern el que suposa un menyspreu, no a mi com a persona, sinó a la meva condició de diputat per Tarragona que defensa els interessos de la gent de les comarques tarragonines. Amagar el cap sota l’ala i generar expectatives que no es compleixen mai, aquesta ha estat i continua sent la manera com l’executiu de Rajoy afronta els problemes...

Hi havia, doncs, un compromís, un compromís reiterat i expressat explícitament pel mateix ministre de Foment. Un compromís segons el qual els camions ja no haurien de transitar per aquest tram de la N-340. Un compromís amb la gent de les comarques tarragonines que s’ha incomplert (i ja hem perdut els comptes dels incompliments). I el pitjor és que el Govern del PP no concreta, ni tal sols ara, quan pensa aplicar-lo i convertir-lo en una realitat. Com molt bé deia aquesta setmana Joan Sans, alcalde de l’Arboç, interpel·lant directament al ministeri de Foment: “quants morts més a la N-340, senyor ministre?”. És pot dir més alt però no més clar.

I vull aquí destacar el compromís que sí han tingut tants alcaldes i regidors del Baix Penedès i del Tarragonès amb els seus veïns i veïnes reivindicant el compliment d’un acord que incomprensiblement el Govern del PP encara no ha executat. D’alcaldes com el mateix Joan Sans, com l’alcalde del Vendrell, Martí Carnicer, com el batlle de Calafell, Ramon Ferré, o l’alcaldessa del Montmell, Imma Costa –i de tants i tants representants públics honestos que porten anys denunciant la perillositat d’aquest tram de l N-340, amb congestions de la via i accidents mortals inclosos.

Cal que el Govern central torni a invertir les comarques tarragonines i fixi les prioritats més importants. I per als socialistes entre aquestes prioritats està la construcció de nous trams de l’autovia A7 sobretot a les zones més densament poblades de la nostra demarcació.

Sempre hem cregut, i ho hem demostrat amb fets reals quan hem tingut la responsabilitat de governar, que la construcció definitiva d’aquesta autovia gratuïta solucionaria els col·lapses i faria més segura la circulació suprimint els trams de concentració d’accidents, més coneguts a peu de carrer com a “punts negres”. Quan tornem al Govern tornarem a invertir en aquesta autovia recuperant els anys de paràlisis absoluta que ha suposat el període de Govern del PP que ha paralitzat la continuïtat d’aquesta necessària autovia A7.


I mentre, continuarem compartint la indignació dels veïns de les nostres comarques per la vergonya que suposa els incompliments de l’executiu de Rajoy amb els compromisos que el mateix Govern va assumir en relació a la N-340 i seguirem sent el corcó, la veu dels tarragonins i tarragonines, exigint resposta concretes al Congrés per part d’aquells que tenen la responsabilitat, com a mínim, d’explicar als ciutadans de les nostres comarques el perquè de tant de desori i incompetència. 

dilluns, 5 de febrer del 2018

JOAN RUIZ: “VOLEM ARRIBAR A UN AUGMENT SALARIAL DE 773 EUROS ANUALS PER ALS TREBALLADORS DE LES COMARQUES TARRAGONINES EL 2020”



El diputat socialista al Congrés per Tarragona Joan Ruiz ha defensat aquest dilluns la necessitat d’avançar cap a un model salarial basat en sous decents que trenqui amb l’actual model de salaris a la baixa, treballadors pobres, precarització laboral i una productivitat repartida de manera injusta que és el model que ha imposat el Govern del PP i el seus socis de Ciutadans.

Així, el grup socialista al Congrés ha proposat incrementar els salaris, com a mínim, un 3% progressivament d’aquí fins al 2020, “una proposta socialment justa i perfectament realitzable si el PP i Ciutadans tinguessin la voluntat política de dur-la a terme.”

“Aquí a les comarques tarragonines això suposaria, de mitjana, un increment de 773 euros anuals per cada treballador fins assolir un salari mitjà de 24.700 euros bruts anuals a la demarcació de Tarragona. Creiem que és d’estricte justícia que els treballadors recuperin el nivell salarial que tenien abans de la crisi amb més motiu si, com afirmen un dia sí i l’altre també PP i Ciutadans, la crisi econòmica ja és cosa del passat”, ha argumentat el diputat socialista.

Segons ha explicat Joan Ruiz durant aquests anys de Govern de Mariano Rajoy la massa salarial al nostre país ha davallat en 6,8 punts, és a dir, uns 40.000 milions d’euros. “Els socialistes ens oposem a la convicció del Govern del PP que o bé hem de créixer en termes d’ocupació, per precària que sigui, o bé hem de créixer en termes salarials. Aquesta disjuntiva és falsa, és un fals dilema, perquè els salaris poden i han d’augmentar si també creix la productivitat.”

En el mateix sentit el grup socialista ha defensat l’increment del salari mínim interprofessional fins assolir els 1.000 euros mensuals el 2020. La proposta socialista defensa un augment de 98 euros per any del salari mínim fins arribar a aquests 1.000 euros mensuals d’aquí a dos anys. “Seria no tan sols una mesura socialment justa sinó també adreçar un clar missatge als mercats per dir-los que la política basada en salaris baixos desapareixerà del nostre país.”

Així mateix, Joan Ruiz ha afirmat que la pujada salarial d’un 1% per enguany per als funcionaris públics no és suficient ja que “s’hauria de produir un augment salarial que fos equivalent a l’increment de la inflació real.”


Finalment el diputat tarragoní ha subratllat la necessitat d’acabar amb els abusos de la contractació temporal i augmentar el poder de negociació dels treballadors, “el que fa imprescindible derogar la reforma laboral que va impulsar el Govern del PP i que tant mal ha fet als treballadors d’aquest país”, ha conclòs.                                        

LOS JUEGOS DEL PUENTE DEL MAR AZUL DE TARRAGONA



De aquí a pocos meses se celebraran los Juegos del Mediterráneo de Tarragona 2018. Se trata de un gran evento deportivo internacional que, proporcionalmente, representará para Tarragona y las comarcas tarraconenses (porque hay doce subsedes) lo mismo que para Barcelona y para el conjunto de Cataluña representaron los Juegos Olímpicos de 1992: una oportunidad para situarnos en el mapa del mundo (del Mediterráneo en nuestro caso) y para hacer un gran salto delante de gigante a múltiples niveles.

En efecto, los Juegos de Tarragona implican la creación de 11.500 nuevos puestos de trabajo fundamentalmente en los sectores de la construcción y del turismo en nuestras comarcas, tendrán un impacto sobre la actividad económica superior a los 900 millones de euros y implicaran un aumento del PIB de la provincia de un 2% obtenido, por ejemplo, de la mano de las 95.000 pernoctaciones que tendremos de atletas, jueces y turistas que vendrán a gozar  de los encantos innegables de nuestra ciudad y de todo su entorno. Esto a parte de la repercusión mediática que lograremos ya que se calcula que hasta unos 250 millones de personas podrán seguir las diversas competiciones deportivas por televisión.

Hasta aquí los grandes datos macroeconómicos del evento pero estos Juegos Mediterráneos también tienen una gran importancia a otro nivel.

Y es que como alcalde de Tarragona estoy convencido que estamos delante de una magnífica oportunidad para llevar a cabo algo más que una simple competición deportiva ordinaria. Situados como estamos en una tesitura realmente histórica los Juegos de Tarragona han de tener una vertiente de impulso a la interrelación y al dialogo de todas las culturas y países de la gran familia mediterránea. Estos han de ser y serán, estoy convencido, los Juegos de Tarragona, los Juegos del puente del mar azul que evocaba el poeta.

Todos somos conscientes de los peligros que hemos de afrontar las sociedades mediterráneas: el racismo, la xenofobia, el miedo al considerado distinto, el odio que se fomenta en el integrismo religioso. En Tarragona tendremos la oportunidad de sacudir las bases de la intolerancia porque sabemos que nuestra herencia es plural y que esto supone una riqueza única, y no un factor de debilidad. Sabemos que cuando miramos al Mediterráneo miramos a un mar de cristianos, de musulmanes, de judíos y también de personas que no son creyentes. Un mar de tolerancia y de respeto. Un ágora de culturas. Un territorio de paz.

Y esto también caracteriza la identidad de Tarragona porque nos han modelado lenguas y culturas procedentes de todos los rincones del Mediterráneo. Forma parte de nuestra esencia. Porque hemos experimentado el amargo sabor de la guerra –también de la guerra civil- y porque sabemos lo que representa el drama del exilio queremos que nuestra ciudad, aprovechando que durante unos días será la capital deportiva del Mediterráneo, sea un ámbito de concordia de dónde emerjamos más fuertes y más unidos.

Los tarraconenses somos un pueblo de convicciones profundas y estamos seguros que los viejos odios serán superados, que las fronteras tribales se acabaran diluyendo, y que a medida que el mundo se hace más interdependiente nuestra humanidad común quedará de manifiesto y que Tarragona sabrá cumplir con su deber de denunciar la hipocresía de algunos ya que no podemos permanecer impasibles frente al sufrimiento de aquellos que se juegan la vida cruzando el Mediterráneo en embarcaciones precarias sometidos, con frecuencia, al yugo de organizaciones mafiosas. El mundo ha cambiado y nosotros debemos ser capaces de cambiar con él respondiendo a los nuevos retos que van surgiendo. De esto también van los Juegos Mediterráneos de Tarragona que han de ser los Juegos de los valores.


Hace centenares de años un general romano que iba a la guerra se fijó en la costa de Tarragona como un puerto natural ideal dónde desembarcar tropas y construir un campamento militar. 2.000 años después todos los hombres y mujeres de bien del Mediterráneo tendremos durante unos días los ojos fijados en Tarragona para gozar del deporte –y también de los valores que implica como el esfuerzo, la constancia, la adquisición de hábitos saludables o el afán de superación- y tender la mano a los hermanos de este gran lago que es para nosotros metáfora y sinónimo de convivencia. Sí, bienvenidos a los Juegos de Tarragona, bienvenidos a los Juegos del puente del mar azul.