No hi ha llibertat possible per a Catalunya
amb més de 600.000 persones aturades i milers en perill de ser-hi. Sempre són
lliures els qui disposen de recursos i cada dia disminueixen. Ni amb els
drets socials dels set milions i mig disminuint cada cop més, amb la sanitat
empitjorant i l’ensenyament limitat.
Ni pagant més els qui menys tenen i menys els
qui tenen més. Ni sense capacitat de generar energia, ni amb empreses poc
competitives. Ni sense capacitat de decisió sobre l’aigua del nostre riu
principal que és l’Ebre i aviat ni sense la del 2n i 3r que són el Ter i el
Llobregat.
Tampoc sense possibilitats de decidir sobre el
nostre sistema financer que ja no és català ni espanyol sinó el que decideix el
ministre . alemany Schauble i el Bundestag que si no aproven salvar el poc que
queda del sistema espanyol no cal que parlem de res més. No tenim capacitat per
aturar la brutal especulació sobre matèries primeres entre altres el petroli o
els cereals que tot i les sequeres es guarden formant immensos stocks com mai
en perjudici de tot el planeta. Al seu costat l’especulació immobiliària que
hem patit queda ridícula. No tenim
llibertat sense boscos ni amb el clima canviant a pitjor cada dia ni amb una
pagesia empobrida.
No exercirem cap mena de sobirania mentre hi
hagi fractura social i aquesta es va fent cada cop més profunda. Això no li
convé a la nació catalana, és a dir, ni als pobres que la pateixen en pròpia carn
ni a la classe mitjana cada cop més empobrida ni als més rics que temen encara
que no ho diuen, una revolta social que posi en perill els seus privilegis
On és, doncs, la llibertat dels catalans amb
tots aquests problemes, un món que cada dia suma dependències per als qui menys
recursos tenen i que a mi com a socialista em preocupen en primer lloc i amb
dependències que avui ja s’han estès a països sencers, àdhuc als més rics ?
Al sr. Mas, líder de les retallades, no li
preocupen aquests problemes. Si no li preocupen és que és un irresponsable. Per
si ens preocupen als altres, ha trobat la distracció filosofal i clorofòrmica
en el pacte fiscal. No parla de res més ell, els seus consellers i els seus
alts càrrecs convenientment ensinistrats abans, durant i desprès dels incendis
estivals que el conseller Pelegrí vol combatre amb presos i boletaires.
Tampoc serem lliures els catalans amb un
dèficit fiscal com el que tenim amb l’Estat Espanyol i que hauríem de deixar
reduït als nivells de l’alemany com a màxim. Allà sí hi ha un Estat Federal.
Però aquest no és l’únic ni el principal problema encara que el nacionalisme
català s’entesta que ens ho creiem i vol que discutim de diners que no
existeixen i de claus, que tenen els alemanys i no els espanyols, de caixes que
són buides i intervingudes.
Davant un panorama paorós com el descrit, hem
de canviar-ho gairebé tot. Perquè el poder econòmic s’ha globalitzat, ens
estafa iens exprimeix cada dia i no hem sabut encara – els polítics els primers
–trobar un contrapoder que posi els diners en el lloc que els pertoca que és el
d’estar al servei dels ciutadans i
no a l’inrevés.
Constitucions estatals i europees,
estatuts,relacions monetàries, financeres, sistemes fiscals, tot en crisi i per
canviari aquí obsessionats per un pacte fiscal condemnat al fracàs i que segons
com vagin les coses no caldrà ni negociar perquè ens acabaran de dir des de
Brusel.les o des de Berlin fins i tot com hem de rentar-nos les dents. Avui som
més dependents que l’any passat tots els habitants del Planeta i ningú no ens
assegura que no ho siguem més encara l’any que ve.
Hem de reconstruir sobre bases noves un món
nou que és possible i establir noves relacions econòmiques i socials,
laborals,culturals o esportives. I renovar també valors perquè, com ha dit
recentment Pere Navarro, aquesta és una crisi financera i econòmica però també
política,social i de valors. Per tant, reduir el problema de Catalunya al pacte
fiscal és tractar-nos d’ignorants o de criatures i no penso mobilitzar-me l’11
de setembre al compàs del que marquen els srs. Mas, Rull i Pujol. Perquè no
m’agrada aquest joc.
Penso manifestar-me l’11 de setembre, però per
tots aquests problemes, contra especuladors i estafadors, a favor d’un nou
ordre que atorgui la màxima llibertat pels catalans i no únicament pel pacte fiscal tot i que els
catalans hem de solucionar urgentment el dèficit que tenim amb la resta
d’Espanya. I pel pacte social que finalment
va desaparèixer del text. Em manifestaré
sense complexos per una Catalunya
social, pensant en tots els catalans i catalanes..I per un món en què els
interessos d’uns pocs deixin de governar-nos a tots Si no és així per a mi no té raó de ser aquesta
pàtria que com Espriu veig massa sovint darrerament pobra. bruta, trista i dissortada.
Article d'opinió de Xavier Sabaté publicat al diari Més Tarragona