dilluns, 28 de gener de 2013

ARTUR MAS I L’ESPERIT DEL SIS D’OCTUBRE




El sis d’octubre de 1934 el Govern de la Generalitat va trencar les relacions amb el Govern central, va declarar-se en rebel·lia contra aquest Govern i, de manera unilateral, va proclamar l’Estat Català dins la República Federal espanyola. És interessant rellegir la crònica que el prestigiós periodista liberal Gaziel va fer d’aquests fets tot just van succeir. En tenir els primers indicis de les intencions de la Generalitat Gaziel afirma “jo em resisteixo a la notícia: encara crec en el seny català...” Després, en confirmar-se la notícia, el periodista assegura sentir-se consternat, “és formidable. Mentre escolto tinc la impressió que estic somiant. Això és ni més ni menys que una declaració de guerra!”. Després d’una nit amb l’oïda enganxada a la radio que parla de combats i d’intercanvis de trets als carrers de Barcelona, Gaziel escolta la capitulació de la Generalitat davant les forces de l’exèrcit que l’ataquen. “Què? Com? Per què la Generalitat després d’embarcar-se en aquesta aventura ha acabat donant als enemics de Catalunya l’enorme gust de veure-la reduïda tan sols 10 hores després de la seva declaració? Veig la paraula “capitula” immensa i durant una bona estona em salten en silenci, involuntàriament, inútilment, les llàgrimes.”            

78 anys després el, diguem-ne, combat està més relacionat amb la dialèctica que amb la balística, el que ja de per sí representa un avenç. Malgrat això, paraules com “xoc de trens”, “internacionalització del conflicte” o “declaració unilateral” estan presents als mitjans de comunicació un dia sí i un altre també. Novament, la improvisació i una certa actitud de “ja farem” marca l’actuació del Govern de la Generalitat. En aquest sentit, només cal recordar les paraules d’Artur Mas en ser preguntat sobre quin és el procés i els terminis de la “transició nacional” que ens ha de portar a la independència: “l’important és que sapiguem el que volem ser, la resta ens vindrà determinat per la conjuntura. No hi ha només una legalitat espanyola, també hi ha una legalitat europea i una d’internacional avalada per les Nacions Unides.”

La recent declaració unilateral de sobirania del Parlament, fruït d’aquesta espècie de “delírium trèmens” independentista que impulsen CiU i ERC ens torna a situar en aquesta apel·lació a l’hybris patriòtica per fugir cap endavant saltant-se la legalitat i el que faci falta. Només cal repassar les darreres intervencions d’Artur Mas i d’Oriol Junqueras i les seves crides als catalans, als espanyols, als europeus i a les ombres de la nit. L’esperit del 6 d’octubre sembla tornar a ser present a la Plaça de Sant Jaume. Però com molt bé deia el portaveu socialista, Pere Navarro, “el conflicte i el xoc de trens és allà on el president Mas potser està còmode però on Catalunya sempre perd, en les aventures i els conflictes permanents.”   

Un darrer apunt. Darrere de quatre pàgines dedicades al “conflicte” llegeixo en un mitjà de comunicació un article extraordinàriament interessant que analitza l’empobriment progressiu d’àmplies capes de la població mentre anem coneixent com alguns suposats patriotes de cognoms ben coneguts domicilien lluny de la pàtria els seus béns i patrimoni. Un dirigent veïnal fa una afirmació que resumeix a la perfecció la situació que estem patint: “si no fos per les famílies o per serveis com la Creu Roja hi hauria barricades als carrers.”  

En acabar de llegir l’article, i repassant allò que sembla interessar en exclusiva al Govern de la Generalitat, “durant una bona estona em salten en silenci, involuntàriament, inútilment, les llàgrimes.”

Article de Josep Masdeu publicat al Diari de Tarragona  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada