dimecres, 25 d’octubre del 2017

SÍ AL DIÀLEG, NO AL 155: PRESIDENT POSI LES URNES!



Fa uns dies vaig llegir al Més Tarragona un interesantíssim article de Laura Vidal que explicava com la radicalització de la situació política havia tensionat fins al límit la convivència dins de la mateixa societat catalana i com començava a fracturar grups familiars o d’amics que, per evitar trencaments, s’instaven a evitar parlar del “monotema”. L’endemà la carta d’un veí en un mitjà d’àmbit nacional expressava aquesta sensació d’un forma més rotunda a partir també d’una vivència personal. Transcric un fragment literalment perquè crec que val la pena: “entre cassolades, cants d’independència, i crits de Viva España, els veïns que fins fa poc se saludaven amb educació van començar a cridar-se, a veure qui podia més. La meva filla petita va sortir de l’habitació plorant perquè no podia dormir... Vaig veure odi entre els catalans.” Això és el primer que ens estem jugant tots aquests dies difícils: garantir la unitat civil del poble de Catalunya, el bé més preuat del catalanisme social des de sempre. Ni més ni menys.  

Davant d’aquesta tessitura tan trista a tots ens pertoca una responsabilitat. Els socialistes assumim la que ens correspon. Ras i curt: els socialistes catalans no volem l’aplicació de l’article 155. No ho volem, no ho hem volgut mai i hem treballat sempre políticament per evitar-ho. Sempre hem defensat el diàleg, la negociació i el pacte per sortir de la gravíssima espiral de confrontació on som immersos. Sovint ho hem defensat sols i sovint també ho hem fet enmig d’una allau de burles, desqualificacions i –sobretot aquestes darreres setmanes- directament insults i acusacions de “traïdors”. Malgrat això, i pensant en la cohesió social del poble de Catalunya, continuarem defensant les nostres conviccions partidàries del diàleg fins a l’últim minut. Ni DUI, ni 155. Els catalans i catalanes ens mereixem una oportunitat real per evitar el desastre i nosaltres la defensarem.

Crec que he estat molt clar al fixar al posició dels socialistes catalans. Per tant, emplaço, emplacem, una vegada més al president de la Generalitat de Catalunya a què defensi els interessos del país i que, conseqüentment, faci l’única opció possible en aquest sentit i en aquesta hora greu: convocar de manera immediata eleccions al Parlament. Si ho fa l’article 155 no s’ha d’aplicar. No ho demanem tan sols nosaltres, ho demana la majoria de catalans que volen sensatesa i una sortida dialogada al conflicte, ho demanen els sectors productius de l’economia del país que són els que donen feina als ciutadans, ho demanen les mateixes entitats que reclamen diàleg i ho demanen també les editorials de diaris catalans tan dispars com la Vanguardia, El Periódico o l’Ara.

Fins ara Carles Puigdemont ha demostrat actuar com a líder de l’independentisme, ara té l’oportunitat d’actuar com a president de Catalunya. Com el president de tots els catalans i catalanes, no només de la meitat. President, si realment s’estima el país, posi les urnes! Volem eleccions per tal que, amb garanties democràtiques, els ciutadans d’aquest país puguem decidir quin curs ha de prendre la política catalana els propers anys. Així mateix, instem al president a què aprofiti la seva compareixença al senat per oferir, sense condicions prèvies i garantint un retorn a la legalitat de la que mai hauria d’haver sortit, un diàleg real que pugui portar a l’establiment d’un pacte d’Estat per Catalunya.


L’alternativa a quelcom tan elemental, la fugida endavant que implicaria una DUI sense reconeixement internacional, amb fractura social a la societat catalana i en ple èxode d’empreses del país que traslladen la seva seu fora de Catalunya, esdevindria un autèntic desastre que ningú seria capaç de controlar. Ningú. Senyor president, no secundi els aventurismes que li proposen els Josep Dencàs de torn, no fomenti l’agitació al carrer, no doni suport a les consignes radicals de la CUP. Actuï com un autèntic president de Catalunya! –amb la responsabilitat que van demostrar Macià, Companys, Tarradellas i Maragall- Convoqui eleccions! En el nom del poble de Catalunya, posi les urnes! Si ho fa potser alguns exaltats el titllaran de traïdor i botifler però haurà contribuït, com ja fem els socialistes, a què el deteriorament de la convivència a Catalunya no arribi fins a extrems que ningú, n’estic segur, ningú, desitja. En les seves mans està. 

ALCALDE, LA PEL.LÍCULA ÉS LINCOLN



Aquest dilluns esmorzàvem atents a una endevinalla que Jesús Mollaò proposava a l’Alcalde de Tarragona, “Alcalde, a veure si endevines la pel·lícula”, a on el comparava amb l’Steven, el capatàs que decideix sobre la vida i la mort dels esclaus sent el fidel executor de l’amo esclavista. Escrit aquet article en sintonia amb molts i moltes que m’heu trucat (a mi i a d’altres) indignats i que  us ha semblat excessiu, injust i demagògic, tot i que el propi autor ja s’excusa dient que és una hipèrbole i s’autocalifica de vehement. Es una fita més, crec, en la dura campanya contra Ballesteros articulada per intentar aprofitar a curt i a prop els efectes del procés, -la utilització que alguns van voler fer de Santa Tecla es un bon exemple-, i que conforma part d’una dinàmica més amplia de criminalitzar al socialisme català de tots els mals que es provoquen.

 

Podríem tornar a explicar i repetir amb contundència que estem en contra de les intervencions policials, que entenem que el 155 no es una bona via,... però mai serà prou, sempre serem els còmplices, els culpables, perquè una lògica de confrontació total, com les que alguns volen imposar, només entén la relació amic/enemic: Tot el que no estigui total i cegament amb mi és el meu enemic. I els pitjors, aquells que no estan ni amb mi ni amb l’altre, els que matisen, expressen dubtes, tenen posicions mixtes, cerquen el diàleg...aquests son, som, els pitjors: quintacolumnistes de l’enemic. Poques critiques escoltarem tan dures com les que pateix Ballesteros contra el Partit Popular, -mai contra CiU, òbviament- o contra forces que tenen una actitud molt més dura.

 

El 6 i 7 de setembre el govern de la Generalitat va decidir saltar-se totes les normes per imposar una Llei de Referèndum i una Llei de Transitorietat. Amb una majoria inferior a la necessària per reformar l’Estatut, va imposar un procés en contra de totes les normes i l’ordenament jurídic de Catalunya, per via d’urgència i sense possibilitat d’esmenes parlamentaries. Al dia següent de les eleccions molts van reconèixer que no tenien majoria suficient per fer-ho, però al final, sense majoria suficient, ho fem igual, i diem que això és democràcia: és tracta, com sigui,  d’imposar la independència.

 

Portem des del PSC setmanes intentant obrir espais de diàleg, espais que facin innecessària l’aplicació del 155 i la DUI; mesos i setmanes cercant sortides lògiques; en darrera instancia demanant al President Puigdemont que convoqui eleccions, com vol la majoria de la ciutadania, evitant així la supressió de l’autogovern.  I és per això que els i les socialistes som els més dolents, els pitjors entre els pitjors, els botifleres i els enemics a batre:  hem preferit una posició difícil, plena de matisos, però compromesa sempre, com al llarg de la nostra historia, en la defensa des del progrés social de l’autogovern i de la realitat nacional de Catalunya.

 

S’ha instaurat una postveritat, insistentment repetida pels mitjans oficials i per l’aparell propagandístic independentista...i en aquesta, les postures assenyades son el pitjor enemic, perquè desvetlla aquesta mirada reduïda i esbiaixada... Els que busquem resoldre de forma constructiva l’atzucac en que ens han fotut, sense perdre autonomia, avançant per reformar la Constitució cap a formules federals que permetin més sobirania, som el pitjor de lo pitjor... els que governen amb CiU i aproven pressupostos restrictius ens diuen que ens estem tornant de dretes!.

 


En temps complicats és bo recórrer als clàssics, en la pel·lícula de 1939 “”El Jove Lincoln” de John Ford, el jove advocat descobreix en la llei i el respecte a les normes els fonaments de la democràcia i l’arma més forta dels febles contra els poderosos. Tota una lliçó pel futur President que abolirà l’esclavisme patint d’incomprensió i l’atac dels més intransigents. Alcalde: la pel·lícula es El Jove Lincoln!

dimarts, 24 d’octubre del 2017

L'ESCOLARITZACIÓ DE LA UNITAT CIVIL CATALANA



La polarització que estem patint els darrers temps a Catalunya ja ha arribat també a l’escola catalana. Acusant-la d’adoctrinament polític i de marginació del castellà. I el pitjor de tot és que com que la polarització es correspon amb dirigents polítics sense escrúpols, o que repeteixen argumentaris per impactar i fidelitzar l’electorat més radicalitzat, aquelles acusacions fan forat, sense contrastar-se amb rigor amb les realitats.

I no dic que no hi puguin haver casos reals, concrets, però no es pot afirmar de cap de les maneres que sigui una situació generalitzada a l’escola catalana; en primer lloc les realitats demostren que l’adoctrinament, la socialització – tant en valors, positiva; com en adoctrinament, negativa - difícilment es pot fer a les aules de manera uniforme i sòlida. Cada alumne o estudiant prové de la seva família, del cercle d’amistats i sobretot de les activitats de lleure i esports, factors que van configurant els sentiments de pertinença i hàbits lingüístics. Potser alguna influència molt personalitzada pot transcendir, però sempre en terreny adobat.

En períodes de màxima pluralitat distesa, també a les aules s’hi reflecteix això, doncs és normal que en els difícils moments en què ens trobem, les tensions polaritzants, també es notin. Però no perquè neixin a les aules; sinó perquè hi són a fora i hi arriben.

I en això penso que tenim dos blocs responsables: el d’una catalanitat excloent (absolutament minoritari) però que de cap manera pot evitar, ni crec que ho pretengui, unes competències en bilingüisme que correboren tots els estudis, donada sobretot per la pressió de la preeminència del castellà en pràcticament tots els àmbits de la vida pública. L’altre bloc, no cal dir el PP, i amb especial identitat i virulència actualment, C’s, amb una paradoxal concepció del bilingüisme que tendeix cap al monopoli del monolingüisme castellà – com demostren a les intervencions al Parlament-, i per tant, de fet, he de dir, que amb aquesta actitud que tenen d’incomprensió i desconeixement cap a l’escola catalana, de castellà a les aules mai no en tindran prou.

Sembla doncs que hem desfet un camí que suposàvem de referència. I ho dic com a “xarnego” (orgullós de ser-ho) fill de la immersió lingüística, que va permetre que no notés mai diferència entre la meva situació personal i familiar i la de qualsevol fill de vàries generacions catalanes. Això si que era construir un sòl poble de veritat.

¿A algú se li escapa que hagués passat si els socialistes no haguéssim apostat pel model d’una única xarxa? Ja els dic jo. Escola catalana per les elits de la burgesia catalana de llavors, i escoles en castellà als barris obrers dels nostres pobles i ciutats. I els socialistes vam dir que ni parlar d’aquesta situació, i vam patir la incomprensió d’una part del nostre electorat, que va desembocar (ho recordo) en la creació del Foro Babel, i més tard en la de Ciutadans.

Perquè el PSUC als anys 70’s, i el PSC ja en la construcció de la nostra autonomia, preocupats i ocupats perquè les dues llengües no qualléssin en dues comunitats diferenciades, sinó en una única unitat civil, al seu moment vam impedir el projecte de doble xarxa, segons llengua familiar que fos la vehicular a l’escola. Marta Mata i Pepe González foren els ponents tant de la cooficialitat com de compensar la minorització del català amb la immersió; la qual fou legitimada al seu moment pel TC.
Deixem que torni a fluir la convivència; sense previs etiquetatges de pertinença i llengua. Deixem que desapereguin les banderes de bàndols dels balcons. Amb la premisa que el català ens fa a tots més iguals en la societat de classes mitjanes catalana, i el castellà més persones cultes obertes a un llegat de passat i present (els dos adjectius són bescanviables entre els dos idiomes), al qual ni els més independentistes de pedra picada han volgut renunciar.

Aquí hi ha una línia vermella. Treguin les seves mans de l’escola catalana, i deixin d’atacar-la amb burda i barata demagògia. Ens estem jugant el futur de la nostra societat.

dijous, 19 d’octubre del 2017

EL GOVERN RECONEIX QUE NO VA DUR A TERME ACCIONS DE MILLORA DE L’ACCESSIBILITAT A LES ESTACIONS DE TREN DE LA DEMARCACIÓ DE TARRAGONA DURANT L’ANY PASSAT



El Govern del PP ha reconegut que durant l’any passat RENFE no va dur a terme actuacions de millora de l’accessibilitat de les estacions de rodalies a les comarques tarragonines. Aquesta ha estat la resposta de l’executiu a una pregunta formulada pel grup socialista en la que es demanava, precisament, les quantitats invertides en la millora de l’accessibilitat a les estacions tarragonines durant l’any 2016.

Així, la resposta del Govern de Rajoy, a part d’explicitar que no s’han dut a terme actuacions de millora, es limita a recordar la rehabilitació impulsada el seu dia de l’estació del Vendrell, la disposició d’un itinerari accessible a les estacions de Sant Vicenç de Calders, Calafell, Segur de Calafell i Cunit i la possibilitat, sense especificar dates ni inversions econòmiques concretes, de millorar l’estació de l’Arboç, al Baix Penedès.

Segons ha explicat el diputat socialista Joan Ruiz, autor de la pregunta al Govern, “hem de lamentar, una vegada més, la inacció del Govern del PP a les comarques tarragonines. Cal recordar que la llei per a l’accessibilitat universal de les estacions de tren fixa la data límit del 4 de desembre d’enguany com a topall per haver acabat amb totes les barreres físiques encara existents. Queden, per tant, menys de dos mesos, i què se’ns contesta? Que durant l’any passat no es va fer res i que continuen instal·lats en la falta de millores sine die. És realment intolerable!”

El diputat del PSC ha afegit que “els socialistes vàrem presentar aquesta pregunta davant la constant petició que ens van adreçar nombrosos ciutadans tarragonins amb mobilitat reduïda que, cansats de la situació que pateixen i de la manca d’informació, ens demanaven que impulséssim accions al Congrés per posar el fil a l’agulla d’una problemàtica que s’ha allargat massa temps. Ara bé, ens hem quedat de pedra que se’ns contesta que durant tot un any no s’ha fet res de res...”

Davant d’aquesta situació el grup socialista torna a exigir al Govern que millori l’accessibilitat a totes les estacions ferroviàries de les comarques tarragonines, el que ha de comportar sense excuses la supressió de totes les barreres físiques. “Ens trobem amb casos de ciutadans que s’han de desplaçar amb cadires de rodes i que es troben amb enormes dificultats per moure’s per les estacions i accedir als trens i a les andanes. És del tot incomprensible que estiguem així, fins i tot en el cas d’un Govern com aquest que es troba instal·lat en la desídia més absoluta”, ha reblat Joan Ruiz.      


Finalment, el grup socialista insta al Govern a explicar on s’ha avançat en l’accessibilitat de les estacions ferroviàries tarragonines des de 2012 fins avui, quines dificultats i retards tenim acumulats ara mateix i quin és el calendari d’obres, si existeix, per redreçar aquesta problemàtica que afecta nombroses persones. 

dimecres, 18 d’octubre del 2017

TASTEM EL SABOR DELS DOLÇOS DE BELFAST



“Ha provat el nostre pastís de poma? No pot marxar de Belfast sense degustar-lo”, “oh! Sí, realment! el nostre “apple cake” és deliciós!”. L’autor de la primera frase és Ian Paisley, primer ministre del Govern autònom d’Irlanda del nord (unionista pro-britànic), mentre qui corrobora la seva invitació és Martin McGuinness, vice-primer ministre del mateix Govern (independentista irlandès). La receptora del suggeriment és Isabel II, reina d’Anglaterra a qui, per primer cop, McGuinness (antic comandant de l’IRA, grup terrorista responsable de centenars de morts) acaba de donar la ma.

És una escena que molts haguessin considerat impossible només pocs anys abans però que va tenir lloc realment a la seu del Govern nordirlandès durant la visita oficial d’Isabel II a l’Ulster el 2012. Dos enemics irreconciliables: Paisley (representant de l’unionisme dur que mai va condemnar la violència dels grups paramilitars protestants) i McGuiness (que no només no havia condemnat la violència sinó que l’havia exercit com a membre de l’IRA) governant junts i fent broma, units per la gastronomia, davant la cap de l’Estat britànic contra la que l’IRA havia intentat atemptar en diverses ocasions. Increïble. Increïble però cert. És més, un cop van començar a dialogar, negociar i governar junts Paisley i McGuiness van demostrar una sorprenent empatia personal que va facilitar que la premsa els bategés com a “els germans rialletes”. Uns “germans” que en el passat s’havien assassinat mútuament.

La mateixa sensació vaig tenir en llegir el llibre “el somriure de Mandela” de John Carlin. Nelson Mandela, el líder de la lluita contra l’apartheid, que va estar quasi 30 anys a la presó i que havia estat condemnat a mort, no va tenir cap dubte a l’hora d’estendre la ma als seus antics enemics. Lluny de deixar-se dominar per l’odi va demostrar una fascinant capacitat per entendre els temors i pors dels seus adversaris. Així, Mandela, ell directament, va defensar que els colors de la bandera afrikaner (la comunitat banca que havia imposat l’apartheid) fossin incorporats a la bandera de la nova Sudàfrica “de tots els colors de l’arc de Sant Martí”, va aprendre la llengua dels seus antics enemics, va defensar els seus elements identitaris i, com explica magistralment Carlin, va utilitzar l’esport –en aquest cas el rugby- per entusiasmar tot el país i convertir un equip que anteriorment representava la pitjor cara de l’apartheid en el símbol de la nova Sudàfrica multiracial.  

Quan un recorda aquestes realitats i ho compara amb la situació que estem vivint ara a Catalunya i Espanya sorgeix una pregunta molt desagradable: perquè si en països on imperava l’odi, hi havia conflictes armats, amb morts i comunitats separades per murs, han estat capaços de parlar, dialogar i pactar acords que han ofert solucions, perquè –com  dic- aquí hem fet el camí contrari i s’ha tensionat fins a l’extrem una societat com la nostra, inclusiva i respectuosa on no hi havia problemes de convivència?

Els socialistes sempre hem defensat la via del diàleg per resoldre aquest problema polític gravíssim que s’ha agreujat aquestes darreres setmanes. Sempre i no des d’abans d’ahir. Sovint ho hem fet sols però sempre ho hem fet amb determinació perquè estem convençuts que no hi ha cap altre sortida. I menys la hipocresia política. No és diàleg tancar-se en un búnquer i negar-se a parlar de transformar res, obvi. Però tampoc és diàleg limitar l’àmbit del debat a la implementació efectiva dels resultats d’un referèndum il·legal i sense garanties democràtiques que ningú a la comunitat internacional, absolutament ningú, ha reconegut.

Els socialistes creiem que dialogar implica realment defensar les teves posicions, de manera lleial i sincera, però també empatitzar amb l’altre, reconèixer les seves raons i abandonar els maximalismes a la recerca d’una solució cada cop més necessària i urgent ara que bordegem l’abisme.

Per això sincerament celebrem l’obertura de la via del diàleg que suposa la comissió de reforma constitucional presentada pel Pedro Sánchez on tots els partits, tots, poden aportar les seves propostes que han de cristal·litzar després en un acord que sigui sotmès a referèndum. Per primer cop tenim una proposta real i factible per donar una sortida a la crisi des del diàleg i des del respecte a la llei i a la democràcia. Aprofitem-la! Per això celebrem la decisió del Pdcat de mirar amb bons ulls aquesta iniciativa que ha d’esdevenir una oportunitat per l’acord i lamentem la decisió d’ERC de rebutjar de pla i sense matisos aquesta proposta de negociació. És més, ja han dit que no aniran a cap reunió de cap comissió de reforma de res. Bonica manera de fomentar el diàleg...

Però els socialistes no ens resignem a sotmetre’ns a aquells que o bé no es volen moure o bé volen llançar el país per un precipici mentre ballen el mambo. Reflexionem sobre els errors que s’han comès, aprenguem de les experiències de solució de conflictes infinitament més difícils (Ulster, Sudàfrica) que s’han produït sempre des del diàleg i l’acord, abandonem la via de la fantasia i acabem amb aquesta inestabilitat que ja ha començat a produir efectes econòmics negatius i que genera tanta angoixa a peu de carrer. Els catalans i les catalanes ens mereixem una oportunitat d’acord real. Tastem, simbòlicament, el sabor dels dolços de Belfast i potser aleshores entendrem que cap objectiu polític, per legítim que sigui, pot imposar-se provocant la ruptura de la convivència cívica i enfrontant la meitat del país amb l’altre meitat. Com molt bé recordava Miquel Iceta a Carles Puigdemont al Parlament, tots els catalans coincidim en dues grans coses: ens estimem el país i volem la prosperitat dels nostres fills. Els hem de servir bé a tots i encertar molt bé en la solució. 


I un darrer apunt: a les comarques tarragonines tenim una tradició gastronòmica de pastisseria i de postres de qualitat realment envejable...

dimarts, 17 d’octubre del 2017

LA RUPTURA DEL PARÈNTESI DEL CAFÈ



Va ser colpidor però és només un exemple entre mil. El vaig viure directament aquest cap de setmana, una experiència personal d’aquelles que resumeixen a la perfecció allà on som ara i que et fan reflexionar sobre què és el que ens estem jugant realment. En resum, vaig anar a veure el partit d’un familiar menor d’edat que juga a bàsquet. Sempre que havia anat l’any passat a la mitja part els pares i mares de l’equip anaven junts a prendre un cafè o un refresc, comentaven el partit i feien broma plegats.

Aquest dissabte va ser diferent. De forma quasi imperceptible, i sens dubte no desitjada ni pensada prèviament, es van formar dos grups a l’hora del parèntesi del cafè. Dos grups separats ostensiblement a la cafeteria del camp d’esports. Ambdós parlaven del mateix però un grup demanava informació sobre la situació política a un pare que és regidor independentista en un poble tarragoní i l’altre feia exactament el mateix a un pare que treballa, en aquest cas, com a assessor en un partit no independentista. Quan vaig passar per davant del primer grup la persona que parlava en aquell moment va baixar ostensiblement el to de veu.

És, com deia, un exemple, un exemple que alguns consideraran menor o trivial però que al meu parer indica a la perfecció la ruptura emocional que aquests dies s’està produint a la societat catalana. Segur que molts dels que esteu llegint aquestes línies reconeixereu el què dic i podreu afegir exemples de grups de what’s up amb persones que es donen de baixa, d’amistats trencades, de discussions en nuclis familiars, etc. La possible ruptura de la convivència cívica no és cap escenari inversemblant en una societat cada cop més dividida i polaritzada. Els socialistes sempre ho havíem advertit!

Reconec que vaig veure la segona part del partit evadint-me del joc i del resultat. Pensava en els nens de deu anys que estaven jugant sobre la canxa de bàsquet. Quin futur els espera? Què serà el següent? Sempre han celebrat els aniversaris de cada nen de forma conjunta. Ho continuaran fent? Ho passarà com a l’hora del cafè que quasi sense voler es començaran a reunir només els pares dels nens que pensen el mateix? I quan siguin més grans? Aniran per separat, formant grupets, a les manifestacions d’un sentit o d’un altre? Es barallaran pel nombre de franges de la bandera de la pàtria? Trenca el cor pensar en aquest escenari, realment.

Mai hauríem d’haver arribat fins aquí. D’alguna manera tots ja hem perdut. I no ens ho mereixem. No estem condemnats a haver d’escollir entre blanc o negre i, al mateix temps, negar l’escala de colors i també l’escala de tonalitats de cada color. Catalunya és un país plural, obert, inclusiu i profundament mestís com ja deien Josep Pla i Antoni Rovira i Virgili. Un país de convivència.

Aquesta mateixa setmana podem continuar patint sacsejats per l’espiral de confrontació amb noves mobilitzacions d’agitació social al carrer, turbulències d’accions polítiques contundents que aguditzaran el conflicte, mentre veiem com continua el degoteig d’empreses catalanes que traslladen la seva seu social –i fiscal- fóra del país. Una dinàmica de potencial desastrós i molt negativa per a tothom. No en el nom del socialisme democràtic. Ens neguem a alimentar el frontisme. Des del PSC sempre hem defensat la via del diàleg, un diàleg que restauri la cohesió social i que ens torni a fer avançar sense entrebancs cap al progrés que volem tota la gent de bé que hi ha al país, sigui quina sigui la bandera que tenen penjada –o no- al balcó de casa. I això no ho aconseguirem amb la violència policial, obvi, però tampoc pel camí de les decisions unilaterals maximalismes que donen l’esquena a més de la meitat dels catalans i catalanes, obvi també.  

En aquesta hora greu els socialistes reiterem la nostra convicció de lluitar per una societat inequívocament integradora, que asseguri la convivència cívica, el diàleg, el respecte i la recerca d’un acord. Una societat on un sentiment d’identitat nacional no s’imposi sobre l’altre sinó que ambdós puguin conviure en harmonia en el marc d’una realitat federal que miri amb generositat i afecte fraternal a la resta de pobles d’Espanya i a la resta de pobles d’Europa. Tal i com sempre havia defensat la tradició del millor catalanisme social.


Ja entenc que no és una oferta que poguéssim dir que està de moda o que tingui la força cromàtica d’una massa desfilant amb banderes i amb samarretes del mateix color però és l’única opció que garantirà que en el futur immediat aquests pares i mares del partit de dissabte tornin a prendre el cafè junts mentre parlen d’on quedaran per celebrar conjuntament, com un equip, l’aniversari de qualsevol dels seus fills. És una causa per la que val la pena lluitar, fins a l’extenuació.