dijous, 31 de gener del 2013

EL PSC DENUNCIA QUE AMB LA NO REVALORITZACIÓ DE LES PENSIONS DECIDIDA PEL PP ELS PENSIONISTES TARRAGONINS DEIXARAN D’INGRESSAR ENGUANY UNS 450 EUROS




La portaveu socialista a la Comissió del Pacte de Toledo del Congrés, Isabel López Chamosa, i el diputat tarragoní, Joan Ruiz, han denunciat aquesta tarda a Tarragona que “la no revalorització de les pensions decidida pel Govern del PP implicarà que els 154.000 pensionistes que tenim ara a la província de Tarragona deixin d’ingressar, de mitjana, uns 450 euros aquest any 2013.”

Segons Joan Ruiz, “Mariano Rajoy va camí d’acabar inscrit en el llibre dels records Guiness com el governant que més incompliments ha fet de les seves pròpies promeses electorals. Per culpa de la seva decisió de no revaloritzar les pensions, els nostres avis i àvies deixaran d’ingressar enguany, en conjunt, uns 72 milions d’euros als que tenien dret. Això mentre s’impulsa una amnistia fiscal per a les grans fortunes i per als grans defraudadors. De pena...”

Per la seva banda, Isabel López Chamosa ha detallat tots els incompliments del Govern del PP en relació amb les pensions. “Uns incompliments que arrenquen aquest passat mes de setembre. Així, l’executiu de Rajoy malgrat que la inflació real a data de 30 de novembre del 2012 era del 2,9%, aquest 1 de gener el Govern tan sols ha pujat les pensions un 1% però suspenen la revalorització. Què vol dir això a la pràctica? Que els pensionistes han perdut un 1,9% de poder adquisitiu que tenien reconegut per llei. Els socialistes hem portat aquesta decisió injusta al Tribunal Constitucional per suprimir aquesta decisió unilateral del PP tan injusta per als nostres pensionistes.”

La portaveu socialista en matèria de pensions ha qualificat “d’irreal” la proposta del PP de compatibilitzar les pensions amb el treball, de manera que es pugui cobrar un 50% de la pensió i un altre 50% de retribucions salarials. “Algú s’ha pensat que quelcom similar sigui possible en un país on hi ha sis milions d’aturats?”, s’ha preguntat retòricament.

Isabel López Chamosa també ha considerat com un fet molt greu la decisió del Govern de Rajoy de retirar la mesura que permetia que els treballadors de l’àmbit domèstic pugessin cotitzar al règim general. “A partir d’ara s’han de donar d’alta ells mateixos”.

“La veritat és que aquest Govern de Rajoy és com un exèrcit de termites laminant el nostre Estat del benestar. Al final ho deixaran tot destrossat”, ha afirmat la portaveu socialista.

Finalment, López Chamosa ha reiterat el compromís del grup socialista de lluitar per preservar els drets socials universals que hem assolit entre tots. “Cal tenir present, i no ignorar-ho com fa el PP, que molts pensionistes ajuden econòmicament als seus fills i als seus néts. Ara mateix les pensions són el coixí real que permet que moltes famílies puguin tirar endavant, tot i les infinites dificultats. Si disminuïm el poder adquisitiu dels pensionistes estem atacant les economies familiars”, ha alertat la diputada del PSC.    

XAVIER SABATÉ PREGUNTA AL GOVERN SOBRE LA NOVA PRESÓ DE TARRAGONA I EL PROJECTE “BARCELONA WORLD”




El diputat socialista per Tarragona, Xavier Sabaté, ha entrat al registre una bateria de preguntes en relació a la nova presó de Tarragona i al projecte “Barcelona World” que la Generalitat ha anunciat que s’ha d’ubicar a Salou.

En relació a aquest futur complex lúdic i recreatiu, el diputat socialista pregunta al Govern sobre les informacions que assenyalen un descens de les inversions previstes inicialment, sobre quin és l’organisme que tractarà l’expedient d’aquestes noves instal·lacions (atès que el Consorci Recreatiu i Turístic de Salou i Vila-seca continua en stand-by), i sobre les necessitats de proveïment d’aigua i d’energia que s’hagin elaborat.

Pel que fa a la nova presó de Tarragona, Xavier Sabaté vol saber per què encara la Generalitat no ha posat en marxa la nova presó del Catllar, quan ho pensa fer i, un cop això sigui una realitat, a què es pensa dedicar el recinte de l’actual centre penitenciari de Tarragona.

Segons el diputat tarragoní, “estem davant de dues incerteses que, per la seva magnitud, exigeixen resposta per part de la Generalitat. Més enllà de l’anunci que es va fer a bombo i plateret del projecte “Barcelona World” continuem a l’espera que se’ns expliqui el contingut d’aquest futur parc lúdic i recreatiu, les fonts de finançament, el calendari de les obres, la instal·lació de la xarxa de serveis bàsics que necessita un complex d’aquestes característiques, etc.”

“Pel que fa al centre penitenciari del Catllar, la Generalitat encara no ha aclarit quan s’obrirà un centre com aquest que ja està enllestit i tan sols resta solucionar la depuració de les seves aigües residuals. Ja sumem dos anys d’endarreriments injustificats per part d’un Govern més preocupat per obrir debats identitaris que per solucionar els problemes reals dels ciutadans.”

Xavier Sabaté ha recordat que “aquest nou centre del Catllar és molt necessari perquè permetrà tancar l’obsolet centre penitenciari de Tarragona i dignificar les condicions de vida dels actualment empresonats i dels treballadors de la presó que segueixen, com és lògic, amb preocupació la paralització perpètua de l’obertura del nou centre.”

TORREDEMBARRA, DE MAL EN PITJOR...




D’aquí a pocs mesos haurem arribat al meridià d’aquest mandat municipal en el què l’equip de Govern, format per CiU, el PP i un regidor independent, es va comprometre a posar “les bases de la Torredembarra del futur, líder del territori en qualitat de vida.”

Doncs bé, menys de dos anys després de prometre aquest horitzó tan engrescador el balanç no pot ser més decebedor. Com a tants llocs (de fet, el conjunt del país) la vessant més dramàtica de la incompetència de l’equip de Govern és l’alarmant creixement de l’atur al municipi. En el moment d’escriure aquest article l’atur a Torredembarra ja se situa al llindar dels 1.600 aturats, una xifra sense precedents a la nostra vila, i no mostra signes de decréixer. Seria demagògic atribuir aquest increment de l’atur exclusivament a la ineficàcia de l’acció de Govern, més aviat inacció de Govern, de l’alcalde Masagué i per tant nosaltres no ho farem, ara bé és obvi que l’equip de Govern de dretes que tenim ara a l’Ajuntament ha estat incapaç de tirar endavant o generar cap actuació capaç de crear nous llocs de treball. Res. Cap ni una. Rien de rien      

Els socialistes torrencs no ens resignem a aquesta situació. No volem que centenars de famílies torrenques hagin de patir les conseqüències dramàtiques de l’atur i de la manca de recursos econòmics per afrontar la vida amb una mínima dignitat material. Per això hem estès la ma reiteradament a l’alcalde Massagué i a l’equip de Govern per buscar punts d’acord en tots aquells temes que puguin ser d’utilitat per a la ciutadania de Torredembarra. Així, hem buscat el diàleg a l’hora d’aprovar els pressupostos municipals, el nou reglament de funcionament intern del consistori, buscar formules per desencallar projectes que arrosseguem fa temps (auditori, etc.)

I quina ha estat la resposta que ens hem trobat a aquesta oferta de diàleg i ma estesa? Prohibició expressa per accedir a informació, incompliments a l’hora de respondre a les nostres preguntes, creació de comissions municipals que mai s’han arribat a reunir, cap concurs per a designar empreses, incompliments d’acords de plens municipals, malbaratament econòmic per contractar assessors (18.000 euros mensuals en assessors, és això raonable per un municipi com Torredembarra?), pugna oberta entre l’alcalde i el secretari municipal, i així un llarg llistat de despropòsits.

Nosaltres no qüestionem la legitimitat democràtica del senyor Masagué i del seu equip. Ni tan sols qüestionem -encara que pugui semblar, com a mínim curiós- que aquells que es reconeixen com a “profundament” independentistes governin de bracet amb el PP, el partit que va portar el nostre Estatut al Tribunal Constitucional. Allà ells amb els seus problemes de coherència ideològica, possiblement el que separen les banderes uneixen els diners i el model de societat. El que si que qüestionem és que amb aquesta actitud de menyspreu total i absolut en relació amb els regidors de l’oposició que, recordem-ho, també representem una part molt important de la ciutadania torrenca arribem a algun lloc de profit pensant en els interessos ciutadans. La prepotència, la superba i l’autisme polític poden donar rèdits a curt termini però mai acaben escrivint la història, senyor Masagué.

Torredembarra pot millorar i molt el funcionament del seu Ajuntament per donar resposta a les necessitats reals dels seus veïns. Podem racionalitzar la despesa, tal com ha fet per exemple l’Ajuntament de Tarragona, per augmentar les partides destinades a serveis socials, que són tan necessàries en aquests moments, i evitar despeses tan absurdes com els 280.000 euros en lloguers de locals que segueixen tancats dos anys després de la seva adquisició.     

Cap a on anem si no canviem el rumb del timó de la nau que pilota el senyor Masagué? Crec sincerament que de mal en pitjor, com ja perceben fins i tot aquells que fa dos anys van votar CiU i PP. Podem canviar aquest rumb i fer-ho amb urgència, amb la col·laboració de tots. Torredembarra, pel dinamisme dels seus habitants i pel lideratge que genera al conjunt del Baix Gaià, té un potencial de creixement encara per explotar. Podem créixer i generar benestar però només des del diàleg i la recerca de consens polític, social, associatiu i veïnal i no dels monòlegs que ja no convencen ni a les ombres de la nit. Torredembarra només ha estat gran quan ha estat de tots i cadascun dels seus vilatans. Els socialistes hi estem disposats perquè la nostra preocupació, la nostra veritable obsessió, es redoblar esforços per donar resposta als 1.600 torrencs que busquen feina i no la troben, obrir el consistori als ciutadans i fer polítiques racionals que ens permetin avançar social i econòmicament. Mai ens cansarem de treballar, de fer propostes i de buscar consens per aconseguir tornar a la lògica política i reduir aquesta taxa d’atur que traspua tant patiment. Mai!   

Article de Jordi Solé publicat al diari Més Tarragona 

dimecres, 30 de gener del 2013

MARIA JESÚS SEQUERA: “EL GRUP SOCIALISTA PROPOSA CREAR UN CONTRACTE DE TREBALL ADREÇAT ALS JOVES MENORS DE 30 ANYS”



La senadora socialista per Tarragona, Maria Jesús Sequera, ha detallat aquest dimecres les propostes del grup socialista per fomentar l’ocupació entre el jovent, un dels col•lectius més afectats per la crisi econòmica.

Així, Sequera ha explicat que “la principal mesura que proposem és la creació d’un contracte de treball i aprenentatge adreçat als aturats menors de 30 anys que no tinguin qualificació professional ni formativa. A la província de Tarragona tenim 5.670 joves menors de 25 anys registrats a les oficines de treball, el que ens dóna una idea de la dimensió del problema del que estem parlant.”


Aquest contracte tindria una vigència d’entre dos i tres anys i els seus beneficiaris rebrien una retribució salarial d’acord amb el conveni. Així mateix, per tal de fer compatible el treball amb els estudis de formació l’horari laboral no podria superar el 70% del total de la jornada.


Una altra proposta és afavorir un programa de primera experiència laboral dirigit als joves menors de 30 anys amb estudis superiors. “En aquest cas el que es vol és aconseguir que els joves tinguin una oportunitat i un primer contacte amb el món del treball. Per això els joves que hi optessin tindrien un contracte d’un any de durada o bé pràctiques no laborals a empreses. Per la seva banda, les empreses rebrien una subvenció per compensar els costos salarials del 50% del salari mínim interprofessional.”


Per Maria Jesús Sequera, “els joves d’aquest país estan patint una situació excepcional provocada per la crisi que els condemna a no tenir expectatives de futur i això és del tot injust i intolerable. Per això des del grup socialista hem presentat aquesta bateria de mesures que confiem que siguin acollides pel Govern del PP. Parlar tot el dia del debat identitari sense proposar res de positiu, com fan CiU i PP, no solucionarà cap dels problemes que té plantejats el jovent. És l’hora de l’acció pensant en donar una resposta real als problemes reals de la gent”, ha conclòs la senadora socialista.

dimarts, 29 de gener del 2013

ARA S’ENTÉN!




La veritat, ho he de confessar sincerament, és que no entenia res de res. Una crisi econòmica sense precedents, l’atur desbocat, retallades brutals de serveis públics bàsics, salaris a la baixa, impostos a l’alça i enmig d’aquest desgavell al Govern del PP no se li acut res més que aprovar una amnistia fiscal per als grans defraudadors. Sí, sí, així tal com sona. Com era possible (em preguntava)? Cal tenir present que aquesta amnistia anava acompanyada d’una reforma del codi penal que tenia com a objectiu aconseguir que no es pugessin perseguir els delictes fiscals d’aquells que regularitzin ara els seus comptes amb hisenda. D’aquesta manera, a partir de l’entrada en vigor de l’amnistia, mentre es posa la lupa sobre els treballadors, els autònoms i les petites i mitjanes empreses si algú, per exemple, ha tingut durant anys un milió d’euros no declarats a Andorra i ara vol regularitzar els seus comptes amb hisenda no rebrà cap multa, ni sanció (i encara gràcies que no se’ls va acudir donar-los la medalla al mèrit civil). Com deia, no entenia res.

La resposta em va venir la setmana passada de la ma de Luis Bárcenas, extresorer i gerent del PP, qui presumptament ha ocultat més de 22 milions d’euros (uns 3.660 milions de les antigues pessetes) d’origen il·legal a Suïssa. El mateix Bárcenas que va deixar els seus càrrecs després de ser imputat en la trama de corrupció de la xarxa Gürtel. El mateix Bárcenas de qui Mariano Rajoy va dir el següent l’abril de 2009: “nadie podrá demostrar nunca que Bárcenas no es inocente.” El mateix Bárcenas a qui el PP va reconèixer públicament “su magnífica gestión como gerente y como tesorero del PP por lo que queremos agradecerle la lealtad que ha demostrado al partido y a sus dirigentes.” Doncs bé, el mateix advocat de Bárcenas ha reconegut ara que el seu client ha utilitzat aquesta amnistia fiscal del PP per regularitzar 10 milions d’euros. Ara s’entén!  

I és que després de passar-se per l’arc del triomf totes i cadascuna de les seves promeses electorals ara sembla que el PP ha iniciat el seu particular camí cap a la insolvència moral gràcies a aquesta amnistia fiscal que afavoreix als grans defraudadors i permet, fins i tot, regularitzar diners provinents del món del delicte alliberant de tota responsabilitat penal als delinqüents.
Recordeu les paraules de la secretaria general del PP, Cospedal, demanant la dimissió de Duran i Lleida pel cas Pallerols?: “imagináis que de un presidente del PP se hablara de cuentas en Suiza? ¿a que yo ya habría tenido que dimitir?”, és preguntava retòricament. Doncs la realitat li dóna ara l’oportunitat de transcendir el món de la retòrica i exigir-se a ella mateixa allò que amb tanta vehemència demanava als altres.  

I mentre els grans defraudadadors surten, com es diu popularment, “de rositas”, a l’altra costat de la galàxia social les persones més vulnerables als efectes de la crisi continuen orfes de qualsevol ajuda o protecció social per part del Govern del PP. El darrer exemple és la laminació per etapes (com si fos un salamí) de la llei de dependència. Ara, el Govern de Rajoy ha anunciat la supressió total del programa de teleassistència (que tants bon resultats donava i que tant necessitaven milers i milers de dependents). A les retallades ja anunciades ara s’afegeix aquesta nova amputació d’un servei social que passa de tenir un pressupost de 30 milions d’euros a 0 euros. Zero, ni un cèntim d’euro de l’Estat per a la teleassistència.  

Zero euros per a la teleassistència en un país on, segons els mateixos tècnics del ministeri d’Hisenda, les gran fortunes i alguns grans complexos empresarials, és a dir, molt menys de l’1% de la població, evadeixen un mínim de 42.000 milions d’euros a l’any en un frau fiscal sense precedents pel volum de l’evasió. I després podran acollir-se a l’amnistia fiscal impulsada pel Govern del PP!

I així s’escriu la història, com diria Herodot...

Article d'opinió de Maria Jesús Sequera publicat al Més Tarragona 

dilluns, 28 de gener del 2013

ARTUR MAS I L’ESPERIT DEL SIS D’OCTUBRE




El sis d’octubre de 1934 el Govern de la Generalitat va trencar les relacions amb el Govern central, va declarar-se en rebel·lia contra aquest Govern i, de manera unilateral, va proclamar l’Estat Català dins la República Federal espanyola. És interessant rellegir la crònica que el prestigiós periodista liberal Gaziel va fer d’aquests fets tot just van succeir. En tenir els primers indicis de les intencions de la Generalitat Gaziel afirma “jo em resisteixo a la notícia: encara crec en el seny català...” Després, en confirmar-se la notícia, el periodista assegura sentir-se consternat, “és formidable. Mentre escolto tinc la impressió que estic somiant. Això és ni més ni menys que una declaració de guerra!”. Després d’una nit amb l’oïda enganxada a la radio que parla de combats i d’intercanvis de trets als carrers de Barcelona, Gaziel escolta la capitulació de la Generalitat davant les forces de l’exèrcit que l’ataquen. “Què? Com? Per què la Generalitat després d’embarcar-se en aquesta aventura ha acabat donant als enemics de Catalunya l’enorme gust de veure-la reduïda tan sols 10 hores després de la seva declaració? Veig la paraula “capitula” immensa i durant una bona estona em salten en silenci, involuntàriament, inútilment, les llàgrimes.”            

78 anys després el, diguem-ne, combat està més relacionat amb la dialèctica que amb la balística, el que ja de per sí representa un avenç. Malgrat això, paraules com “xoc de trens”, “internacionalització del conflicte” o “declaració unilateral” estan presents als mitjans de comunicació un dia sí i un altre també. Novament, la improvisació i una certa actitud de “ja farem” marca l’actuació del Govern de la Generalitat. En aquest sentit, només cal recordar les paraules d’Artur Mas en ser preguntat sobre quin és el procés i els terminis de la “transició nacional” que ens ha de portar a la independència: “l’important és que sapiguem el que volem ser, la resta ens vindrà determinat per la conjuntura. No hi ha només una legalitat espanyola, també hi ha una legalitat europea i una d’internacional avalada per les Nacions Unides.”

La recent declaració unilateral de sobirania del Parlament, fruït d’aquesta espècie de “delírium trèmens” independentista que impulsen CiU i ERC ens torna a situar en aquesta apel·lació a l’hybris patriòtica per fugir cap endavant saltant-se la legalitat i el que faci falta. Només cal repassar les darreres intervencions d’Artur Mas i d’Oriol Junqueras i les seves crides als catalans, als espanyols, als europeus i a les ombres de la nit. L’esperit del 6 d’octubre sembla tornar a ser present a la Plaça de Sant Jaume. Però com molt bé deia el portaveu socialista, Pere Navarro, “el conflicte i el xoc de trens és allà on el president Mas potser està còmode però on Catalunya sempre perd, en les aventures i els conflictes permanents.”   

Un darrer apunt. Darrere de quatre pàgines dedicades al “conflicte” llegeixo en un mitjà de comunicació un article extraordinàriament interessant que analitza l’empobriment progressiu d’àmplies capes de la població mentre anem coneixent com alguns suposats patriotes de cognoms ben coneguts domicilien lluny de la pàtria els seus béns i patrimoni. Un dirigent veïnal fa una afirmació que resumeix a la perfecció la situació que estem patint: “si no fos per les famílies o per serveis com la Creu Roja hi hauria barricades als carrers.”  

En acabar de llegir l’article, i repassant allò que sembla interessar en exclusiva al Govern de la Generalitat, “durant una bona estona em salten en silenci, involuntàriament, inútilment, les llàgrimes.”

Article de Josep Masdeu publicat al Diari de Tarragona  

UN SOL SENYOR, UNA SOLA FE



Des que Artur Mas va ser elegit President, va tornar el pensament únic a Catalunya, l’única veritat que tants beneficis de diversos tipus ha reportat al nacionalisme català de dretes. El principal és fer aparèixer que CiU no és responsable mai de res d’allò que passa a Catalunya. Així, els dos darrers anys la veritat revelada era l’aliança CiU-PP mentre que en el debat darrer en què es varen debatre tres declaracions favorables al dret a decidir, va ser amb altres socis. Una sola de les declaracions – la seva - era la veritable, la bona, la que després es trasllada als mitjans i a partir i al voltant de la qual ha de girar tot el país, les tertúlies on es difon la santa doctrina, la que permet estigmatitzar com a infidel i antipatriota o atorgar patents de catalanitat i fidelitat a la pàtria.

Alguns s’han convertit a aquesta nova religió i són, com tots els conversos, els més actius i sorollosos de l’àgora, no sigui que no se’ls vegi prou o que no se’ls perdoni antics pecats. Els conversos no han trobat els darrers mesos ni un sol motiu de crítica a un president que en els dos anys que porta al càrrec no pot exhibir més que crítiques a una Espanya que no ens permet viure a l’Arcàdia feliç. Però amb el també han arribat insuportables xifres de pobresa, d’atur, de llistes d’espera sanitàries i casos d’irregularitats als jutjats com mai.
Alguna cosa més ? El seu fracàs elctoral. Demanava una majoria sense precedents, excepcional i contundent que no va arribar i davant les alternatives de dimitir o tirar endavant encara que sigui a costa d’estampar-nos a tots contra les roques, escull la segona deixant que el timó de la barca, l’hora de sortida de la nau, la velocitat i potser fins i tot el moment d’estavellar-nos el dugui ERC. Caram quina renúncia a dirigir Catalunya un President ¡¡

Amb el Parlament atomitzat es fa molt difícil governar el país, amb la fragmentació de la societat catalana i la polarització en dos extrems es tallen ponts de diàleg i llaços que havien conservat unit el poble de Catalunya, unió que és l’única força possible dels catalans. Però qui dia passa, anys empeny i, això sí, qui no combrega amb la doctrina oficial és antipatriota.
Crisi ? Connais pas. Esforços per construir una Unió Europea forta i capaç d’encarar el futur en un nou marc ? Silenci, no fos cas que es descobrís que hem de traspassar moltes competències a la Unió i hem de construir un nou continent d’interdependències. Domicilis fiscals fora de Catalunya de fills o pares de presidents i ex-presidents ? Casos de corrupció ? Deuen ser a Espanya, a casa nostra tot són invents de l’enemic. Això sí, acabem amb el sector públic venent aigua, instal.lacions de residus perillosos, privatitzant la Sanitat ? No ho teniu ben entès, és per eixugar el dèficit que ens imposen des d’Espanya. I  és que  no defenseu la independència, elixir que ens atorgarà prosperitat, llocs de treball i la vida eterna.

I el dia 23 de gener al Parlament es van discutir tres declaracions donant suport al dret a decidir ? No ha sortit a gairebé cap mitjà però vostè ja sap que l’única bona, conforme a dret i doctrina és una de sola. Els diputats que no la van votar ? Són infidels, venuts, antipatriotes, dependents d’Espanya. Ah ¡ I no oblidin uns quants llocs comuns i estereotips com que els països que se’n surten de la crisi són tots petits, quan siguem independents tindrem aigua i energia de sobres, no caldrà exèrcit ni representació exterior, en quatre anys tornarem  el que devem i si no som a la Unió Europea no importa. Fins i tot li trobarem lliga on jugar al Barça perquè rebrà ofertes de mig món.

Ja perdonaran la digressió però més enllà del relat oficial hi ha una altra realitat.

Catalunya necessita decidir el seu destí quan més aviat millor. Només hi ha dos camins, el de la negociació i el de l’enfrontament. Nosaltres, conscients de la realitat i de les possibilitats i perquè Catalunya sempre ha sortit malparada quan ha triat el camí de l’enfrontament, havíem proposat el de la negociació exigent amb la màxima unitat possible. S’ha aprovat un altre camí i el respectem perquè som demòcrates i qui li ha donat suport té la responsabilitat de tirar-lo endavant. Vull suposar que hauran calculat tots els riscos, mesurat forces i el balanç els ha sortit positiu. Endavant, doncs. Però no els acompanyarem. Algú ha de quedar per si de cas s’han de recollir les restes del naufragi.

Per últim, algú dirà que al PSC tenim un problema i és cert. Alguns companys pensen de forma diferent de la majoria. Porto setze anys de parlamentari i he de dir que des del setembre passat en què vaig assumir la responsabilitat de President del Grup i ara amb Pere Navarro, hi ha democràcia interna al Grup, es consulta i es prenen les decisions de forma democràtica. Per tant, ni direcció ni Pere Navarro van decidir la votació del Ple sinó col.lectivament. De pas, diré que si un dia decidís que no puc votar el que decidim democràticament, presentaré la meva renúncia al càrrec com he fet en dues ocasions al llarg de la meva vida política. La primera, l’alcalde Recasens va rectificar i em vaig quedar; la segona, el President Montilla em va recollir l’acta de diputat però em va demanar que tornès a fer de delegat a Tarragona. Ho vaig fer sense soroll ì no precisament per una iniciativa dels nostres rivals que riuen quan aconsegueixen la nostra divisió, divisió que perjudica tothom. Democràcia als partits i respecte a les decisions adoptades democràticament.
L’únic senyor i l’única fe ja la prediquen i la imposen uns altres.


Article d'opinió de Xavier Sabaté publicat al Diari de Tarragona

divendres, 25 de gener del 2013

AIXÍ NO




Finalment, CiU i ERC han tirat pel dret i han aprovat al Parlament de Catalunya una declaració unilateral de sobirania al marge de la llei, de la legislació vigent, i sense buscar el consens amb la resta de forces polítiques. Si algú  pensava que després de les eleccions Artur Mas trauria el peu de l’accelerador s’equivocava. Més aviat el contrari, la seva dependència parlamentària d’ERC ha radicalitzat el maximalisme independentista de CiU. Molt s’ha parlat del rebuig del PSC a aquesta nova aventura que no portarà enlloc. Molt s’ha parlat però no sempre amb rigor. Per això permeteu-me que fixi ara la posició del PSC en relació amb aquesta qüestió. En contra del que diuen els independentistes, els socialistes sí que defensem el dret a decidir del poble de Catalunya, ara bé, aquesta exercici democràtic ha de comptar amb les necessàries garanties legals i polítiques per tal de poder-se dur a terme. El que no pot ser és que CiU i ERC se saltin la legalitat vigent per fer arribar a bon port les seves pretensions polítiques.
Els partidaris d’aquesta efervescència patriòtica apel·len constantment a la democràcia per justificar la celebració d’un referèndum al marge de la llei. Crec que l’equació no és correcte. Per exemple, si l’Ajuntament de Valls convoca un referèndum per declarar la guerra a Katanga i s’obté, per exemple, un 90% de “si” la decisió seria inapel·lable des del punt de vista democràtic però també seria il·legítima ja que l’Ajuntament no està facultat per declarar la guerra a cap part del planeta. El concepte modern de democràcia és basa en un “contracte” entre la ciutadania i els seus representants i aquest contacte no és només el programa electoral, son sobretot  les regles de joc (lleis) de les que ens hem dotat entre tots i hem decidit complir i fer complir. Així, avui quan es parla de democràcia es parla d’Estat de dret i de respecte a les lleis i els socialistes no podem donar suport a una proposta que ja neix  amb la voluntat explícita de saltar-se la legalitat i passar-se-la  pel forro
Aquesta ruptura unilateral per part d’aquells que s’autoqualifiquen com a patriotes ens situa en un escenari sense futur i ple d’incerteses, i això en plena crisi econòmica! Com si no hi haguessin més problemes. No hi ha cap precedent al món on un procés d’aquestes característiques s’hagi dut a terme sense negociació i pacte. Cap exemple, ni Quebec al Canadà, ni Escòcia al Regne Unit, ni tal sols les repúbliques bàltiques. A tot arreu els referèndums s’han fet a partir del pacte entre totes les parts implicades, que en realitat és el que els dota de legitimitat.
Sincerament, penso que aquest no és el camí
M’agradaria també incidir en un altre qüestió. Crec que el pitjor servei que podem fer avui a Catalunya és dividir el país entre els “bons catalans”, els que desitgen la independència, i els “mals catalans”, aquells que hi estem en contra. La ruptura de la unitat civil del poble de Catalunya seria un desastre sense precedents que trenca també un segle i mig de catalanisme progressista. Recordeu aquella famosa exclamació del president Tarradelles? “Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí”. No catalans, ni “patriotes”, no, sinó ciutadans de Catalunya, tots els ciutadans.
Així mateix, em permeto aconsellar als partidaris d’aquesta declaració unilateral de sobirania que repassin els resultats del referèndum per aprovar la Constitució a Catalunya.    
Per tant, dret a decidir dels catalans, sí, respecte a la decisió democràtica dels catalans, sí, però saltar-se les lleis i la legalitat vigent, no. La història de Catalunya està plena d’exemples, d’aventures unilaterals d’aquest tema, impulsades d’esquenes a la realitat, i mai han acabat bé. Mai.

Article de Núria Segú publicat al setmanari El Vallenc  

dilluns, 21 de gener del 2013

MÉS ENLLÀ D'UN CARTELL...




La polèmica generada per la presentació del cartell de carnaval de Reus d’enguany ha tornat a posar damunt la taula la discriminació i el menyspreu que encara ara, en ple segle XXI, patim les dones. Un cop més, la imatge de la dona ha tornat a ser objecte de mofa, de sorna i de degradació, i el seu cos presentat com un simple objecte que estimula els instints més primaris de, diguem-ne, la masculinitat arcaica. El cartell en qüestió apel·la al sexisme tradicional i a la satisfacció del masclisme testicular més primitiu, amb l’excusa de “l’esperit transgressor” de la festa.     

Com a societat no ens ho podem permetre. El darrer segle i mig ha estat testimoni de la lluita feminista per guanyar drets, espais socials i laborals, i respecte per a les dones. En aquest sentit, m’agradaria destacar la feina duta a terme pels Governs socialistes per assolir la igualtat de gènere a la nostra societat. Una feina útil però, per desgràcia, encara insuficient per recuperar la dignitat de les dones i trencar definitivament amb el paradigma masclista de la dona com a simple objecte de desig, que té la vessant més tràgica en la violència de gènere contra les dones que cada any ens deixa un trist de degoteig de morts.

Aquesta tessitura es va degradant a una velocitat rècord. La veritat és que les dones som un dels col·lectius més perjudicats per les retallades que CiU i PP han impulsat des del Govern de la Generalitat i de l’Estat. I és que en aquests darrers dos anys hem patit el major retrocés de drets d’ençà la recuperació de la democràcia, i no és una opinió valorativa sinó una constatació objectiva de la realitat.

Només cal tenir present les reduccions de les ajudes per a fill a càrrec, les retallades brutals en menjadors escolars, llibres de text, escoles bressol, dependència, en recursos destinats a la prevenció de la violència de gènere, etc. Increïblement ressusciten corrents d’opinió que voldrien a les dones recloses i reduïdes al “seu paper natural de reines de la casa, mares protectores i esposes fidels”, segons la inigualable definició de la formación del espíritu nacional franquista que, pel sembla, alguns mantenen vius en les seves ments privilegiades.  

A més, la crisi ha fet mal al conjunt de la societat però molt especialment a les dones que hem vist com s’ha incrementat la bretxa salarial, és a dir, la diferència entre els sous de les dones i els homes (en aquests moments les dones cobrem entre un 20% i un 30% menys que els homes per fer la mateixa feina) i com s’ha disparat l’atur femení en relació amb la mitjana de l’atur masculí.  

Des del PSC no ens resignem a acceptar aquesta situació tan deplorable. Les dones no podem estar de braços mentre veiem com perdem drets que les nostres mares i àvies van lluitar tant per aconseguir. Per això no podem permetre que el cos de la dona continua sent utilitzat d’acord amb els canons sexistes i masclistes més primitius. De les imatges estereotipades després se’n derivaran conductes discriminatòries.   

Un darrer apunt. Els responsables del cartell han anunciat la retirada del mateix no pel menyspreu a la dona que hi traspua, no, sinó “per no cometre cap irregularitat en els drets d’imatge”. Aquesta mateixa excusa ens il·lustra sobre el llarg camí que encara ens queda per recórrer fins assolir la igualtat de gènere a la nostra societat.

Article d'opinió d'Aurora Rodríguez publicat al Diari de Tarragona  

dijous, 17 de gener del 2013

A SERVIR CAFÈS?




De tots es coneguda l’increïble recepta del Govern de CiU per reduir el desmesurat atur juvenil que hi ha al nostre país. Com sabeu, el conseller d’empresa va definir a la perfecció la política de la Generalitat en matèria de foment de l’ocupació pels joves catalans: “que agafin un avió i se’n vagin cap a Londres a servis cafès.” Això és el que va defensar el senyor Mena en plena comissió de polítiques de joventut del Parlament davant la cara estupefacta dels diputats de l’oposició (i, cal dir-ho, fins i tot d’alguns diputats de CiU).

L’audàcia ideològica del senyor Mena ha creat escola perquè recentment hem conegut quina és la política del Govern del PP a Madrid, que va en la mateixa línia que la dels seus cosins germans ideològics de la Generalitat. Així, la secretaria general d’immigració del Govern de Rajoy, la senyora Marina del Corral, preguntada sobre el perquè de l’augment del nombre de joves espanyols que marxen a l’estranger a guanyar-se la vida, va atribuir aquest increment exponencial no a la manca de perspectives de trobar feina al país sinó, i cito textualment, “al espíritu aventurero de la juventud”. No marxen perquè no veuen futur a Espanya, no, marxen perquè són aventurers i intrèpids. En fi... 

Tenint present, doncs, que les polítiques de joventut estan en mans d’ànimes tan càndides i generoses com les que he exposat no és d’estranyar que l’atur juvenil s’hagi incrementat nou punts en només un any i ja superi el 57%. Un 57% d’atur entre els joves és un autèntic desastre que condemna a tota una generació a no tenir futur tret si, estimulats pel seu esperit aventurer, marxen a Londres a servir cafès de franc tal com alegrament proposen CiU i PP. Els joves socialistes no ens resignem a aquesta catàstrofe social a la què ens porten aquells que afirmaven “tenir la recepta per generar ocupació i crear nous llocs de treball.” Precisament per això des de la JSC hem iniciat una campanya, conjuntament amb altres organitzacions juvenils socialistes europees, que sota el lema “Generació de la crisi: Rise Up!” vol posar fi a aquesta obsessió per l’austeritat de la dreta i actuar a favor d’una Europa democràtica i ecològica, on els joves no hagin de marxar a l’estranger per guanyar-se la vida.

I mentre la crisi continua provocant milers de drames quotidians i diaris, què fan aquells que tenen la responsabilitat de governar? Doncs jugar a canviar el nom de les coses, com si no hi haguessin altres problemes. I és que només des de la demagògia més absoluta i una certa frivolitat ideològica es pot entendre l’ocurrència del diputat del PP, Alejandro Fernández, que la setmana passada va convocar una roda de premsa per proposar canviar el nom de la nostra universitat.

Volen saber el senyor Fernández i els diputats del PP com poden demostrar el seu amor per Tarragona? Doncs fent alguna cosa que vagi en la línia del que es van comprometre a fer i no fan: reduir l’atur i generar treball, aconseguir recursos per la ciutat en els pressupostos generals de l’Estat (uns pressupostos tan desastrosos que fins i tot el PP s’ha negat a presentar-los a Tarragona (potser perquè –siguem positius- encara mantenen un mínim sentit de la vergonya)), i garantir el finançament de l’Estat per portar al projecte dels Jocs del Mediterrani Tarragona 2017 a bon port.

Diu la cultura popular que “el movimiento se demuestra andando.” Si aquest tarragonisme que s’afirma defensar no va acompanyat d’inversions i compromisos reals per la ciutat, l’amor a Tarragona del senyor Fernández i del PP no passarà del món de les paraules...      

Article d'opinió d'Eloi Menasanch publicat al diari Més Tarragona 

dimarts, 15 de gener del 2013

MARIA JESÚS SEQUERA: “LES VÍCTIMES TARRAGONINES DE VIOLÈNCIA DE GÈNERE HAURAN DE PAGAR ARA 300 EUROS DE TAXES JUDICIALS PER PODER DIVORCIAR-SE I AIXÒ ÉS INADMISSIBLE”




La senadora socialista per Tarragona, Maria Jesús Sequera, ha denunciat aquest dimarts que “en aquests moments les víctimes de violència de gènere han de pagar 300 euros de taxes judicials per poder divorciar-se dels seus agressors i això és totalment inadmissible.”

Sequera ha detallat que l’any passat hi va haver prop de 3.000 denúncies per violència de gènere a la província de Tarragona, el que representa un 15% del total de denúncies que es van efectuar a Catalunya. “Doncs bé, quan les víctimes volen divorciar-se de les seves parelles es troben amb que, amb la imposició de la nova llei de taxes judicials del PP, hauran de pagar 300 euros de taxes judicials per poder sol·licitar el divorci. Això a banda del cost de la liquidació de l’habitatge familiar, etc.”

El grup socialista ja va demanar al Congrés que les víctimes de violència de gènere quedessin exemptes del pagament d’aquestes taxes judicials però el PP, increïblement, hi va votar en contra. “Malgrat això el ministre Gallardón es va comprometre públicament a què les víctimes no haurien de pagar aquestes taxes, un compromís que, per variar, no han complert.”

“Els socialistes exigim al Govern que aprovi ja mateix un decret-llei que paralitzi que les dones hagin de pagar taxes judicials quan són víctimes de violència de gènere. Les víctimes no poden esperar. Per una vegada, el PP ha de complir la seva paraula encara que només sigui per saber que se sent.”

La senadora socialista ha recordat que des del gener del 2003 fins ara un total de 19 dones han mort víctimes de la violència de gènere a la província de Tarragona. Així mateix, actualment 60 dones tarragonines que han denunciat a les seves parelles han de comptar amb protecció policial mentre que 10 persones tenen un dispositiu electrònic de seguiment.

Finalment, Maria Jesús Sequera ha afirmat que la nova llei de taxes judicials perjudica especialment als col·lectius amb menys recursos, “com és el cas de les dones que, de mitjana, cobren un 15% menys que els homes i que al nostre país, en aquest moments, tenen una de les taxes d’ocupació més baixes de la Unió Europea.”

“I mentre patim situacions deplorables com aquesta els diputats del PP per Tarragona dediquen tots els seus esforços parlamentaris no a millorar la qualitat de vida dels ciutadans, no, sinó a canviar el nom de les coses. Sembla increïble!”, ha conclòs la senadora del PSC.    

dilluns, 14 de gener del 2013

EL PSC DE TORREDEMBARRA DENUNCIA LA POLÍTICA DE LLOGUERS DE L'AJUNTAMENT




Els grups municipals de PSC, ERC i ABG de Torredembatrra han forçat la celebració el proper dijous 17 de gener a les 12.00 hores, d’un Ple Extraordinari per tractar dos lloguers que l’Ajuntament està pagant per uns locals que no tenen la utilitat que l’alcalde va anunciar. En la contractació del lloguer de cadascun dels locals l’oposició ha detectat irregularitats que la Fiscalia està investigant. De forma resumida, les contractacions dels dos lloguers es van fer a dit, sense cap concurs públic,  amb peritatges que situen el preu real de mercat per sota del lloguer que paga l’Ajuntament i, a més, hi ha informes desfavorables pel secertari de l’Ajuntament en algunes fases de les operacions.

Aquestes operacions es van fer just abans de les eleccions municipals de 2011. Durant el mandat actual, l’alcalde s’ha negat a tractar-les en els plenaris quan l’oposició s’hi ha interessat (en forma de mocions o de preguntes). Per això, aquests dos lloguers són l’ordre del dia del Ple que PSC, ERC i ABG han forçat utilitzant un mecanisme emparat en la llei. Ara bé, l’alcalde (CiU) ha avisat per escrit fins a dues vegades al secretari de l’Ajuntament perquè desconvoqui el Ple. La llei està del cantó dels grups de l’oposició convocants i, en aquest sentit, el secretari va redactar un informe intern que diu a l’alcalde: “el decret (de l’alcalde per suspendre el Ple) no s’ajusta a la legalitat”; el secretari li recomanava “amb els deguts respectes, que si no vol incórrer en possibles responsabilitats” no aturi la celebració del Ple.

Els regidors de l’oposició han recordat que l’alcalde torrenc va avisar en una ràdio municipal que no permetria celebrar el Ple. “Si el proper dijous 17 de gener, l’alcalde impedeix la seva celebració, portarem aquesta manifesta il·legalitat de l’alcalde davant del fiscal”.

Indicis d’irregularitats en el primer lloguer
El primer lloguer es tracta d’un local situat al carrer Garraf i Priorat número 9 (a Clarà), pel qual l’Ajuntament està pagant 6.900 euros al mes, i farà aviat dos anys que l’alcalde va anunciar una utilitat que no s’ha complert mai. Per començar, el local en qüestió no compleix el Pla d’Usos municipals per a la utilitat anunciada, i el seu propietari és una persona que quan es va signar el contracte de lloguer tenia deutes pendents amb l’Ajuntament i la llei especifica que una administració pública no pot fer cap contracte amb cap persona que sigui deutora d’aquesta mateixa administració; no es va fer cap concurs públic, es va triar el local a dit, però l’oposició té en mans un peritatge (que Fiscalia també té) que xifrava el preu de mercat del lloguer del local en 1.500 euros mensuals, ara bé, l’Ajuntament va ordenar un altre peritatge–de 6.900 euros- i basant-se en aquest segon peritatge –hi ha indicis que fou a un preu pactat anteriorment- l’Ajuntament està pagant des del mes d’abril de 2011 6.900 euros per un local que no utilitza per a res. El peritatge dels 1.500 euros no va formar part, mai, de l’expedient del contracte; ara bé, l’oposició va descobrir-lo perquè és un document amb entrada de registre a l’Ajuntament, el va recuperar i va donar-ne còpia a Fiscalia.


Indicis d’irregularitats en el segon lloguer
Lloguer d’una nau al carrer Gaià 22-24, que en el seu dia es va contractar amb l’empresa Vicsan. Era el 17 de març de 2011, es va fer la contractació en caràcter d’urgència, sense cap concurs públic, d’un lloguer per 4 anys, per un import de 9.077,21 euros+IVA durant el 2011 i de 9.583,33 euros +IVA a partir de 2012. Es va dir, des de l’equip de govern, que es triava aquella nau per la “singularitat”, però aquesta condició va quedar rebutjada per l’interventor d’aquella època i pel secretari, el qual va fer un informe negatiu. Els termes amb els quals es va redactar el contracte de lloguer desmunta la idea de la “singularitat”, és a dir, no es pot justificar que es triés aquella nau i no cap altra. L’alcalde va anunciar que llogava la nau per traslladar-hi la policia local, però d’això en fa gairebé dos anys i la policia local no s’hi ha mudat mai. A sobre, el 2 de gener de 2012 l’equip de govern ordena una modificació del contracte de lloguer que passa de 4 a 12 anys, i en aquests termes, la competència per autoritzar això és del Ple i no pas la Junta de Govern, però el canvi mai no va arribar al Ple. I per arrodonir els despropòsits, la propietària de la nau llogada, l’empresa Vicsan, va vendre-la a Catalunya Caixa i justament això anava en contra d’una de les claus del contracte que l’Ajuntament va signar amb Vicsan. L’oposició ha detectat i ha avisat a Fiscalia de defectes formals en la contractació de març de 2011 i també veu irregularitats en el que ha passat després. 

divendres, 11 de gener del 2013

PENALITZAR A LES PERSONES MALALTES I A LA GENT GRAN




“Si me pregunta mi opinión personal, yo no soy partidario del copago en la sanidad pública”, aquesta afirmació categòrica de Mariano Rajoy és l’enèsim exemple del frau democràtic que el PP està protagonitzant al nostre país fent exactament el contrari, i subratllo: el contrari, del que va jurar i perjurar que faria abans de les eleccions.

En només un any el PP, al Govern de Madrid, i CiU, al de la Generalitat, han dut a terme la major agressió al nostre sistema de sanitat pública d’ençà la recuperació de la democràcia. Anem repassant breument: euro per recepta, copagament farmacèutic per als pensionistes, “medicamentazo”, copagament en pròtesis, copagament del transport sanitari no urgent, i, darrer míssil contra les persones grans que son els majors usuaris del servei, retallades en el servei de teleassistència.    

Aquest autèntic allau de retallades i copagaments cau com una llosa sobre els col·lectius més vulnerables de la nostra societat, és a dir, la gent gran, els malalts crònics i els pacients amb malalties pocs comuns. Tots ells, gràcies a CiU i PP, són penalitzats per estar malalts o per ser grans. Els 166.000 pensionistes que tenim a Tarragona, estan pagant un 10% del preu de cada medicament que abans no pagaven. No cal ser gaire espavilat per entendre que es carrega una despesa més sobre un col·lectiu que veu com es congelen les seves pensions, que perd poder adquisitiu i que, en molts casos, es veu en la necessitat d’ajudar amb la seva pensió als fills i als néts que també han acusat les greus conseqüències de la crisi econòmica.

En el cas del transport sanitari es fa pagar a l’usuari quan es consideri que no és urgent... malgrat en que en molts casos és vital, especialment, per als malalts crònics. Per exemple, els pacients de diàlisi, de radioteràpia, etc. Els socialistes considerem que es tracta de mesures profundament injustes que carreguen la factura de la crisi sobre els més dèbils.

I tres quarts del mateix pel que fa a les retallades del Govern de CiU en relació al servei de teleassistència, un servei que ha permès a les persones dependents poder conservar la seva autonomia, vivint a casa seva, mitjançant un dispositiu d’alarma que s’activa en cas d’emergència o necessitat. Doncs també es passa la tisora per aquí.   

I mentre CiU i PP retallen amb una insensibilitat social absoluta, impulsen conjuntament una amnistia fiscal per als grans defraudadors que hagin evadit diners per evitar tributar al nostre país. Així, tal com sona. És increïble!!  
El pitjor de tot és que el PP té ara una amplia majoria absoluta per anar desfent per etapes el nostre Estat del benestar a cop de decret-llei en els propers tres anys. Si tenim present el mal que han arribat a fer en només un any no vull ni pensar en tot el que tenim per davant... Hauríem de pensar en aquestes coses quan anem a  votar  i més tots aquells que es van creure la mentida més inversossimil de totes: “cuando gobierne el PP bajará el paro porque si algo sabe hacer el PP es crear empleo.” 

Article de Núria Segú publicat al setmanari El Vallenc 

dijous, 10 de gener del 2013

LA FEBRE ULTRALIBERAL DE MAS COLLELL ARRIBA A CONSTANTÍ




El conseller Mas Collell, fidel als principis i les pràctiques d'un govern que fa dos anys es va dir bussiness friendly, duu a terme una liquidació del poc que queda públic al nostre país per fer-nos més dependents encara dels grans poders empresarials i financers.

En alguns casos fins i tot de personatges que a les tertúlies de la ràdio pública eren considerats fins fa poc " del palco del Bernabeu" en referència a l'estadi del Real Madrid, encara que des de fa unes setmanes aquesta expressió ha desaparegut dels nostres principals conductores dels principals programes, fet que ha coincidit exactament amb el temps en què el Govern encara dels millors va adjudicar la gestió d'Aigües del Ter-Llobregat a l'empresa d'un dels addictes al palco del Bernabeu. 

Però no content amb la privatització d’una bona part de l’aigua de Catalunya – la dels nostres rius Ter i Llobregat i si convé la del mar i tot quan funciona la dessalinitzadora del Llobregat - , ara el Conseller ha tret a concurs al DOGC del set de gener la venda de la Planta de Residus especials de Constantí fins ara de la Generalitat, és a dir, de tots els catalans i catalanes.

Això ho ha fet sota la política de fets consumats i d’amagatotis, en un tema tan delicat com aquest que des de l’inici va requerir de la màxima informació i consens a tot el territori.

Aquesta venda suposa que passa a control privat, i per tant a la lògica del benefici econòmic exclusivament, el funcionament de la planta i a partir d’ara, per tant, no tindrem les garanties de seguretat, de respecte al medi ambient, de manteniment dels llocs de treball – més de quaranta - i de les aportacions que al municipi de Constantí de finançament de les despeses de l’enllumenat públic i de les aportacions en concepte de canon - fa la fins ara empresa pública.

A preu de ganga – la Generalitat ha invertit més del doble del que ara pensa obtenir amb la venda – , disposar d’una instal.lació on obligatòriament han de portar els seus residus moltes indústries de tot el país, és un bon negoci per qui compri la planta que l’explotarà gairebé en règim de monopoli

Aquesta venda respon a la lògica de les empreses que ja fa temps que malden per obtenir-ne la propietat i ara l’aconseguiran a preu de saldo.

Des del PSC apel.lem als diputats de CiU i del seu soci ERC del territori perquè aturin aquest despropòsit de forma immediata. Si no ho fan els considerarem còmplices d’aquesta venda que ens perjudica als actuals i als futurs catalans i catalanes del Camp de Tarragona

Els serveis públics importants com el tractament de residus i més  els especials  han d’estar sota control dels poders públics per assegurar l’interès públic per davant de la lògica del benefici privat.

Exigim informació immediata. No estem davant una venda qualsevol. Aquest és un més dels serveis que es presta a tota Catalunya des del territori del Camp de Tarragona. Al sud també ens mereixem un respecte perquè també som catalans. No tolerarem cap minva en la seguretat d’una planta que fina ara ha estat sota control públic i amb totes les garanties mediambientals amb controls estrictes i periòdics i amb estudis independents de la URV.

El govern del sr. Mas amb aquesta venda ens fa més dependents i amb menys capacitat de decidir sobre un tema tan important del nostre teixit productiu però, sobretot i molt principalment, per a la nostra salut i la de les generacions futures.

Article d'opinió de Xavier Sabaté publicat al Diari de Tarragona  

dimecres, 9 de gener del 2013

14.000 TREBALLADORS TARRAGONINS S’HAN VIST PERJUDICATS PER LA CONGELACIÓ DEL SALARI MÍNIM INTERPROFESSIONAL




“La decisió del Govern del PP d’incrementar el salari mínim interprofessional, tan sols, un raquític 0,6% per aquest 2013 perjudicarà greument uns 14.000 treballadors de les comarques tarragonines que perceben aquesta retribució”, així ho ha denunciat aquest dimecres el diputat socialista al Congrés, Joan Ruiz, a l’hora d’explicar l’impacte que aquesta decisió de l’executiu de Rajoy tindrà a nivell de la demarcació de Tarragona.

Així mateix, Joan Ruiz ha explicat que “el grup socialista ha presentat una proposició no de llei al Congrés demanant al Govern del PP que augmenti el salari mínim, com a mínim, un 3%. Cal tenir present que l’IPC, durant aquest passat 2012, va pujar un 2,9% pel que el cost de la vida s’ha elevat molt per damunt del poder adquisitiu dels treballadors que perceben el salari mínim, un col·lectiu ja greument colpejat per la crisi econòmica.”

Cal recordar que el salari mínim interprofessional fixa la quantia retributiva mínima que ha de percebre un treballador sense distinció d’edat o sexe o de la tipologia del seu contracte.

El diputat socialista ha contraposat aquesta decisió del PP “amb l’obra de Govern de l’executiu socialista que des del 2004 fins al 2011 va incrementar el salari mínim un 35%. En realitat quan governem els socialistes el salari mínim sempre millora mentre que amb el PP queda hivernat. El primer any de Govern de Rajoy el PP va tenir la indecència de congelar el salari mínim interprofessional i ara ha aprovat un increment ridícul molt per sota de la pujada del cost de la vida.”

“De fet, l’estil del Govern del PP cada cop és més evident: llenya als treballadors, jubilats, joves, aturats, dones i classes populars i mitjanes i barra lliure pels grans defraudadors que es poden beneficiar de l’amnistia fiscal impulsada per Rajoy. Deu ser per allò que no hi ha diferències entre la dreta i l’esquerra...”, ha conclòs el diputat socialista. 

dimarts, 8 de gener del 2013

EL PSC DENUNCIA QUE LA FEBRE ULTRALIBERAL DEL CONSELLER MAS COLLELL ARRIBA A CONSTANTÍ




El diputat socialista per Tarragona, Xavier Sabaté, ha denunciat aquest dimarts que “el conseller Mas Collell, fidel als principis i les pràctiques d'un govern que fa dos anys es va dir bussiness friendly, duu a terme una liquidació del poc que queda públic al nostre país per fer-nos més dependents encara dels grans poders empresarials i financers.”

El diputat tarragoní es refereix a la sortida a concurs al DOGC d’ahir, set de gener, a la venda de la Planta de Residus especials de Constantí fins ara de la Generalitat, “és a dir, de tots els catalans i catalanes.”

“Això ho ha fet sota la política de fets consumats i d’amagatotis, en un tema tan delicat com aquest que des de l’inici va requerir de la màxima informació i consens a tot el territori.”

Falta de garanties i incògnites

Segons Xavier Sabaté, aquesta venda suposa que passa a control privat, i per tant a la lògica del benefici econòmic exclusivament, el funcionament de la planta i “a partir d’ara, en conseqüència, no tindrem les garanties de seguretat, de respecte al medi ambient, de manteniment dels llocs de treball – més de quaranta - i de les aportacions al municipi de Constantí de finançament de les despeses de l’enllumenat públic i de les aportacions en concepte de cànon.”

Un negoci rodó

A preu de ganga – la Generalitat ha invertit més del doble del que ara pensa obtenir amb la venda – , es disposa d’una instal·lació on obligatòriament han de portar els seus residus moltes indústries de tot el país. “Per tant, és un bon negoci per a qui compri la planta que l’explotarà gairebé en règim de monopoli.”

“Aquesta venda respon a la lògica de les empreses que ja fa temps que malden per obtenir-ne la propietat i ara l’aconseguiran a preu de saldo.”

En relació a aquesta qüestió Xavier Sabaté ha definit la posició del PSC en els següents termes:

1 – Apel·lem als diputats de CiU, i dels seus socis d’ERC, del territori perquè aturin aquest despropòsit de forma immediata. Si no ho fan els considerarem còmplices d’aquesta venda que ens perjudica als actuals i als futurs catalans i catalanes del Camp de Tarragona.

2 - Els socialistes entenem que els serveis públics importants com l’aigua – que també està privatitzant el Govern de la Generalitat  a Barcelona – o els residus i més en els especials com és el cas de la planta de Constantí on es tracten residus de tota Catalunya – han d’estar sota control i direcció dels poders públics que són els únics que poden assegurar l’interès públic per davant de la lògica del benefici privat que té altres camps de l’economia per actuar.

3 – No tolerarem cap minva en la seguretat d’una planta que fina ara ha estat sota control públic i amb totes les garanties mediambientals amb controls estrictes i periòdics i amb estudis independents de la URV.

4 – Exigim informació immediata. No estem davant una venda qualsevol. Aquest és un més dels serveis que es presta a tota Catalunya des del territori del Camp de Tarragona.

5 – Considerem que el govern del sr. Mas amb aquesta venda ens fa més dependents i amb menys capacitat de decidir sobre un tema tan important del nostre teixit productiu però, sobretot i molt principalment, per a la nostra salut i la de les generacions futures. Al sud també ens mereixem un respecte perquè també som catalans. 

dilluns, 7 de gener del 2013

HOMENATGE A CATALUNYA




Ara fa 74 anys l’escriptor britànic George Orwell va publicar un llibre que sota el títol “Homage to Catalonia” explicava la seva experiència personal a la Catalunya dels primers mesos de la guerra civil. Es tracta d’un llibre extraordinàriament interessant a molts nivells (per exemple, perquè analitza la traïció als ideals revolucionaris per part del totalitarisme estalinista) però especialment perquè a les seves pàgines es troben exemples del valor i de l’abnegació de la vida quotidiana de catalans anònims enmig de les crueltats i les privacions d’una guerra terrible.

Suposo que avui, 74 anys després, hauria d’aprofitar aquestes línies per parlar de les grans dades macroeconòmiques, de l’evolució de la prima de risc del deute públic, o de “l’encaix” de Catalunya dins d’Espanya, d’Espanya dins d’Europa, o d’Europa dins del sistema solar. Però no em ve de gust. Avui prefereixo parlar d’un intangible molt més important que tot l’anterior junt i que ha fet que les xarxes familiars, socials i afectives hagin pogut sobreviure malgrat la sacsejada brutal que ha suposat la greu crisi econòmica que patim des de fa ja quatre llargs anys.

Parlo dels pares i mares que malgrat la reducció de salaris, l’augment de l’atur i l’increment també del cost de la vida, fan tots els esforços diaris per donar el màxim benestar material als seus fills, parlo dels jubilats que destinen les seves pensions a ajudar als seus fills i als seus néts, dels professors i dels professionals de la salut que malgrat les retallades de la dreta s’autoexigeixen al màxim per continuar donant el millor servei als ciutadans, dels emprenedors que cada dia s’aixequen per mirar de tirar endavant el seu negoci, etc. Parlo d’aquells que, tot i les enormes dificultats, fan un esforç constant i mai reconegut per ajudar als altres i que no demanen res per a ells mateixos.  

Es tracta de persones que, majoritàriament, no cotitzen en borsa, ni són els protagonistes dels grans titulars dels mitjans de comunicació i que no mesuren la seva riquesa en termes de propietats o de diners. Aquestes persones han mantingut vius els valors de la dignitat humana. Tots i cadascun de vosaltres us mereixeu un homenatge i us vull expressar el meu reconeixement i la meva més sincera admiració.

Avui tampoc vull parlar de les diferents opinions que hi pugui haver dins del PSC, ni de manifestos, ni de discrepàncies. El que si que vull és assumir la part de responsabilitat que, des de l’esquerra, puguem tenir en no haver sabut veure a temps els efectes devastadors d’un model econòmic basat en l’especulació de béns i capitals i en l’absència dels valors humans més bàsics: el sentit de la mesura i la solidaritat cap a aquells que ho estan passant pitjor. A rectificar aquesta tessitura dedicarem tots els nostres esforços. Ens hi deixarem la pell.

Finalment, a tots vosaltres us adreço aquestes paraules del dirigent socialdemòcrata alemany, Otto Wels, expressades en un context històric molt més dramàtic però no menys transcendent que l’actual: “En aquesta hora històrica, nosaltres, els socialistes alemanys, proclamem solemnement la nostra fidelitat als principis bàsics d’humanitat i de justícia, llibertat i socialisme. Cap llei us dóna dret a anihilar idees que són eternes i indestructibles. Saludem als oprimits i als perseguits, la seva fermesa i la seva lleialtat són dignes d’admiració. El valor de les seves conviccions, la seva confiança, donen fe d’un futur millor.”  

Article d'opinió de Josep Fèlix Ballesteros publicat al Diari de Tarragona