Quan
veig les conseqüències d’un atemptat, més d’una vegada em ve al cap l’atemptat
al Centre Comercial d’Hipercor. Recordo be la tarda aquella. En el moment de
saber que havia esclatat un cotxe bomba carregat d'explosius al pàrquing del
centre comercial de Barcelona, vaig anar cap a casa, vaig posar la tele, al
mateix temps que vaig trucar per telèfon a la meva germana. Vivia prop, de vegades
comprava allí, vaig trigar en localitzar-la, no era temps de mòbils, com ara.
Fins que no vaig parlar amb ella no vaig quedar tranquil.
Va ser por
després de les quatre de la tarda que va esclatat la bomba col·locada, en un cotxe,
pel comando Barcelona d’ETA format per tres terroristes. He trobat tirant
d’hemeroteca que estava feta de 30 kg d'amonal, 100 litres de gasolina,
“escames de sabó” i cola adhesiva, total 200 kg. L’explosió va destruir
l’aparcament i la planta d’hipermercat que estava al damunt. L’explosió va
tenir efectes semblants al Napalm, fent arribar la temperatura als 3.000 graus
i produint gasos letals. La cola adhesiva estava preparada per aconseguir que
la barreja de l’explosiu quedés adherida a tot arreu, cossos inclosos. La van
fer per “matar”. Els ferits de diversa consideració varen ser 45. Encara avui,
tot i que l’any que ve farà 30 anys, quan escolto el nom d’Hipercor ho associo
a aquell dia, que ha quedat marcat en la història de la infàmia d'aquest país.
Tot i
els records, és veritat que en aquests últims anys potser hem deixat de
parlar-ne i potser tot això ha tingut conseqüències. Com que molts joves no
saben que vàrem tenir, en etapa democràtica, centenars de morts per any. O
quant sents dir en determinats sectors que “bueno,
que ja se sap que els d'ETA eren uns idealistes que tenien intencions legítimes
però que van fer servir "instruments" equivocats.” Mentre, podem
veure com es fan homenatges a Arnaldo Otegui a qui comparen amb Gandhi, un
pacifista que va condemnar sempre la violència, o amb Mandela, que es va
enfrontar contra una dictadura feixista i racista (no contra un estat
democràtic), o també mentre al Congrés de Diputats el portaveu de Podemos acusa
a un president elegit democràticament de tenir "un passat tacat de cal
viva" (sense rectificar després).
Sembla,
m’agradaria estar equivocat, que alguns
cercles socials i polítics, juguen a justificar o a estar en una frontera
dialèctica. Aquella on es justifica la violència per aconseguir el triomf
revolucionari mentre s'homenatja un personatge que durant molt anys va
"lamentar" però no “condemnar” (sempre ho deien així) les activitats
portades a terme per la banda ETA (mai deien terrorista) i ho atribuïen a un
presumpte “conflicte existent entre l'Estat i Euskalherria." Mai van
condemnar el seu balanç de crims, assassinats, segrestos i extorsions mafioses.
Mai van admetre que dels assassinats només és culpable qui assassina i que qui
va assassinar durant molts anys va ser ETA.
Em
dirigeixo als joves, als que tindran la sort de no conèixer el que és mirar
sota el cotxe abans d'anar a la feina, els que no tindran por de donar l’esquena
en un local públic. És a ells que els demano que lluitin per transformar la
realitat des del compromís social i polític, en pluralisme, llibertat i
democràcia, mai amb la violència, l’extorsió i l’assassinat, o amb la seva justificació.
Només entre tots podem construir una societat de convivència i respecte. La
manca de respecte envers l’altre porta al fanatisme i sobre el fanatisme no es
construeix cap societat que valgui la pena.
Que
recordin que la construcció del nostre sistema democràtic va ser el producte de
moltes accions individuals i col·lectives heroiques, de molta gent que no va
tenir por o la va saber vèncer defensant la llibertat. Jugant-se la vida, sent
acompanyat amb escortes a tots arreu, a la compra, a passejar, a buscar els
nens a l’escola, perquè havien comès el pecat de pensar diferent, de ser
regidor d’un poble i haver estat declarat enemic per ETA. La de milers i milers
de ciutadans que van ser valents i van sortir al carrer per condemnar, sense
pal·liatius, els crims dels terroristes. Ells i elles són els que es mereixen
un homenatge.
Els dic,
als joves, que no oblidin que així com els nostres pares i avis van sofrir i
molts lluitar contra la dictadura feixista franquista igual la meva generació va sofrir i lluitar contra el
feixisme etarra. Perquè no ho oblideu mai, les llibertats que teniu ara no van
ser regalades, son fruït d'una història de lluita.
I els
vull demanar també que ens ajudin a respectar la història i que rebutgin tot
allò que directa o indirectament porta a convertir als botxins en víctimes. No
heu de deixar que existeixi cap possibilitar que al vostre voltant es torni a
repetir una de les pàgines més negres de la nostra història. Perquè com
diu a l'entrada d'un camp de concentració
nazi: "el que ha passat és un avís de la història. Oblidar-ho és un crim.
Ha estat perfectament possible que passés i si ho oblidem és perfectament
possible que torni a passar en qualsevol moment."