RESPONDRE AL PLOR D’UN INFANT

La Rambla Vella buida. Una nena segueix a la seva mare mentre manté sobre el seu cap una mena de farcell on sembla guardar totes les seves pertinences. Possiblement és tot el que ha pogut salvar abans d’emprendre el camí de la fugida i de l’exili.

La carretera que enfila Barcelona va plena de refugiats. Crida l’atenció del fotògraf tres imatges. A la primera una família s’ha aturat un moment per descansar. Tendresa. Han hagut de deixar-ho tot però s’han emportat el bressol del nadó. La segona és molt més colpidora. Una àvia sembla donar voltes a un carro aturat enmig de la carretera. Els cavalls que el movien estan morts, ametrallats per l’aviació franquista. La informació a peu de foto ens diu que l’àvia ha quedat sola, la resta de la família ha mort en l’atac aeri. La tercera, possiblement la més dramàtica. Un camió. Vàries persones es precipiten a pujar a la part posterior de la cabina mentre es giren i dirigeixen la seva mirada al cel. Avions. Terror. Pànic.   

No són imatges de Síria de març de 2016, són imatges de la Tarragona de gener de 1939. Igual com aleshores aquests dies desenes de milers de persones es veuen obligades a fugir de la guerra i del feixisme per salvar la seva vida i donar una mínima esperança de futur als seus fills. D’entre el reguitzell de les diàries gravacions espantoses que ens arriben dels camps (camps? Altre cop? Com al 1939?) una imatge se’m grava a la memòria, la d’una pancarta que sosté un refugiat envoltat de filferro espinós i que proclama “we are humans.” Amb l’altre ma enlaira al seu nadó com a acusació silenciosa de la hipocresia d’Europa. Les paraules sobren perquè la infàmia s’expressa amb una preclara eloqüència, que diria Sandor Marai.        

“We are humans”! És la mateixa exclamació expressada pels jueus del gueto de Varsòvia el 1943. El mateix crit d’auxili que espera sacsejar la consciència del món. I, altre cop, davant de la desesperació humana la mateixa ignorància, la mateixa desídia, el mateix menyspreu. La de determinats centres de poder que decideixen mirar cap a una altra direcció enlloc d’atendre el crit desesperat dels refugiats. En nom de Tarragona, i de tot el que representa de justícia i dignitat, alço la veu per denunciar la traïció d’alguns responsables polítics a l’essència mateixa d’Europa: l’humanisme del que parlava Stefan Zweig, l’impuls ètic d’ajudar a aquells que més ho necessiten i l’obligat respecte escrupulós al principi del dret d’asil que sustenta la noció mateixa d’Europa.   

Però, també altre cop, el fil invisible de la solidaritat ciutadana que es motiva i reacciona. La dels valents tarragonins i tarragonines que aquests dies s’adrecen a l’Ajuntament oferint la seva casa als refugiats, la dels ciutadans que pregunten als serveis municipals on es poden donar aliments, mantes, roba d’abric, etc. Des de l’Ajuntament hem impulsat tot el que està al nostre abast per ajudar als refugiats (donant suport a les intervencions de les organitzacions no governamentals, donant a conèixer la crisi humanitària, adreçant recursos econòmics per ajudar als refugiats i alleugerir el seu patiment.) Ho hem fet sí, però tot això seria estèril sense l’escalf dels tarragonins i el seu valor cívic.    

No tinc paraules per expressar l’orgull que em produeix ser l’alcalde d’una ciutat on el plor d’un infant i el sofriment d’una família encara són rebuts amb sensibilitat humana.

“Els gendarmes ens empenyien cap als camps de refugiats instal·lats de manera grollera a les platges mentre donaven cops amb les culates dels fusells als qui no podien seguir el ritme de la marxa”, es pot llegir a les memòries d’una tarragonina que va emprendre el camí de l’exili el 1939. “Però al cinquè dia una dona i un nen, que semblaven d’extracció camperola, van burlar la vigilància dels soldats i per sota del filferro ens van passar una cistella plena de trossos de pa. Més que el pa el que ens va emocionar van ser les paraules de solidaritat i d’ànim que ens van dirigir. Malgrat els anys que han passat mai he oblidat aquella dona i aquell nen.” Aquesta família de pagesos, que metafòricament són la identitat ètica de Tarragona, representen el millor de la condició humana.