ALCALDE, LA PEL.LÍCULA ÉS LINCOLN

Aquest dilluns esmorzàvem atents a una endevinalla que Jesús Mollaò proposava a l’Alcalde de Tarragona, “Alcalde, a veure si endevines la pel·lícula”, a on el comparava amb l’Steven, el capatàs que decideix sobre la vida i la mort dels esclaus sent el fidel executor de l’amo esclavista. Escrit aquet article en sintonia amb molts i moltes que m’heu trucat (a mi i a d’altres) indignats i que  us ha semblat excessiu, injust i demagògic, tot i que el propi autor ja s’excusa dient que és una hipèrbole i s’autocalifica de vehement. Es una fita més, crec, en la dura campanya contra Ballesteros articulada per intentar aprofitar a curt i a prop els efectes del procés, -la utilització que alguns van voler fer de Santa Tecla es un bon exemple-, i que conforma part d’una dinàmica més amplia de criminalitzar al socialisme català de tots els mals que es provoquen.

 

Podríem tornar a explicar i repetir amb contundència que estem en contra de les intervencions policials, que entenem que el 155 no es una bona via,... però mai serà prou, sempre serem els còmplices, els culpables, perquè una lògica de confrontació total, com les que alguns volen imposar, només entén la relació amic/enemic: Tot el que no estigui total i cegament amb mi és el meu enemic. I els pitjors, aquells que no estan ni amb mi ni amb l’altre, els que matisen, expressen dubtes, tenen posicions mixtes, cerquen el diàleg...aquests son, som, els pitjors: quintacolumnistes de l’enemic. Poques critiques escoltarem tan dures com les que pateix Ballesteros contra el Partit Popular, -mai contra CiU, òbviament- o contra forces que tenen una actitud molt més dura.

 

El 6 i 7 de setembre el govern de la Generalitat va decidir saltar-se totes les normes per imposar una Llei de Referèndum i una Llei de Transitorietat. Amb una majoria inferior a la necessària per reformar l’Estatut, va imposar un procés en contra de totes les normes i l’ordenament jurídic de Catalunya, per via d’urgència i sense possibilitat d’esmenes parlamentaries. Al dia següent de les eleccions molts van reconèixer que no tenien majoria suficient per fer-ho, però al final, sense majoria suficient, ho fem igual, i diem que això és democràcia: és tracta, com sigui,  d’imposar la independència.

 

Portem des del PSC setmanes intentant obrir espais de diàleg, espais que facin innecessària l’aplicació del 155 i la DUI; mesos i setmanes cercant sortides lògiques; en darrera instancia demanant al President Puigdemont que convoqui eleccions, com vol la majoria de la ciutadania, evitant així la supressió de l’autogovern.  I és per això que els i les socialistes som els més dolents, els pitjors entre els pitjors, els botifleres i els enemics a batre:  hem preferit una posició difícil, plena de matisos, però compromesa sempre, com al llarg de la nostra historia, en la defensa des del progrés social de l’autogovern i de la realitat nacional de Catalunya.

 

S’ha instaurat una postveritat, insistentment repetida pels mitjans oficials i per l’aparell propagandístic independentista...i en aquesta, les postures assenyades son el pitjor enemic, perquè desvetlla aquesta mirada reduïda i esbiaixada... Els que busquem resoldre de forma constructiva l’atzucac en que ens han fotut, sense perdre autonomia, avançant per reformar la Constitució cap a formules federals que permetin més sobirania, som el pitjor de lo pitjor... els que governen amb CiU i aproven pressupostos restrictius ens diuen que ens estem tornant de dretes!.

 

En temps complicats és bo recórrer als clàssics, en la pel·lícula de 1939 “”El Jove Lincoln” de John Ford, el jove advocat descobreix en la llei i el respecte a les normes els fonaments de la democràcia i l’arma més forta dels febles contra els poderosos. Tota una lliçó pel futur President que abolirà l’esclavisme patint d’incomprensió i l’atac dels més intransigents. Alcalde: la pel·lícula es El Jove Lincoln!