dilluns, 31 d’octubre del 2016

UN SALT CAP AL DESCONEGUT



“Aleshores, és un salt cap al desconegut?”, va preguntar un periodista. La persona a qui es dirigia la pregunta es va girar ràpidament i va respondre mirant per damunt de les seves ulleres: “sí, és un salt cap al desconegut.”

És el 9 de maig de 1950 i Robert Schuman, ministre d’afers exteriors francès, acaba de fer una declaració històrica, tan històrica que avui dia el 9 de maig es commemora el dia d’Europa malgrat que tan sols un reduït nombre de ciutadans europeus conegui el motiu d’aquesta celebració.

I que va proposar Shuman aquell dia? Bàsicament una idea revolucionària: unir la part essencial de les economies de França i Alemanya sota una autoritat supranacional europea i convidar a la resta d’Estats europeus a sumar-s’hi. Per a què? Per evitar una nova guerra fratricida i eradicar-la d’Europa. D’aquí va néixer la comunitat europea del carbó i de l’acer, primer embrió de la Unió Europea actual.

Evitar una nova guerra, vet aquí la idea germinal que va impulsar el somni de la construcció europea. Va ser un projecte fàcil? En absolut. Les cròniques de l’època assenyalen que Shuman va acabar les seves paraules afirmant: “ignorem quina serà la sort de la nostra proposta. Li correspon ara a Europa donar una resposta”, enmig d’un murmuri general d’estupefacció dels presents a la roda de premsa per l’envergadura i la gosadia del projecte. “Està Rússia a Europa?”, va preguntar amb sorna un periodista. “Naturalment”, va respondre Shuman amb rapidesa. Som el 1950, en plena guerra freda, i Shuman ja somia amb una Europa solidària i federal que incorpora Rússia i el món eslau...      

66 anys després de les històriques paraules de Shuman novament ens trobem davant d’un salt cap al desconegut. Aquest cop, però, no es tracta d’un projecte suggerent sinó de la constatació que Europa ha traït els seus principis fundacionals ofegats a les platges on els refugiats de les guerres i de la pobresa del sud del Mediterrani intentaven arribar atrets per una esperança de vida amb pau i progrés que als seus països d’origen era impossible assolir. Un cop s’ha pagat a Turquia per tal que es quedés amb els refugiats de la guerra de Síria i impedir la seva arribada a territori europeu quin serà el proper pas? Barrar les fronteres amb murs impenetrables?

Shuman, un home políticament conservador però amb principis socials i cristians que hagués abjurat del neoliberalisme actualment imperant, va fixar magistralment els valors medul·lars que justifiquen la idea mateixa d’Europa: bressol de la democràcia, Europa ha de seguir sent la seva principal guardiana i exercir de guia de la humanitat prefigurant la solidaritat universal del futur.

Tarragona, una ciutat que ha demostrat durant la seva llarga història el seu compromís absolut amb la llibertat i la lluita contra qualsevol tipus de totalitarisme, s’identifica plenament amb l’essència ètica de la construcció europea, reivindica la seva vigència i exigeix la seva recuperació urgent. Europa no pot ser tan sols un mercat o un bloc econòmic de transaccions financeres. Europea és, sobretot, un somni de vocació universal de respecte escrupolós als principis democràtics el que incorpora indefectiblement el dret d’asil. No entendre això és naufragar en l’egoisme nacionalista que obrirà les portes a tota mena de moviments populistes d’extrema dreta i d’extrema esquerra que no senten més que menyspreu per la solidaritat supranacional que desitjaven Shuman i els pares fundadors de la Unió Europea.


Si donem l’esquena a la desesperació dels refugiats de la guerra de Síria, si el nacionalisme de base etnicista torna a reaparèixer amb força i si som incapaços de bastir un espai de progrés on el benestar social estigui garantit i que eradiqui la pobresa què podem esperar? Quin futur li espera a Europa? Quasi és pot escoltar el ressò de les paraules...És un salt cap al desconegut? Sí, és un salt cap al desconegut.       

divendres, 28 d’octubre del 2016

EL SOCIALISME ÉS FUTUR



M’ha sorprès la carta signada per un senyor en la què se sostenia que el socialisme ja no té cabuda a la nostra societat. Amb tots els respectes senyor, difícilment el socialisme pot considerar-se com a “mort” quan la pobresa i les desigualtats socials s’han incrementat els darrers anys a totes les societats, també a Catalunya i Espanya.

Ans el contrari, amb un atur superlatiu i una taxa de persones en situació de pobresa que s’acosta perillosament al 25% dels ciutadans el socialisme, que en essència vol dir més i millor serveis, prestacions socials i oportunitats per a tothom, foment de la democràcia i posar fre els abusos del capital i la concentració de poder en mans d’unes poques grans corporacions econòmiques transnacionals, té més vigència que mai.

Afirma el senyor que l’acció del socialisme a Europa “ha estat perjudicial”. Segur? Considera el senyor que els serveis socials que garanteix l’Estat del benestar han estat perjudicials? És perjudicial el sistema públic de pensions? I l’educació i la sanitat públiques són la nèmesi? Miri, són tan “perjudicials” que fins i tot la dreta neoliberal quan es dedica a retallar drets socials afirma que ho fa amb la voluntat de “salvar-los”.

Diu el senyor que el socialisme ha quedat superat per un liberalisme corregit i caritatiu. Té, fins i tot la gentilesa d’il·lustrar-nos sobre alguns exemples d’aquest capitalisme liberal presumptament “humanitari”. Sabia el senyor que alguns dels països que cita com a exemple han estat denunciats per prestigioses organitzacions que defensen els drets dels infants com Save the Children per permetre l’explotació laboral dels nens i nenes? Sap que es tracta de països amb salaris misèrrims, sense horaris de treball ni regulació ninguna, sense drets laborals i on el capital fa i desfà al més pur estil Manchester del segle XIX?


No, senyor (a qui agraeixo, no obstant, una sinceritat ideològica que la dreta normalment no té). El socialisme té vigència i significat perquè novament la nostra societat es veu amenaçada per l’atur, la precarització i la pèrdua de drets socials i laborals. Davant d’això novament, com va dir un gran socialista, s’obriran les grans avingudes per on avançarà l’home lliure per construir una societat millor. I aquesta societat serà igualitària, solidària, democràtica, respectuosa i amb ocupació tal i com el socialisme sempre ha defensat.  

dimecres, 26 d’octubre del 2016

JUNTS PEL SÍ, PP I CIUTADANS



Sotmesos com estem a què el que en termes periodístics es coneix ja com el “monotema” aclapari i monopolitzi l’actualitat informativa, el debat públic i els interessantíssims anàlisis dels comentaristes professionals dels diversos canals de televisió digitals, va haver-hi diverses resolucions del recent debat de política general al Parlament de Catalunya que no van merèixer quasi ni ser citades malgrat la seva transcendència a nivell social. Que no existeixen en la realitat mediàtica publicada, vaja.

Em refereixo a les propostes dels grups de l’esquerra demanant al Govern incrementar l’impost de successions i els trams de l’IRPF a les rendes altes per obtenir recursos que permetessin fer front a la situació d’urgència social que es viu a peu de carrer. Unes propostes que van ser rebutjades amb els vot en contra de Junts pel Sí (l’antiga Convergència i ERC), PP i Ciutadans.

En la seva exposició un diputat de CSPQ va argumentar que el Govern tenia la gran oportunitat amb aquest vot de demostrar quina era “més enllà de la retòrica” l’orientació social de la seva obra de Govern. “Ha arribat l’hora de mullar-se.” A resultes del resultat està clar en quin sentit s’han mullat...

Així mateix, la diputada socialista Alícia Romero va demanar “coherència” als membres del Govern de CDC i ERC recordant les paraules que un Conseller de la Generalitat va dirigir a l’aleshores Govern de CiU quan era diputat socialista: “en nom de quin principi, de quina política, de quin model de país vostès diuen que una persona que hereta un milió d’euros no n’ha de pagar 10.000.” El Conseller, encongit i arremolinat al seu seient, va fer veure com que no escoltava la interpel·lació simulant que consultava no sé què al mòbil. S’ha d’entendre. D’ençà la seva meteòrica transició de diputat socialista a actual Conseller d’un Govern conservador, passant per l’etapa de tertulià radiofònic partidari del “procés”, han passat menys de sis anys.

Tampoc aquesta coincidència ideològica dels grups conservadors és nova. Junts pel Sí, PP i Ciutadans ja van coincidir al juliol rebutjant la proposta de la CUP que demanava que l’Institut Català de Finances, és a dir el banc públic català, es regís sota els principis de la banca ètica. Com a un dels símbols més significatiu de les anomenades “estructures d’Estat” que ens han de portar a la terra promesa els diputats de Convergència i d’ERC tenien l’oportunitat immillorable de demostrar la realitat transformadora d’aquest nou Estat que se’ns presenta com l’únic instrument que el destí posa a les nostres mans per aconseguir “que tot canviï”. No ha van fer. Van preferir rebutjar la proposta dels seus socis de Govern de la CUP i sumar els seus vots als dels tan injuriats PP i Ciutadans que són definits en els cercles independentistes com a “enemics de Catalunya”. Així, tal qual.

I els diputats de la CUP que presumeixen de “coherència” no s’han adonat encara que l’acció social del Govern al que donen suport no tan sols no és revolucionària sinó que ni tan sols s’acosta a uns mínims paràmetres assumibles per qualsevol executiu socialdemòcrata encara que sigui en la seva versió més “light”? Per cert, on estan els 250 milions de l’urgentíssim pla d’emergència social que la CUP va esgrimir com a gran argument per votar a favor de la investidura del senyor Puigdemont? Ofegat i oblidat, com tantes coses en aquest país, darrere de la paraula màgica “referèndum” que s’escolta a tot hora i per tot.

Enmig de la cridòria i de les proclames exaltades que apel·len a una falsa èpica els socialistes tornem a alçar la veu, amb humilitat però amb la convicció que ens dóna representar i ser la veu de la Catalunya social, per exigir accions concretes que aquí i ara ajudin als 1.737.000 catalans que es troben en risc de pobresa o d’exclusió (un 23.5% del total de la població) i als 380.000 ciutadans de Catalunya que fa més d’un any que busquen feina i que no en troben, per posar només dos exemples que fan esfereir.


Unes solucions que passen per garantir els serveis socials bàsics a tota la població de Catalunya, al marge del seu sentiment de pertinença nacional o del seu nivell d’ingressos, i que també passen per fer arribar els recursos i les ajudes públiques a aquells que més ho necessiten. Unes solucions, en definitiva, que, això sí, mai passaran per eximir d’impostos a aquells que hereten un milió d’euros o més.        

divendres, 21 d’octubre del 2016

EL SOCIALISME DEMOCRÀTIC ARA I AVUI



“Què? Deveu estar passant el pitjor moment de la vostra història?” Això em comentava un conegut fent referència a la situació que es viu aquests dies a la direcció del PSOE.

No sé perquè, potser per la contundència de l’afirmació, vaig recordar un llibre que em va portar un amic d’Alemanya aquest passat estiu que explicava la vida d’Otto Buchwitz, un diputat del SPD, el partit socialdemòcrata alemany, que els anys 30 del segle passat va ser dels primers a denunciar i enfrontar-se a la barbàrie nazi. Quan ho va fer, i mentre els –diguem-ne- diputats de la dreta civilitzada es dedicaven a contemporitzar amb els hitlerians, Buchwitz es trobava cada dia en sortir de casa grups de desenes de membres de la milícia nazi, les SA, que el seguien insultant-lo i cantant una cançó especialment dedicada a ell que començava amb aquestes paraules “quan es disparin les nostres pistoles totes les bales seran per a Buchwitz”. Malgrat que els seus amics el van aconsellar reiteradament que fugís del país davant les reiterades amenaces de mort Buchwitz no ho va fer perquè sostenia que “milers de treballadors no poden marxar i jo no els puc abandonar. Nosaltres som la garantia de la defensa dels seus interessos”. No cal ni dir que quan els nazis es van fer amb el poder Buchwitz va ser un dels primers en ser detingut, torturat i tancat en un camp de concentració.

Em va colpir la biografia d’aquest company, ho reconec, com la de tants i tants companys i companyes que en el decurs de la història han demostrat una valentia i un coratge difícilment igualables en condicions extremes. Quan vaig acabar de llegir el llibre vaig experimentar dues sensacions: primera, la de sostenir la bandera d’una ideologia política, el socialisme democràtic, amb una llarga tradició heroica de lluita per la llibertat i la dignitat humanes. Ni la dreta amb un passat de justificació de dictadures reaccionàries ni l’extrema esquerra actual d’inspiració postcomunista tenen aquest bagatge històric. Segona, que cal reafirmar els nostres valors socialistes i el compromís ètic que traspuen amb la mateixa determinació que ho va fer Otto Buchwitz.  

Entenc que són paraules que mereixeran el menyspreu dels profetes del descrèdit polític. En efecte, actualment alguns diuen que les ideologies estan “mortes” o que la socialdemocràcia ha perdut la seva raó de ser. Honestament crec que és just el contrari. Precisament ara els valors del socialisme democràtic són més necessaris que mai davant l’hegemonia del lliure mercat i dels poders financers internacionals, buits –com sabem- de qualsevol mesura humana. No podem abandonar el combat, al contrari, cal rearmar-nos ideològicament per defensar des de les institucions democràtiques i a peu de carrer els interessos de les classes populars i treballadores.

Hi ha qui afirma que els partits socialistes s’han burocratitzat i han perdut identitat, s’han desdibuixat vaja, en relació al model liberal defensat per la dreta. Hi ha veritat en aquesta afirmació i negar-ho seria fer com l’estruç i amagar el cap sota l’ala. No hem perdut les nostres conviccions però la realitat històrica d’una globalització econòmica on el capital fa i desfà sense control ens ha fet perdre, com a societat, els instruments polítics que teníem per sostenir i expandir l’Estat del benestar amb uns drets i prestacions socials fortes i a l’abast de tothom. Aquest és el principal repte al que hem de fer front amb urgència.   

Com fer-ho? Defensant els nostres valors i les nostres conviccions i no sacrificant-los en l’altar del “pragmatisme” o de la “lleialtat institucional”. Ser socialista vol dir defensar que les necessitats de les persones han de estar garantides i satisfetes per l’Estat al marge del seu nivell d’ingressos o possibilitats econòmiques. Això vol dir sine qua non l’atenció sanitària pública i de qualitat, l’educació i la protecció social del col·lectius més vulnerables com els aturats, els nens, les persones grans o les persones amb discapacitat. Crec a més que satisfent aquestes necessitats es desenvolupa una major consciència comunitària entre les persones i, al mateix temps, es creen nous llocs de treball. Ser socialista vol dir eliminar la discriminació que encara pateixen les dones a la nostra societat, vol dir democratitzar tots els àmbits de vida i lluitar per assolir la plena ocupació com a objectiu irrenunciable. Volem treball per a tothom. Ser socialista també vol dir evitar que les grans empreses i corporacions transnacionals augmentin la concentració de poder en mans d’uns pocs i debilitin el poder popular democràtic en decisions econòmiques essencials que ens afecten a tots.     

Alguns diran que es tracta d’un programa “radical”. No! És un programa socialdemòcrata en la línia de la nostra millor tradició històrica, la defensada i encarnada per persones que són ja un patrimoni moral del conjunt de la humanitat com Salvador Allende, Willy Brandt o Olof Palme. Davant dels enterradors de projectes col·lectius jo afirmo que les idees de la socialdemocràcia tenen avui dia més força i més vigència que mai a Catalunya, Espanya i Europa.


Acabo amb una darrera reflexió. Malgrat el seu heroisme en la lluita contra el feixisme, després de la guerra Buchwitz va ser un dels defensors de l’aliança de l’SPD amb el Partit Comunista a l’Alemanya Oriental, que va derivar en una dictadura stalinista de 40 anys. Ho va fer ferit pel que considerava una “traïció d’alguns dirigents del partit” que van abandonar “el nostre programa de transformació i de canvi” quan van arribar al poder durant la República de Weimar. No podem ara repetir aquest error històric i deixar que les nostres contradiccions i equivocacions tàctiques portin a una part de les persones amb conviccions progressistes a sentir-se seduïdes per formacions radicals i intolerants que, com a mínim, manifesten simpaties per règims autoritaris i de partit únic (algunes d’aquestes formacions han arribat ja a la fase de defensar que cremar banderes i llibres és “una expressió democràtica”). No, l’alternativa a l’hegemonia actual del capitalisme liberal no vindrà per la via de l’extremisme dogmàtic populista sinó per la recuperació d’una identitat socialista orgullosa de la seva tradició i ferma en les seves conviccions, encara que sigui des d’enfocs diferents, i que aposti per un reformisme transformador en llibertat, democràcia i pluralisme. Ara bé, això tan sols serà possible si tots els que tenim la responsabilitat de militar en el Partit Socialista recordem que va haver-hi persones com Otto Buchwitz que van preferir la tortura i la persecució a fugir i trair la confiança dels treballadors.

dimecres, 19 d’octubre del 2016

AVINGUDA FELIX DZERZHINSKI



Hi ha dies que un sent vergonya aliena quan llegeix segons quines coses. Avui és un d’aquests dies ja que escric aquestes línies encara estorat després de llegir que la portaveu del PP a l’Ajuntament de Madrid, la senyora Esperanza Aguirre, crítica amb vehemència la decisió del consistori de canviar la denominació del carrer Millàn Astray per carrer de la intel·ligència.

Segur que a molts dels joves de la meva edat i els que venen darrera aquest nom de Millàn Astray no els sona absolutament de res per tant permeteu-me que us posi en antecedents. Bàsicament, Millàn Astray, un militar amic personal del dictador Franco, ha passat a la història per l’enfrontament dialèctic que va mantenir amb Miguel de Unamuno al paranimf de la Universitat de Salamanca el 12 d’octubre de 1936, és a dir, iniciada ja la Guerra Civil.

Aquell dia, fart d’escoltar crides histèriques que instaven a “l’extermini” de “rojos, bascos y catalanes” que eren definits com “la anti-españa” per part dels oradors precedents Unamuno es va aixecar per denunciar la barbàrie exterminadora dels franquistes ja que, segons va emfatitzar, “de vegades quedar-se callat equival a mentir”. En aquell moment el tan admirat, pels regidors del PP de Madrid, Millàn Astray va interrompre a l’escriptor bramant “¡viva la muerte! ¡muera la inteligencia!”. Malgrat els crits pertorbats dels falangistes presents a la sala Unamuno va acabar la seva intervenció proclamant “vencer no es convencer y no puede convencer el odio que no deja lugar a la compasión. Venceréis però no convenceréis. Venceréis porque tenéis sobrada fuerza bruta pero no convenceréis porque convencer significa persuadir. Y para persuadir necesitáis algo que os falta: razón y derecho en la lucha.”

En aquell moment els guardaespatlles que acompanyaven Millàn Astray van habilitar el percutor de les seves metralletes disposats a assassinar l’escriptor allà mateix. No el van matar de miracle perquè la dona del dictador el va agafar del braç per treure’l viu de la Universitat. Disparar al tun-tun i ferir tan insigne senyora hagués estat massa fins i tot per algú com Millàn Astray...

Després de recordar aquests fets la polèmica no hauria de ser si l’Ajuntament de Madrid decideix treure a aquest senyor del nomenclàtor dels carrers  municipals sinó com és possible que Millàn Astray (i tot el que representa d’encarnació del pitjor patriotisme testicular i irracional), després de dècades de democràcia, encara tingués aquesta distinció immerescuda de donar nom a un carrer. Però, és clar, això seria raonable en un país on la dreta hagués fet la seva particular transició i hagués deixat de contemporanitzar o intentar contextualitzar règim autoritaris que haurien de merèixer el rebuig unànime de tots els demòcrates. No és normal en un país on el PP encara ara s’absté o vota en contra quan els Ajuntaments retiren les distincions municipals atorgades al dèspota Franco durant la seva dictadura.


Algú s’imagina l’escàndol internacional que suposaria el fet que la democràcia cristiana alemanya crítiques la retirada del nom, posem per exemple, del carrer Himmler o del carrer Goebbels de Berlin? Doncs la connivència amb el franquisme del PP és tan evident que al nostre país molts ni tan sols s’indignen quan el PP critica actuacions que són pura higiene democràtica. Afirma la senyora Aguirre que cal mantenir l’homenatge a Millàn Astray perquè “va participar en assumptes socials molt importants.” Seria interessant conèixer quina és aquesta presumpte tasca social per part d’algú que afirmava perles com aquesta: “hay que estimular el espíritu de la muerte. Morir en combate es el mayor honor. La muerte llega sin dolor y el morir no es tan horrible como parece”... en tot cas, sabia la senyora Aguirre que el fundador de la Cheka, la policia política del règim soviètic responsable de milions de morts, va fundar també diversos orfenats? Proposarà doncs, seguint aquesta singular i curiosíssima teoria del benestar social, el PP de Madrid dedicar una avinguda de la capital a Fèlix Dzerzhinski? No ho farà perquè Dzerzhinski era un fanàtic seguidor d’una ideologia que el PP menysprea però que ningú dubti de quin seria el posicionament de la senyora Aguirre si aquest mateix Dzerzhinski hagués estat cap de la brigada política-social del franquisme: seria un heroi social fundador de molts orfenats digne de donar nom a una avinguda de Madrid. 

dilluns, 17 d’octubre del 2016

EL PSC DÓNA PER TRENCAT L’ACORD DE GOVERN A BANYERES DEL PENEDÈS



La cap de llista socialista a l’Ajuntament de Banyeres del Penedès, Anna Ordoñez, ha donat avui per trencat l’acord de Govern subscrit a l’inici del mandat amb els grups municipals de BNY-AM i IB-EL-GV-E pel qual les tres formacions polítiques es comprometien a impulsar un Govern de progrés a Banyeres.

Segons ha explicat Ana Ordoñez, “malgrat la nostra reiterada voluntat política en aquest sentit això no ha estat possible per la manca de lleialtat, d’informació, de diàleg i de transparència del grup de BNY. Les nostres intencions de reconduir una situació que ja fa temps que és insostenible tan sols han merescut el menyspreu i les faltes de respecte com a resposta. No podem continuar sostenint un Govern que ha perdut la seva raó de ser fundacional”, ha emfatitzat la cap de llista socialista.

La regidora del PSC ha reiterat que el grup socialista no s’ha mogut d’on era el maig de 2015 i ha reafirmat el compromisos que es van assumir amb la ciutadania de Banyeres per potenciar els serveis socials municipals, fomentar la creació de nova ocupació al poble i impulsar la transparència i la participació ciutadanes a Banyeres.

“Vaig dir des del primer dia que no volia participar en cap joc de cadires ni en repartir cromos de poder municipal. Volíem, i volem, impulsar un canvi de debò a Banyeres a molts nivells: de renovació, de manera de fer política, de transparència, de participació de la ciutadania en la pressa de decisions polítiques. Tot això requeria consens i molt de diàleg per part de tots els que vam assumir el compromís ara fa poc més d’un any d’impulsar aquest projecte tan engrescador. Finalment, el grup de BNY no ha volgut fer-ho i ens ha portat a aquesta decisió que hem pres d’acord amb els nostres principis i compromisos assumits amb la ciutadania i publicitats durant la campanya electoral.”


Per tant, a partir d’ara els regidors socialistes passen a l’oposició. “Això no vol dir en cap cas abdicació de les nostres responsabilitats. Seguirem treballant per assolir aquest canvi necessari a Banyeres perquè tenim la convicció íntima que Banyeres té futur. Ara bé, aquest futur no ha d’estar condicionat ni per egocentrismes, ni per menyspreus intolerables en democràcia, ni per faltes de respecte. Continuarem treballant per generar activitat econòmica, nous llocs de treball al poble i progrés social ara des de les files de l’oposició”, ha conclòs la cap de llista del PSC. 

dijous, 13 d’octubre del 2016

EL PSC PRESENTA UNA BATERIA DE PREGUNTES AL GOVERN RELATIVES A LA SUPRESSIÓ DE LA UNITAT DE TRÀNSIT DEL MOSSOS DE MÓRA D’EBRE



El grup socialista al Parlament de Catalunya ha presentat una bateria de preguntes al Govern demanant al Departament d’Interior els motius que l’han portat a prendre la decisió de suprimir la unitat de trànsit destinada a Móra d’Ebre i la resta de municipis adscrits a aquesta comissaria.

Segons ha explicat el diputat socialista Carles Castillo, “volem saber quants agents dels Mossos hi ha actualment destinats a Móra d’Ebre i si el Departament d’Interior ha decidit reduir-ne el nombre. En cas afirmatiu quins són els criteris que han portat al responsables del Departament a prendre aquesta decisió.”

El grup socialista considera que si la ratio d’agents per habitant és inferior a la mitjana catalana el Departament ha de prendre mesures urgents per rectificar aquesta situació. Així mateix recorda que tant informacions periodístiques com declaracions dels sindicats policials han alertat que el Departament té la intenció de reduir els sectors de trànsit dels Mossos de 22 a 16 unitats.

“Els socialistes creiem que és un error reduir l’operatiu de trànsit al territori. Amb aquesta reducció d’agents i de serveis augmentarà el temps de reacció i d’atenció assistencial que els agents dels Mossos han de fer a la carretera. Els mateixos sindicats policials han advertit que la reducció de sectors de trànsit perjudica la feina de prevenció que fan els Mossos a peu de carretera.”

Pel diputat socialista “el que és realment intolerable és l’oblit permanent que té el Govern de les comarques ebrenques. Semblen, realment, els grans oblidats de Catalunya ja que són els que disposen, proporcionalment, de les menors inversions territorials en els pressupostos de la Generalitat des de 2010 i d’una atenció poca o nul.la de les seves necessitats reals.”


“Per algun despatx institucional de Barcelona el país s’acaba realment al Llobregat o, com a molt, al Gaià però no més enllà. Amb humilitat els socialistes volem recordar que van fer els Governs de progrés liderats per socialistes els que més van invertir i apostar per l’Ebre. Nosaltres sempre hem cregut en un país equilibrat i amb igualtat de serveis i prestacions i no amb una mena de Barcelona ampliada com alguns sembla que volen teixir la seva acció governamental”, ha conclòs Carles Castillo.

dimarts, 11 d’octubre del 2016

25 ANYS DE BONA FEINA



“La veritat és que si ens quedéssim sense aquestes ajudes no sabríem ni per on començar...”, aquestes paraules de l’alcalde d’un petit poble de la zona del Baix Gaià reflecteixen a la perfecció, millor que qualsevol anàlisi sociològic, la importància del que es du a terme des del Consell Comarcal del Tarragonès en la prestació de serveis que són essencials pels petits municipis de la comarca.

I subratllo això perquè de vegades costa moltíssim visualitzar aquesta feina diària i constant del Consell Comarcal, i no dir ja que aquesta tingui repercussió als grans mitjans de comunicació. Malgrat això aquest treball útil i eficaç existeix en forma de beques de menjador, transport escolar, ajudes a la dependència, accés a un habitatge, foment de les noves tecnologies en zones rurals, etc. Com molt bé afirmava aquest alcalde sense el compromís del Consell Comarcal, i no diguem ja de la Diputació, la xarxa de serveis i prestacions dels pobles petits del Tarragonès seria insuficient ja que els Ajuntaments, amb pressupostos econòmics molt reduïts, no podrien afrontar la despesa derivada d’aquest catàleg de serveis socials. “No sabríem ni per on començar” no és, docs, un recurs metafòric sinó una realitat palpable a peu de carrer.

Vull, per tant, retre homenatge a la feina diària dels treballadors del Consell que aporten el seu granet de sorra quotidià a fer realitat que els petits pobles de la comarca disposin d’uns bons serveis públics de qualitat. I permeteu-me que faci un reconeixement especial a l’àrea bàsica de serveis socials del Consell que acaba de complir els seus primers 25 anys de vida.

Molt s’ha avançat en aquest primer quart de segle de treball per impulsar un conjunt d’intervencions que han tingut com a objectiu garantir les necessitats socials bàsiques de tots els ciutadans del Tarragonès, visquessin on visquessin. Això s’ha aconseguit estenent l’accés a tot el conjunt de programes i prestacions socials que configuren els serveis socials del Consell.

Val a dir que no ho haguéssim assolit sense el compromís dels professionals, dels treballadors socials, educadors, psicòlegs, pedagogs, etc. que són la essència humana que basteix aquest treball del Consell Comarcal en benefici del territori i dels seus habitants.  

Sempre hem intentat focalitzar la nostra actuació en els pobles petits que, per si mateixos, no poden disposar d’aquests professionals ni d’aquests serveis. Com és lògic, ciutats de l’envergadura de Tarragona o Salou ja tenen els instruments municipals propis per assegurar uns serveis socials del màxim nivell. Des del Consell sempre hem volgut evitar, i crec que honestament ho hem aconseguit, que viure en un poble demogràficament petit no sigui sinònim de menys i pitjors serveis públics. Si alguna raó de ser tenen els Consells Comarcals i les Diputacions són precisament esdevenir eines útils, com ho són, en el treball per garantir la necessària cohesió territorial que, al final, és beneficiosa per a tots ja que evita el despoblament de les àrees rurals i la vertebració de grans conurbacions urbanes saturades, sense identitat, tradició, ni sentit de la comunitat.

Cal continuar treballant i millorant els serveis ofertats, és evident, però quan sovint s’escolta com alguns alegrement afirmen amb contundència que cal fer desaparèixer unitats i serveis que garanteixen una ajuda real i imprescindible per a la ciutadania, perquè estem parlant de persones, els aconsellaria que parlessin amb l’alcalde que deia abans o amb els veïns dels pobles inferiors a 500 habitants. No és el meu cas. Precisament el meu treball i contacte diari amb la realitat que es viu als municipis que no es troben a la primera línia costanera m’ha confirmat en la necessitat de reforçar els pressupostos i els instruments d’entitats com aquesta que fan una tasca essencial, tot i que no sempre reconeguda.


I en aquest sentit el treball endegat des de l’àrea bàsica de serveis socials del Consell Comarcal del Tarragonès és i seguirà sent un instrument de millora en l’atenció de les necessitats socials bàsiques de tots i cadascun dels veïns de la comarca. Felicitats per aquest primer quart de segle de vida i molta força en aquest empeny permanent de treballar per millorar la qualitat de vida dels nostres veïns i veïnes.   

dilluns, 10 d’octubre del 2016

ADMIRANT LA FORTALESA DE LA LLUÏSA



Al conjunt d’Espanya aquests darrers anys de Govern del PP han comportat retallades educatives que sumen prop de 8.000 milions d’euros mentre que a Catalunya el Govern de Convergència, amb el suport ara d’ERC i la CUP, acumula retallades superiors als 1.200 milions d’euros menys d’inversions en educació. O, dit d’una altra manera, des de 2011 Espanya ha retallat en educació quatre vegades més que el conjunt de la Unió Europea i Catalunya, la Catalunya on el debat omnipresent sobre la independència sembla ofegar qualsevol altre reflexió, fins a cinc cops més.

Bé, fins aquí les dades objectives però com poder transmetre el pòsit humà que hi ha al darrere de les xifres? Ho intentaré explicant la vivència real de la Lluïsa, una professora especialitzada en suport a l’atenció educativa que treballava en un col·legi públic. Vaig conèixer la seva història gràcies a un company de la sectorial d’educació del partit que me la va transmetre com a exemple devastador de les retallades que algú tancat en un despatx, que no deu haver tornat a trepitjar una escola des de que va acabar secundària, aprova aparentment insensible a les seves conseqüències reals.

La Lluïsa donava classe de reforç i suport als alumnes que tenien més dificultats. Un dels pares dels nens que tenia com a alumne va escriure una carta a  la direcció del centre agraint la seva tasca i explicant com el seu fill havia adquirit l’interès per la lectura gràcies al mètodes d’innovació de la Lluïsa, que aconseguia que els nens s’interessessin pels relats dels contes, creant un món imaginari, estimulant així l’interès i la curiositat dels infants per seguir llegint.

S’hauria de fer un monument a la Lluïsa i a les persones que com ella posen passió, determinació i fortalesa en l’educació dels nens i nenes i en el foment del seu desenvolupament com a persones, en el que considero un autèntic aprenentatge per a la vida. En lloc d’un homenatge la Lluïsa avui es troba a l’atur, com una víctima més del llarg llistat d’acomiadaments de professors d’educació especial, tècnics educatius i auxiliars del personal docent de suport que han comportat les retallades dels pressupostos d’Educació. Els mateixos sindicats alerten que les Lluïses, les persones que tenen cura educativa dels alumnes amb més dificultats, s’han reduït a la meitat en els darrers cincs anys perquè han rebut de ple l’impacte de les retallades que algú que no ha llegit gran cosa a la seva vida ha definit com a “despesa supèrflua” de la que es pot, alegrement, prescindir.

Això en un país on al mateix temps el Govern del PP va aprovar una amnistia fiscal a mida de les grans fortunes a fi i efecte que els evasors que porten els seus milions fora del país per evitar pagar els seus impostos que permetrien contractar, enlloc d’acomiadar, Lluïses surtin “de rositas” que es diu popularment. Una amnistia aprovada pels mateixos que després ens diuen que les retallades són lamentables però –ai sí!- inevitables perquè “no hi ha diners” i que tot és conseqüència dels “excessos” comesos pels anteriors Governs socialistes que van creure i van invertir en una educació pública i de qualitat al servei de tothom i no només d’aquells que se la poden pagar.

Per sort, però, en aquest país hi ha persones honestes i compromeses com la Lluïsa que entenen l’educació com un compromís moral. I dic això perquè aquest company al que feia referència em va explicar que l’últim cop que va veure la Lluïsa es dirigia a casa d’un dels seus antics alumnes. Malgrat que estava a l’atur continuava donant classe a nens i nenes, molts fills de famílies provinents de la immigració, perquè sabia que en cas contrari quedarien fora del circuït educatiu ja que no podrien seguir el ritme dels seus companys. I els portava llibres per estimular la passió per la lectura.

Crec que la Lluïsa és el paradigma d’una de les majors riqueses que tenim al nostre país: el col·lectiu de professors i professores i el conjunt del personal docent i auxiliar que tenim a les escoles i instituts. En nom del Partit Socialista vull reconèixer l’enorme esforç que feu cada dia així com transmetre-us la nostra determinació de combatre políticament per buscar solució a les dificultats amb les que heu de batallar en forma de retallades, de menys beques, de reducció de substitucions per malaltia, de ratio d’alumnes més elevades, d’eliminació de projectes d’innovació, etc. Us demano perdó per si a vegades des del món de la política no hem estat a l’alçada de l’exemple que representeu i us encoratjo a seguir endavant. Sé que si sou on sou és perquè sabeu que l’ensenyament obre als nens i nenes un ventall molt ampli de possibilitats per a què comencin a construir-se un camí de futur i una personalitat pròpia com a persones i ciutadans amb valors morals.      


Des de l’admiració més sincera i profunda a totes les Lluïses del país, moltes gràcies a tots i a totes pel vostre esforç i el vostre compromís.  

dijous, 6 d’octubre del 2016

EL PSC DÓNA PER TRENCAT L’ACORD DE GOVERN A QUEROL I IMPULSARÀ UNA MOCIÓ DE CENSURA PER GARANTIR UN AJUNTAMENT DE PROGRÉS



El grup municipal socialista a l’Ajuntament de Querol dóna per trencat l’acord de Govern assolit a principis del mandat municipal amb els regidors de la Federació d’Independents de Catalunya. Així mateix, el PSC impulsarà una moció de censura conjunta amb el grup de la Coalició Independents per Querol a fi i efecte de garantir un Ajuntament progressista amb un programa social.

Així ho ha confirmat la regidora socialista Pilar Iglesias que ha destacat que “el principal motiu que ens ha portat a trencar l’acord de Govern amb el grup del senyor Uroz ha estat la manca de compliment de l’acord programàtic assolit ara fa un any. No podem continuar sostenint un Govern que nosaltres volíem participatiu i regenerador des del primer moment i que s’ha trobat amb el menyspreu sistemàtic de l’actual alcalde.”

La regidora socialista ha emfatitzat el compromís del PSC per bastir “un poble unit i cohesionat, tant al nucli del municipi com a les urbanitzacions, on tots siguem veïns i ciutadans de primera ja haguem nascut al poble o no, amb serveis municipals eficaços i de la màxima qualitat que arribin fins a l’últim indret del nostre terme municipal.”

Segons el grup socialista amb l’actual alcalde això no ha estat possible fet que “ens emplaça a apostar ara per un canvi que ens reconnecti amb un Querol cohesionat, orgullós de la seva identitat com a poble i amb els serveis socials de referència que els socialistes sempre hem desitjat i que són la nostra raó de ser política.”

En aquest nou període cal fomentar el diàleg, la participació, el debat i les aportacions en positiu de tots els veïns i veïnes del poble, deixant enrere la vella política que representen les decisions unilaterals sense consultar ningú que venia practicant l’actual alcalde.

“Per tot plegat, hem decidit fer saba nova, obrir les finestres per permetre l’entrada d’aire fresc i renovador i obrir una nova etapa sumant esforços amb els regidors de la candidatura Coalició d’Independents per Querol amb la voluntat que sigui positiva per al poble en els tres anys que queden de mandat.”


Finalment, la regidora socialista ha demanat a tots els regidors de l’Ajuntament i als ciutadans de Querol “que aportin, cadascú des de la seva responsabilitat, el seu granet de sorra per configurar aquest poble obert, social i cohesionat on cap veí, ni un de sol, quedi abandonat a la seva dissort sense tenir l’escalf del seu Ajuntament. Som un gran poble i estic convençuda que tots junts, deixant a banda les picabaralles personals, serem capaços de fer un pas endavant col·lectiu que converteixi Querol en un municipi líder al conjunt de la comarca de l’Alt Camp.”

dimecres, 5 d’octubre del 2016

I MENTRESTANT, QUÈ?



La setmana passada, amb el suport entusiasta de l’antiga Convergència, ERC i la CUP, el president de la Generalitat va anunciar un referèndum o sí o sí sobre la independència de Catalunya per la tardor de l’any vinent. Els independentistes de bona fe acollirien la notícia amb l’entusiasme d’aquells que veuen a tocar la jornada històrica i èpica on tots els nostres problemes es resoldran com per art de màgia. Els més escèptics, entre els qual em compto, van comprendre ràpidament que el president i el partit polític al que pertany havien guanyat un any més al poder garantint-se el suport parlamentari de la CUP. No és una gesta menor si considerem que la CUP, una formació que s’autodefineix com a anticapitalista, dóna suport a un Govern liderat per un partit polític que en la seva definició ideològica aposta per, i reprodueixo textualment, “desenvolupar el lliure mercat”. Així doncs els que volen desenvolupar el lliure mercat i els que volen abolir-lo s’han posat d’acord, aparentment sense detectar cap contradicció, per, no només donar suport a un programa de Govern, sinó crear un Estat (que no sabem, per tant, si serà liberal-conservador o d’inspiració comunista). De vegades, ho confesso, penso en l’àrdua tasca que els espera als historiadors del futur quan intentin entendre i interpretar aquest període històric que ens ha tocat viure...com hauran de suar per intentar comprendre la sorprenent aliança entre la dreta liberal i l’extrema esquerra anticapitalista! Possiblement buscaran inspiració en la tradició àcrata del nostre poble, l’únic d’Europa occidental en viure en carn pròpia una revolució anarquista i en tenir un ministre anarquista, el reusenc García Oliver, convertit en, oh ironies de la vida!, ministre de Justícia. En fi...   

De tota manera, més enllà d’aquest tacticisme de curta volada, el que em va cridar poderosament l’atenció va ser que el president més enllà de glosar la virtut de l’objectiu independentista va ignorar completament la realitat social que es viu, ara mateix, a peu de carrer. El president i les forces polítiques que li donen suport defensen, i no dubto que ho creuen honestament, que la independència és la mare de totes les solucions i que un cop siguem un Estat independent desapareixeran, fins i tot, els incendis forestals i els accidents de trànsit. Posen una data a aquest moment de glòria a partir del qual plourà manà del cel: la tardor del 2017. Sí, sí, molt bé...però i mentrestant, què?  

És que tot funciona a les mil meravelles al país com per estar esperant un any de braços creuats a l’arribada de les lleis de transició que ens duguin a la terra promesa? No, com sabem tots els que estan llegint aquestes línies. Ho ignora el president i els diputats de CDC, ERC i la CUP que li donen suport? Se suposa que tampoc si llegeixen els mateixos informes de la conselleria de benestar social de la Generalitat on s’alerta, per exemple, que hi ha 380.000 catalans i catalanes que fa més d’un any que busquen feina i que no la troben i que uns altres quasi dos milions es troben en situació de risc de pobresa. És a dir, que quasi un 20% dels catalans i catalanes tenen en aquests moments greus problemes per pagar el preu del lloguer del seu habitatge o hipoteca, i pagar alhora les factures de la llum, l’aigua o el gas, comprar roba per als seus fills, etc. És un escenari, el reflectit pels mateixos informes oficials del Govern, com per no perdre ni un minut en posar els recursos de la Generalitat –que són insuficients, és cert, però que no són insignificants- al servei dels catalans i catalanes que pitjor ho estan passat com a conseqüència de la crisi enlloc de pontificar sobre quina partida pressupostària ha de tenir la inversió destinada a “la transició nacional.” Se’ns dirà que aquesta dramàtica situació quedarà màgicament solucionada després de la independència però, i m’adreço a aquells que fixen aquest moment per d’aquí a un any, i mentrestant què? Què diem als aturats, als dependents, als joves sense expectatives de futur? Què aguantin la respiració un any sencer i que mentre visquin de l’aire?


Ja admeto la incapacitat dels socialistes per les grans declaracions virtuals grandiloqüents i ampul·loses que darrerament s’han posat de moda. No som Sèneca, ni Trotski. Admeto que davant les solucions que garanteixen una transformació radical i quasi metafísica en qüestió de dies podem aparèixer com un factor irritant per part del populisme que afirma que tot és molt senzill i que només cal aprovar una declaració municipal o parlamentària contra els desnonaments per acabar amb els desnonaments. Ho admeto i em mortifico per no compartir aquesta seguretat messiànica en l’arribada dels escenaris que “estan a tocar” i que són “imparables” però que no arriben mai. Dit això, humilment però amb la mateixa convicció, afirmo que nosaltres creiem que pels  conciutadans que pitjor ho estan passat per culpa de la crisi la llibertat no passa ni per la independència de Catalunya, ni per la unitat d’Espanya, ni pel federalisme de l’hemisferi occidental, sinó per tenir garantits uns ingressos econòmics bàsics, un habitatge on poder viure amb dignitat i una sanitat i educació públiques i de qualitat. En conseqüència reiterem el nostre compromís de defensar al Parlament els interessos de les classes populars i treballadores del país davant d’un Govern que dedica totes les seves energies a parlar de Catalunya menystenint els problemes reals dels catalans i catalanes que com jo o vostè, amable lector, sabem no poden esperar a ser resolts d’aquí a un any, ni tan sols d’aquí un mes. Ans el contrari, exigeixen una resposta aquí i ara. 

dilluns, 3 d’octubre del 2016

EL PARLAMENT APROVA IMPULSAR LA REHABILITACIÓ I LA CONSTRUCCIÓ DE LA SEU JUDICIAL DE TORTOSA



La diputada del PSC al Parlament per Tarragona, Rosa Maria Ibarra, ha explicat avui que la Comissió de Justícia del Parlament ha aprovat una proposta de resolució del grup socialista consensuada amb el grup de Junts pel Sí per la qual s’insta al Govern a aprovar de manera immediata els projectes de rehabilitació i de construcció de la seu judicial de Tortosa a fi i efecte de, a continuació, de licitar les obres d’edificació.

“Estem molt satisfets de l’acord assolit ja que permetrà executar uns treballs llargament demandats des de Tortosa perquè compromet al Govern a aprovar la corresponent consignació econòmica a tal efecte en els pressupostos de la Generalitat del 2017”, ha explicat la diputada socialista.

En aquest sentit, Rosa Maria Ibarra ha recordat que Tortosa disposa actualment d’una seu judicial ubicada en un edifici del segle XVII que s’ha quedat petita i que, a més, presenta certes deficiències de caràcter estructural.

“El mateix Govern en el Pla Director d’Equipaments Judicials preveia l’ampliació i reforma de diversos edificis judicials entre ells el de Tortosa. Des del grup socialista creiem que és necessària aquesta rehabilitació així com la construcció d’un altre edifici per tal d’ampliar la superfície dels espais judicials dels 4.500 m2 actuals a 7.460 m2.”

La diputada socialista ha explicat que la Conselleria de Justícia va avançar en reiterades ocasions que aquesta nova seu podria entrar en funcionament l’any 2017. Ara fa un any la Generalitat va adjudicar el contracte de serveis per a l’assistència tècnica de la modificació del projecte d’execució del nou edifici. Per tant, aquest podria ser ja una realitat.


“Malgrat això el passat mes d’abril el conseller de Justícia, durant una visita a les Terres de l’Ebre, va anunciar que no es duria a terme aquesta construcció del nou edifici dels jutjats a Tortosa d’aquí la nostra determinació de portar aquesta qüestió al Parlament. Nosaltres creiem que Tortosa, com a ciutat de referència de les comarques ebrenques, ha de tenir els equipaments judicials necessaris per poder garantir una qüestió tan essencial com l’administració de Justícia. És una reivindicació de la ciutat que els socialistes sempre hem considerat justa”, ha conclòs la diputada vallenca.