Ara fa 74 anys l’escriptor britànic George
Orwell va publicar un llibre que sota el títol “Homage to Catalonia” explicava
la seva experiència personal a la Catalunya dels primers mesos de la guerra
civil. Es tracta d’un llibre extraordinàriament interessant a molts nivells
(per exemple, perquè analitza la traïció als ideals revolucionaris per part del
totalitarisme estalinista) però especialment perquè a les seves pàgines es
troben exemples del valor i de l’abnegació de la vida quotidiana de catalans
anònims enmig de les crueltats i les privacions d’una guerra terrible.
Suposo que avui, 74 anys després, hauria
d’aprofitar aquestes línies per parlar de les grans dades macroeconòmiques, de
l’evolució de la prima de risc del deute públic, o de “l’encaix” de Catalunya
dins d’Espanya, d’Espanya dins d’Europa, o d’Europa dins del sistema solar. Però
no em ve de gust. Avui prefereixo parlar d’un intangible molt més important que
tot l’anterior junt i que ha fet que les xarxes familiars, socials i afectives
hagin pogut sobreviure malgrat la sacsejada brutal que ha suposat la greu crisi
econòmica que patim des de fa ja quatre llargs anys.
Parlo dels pares i mares que malgrat la
reducció de salaris, l’augment de l’atur i l’increment també del cost de la
vida, fan tots els esforços diaris per donar el màxim benestar material als
seus fills, parlo dels jubilats que destinen les seves pensions a ajudar als
seus fills i als seus néts, dels professors i dels professionals de la salut que
malgrat les retallades de la dreta s’autoexigeixen al màxim per continuar
donant el millor servei als ciutadans, dels emprenedors que cada dia s’aixequen
per mirar de tirar endavant el seu negoci, etc. Parlo d’aquells que, tot i les
enormes dificultats, fan un esforç constant i mai reconegut per ajudar als
altres i que no demanen res per a ells mateixos.
Es tracta de persones que, majoritàriament, no
cotitzen en borsa, ni són els protagonistes dels grans titulars dels mitjans de
comunicació i que no mesuren la seva riquesa en termes de propietats o de
diners. Aquestes persones han mantingut vius els valors de la dignitat humana. Tots
i cadascun de vosaltres us mereixeu un homenatge i us vull expressar el meu
reconeixement i la meva més sincera admiració.
Avui tampoc vull parlar de les diferents
opinions que hi pugui haver dins del PSC, ni de manifestos, ni de
discrepàncies. El que si que vull és assumir la part de responsabilitat que,
des de l’esquerra, puguem tenir en no haver sabut veure a temps els efectes
devastadors d’un model econòmic basat en l’especulació de béns i capitals i en
l’absència dels valors humans més bàsics: el sentit de la mesura i la
solidaritat cap a aquells que ho estan passant pitjor. A rectificar aquesta
tessitura dedicarem tots els nostres esforços. Ens hi deixarem la pell.
Finalment, a tots vosaltres us adreço aquestes
paraules del dirigent socialdemòcrata alemany, Otto Wels, expressades en un
context històric molt més dramàtic però no menys transcendent que l’actual: “En
aquesta hora històrica, nosaltres, els socialistes alemanys, proclamem
solemnement la nostra fidelitat als principis bàsics d’humanitat i de justícia,
llibertat i socialisme. Cap llei us dóna dret a anihilar idees que són eternes
i indestructibles. Saludem als oprimits i als perseguits, la seva fermesa i la
seva lleialtat són dignes d’admiració. El valor de les seves conviccions, la
seva confiança, donen fe d’un futur millor.”
Article d'opinió de Josep Fèlix Ballesteros publicat al Diari de Tarragona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada