TASTEM EL SABOR DELS DOLÇOS DE BELFAST

“Ha provat el nostre pastís de poma? No pot marxar de Belfast sense degustar-lo”, “oh! Sí, realment! el nostre “apple cake” és deliciós!”. L’autor de la primera frase és Ian Paisley, primer ministre del Govern autònom d’Irlanda del nord (unionista pro-britànic), mentre qui corrobora la seva invitació és Martin McGuinness, vice-primer ministre del mateix Govern (independentista irlandès). La receptora del suggeriment és Isabel II, reina d’Anglaterra a qui, per primer cop, McGuinness (antic comandant de l’IRA, grup terrorista responsable de centenars de morts) acaba de donar la ma.

És una escena que molts haguessin considerat impossible només pocs anys abans però que va tenir lloc realment a la seu del Govern nordirlandès durant la visita oficial d’Isabel II a l’Ulster el 2012. Dos enemics irreconciliables: Paisley (representant de l’unionisme dur que mai va condemnar la violència dels grups paramilitars protestants) i McGuiness (que no només no havia condemnat la violència sinó que l’havia exercit com a membre de l’IRA) governant junts i fent broma, units per la gastronomia, davant la cap de l’Estat britànic contra la que l’IRA havia intentat atemptar en diverses ocasions. Increïble. Increïble però cert. És més, un cop van començar a dialogar, negociar i governar junts Paisley i McGuiness van demostrar una sorprenent empatia personal que va facilitar que la premsa els bategés com a “els germans rialletes”. Uns “germans” que en el passat s’havien assassinat mútuament.

La mateixa sensació vaig tenir en llegir el llibre “el somriure de Mandela” de John Carlin. Nelson Mandela, el líder de la lluita contra l’apartheid, que va estar quasi 30 anys a la presó i que havia estat condemnat a mort, no va tenir cap dubte a l’hora d’estendre la ma als seus antics enemics. Lluny de deixar-se dominar per l’odi va demostrar una fascinant capacitat per entendre els temors i pors dels seus adversaris. Així, Mandela, ell directament, va defensar que els colors de la bandera afrikaner (la comunitat banca que havia imposat l’apartheid) fossin incorporats a la bandera de la nova Sudàfrica “de tots els colors de l’arc de Sant Martí”, va aprendre la llengua dels seus antics enemics, va defensar els seus elements identitaris i, com explica magistralment Carlin, va utilitzar l’esport –en aquest cas el rugby- per entusiasmar tot el país i convertir un equip que anteriorment representava la pitjor cara de l’apartheid en el símbol de la nova Sudàfrica multiracial.  

Quan un recorda aquestes realitats i ho compara amb la situació que estem vivint ara a Catalunya i Espanya sorgeix una pregunta molt desagradable: perquè si en països on imperava l’odi, hi havia conflictes armats, amb morts i comunitats separades per murs, han estat capaços de parlar, dialogar i pactar acords que han ofert solucions, perquè –com  dic- aquí hem fet el camí contrari i s’ha tensionat fins a l’extrem una societat com la nostra, inclusiva i respectuosa on no hi havia problemes de convivència?

Els socialistes sempre hem defensat la via del diàleg per resoldre aquest problema polític gravíssim que s’ha agreujat aquestes darreres setmanes. Sempre i no des d’abans d’ahir. Sovint ho hem fet sols però sempre ho hem fet amb determinació perquè estem convençuts que no hi ha cap altre sortida. I menys la hipocresia política. No és diàleg tancar-se en un búnquer i negar-se a parlar de transformar res, obvi. Però tampoc és diàleg limitar l’àmbit del debat a la implementació efectiva dels resultats d’un referèndum il·legal i sense garanties democràtiques que ningú a la comunitat internacional, absolutament ningú, ha reconegut.

Els socialistes creiem que dialogar implica realment defensar les teves posicions, de manera lleial i sincera, però també empatitzar amb l’altre, reconèixer les seves raons i abandonar els maximalismes a la recerca d’una solució cada cop més necessària i urgent ara que bordegem l’abisme.

Per això sincerament celebrem l’obertura de la via del diàleg que suposa la comissió de reforma constitucional presentada pel Pedro Sánchez on tots els partits, tots, poden aportar les seves propostes que han de cristal·litzar després en un acord que sigui sotmès a referèndum. Per primer cop tenim una proposta real i factible per donar una sortida a la crisi des del diàleg i des del respecte a la llei i a la democràcia. Aprofitem-la! Per això celebrem la decisió del Pdcat de mirar amb bons ulls aquesta iniciativa que ha d’esdevenir una oportunitat per l’acord i lamentem la decisió d’ERC de rebutjar de pla i sense matisos aquesta proposta de negociació. És més, ja han dit que no aniran a cap reunió de cap comissió de reforma de res. Bonica manera de fomentar el diàleg...

Però els socialistes no ens resignem a sotmetre’ns a aquells que o bé no es volen moure o bé volen llançar el país per un precipici mentre ballen el mambo. Reflexionem sobre els errors que s’han comès, aprenguem de les experiències de solució de conflictes infinitament més difícils (Ulster, Sudàfrica) que s’han produït sempre des del diàleg i l’acord, abandonem la via de la fantasia i acabem amb aquesta inestabilitat que ja ha començat a produir efectes econòmics negatius i que genera tanta angoixa a peu de carrer. Els catalans i les catalanes ens mereixem una oportunitat d’acord real. Tastem, simbòlicament, el sabor dels dolços de Belfast i potser aleshores entendrem que cap objectiu polític, per legítim que sigui, pot imposar-se provocant la ruptura de la convivència cívica i enfrontant la meitat del país amb l’altre meitat. Com molt bé recordava Miquel Iceta a Carles Puigdemont al Parlament, tots els catalans coincidim en dues grans coses: ens estimem el país i volem la prosperitat dels nostres fills. Els hem de servir bé a tots i encertar molt bé en la solució. 

I un darrer apunt: a les comarques tarragonines tenim una tradició gastronòmica de pastisseria i de postres de qualitat realment envejable...