EL PSC DEMANA AL GOVERN QUE TORNI A INVERTIR 1.176 EUROS PER CÀPITA EN SALUT PÚBLICA AL CAMP DE TARRAGONA

El diputat socialista, Carles Castillo, ha demanat aquest dimarts al Govern de la Generalitat “que torni a invertir en salut pública a les comarques tarragonines. Ningú els demana cap cosa extraordinària, tan sols tornar al volum inversor que teníem amb els Governs socialistes i de progrés. No demanem impossibles, tan sols recuperar els paràmetres de 2010 quan teníem, gràcies a les inversions públiques i a l’esforç dels professionals, un dels millors sistemes sanitaris del món.”

Carles Castillo ha quantificat aquesta inversió necessària per revertir les retallades que els Governs de Mas, Puigdemont i Torra, amb el suport d’ERC i la CUP en diferents pressupostos, han aplicat a la sanitat pública de les comarques tarragonines.

Així, segons ha emfatitzat, cal tornar –com a mínim- a destinar 692 milions d’euros a la xarxa de salut pública del Camp de Tarragona, o el que és el mateix, invertir 1.176 euros per càpita per cada tarragoní. “Repeteixo que no estem fent volar coloms o escrivint la llista als Reis Mags, demanem tan sols el que teníem el 2010, darrer any de Govern de progrés, ja en un context molt marcat per la crisi econòmica.”

Així, Carles Castillo ha demanat a l’actual Govern de Junts per Catalunya i ERC que “deixin de mirar cap a una altra banda”, davant les justes reivindicacions dels metges i professionals de l’atenció primària, i “que deixin de dedicar totes les seves energies a “internacionalitzar el conflicte” i que es dediquin a assumir les seves responsabilitats bàsiques i inexcusables com a Govern, com és la de garantir un bon sistema de salut pública a tots els catalans i catalanes. És el mínim del mínim que podem exigir-los”, ha subratllat.

En aquest sentit, el diputat socialista ha resumit la realitat de vuit anys de Governs de CDC, ERC i CUP marcats per “les retallades dels pressupostos de salut i l’augment de les llistes d’espera i dels temps d’esperar per arribar a ser operat” amb la realitat objectiva dels anys de progrés entre 2003 i 2010 quan, amb president i consellera de salut socialista, “es va aconseguir que fins al 93% dels habitants del Camp de Tarragona resolguessin els seus problemes de salut al territori i es van reduir les llistes d’espera per procediments quirúrgics en un 25% a les nostres comarques.”

Segons el PSC cal garantir la sostenibilitat del sistema destinant un 5’5% de la riquesa del país, mesurada pel PIB, en el model de sanitat pública i gratuïta per a tothom. Així podríem aconseguir tornar a tenir més de 8.100 professionals vetllant per la salut dels tarragonins i tarragonines, “com teníem el 2010, abans que el senyor Mas decidís posar “rumb de col·lisió”, amb els resultats per a tots coneguts.”  

I seguint aquest fil el diputat socialista ha qualificat com a “absolutament inversemblant” que tant el PDeCAT com ERC hagin anunciat el seu vot contrari als pressupostos del Govern del canvi de Pedro Sánchez quan aquests comptes contemplen un augment de 2.200 milions d’euros d’inversions per Catalunya. “És incomprensible. Incomprensible que ens siguin que retallen “perquè no hi ha diners” i, al mateix temps, anunciïn que votaran en contra d’uns pressupostos que incrementen en 2.200 milions d’euros les inversions a Catalunya que servirien, en bona lògica, per redreçar aquestes retallades en sanitat pública que ells han aplicat. Incomprensible. Els demanem humilment que reflexionin perquè encara som a temps d’evitar aquest nou error polític del Govern i dels grups que li donen suport.”   

MENYS CIRC I MÉS PARLAMENTARISME, SENYORS RUFIÁN I CASADO

Comença a ser asfixiant. La intolerància, el menyspreu, la falta de respecte, la difamació, les burles... no només a determinats perfils anònims de twitter, sinó també al Congrés dels Diputats i  al Parlament de Catalunya, per part de persones amb responsabilitats polítiques molt importants que haurien de ser exemplars en el respecte escrupolós a les veus democràtiques discrepants a les seves opinions, és asfixiant. A què ens condueix aquest espiral de menyspreu col·lectiu? A res de bo, això segur.

Només en les dues darreres setmanes s’han viscut en seu parlamentària escenes lamentables que provoquen vergonya aliena. El mateix president Torra acusant de falta d’humanitat als socialistes i vexant Miquel Iceta dient-li que la seva incapacitat d’humanitat i cinisme “està en aquests moments regalimant cinisme per l’escala noble (del Parlament).” Paraules impròpies d’un president de la Generalitat.

Igual com les del líder del PP, el senyor Casado, acusant al president del govern espanyol de ser colpista en plena sessió al Congrés. Es va excusar, després, el senyor Casado per aquesta acusació infame sense precedents a la nostra història democràtica? En absolut. Al contrari. Segueix acusant el Govern del canvi de Pedro Sánchez de ser “complices de los golpistas”.

La cirereta del pastís d’aquest súmmum de despropòsits, l’ha posada aquesta setmana el diputat d’ERC al Congrés, en Gabriel Rufián. Tots i totes coneixem el senyor Rufián, algú que ha demostrat reiteradament ser metafísicament incapaç d’articular una intervenció sense desqualificar, difamar o insultar directament a qui consideri objecte del seu menyspreu. Dimecres va superar-se a ell mateix i es va dedicar a assenyalar a qui considerava “el ministre més indigne de la història”, senzillament per la seva adscripció a una entitat de la societat civil. Més li valdria, amb tots els respectes, exigir-se a ell mateix el decòrum que demana als altres, enlloc d’alliçonar sobre moralitat. Es recorda el seu lamentable missatge de twitter “155 monedes de plata” que va fer trontollar el llavors president Puigdemont quan, en un moment de lucidesa, estava disposat a convocar eleccions per evitar la insensatesa de la DUI, el dia anterior al desastre? Podem entendre d’aquell tuit que injuriar i titllar de Judes el president de la Generalitat va ser la màxima aportació del diputat en unes circumstàncies en què sobraven les injúries i es necessitava més intel·ligència política i sentit de país que mai? No necessitem cap circ. I menys ara, que ens cal més parlamentarisme de veritat que mai.

Diguem-ho clar: n’hi ha alguns, i els senyors Casado i Rufián en són exemples paradigmàtics, que conscients de la seva falta d’arguments i de persuasió democràtica redueixen la política a una tessitura amic-enemic. Com una mena de relació entre els propis i els estranys. “Nosaltres” i “ells”. Aquest enemic que s’han fabricat és la clau per l’autoafirmació de la seva identitat política (i de les seves expectatives de triomf electoral). No busqueu argumentació lògica des del respecte perquè no n’hi ha. O bé amb ells o bé ja ets “cómplice de los golpistas” o bé “còmplice del feixisme”. No hi ha salvació fora del dogma que volen establir. A aquests nivells han rebaixat la política, quan més política cal.

Malgrat aquesta dinàmica molt perillosa, els socialistes volem adreçar un missatge d’esperança a les persones que es queden estupefactes davant d’aquesta allau d’intolerància que ha envaït part de la vida política. Nosaltres no cedirem als missatge d’odi ni d’estigmatització de ningú. El PSC és avui la garantia de la convivència en llibertat i del respecte democràtic a la discrepància política al nostre país. No caurem mai en els improperis ni en les difamacions. Més que mai reiterem el nostre compromís per aprofundir en la via del diàleg i del respecte institucional i polític. Som un sol poble, pacífic i exemplar en la seva diversitat. Nosaltres volem ser la veu de tots aquells que rebutgeu els insults i xous, i que voleu seguir recorrent el camí de la llibertat, del pluralisme i de la convivència. Amb progrés social per a tothom. Com sempre hem fet al nostre país.

I un darrer suggeriment a aquells que es passen el dia acusant-se mútuament de “golpistas” i “feixistes” (i que ens acusen als altres de ser “còmplices” senzillament perquè no pensem com ells). Vosaltres teniu també una gran responsabilitat. Sí, perquè hi ha el perill que aquesta hostilitat intolerant que es manifesta al Parlament i al Congrés, es traslladi qualsevol dia al carrer. I aleshores serà massa tard per lamentar-ho. Perquè no fa falta ser un especialista en semiòtica per saber que la intolerància que busca verbalment la destrucció de l’altre es transforma en ritual, i que quan aquest element simbòlic es trenca, aleshores apareix la violència real. I ningú, tant a Catalunya com al conjunt d’Espanya, més enllà de grupuscles radicals, vol violència. El 99% vol conviure en llibertat.

JOSEP ANTONI BENEDICTO, ELEGIT ALCALDABLE DEL PSC PER RODA DE BERÀ

Josep Antoni Benedicto és l’alcaldable socialista a Roda de Berà a les eleccions municipals de l’any vinent. Benedicto ha estat elegit amb el vot a favor del 91,3% dels vots de la militància que va prendre part en l’assemblea convocada per elegir cal cap de llista del PSC.

L’alcaldable socialista és advocat penalista en exercici, és l’actual portaveu del grup municipal del PSC a Roda, vice-secretari de la comissió executiva de l’agrupació i té un ampli coneixement de l’Administració local.

El candidat del PSC també és membre de nombroses associacions socials i veïnals del municipi. D’algunes n’és membre de la junta directiva.     

En les seves primeres declaracions un cop reelegit com a alcaldable del PSC, Josep Antoni Benedicto s’ha compromès “a ser el candidat de tots aquells que volen una Roda de progrés social per a tothom, sense discriminacions ni divisions.”

“El nostre primer repte és fer tot allò que estigui a les mans per tal que l’Ajuntament torni a generar ocupació i impulsi les polítiques socials que ajudin a la gent en aquests moments en què encara tantes famílies arrosseguen dificultats econòmiques. Aquesta serà la nostra prioritat número 1 perquè és el que sempre ens ha distingit als socialistes.”

Així, l’alcaldable s’ha compromès a “acceptar el repte d’assumir l’alcaldia amb humilitat i il·lusió, conscient que el nostre objectiu ha de ser treballar sense descans per millorar les condicions de vida dels nostres convilatans per bastir una Roda de Berà millor.”

“Volem una Roda socialment cohesionada, amb uns serveis municipals d’excel·lència, orgullosa de la seva societat i de la seva identitat plural, i que tots els veïns del nostre poble, hagin nascut o no a Roda, la sentin com a pròpia”, ha afirmat l’alcaldable socialista com a síntesi del projecte que vol liderar i que ha remarcat “està obert a tots aquells que estimin Roda i vulguin convertir el nostre estimat poble en líder del progrés social amb paràmetres de qualitat de vida d’excel·lència”, ha conclòs.  

SÍ, REALMENT ÉS UNA QUESTIÓ DE “DIGNITAT”

L’any passat el Govern del PP va invertir tan sols 275 milions d’euros a la província de Tarragona, un volum inversor raquític molt per sota del que la nostra societat necessita. Només cal recordar que en els darrers tres anys del Govern socialista del president Zapatero, ja en ple període de crisi, les inversions a la demarcació de Tarragona es van situar en els 511 milions d’euros anuals de mitjana. El PP ha reduït, doncs, les inversions a Tarragona a la meitat, bàsicament perquè no han cregut mai ni el potencial ni en les necessitats reals de les nostres comarques.

De fet, el dia en què es van fer públics els comptes territorials dels darrers pressupostos de Rajoy els diputats i dirigents d’ERC i del PDeCAT a Tarragona van sortir en tromba a denunciar aquesta, enèsima, mostra de menyspreu del Govern del PP amb Tarragona. Només cal consultar Internet per veure com s’exigia el retorn a les inversions que havíem tingut amb els governs socialistes, superiors als 500 milions d’euros anuals com deia abans. La “dignitat” de Tarragona no permetia menys, segons deien i perjuraven.

Doncs ara tenen una magnífica oportunitat per retratar-se i complir amb Tarragona i amb aquesta “dignitat” a la que apel·laven abans. Com sabeu, el Govern progressista i del canvi de Pedro Sánchez ha presentat la seva proposta de pressupostos per l’any vinent. El capítol social és realment ambiciós i de ruptura respecte a les retallades del PP i Ciutadans: augment del salari mínim, derogació dels aspectes més lesius de la reforma laboral, revalorització de les pensions segons l’IPC, reversió dels copagaments farmacèutics, augment de les beques per a joves i de les ajudes per dependència a les famílies, etc.

Sent això molt important –bàsic per a tantes i tantes famílies!- hi ha també un altre aspecte essencial que potser no s’ha divulgat tant: i és que aquests pressupostos inclouen una inversió addicional de 2.200 milions més en inversions directes per a Catalunya, dels quals com és lògic una bona part es destinarien a les comarques tarragonines. Aquests recursos, que realment necessitem, servirien per sufragar el desenvolupament d’infraestructures clau (com l’A-27 fins a Montblanc o la continuació de l’autovia A-7 tant cap a Barcelona com en direcció València) i per a la millora dels serveis i inversions socials (a mi m’agrada parlar d’inversions socials i no de de despesa social) com les beques educatives per als joves, les ajudes per accedir a un habitatge de lloguer, i un llarg etcètera.

Atenent al que han dit els líders d’ERC i del PDeCAT de Tarragona en aquests darrers anys de Govern del PP seria d’estricte sentit comú donar per fet el seu suport i vot favorable a uns pressupostos que tornen a posar Tarragona al mapa real de les inversions de l’Estat. Seria lògic, sobretot, en un partit com ERC que afirma ser d’esquerres. Com, doncs, es poden plantejar votar en contra de pujar el salari mínim o d’assegurar el poder adquisitiu de les pensions tal com ja han anunciat que faran PP i Ciutadans?

Doncs, tristament, en aquests moments tant ERC com el PDeCAT afirmen que votaran en contra dels pressupostos socials per defensar la “dignitat” d’unes persones en el marc d’un judici que encara no s’ha dut a terme. La “dignitat” dels tarragonins i tarragonines ha desaparegut ja que si no s’aproven els pressupostos es prorrogaran els actuals pressupostos del PP pel que aquesta inversió addicional i necessària per Tarragona s’evaporarà. I Catalunya perdrà 2.200 milions d’euros, així de clar. Es perdrà per un eventual i sorprenent “front” de PP, Ciutadans, ERC i PDeCAT del no als pressupostos socials del canvi.

Però els diputats d’ERC i del PDeCAT encara estan a temps per evitar aquesta insensatesa. Per això, des del màxim respecte institucional i polític, els demanem que reflexionin i que si tenen algun dubte parlin amb els treballadors tarragonins que cobren el salari mínim de 735 euros mensuals, amb els milers de pensionistes de Tarragona que han vist la seva pensió congelada per les retallades del PP o amb qualsevol usuari de les nostres comarques que s’ha de desplaçar fora vila diàriament per motius laborals. Segur que si ho fan desapareixeran tots els dubtes que puguin tenir. Perquè, com deien ells mateixos l’any passat, la “dignitat” de Tarragona no permet menys.   

ROC MUÑOZ, REELEGIT COM A ALCALDABLE DEL PSC A LA CANONJA

L’actual alcalde de la Canonja, Roc Muñoz, ha estat reelegit com a alcaldable socialista a les eleccions municipals de l’any vinent. La candidatura de Roc Muñoz ha obtingut el vot unànime del centenar d’afiliats i simpatitzants socialistes que han participat a l’assemblea convocada a tal efecte.

Cal recordar que en els darrers comicis municipals de 2015 la candidatura socialista liderada per Roc Muñoz va obtenir el 61% dels vots i la majoria absoluta a la sala de plens amb 10 regidors de 13 possibles.

Durant la seva primera intervenció un cop reelegit com a alcaldable del PSC per la Canonja Roc Muñoz ha remarcat que “els socialistes ens presentem a aquestes eleccions després de donar compliment al programa electoral amb el que vàrem concórrer a les eleccions de 2015. Hem complert amb el contracte electoral que vàrem signar amb els canongins i canongines. Els socialistes som gent de paraula i una opció segura de bon Govern.”

Pel que fa als objectius per aquests propers quatre anys Roc Muñoz ha fixat els objectius prioritaris en els equipaments i serveis en l’àmbit de la salut, educació, esport i l’atenció a la gent gran. “Aquest proper mandat crearem el centre de dia que la Canonja necessita per donar resposta a les necessitats reals dels nostres majors”, ha assegurat.

L’alcaldable socialista també ha reiterat la validesa de la formula amb la que els socialistes han propiciat el progrés de la Canonja aquests darrers anys, “treball, il·lusió i ganes. Tornem a tenir ara la màxima ambició perquè estem segurs que si mantenim ferm el timó i fem les coses bé el millor per la Canonja està per venir...”, ha emfatitzat Roc Muñoz.

Pel que fa a la configuració de la llista Roc Muñoz ha explicat que es treballa per “incorporar gent nova a un projecte de progrés que vol sumar en benefici de tots i totes. La nostra serà una llista que combinarà experiència i garantia de gestió amb renovació i saba nova. Tenim per endavant un nou repte que ens il·lusiona en la nostra determinació de convertir el nostre estimat poble en un referent de benestar social i de qualitat de vida al conjunt de les comarques tarragonines”, ha conclòs.   

EL PSC PORTA EL TANCAMENT DELS RESTAURANTS DE LA PLATJA LLARGA AL PARLAMENT

La diputada socialista per Tarragona, Rosa Maria Ibarra, ha entrat al registre del Parlament dues preguntes adreçades al Govern en què, en relació a l’imminent tancament dels restaurants Tòful de Mar i Iot de la platja llarga de Tarragona, es demana a la Generalitat que concreti quan pensa treure a concurs d’explotació aquests dos establiments.

Així mateix, la diputada del PSC també pregunta a la Generalitat quines mesures prendrà el Govern per evitar la degradació de l’espai i de les instal·lacions mentre no es tregui a concurs la seva explotació.

Segons ha explicat Rosa Maria Ibarra, “traslladem al Govern la preocupació de moltíssima gent a Tarragona pel tancament aquest proper 30 de novembre d’ambdós establiments de la platja llarga. El mateix alcalde Ballesteros, interpretant aquest anhel tarragoní, ha demanat a la Generalitat que eviti el tancament d’ambdós restaurants i que es prorrogui la concessió administrativa per un període suficient com per garantir la seva viabilitat futura.”

La diputada socialista ha afirmat que ens trobem davant d’un nou cas de desídia del Govern i ha lamentat que “cada cop és més evident per a tothom que estem davant d’un Govern que no governa, més preocupat per la gestualització permanent que no pas per donar resposta a les necessitats reals dels catalans i catalanes.”

“Les comarques tarragonines patim les conseqüències d’aquesta inacció de manera especialment dramàtica ja que patim anys de desinversions objectives per part de la Generalitat que ens han portat a la cua del país pel que fa al nivell inversor en relació amb el pes poblacional”, ha reblat.

Rosa Maria Ibarra considera “grotesc” que mentre la paràlisi de l’actual Govern posa en perill el progrés de les comarques del sud de Catalunya “el president Torra estigui més interessat a anar a Sant Sebastià per abraçar-se amb el senyor Otegui o a demanar als CDR que segueixin “apretant”, segons afirma literalment.”

“Malgrat tot els i les socialistes seguirem sent la veu que defensi els interessos de les comarques tarragonines al Parlament”, ha reafirmat la diputada del PSC.   

“FEIXISTES”

“Vosaltres sou còmplices del feixisme”, això m’etzibaven fa pocs dies quan defensava, com a socialista, el pluralisme en llibertat i el diàleg com a mètode per resoldre el desastre provocat per determinats salts al buit, en una conversa informal. “Feixistes”, és un insult que monopolitza moltes converses polítiques. “Feixistes” per tot arreu. De fet analistes polítics assenyalen que “feixista” és l’epítet més emprat al nostre país per desqualificar al considerat contrari. Tampoc cal anar molt lluny ni moure’ns gaire del mapa. La setmana passada mateix diputats independentistes i diputats de Ciutadans s’acusaven mútuament de “feixistes” en plena sessió del Parlament. Tant els uns com els altres semblen atribuir-se la paternitat exclusiva de la democràcia. Per tant, qui no està d’acord amb ells ja és un “feixista” o bé un “còmplice del feixisme” si tenen el dia una mica més benigne... 

Es tracta del recurs fàcil d’aquells que no tenen arguments polítics. Que no estàs d’acord amb algú? Titlla’l de “feixista” i així t’estalvies haver de convèncer ningú de res mitjançant la persuasió i el raonament. També t’estalvies haver de demostrar res amb fets reals. Tan sols cal sacsejar la cantallera de “la lluita contra el feixisme” per justificar qualsevol arbitrarietat i jurar i perjurar que no poden fer “ni un pas enrere”. I òbviament, evitar així qualsevol vestigi de pensament autocrític! Faltaria més!   

Es tracta també del parany perfecte per torpedinar la via del diàleg. Et venen a dir que ells clar que estan a favor de parlar i de dialogar amb tothom! Però, ai les, com vols negociar amb els “feixistes”? I ja se sap que qui no és “dels nostres” és malvat, dolent, antidemocràtic, intolerant, excloent, violent i, en conseqüència, “feixista”. I com s’atreveix el president Pedro Sánchez a parlar amb els “feixistes” independentistes? I com s’atreveix Miquel Iceta a dialogar amb els “feixistes” de Ciutadans i del PP? I així seguim empantanegats...

El cert és que els que utilitzen a tutti plen el terme “feixista” i veuen feixistes per tot arreu es retraten a ells mateixos. Per als radicals d’extrema esquerra som “feixistes” senzillament tots aquells i aquelles que no pensem com ells. Per als fanàtics de l’extrema dreta, i lamentablement a vegades de la dreta no tan extrema, els i les socialistes som “feixistes”, les feministes també i tot allò que soni a polítiques socials és fruït, diuen, del “feixisme bolxevic.”

Imagini’s, amable lector, si vostè apliqués aquest codi d’interpretació a la seva vida quotidiana. Seria “feixista” el seu company de treball amb qui discrepés de qualsevol cosa, el veí que molesta amb el seu soroll, el conegut amb qui ha discutit, etc, etc. I l’agent de tràfic que t’ha posat una multa per excés de velocitat què és sinó un “feixista”? I el mateix la institució que t’envia la multa, i el mateix la policia, i el mateix la justícia que com diuen, fins i tot, dirigents polítics amb responsabilitats institucionals “és un residu del feixisme franquista.”

I enmig d’aquesta allau d’improperis estem els i les que encara sostenim la bandera del socialisme democràtic i del respecte a la discrepància. Nosaltres, els del PSC, som demòcrates i, per tant, no creiem que tothom hagi de pensar com nosaltres. Defensem el dret de tothom a expressar-se amb llibertat. Mai insultarem com a “feixistes” als diputats de Ciutadans, PDeCAT, ERC, el PP o la CUP. Rebutgem tots els insults i l’obsessió realment malaltissa d’alguns per parlar en nom de tot “el poble”. Tots i totes som el poble, i entenem que hi ha posicions diferents i discrepants que cal respectar, que no hi ha solucions màgiques als problemes sinó que cal un compromís permanent de diàleg fecund i sincer per reconstruir els ponts i els consensos que han saltat pels aires aquests darrers anys. Estem convençuts que aquesta via del diàleg, tot i les dificultats evidents, és la única que pot garantir la convivència en pau i amb respecte als principis fonamentals de la democràcia com la llibertat d’expressió.

I com a dona i com a socialista m’enorgulleix que el nou Govern del canvi de Pedro Sánchez s’hagi fixat com a prioritat absoluta la eliminació de les discriminacions que encara vulneren els drets de les dones a la nostra societat. Volem el protagonisme que ens correspon, la eradicació del prejudicis que encara ens discriminen i la obtenció d’una autèntica igualtat real de drets entre homes i dones tant en el món del treball, com a nivell educatiu i formatiu, com en les responsabilitats familiars, com a la resta d’àmbits de vida.

Ara bé, mentre lluitem políticament per assolir aquest objectiu tan apassionant n’hi haurà altres que, n’estic segura, continuaran veient “conspiracions feixistes” per totes bandes potser perquè no han llegit Albert Camus i no són conscients que “aquells que veuen feixistes per tot arreu no fan res més que veure una part de la seva pròpia projecció.”

JOAN RUIZ: “LA RECUPERACIÓ DEL SUBSIDI PER ALS ATURATS MAJORS DE 52 ANYS BENEFICIARÀ 1.300 TREBALLADORS TARRAGONINS”

El diputat socialista per Tarragona Joan Ruiz ha explicat aquest dimecres que “la recuperació del subsidi per desocupació als aturats majors de 52 anys, uns dels aspectes més lesius de la reforma laboral que va impulsar el PP, beneficiarà a Tarragona a uns 1.300 treballadors de les nostres comarques que es troben en aquesta situació.”

Joan Ruiz ha desgranat que aquesta recuperació dels subsidis als aturats majors de 52 anys és una de les mesures incloses en els pressupostos socials presentats pel Govern de Pedro Sánchez per l’any 2019.

Cal recordar que aquesta prestació, que evitava que els aturats majors de 52 anys que ja havien esgotat la prestació d’atur es quedessin literalment sense recursos, va ser una de les retallades socials impulsades per l’executiu del PP. La majoria d’agents socials van criticar la mesura ja que alertaven que, precisament, el col·lectiu dels treballadors i treballadores aturats majors de 52 és un dels grups amb més dificultats objectives per tornar a trobar un lloc de treball estable.

“Van castigar a les famílies amb les rendes més baixes mentre, al mateix temps, aprovaven una amnistia fiscal a mida per a les grans fortunes i els grans defraudadors. De pena. Ara el Govern de Pedro Sánchez vol impulsar una agenda pel canvi i aquests pressupostos socials són una eina imprescindible per revertir aquesta situació.”

En aquest sentit Joan Ruiz s’ha preguntat “com podran justificar els líders d’ERC i del PDeCAT el seu vot negatiu, si finalment s’acaba produint, a pujar el salari mínim, recuperar aquest subsidi per als aturats majors de 52 anys, revaloritzar les pensions, revertir el copagament farmacèutic o incrementar les beques per als joves. Seria realment molt trist que acabessin votant el mateix que el PP i Ciutadans.”

Així, ha considerat “inversemblant” que es lligui el vot dels pressupostos a un judici que encara no s’ha dut a terme “La “dignitat” de Catalunya vol dir votar en contra d’augmentar en 2.200 milions d’euros les inversions directes de l’Estat a Catalunya, senyors d’ERC i del PDeCAT?”

“Els socialistes seguirem defensant els interessos de Tarragona i de Catalunya al Congrés defensant el sí als pressupostos del canvi. No pot ser que ens haguem passat anys denunciant, amb raó, la desinversió del Govern del PP a les comarques tarragonines i ara alguns es plantegin votar en contra de revertir aquesta desinversió. És una tessitura realment kafkiana”, ha asseverat.

Finalment Joan Ruiz ha concretat que els pressupostos també inclouen una inversió addicional de 220 milions d’euros per desenvolupar el pacte d’Estat contra la violència de gènere. “La lluita contra la violència masclista és una prioritat absoluta d’aquest Govern. Aquest pacte d’Estat és una eina fonamental per lluitar contra la xacra de la violència de gènere i, en conseqüència, adreçarem tots els recursos necessaris per garantir que cap dona hagi de viure amb por o amb amenaces a la Catalunya i l’Espanya de 2019”, ha conclòs.

LA DESHUMANITZACIÓ DEL CONSIDERAT “ALTRE”

És la resposta de tot un president de la Generalitat a un líder parlamentari (ras i curt: la resposta del president Torra a una intervenció de Miquel Iceta en seu parlamentària), i la transcric literalment perquè sàpiguen els lectors a quin nivell tan lamentable han arribat alguns: “Miri, avui senyor..., vostè, Iceta, ha fet un exercici de cinisme realment espectacular... penso ja que... Sí, sí, sí! Ha sortit ja..., ha sortit ja de l’hemicicle i està segurament, en aquests moments, regalimant per l’escala noble, eh?, el cinisme que vostè porta des de tota... Avui... (inintel·ligible)... Vostè ha demostrat la seva incapacitat d’humanitat davant de diputats d’aquest Parlament...”

Quan el debat polític, que hauria de ser constructiu i en positiu pensant en la satisfacció de les necessitats dels ciutadans, arriba al fangar de la desqualificació personal és que hem entrat tots plegats en una zona molt perillosa. El senyor Torra el primer que demostra és una pobresa argumental de primera divisió. Quan arriba a l’insult personal per vexar algú és que s’ha quedat sense raons. Rebaixar el debat parlamentari a desqualificacions de pati de col·legi és una actitud impròpia d’un president de Catalunya. Acusar a un diputat del Parlament, que representa la voluntat democràtica de centenars de milers de catalans i catalanes, d’estar “regalimant per l’escala noble”... Quina indigència argumental. De vergonya aliena. En fi.

Tot i els insults dels que som objecte els socialistes seguim defensant la dignitat de tots els representants públics democràtics, fins i tot d’aquells que ens deshumanitzen. Quan el senyor Torra i alguns dirigents i “opinadors professionals” de l’independentisme ens acusen de “falta d’humanitat” en el fons el que estan dient és que com no pensem com ells, aleshores és que no som humans. I aquest és un axioma perillós, com deia abans, ja que sempre acaba amb escenaris de pensament únic i de menyspreu al discrepant que, per a nosaltres, no tenen res a veure amb el respecte al pluralisme que sempre ha prestigiat, amb raó, el conjunt de la societat catalana.

Nosaltres, els del PSC, no veiem “enemics irreconciliables” enlloc, sinó tan sols a altres compatriotes nostres que tenen posicionaments polítics tan respectables com els que nosaltres defensem. D’això va la política de debò, no en inventar-se un “pla secret” de 18 mesos que ens porti a la terra promesa sense costos tot i que després acabi en desastre, sinó en escoltar al considerat “altre”, en dialogar i pactar per assolir consensos el més amplis possibles per resoldre els problemes reals de 7’5 milions de catalans i catalanes.

El senyor Torra, amb les seves desqualificacions, tan sols demostra la seva incapacitat d’entendre que hi ha opinions diferents a la seva a la mateixa societat catalana que cal respectar. Més ell, que hauria de ser el president de més de set milions de catalans, no només de dos.

Senyor president, amb tot el respecte, és pot ser totalment humanitari i no compartir el seu objectiu polític. El que no farem mai els socialistes és dir que ens sembla bé el que va fer l’independentisme des del dia que, conscientment, van començar a aprovar resolucions que exigien vulnerar la Constitució i l’Estatut fins a la jornada en què de forma totalment insensata van proclamar la DUI perquè, segons prometia el senyor Puigdemont, “s’havia fet la feina” i caurien del cel “estructures d’Estat” i reconeixements internacionals. I ja vam veure el resultat: cap estructura d’Estat, cap reconeixement internacional.

La veritat és que van cometre un error com una casa de pagès, un error que trigarem temps a superar. Després d’aquests anys tristos de l’aventura i de la frivolitat, la nostra proposta a la societat catalana és clara i diàfana: una solució a través del diàleg i del pacte en la recerca d’una solució que no representarà el maximalisme de ningú però que ha de ser raonablement acceptada per àmplies majories, tant a Catalunya com al conjunt d’Espanya. Aquest és el compromís del Govern del canvi del president Pedro Sánchez, diàleg dins de la llei i garantia de la convivència i el pluralisme propis de la nostra societat. I tots sabem (independentistes inclosos) quina és l’alternativa a aquest Govern progressista i feminista de Pedro Sànchez: una mena de lluita bestial entre PP, Ciudadanos i VOX per disputar l’espai de la dreta i l’extrema dreta. Amb els resultats previsibles i poc engrescadors per a tots imaginats...

En definitiva, volem reiterar el nostre màxim respecte a totes les veus democràtiques del nostre país. Volem, en conseqüència, des de la discrepància respecte a una via unilateral i il·legal que no compartim i que ha provocat una profunda divisió a la societat catalana, manifestar el nostre màxim respecte institucional cap a la persona que en aquests moments és el titular de la presidència de la Generalitat. Nosaltres, senyor Torra, mai direm que vostè “no és humà” senzillament perquè no pensa com nosaltres.

 

Aquesta és la diferència.

UNS BONS PRESSUPOSTOS QUE TARRAGONA NECESSITA COM L’AIRE QUE RESPIRA

Durant any hem denunciat, amb raó, la desinversió a la que el Govern del PP havia condemnat a Tarragona. Segons les mateixes dades oficials durant aquests anys d’executiu de Rajoy, amb el suport de Ciutadans aquesta darrera legislatura, les inversions destinades a les nostres comarques es van reduir a quasi la meitat. Tisorada en tota línia a una província necessitada de saba nova. Tots, i repeteixo tots (òbviament tret del PP i Ciutadans), hem denunciat aquesta retallada, també els diputats d’ERC i el PDeCAT per Tarragona.

Ara tenim una magnífica oportunitat per rectificar aquesta injustícia. El Govern progressista del canvi ha presentat uns pressupostos que contemplen un augment de 2.200 milions d’euros de les inversions directes destinades a Catalunya, de les quals com és lògic una bona part es destinarien a Tarragona. De debò podem prescindir i rebutjar uns pressupostos que contemplen una millora tan sensible de les inversions a casa nostra, senyors d’ERC i del PDeCAT?

Són uns bons pressupostos per Tarragona i són uns excel·lents pressupostos per les persones, pensats per donar satisfacció a les seves necessitats. I no amb paraules ni plans secrets de 18 mesos que acaben en desastre, sinó amb fets concrets. Si tiren endavant l’any vinent 14.000 treballadors i treballadores de les comarques tarragonines que estan cobrant el salari mínim veurien incrementar-se el seu sou fins als 900 euros mensuals, un 23% més del que estan rebent ara. Així mateix, més de 160.000 pensionistes tarragonins veurien la seva pensió revaloritzada segons l’IPC i no congelada com ara, tal com va decidir Rajoy.

Lligar el vot d’aquests pressupostos socials a un judici que encara no s’ha celebrat, com irresponsablement fan ERC i PDeCAT, és un error que perjudicarà als treballadors, als pensionistes i a les famílies amb persones en situació de dependència que veurien congelats els seus sous, les seves pensions i les seves prestacions. I un error que perjudicaria també Tarragona que ja suma set anys continuats de desinversió gràcies al PP i als seus actuals socis de Ciutadans als que ara, per omissió, caldria sumar-hi ERC i el PDeCAT.

El president Pedro Sánchez s’ha compromès a derogar els aspectes més lesius de la reforma laboral, aconseguir que els treballadors autònoms cotitzin segons els seus ingressos reals, impulsar una nova fiscalitat que redistribueixi la riquesa, revertir el copagament farmacèutic, invertir 536 milions addicionals en beques per als nostres joves i augmentar un 40% més el pressupost adreçat a partides per dependència. Això a banda d’augmentar l’oferta de pisos de lloguer a preus assequibles i desenvolupar, de debò, el pacte d’Estat contra la violència masclista que assassina dones.

Estem segurs que són els pressupostos que les persones i Tarragona necessiten. A tirar-los endavant, d’acord amb l’agenda del canvi fixada pel president Pedro Sánchez, esmerçarem tots els nostres esforços els socialistes. Ho farem també perquè estem convençuts que ni nosaltres ni ningú pot parlar “de la dignitat del poble” si, al mateix temps, rebutja uns pressupostos socials que defensen els interessos, precisament, de la immensa majoria d’aquest poble. La dignitat es demostra defensant els interessos de les persones i no posant pals a les rodes.      

JORDI SANS SERÀ L’ALCALDABLE DEL PSC A L’AJUNTAMENT DELS PALLARESOS

Jordi Sans liderarà la llista del PSC-UNIM (Unió Nou Impuls Municipal) als Pallaresos en les eleccions municipals que s’han de celebrar l’any vinent després que l’assemblea de l’agrupació socialista del municipi l’hagi elegit per unanimitat.

“Vull fer tornar la il·lusió al nostre estimat poble després de quatre anys perduts”, ha afirmat l’alcaldable socialista per a qui “la nostra candidatura serà la que representi la totalitat de veïns del poble, hagin nascut o no als Pallaresos, amb un ajuntament de progrés i amb les idees i prioritats clares.”

Jordi Sans ha emplaçat als veïns dels Pallaresos “a reaccionar davant la paràlisi que hem patit aquests darrers quatre anys i respondre a les urnes a aquells que van sumar un pacte pensat tan sols per desallotjar la candidatura guanyadora.”

Cal recordar que el PSC va ser la llista més votada a les darreres eleccions municipals, amb el 31% dels vots, malgrat que posteriorment es formés un Govern a quatre bandes tan sols per fer fora la llista guanyadora que, a més, havia incrementat 200 vots a les eleccions.

En aquest sentit Jordi Sans, que opta a l’alcaldia per primer cop, ha afirmat que “l’ajuntament és la casa de la vila i com a tal hauria de representar a tots els veïns del municipi i no només a uns quants”, fent així referència a la “utilització política de l’ajuntament que ha deixat de banda la seva representació institucional i la seva veritable funció de servei públic”, ha reblat.  

L’alcaldable socialista s’ha compromès a fer un gir real i sense complexes cap a veritables polítiques socials i millorar la gestió i la transparència de la informació municipal.

Jordi Sans també ha remarcat que es fixa com a una de les màximes prioritats posar en servei els equipaments i els serveis que el municipi requereix amb més urgència. “Els Pallaresos és un dels pobles que més ha crescut al Tarragonès en els darrers anys però aquest increment demogràfic no s’ha traduït en un augment dels equipaments i dels serveis. Nosaltres volem convertir el nostre estimat poble en líder en paràmetres de qualitat de vida al conjunt de les comarques tarragonines”, ha conclòs.     

VOSTÈ NO POT PARLAR EN NOM DE TOT EL POBLE DE CATALUNYA, SENYOR PRESIDENT

Comença a ser inquietant. No només perquè ho repeteix constantment sinó perquè sembla que s’ho cregui realment... ”Nosaltres, el poble de Catalunya, li retirem el suport president Sánchez.” Quim Torra dixit. Qui és el senyor Torra per autoatribuir-se la representació de tot el poble de Catalunya?

Vostè no pot parlar en nom de tot el poble, senyor president. Ni vostè, ni jo, ni ningú pot parlar en nom del poble deixant, de facto, a més de la meitat d’aquest poble fora del concepte de “poble”. Un oxímoron en tota regla. Catalunya som tots i totes, senyor president. Un poble, aquest sí, de 7’5 milions de catalans i catalanes, no només de dos.

Ho recordarem per enèsima vegada. A les eleccions del 21-D exactament 2.079.340 catalans van votar als partits independentistes (màxim respecte), 2.222.707 catalans vam votar a partits no independentistes (també màxim respecte) i 1’2 milions de catalans amb dret a vot van decidir no anar a votar. Aquest és l’escenari real i plural que tenim ara. Clar, inventar-se a partir d’aquí un suposat “mandat democràtic unànime del poble de Catalunya” a favor de la secessió amb només dos milions de vots sobre un cens electoral de més de 5’5 milions de catalans... Home, en fi.

Deixin de frivolitzar i d’enganyar! Això no és un conflicte entre Catalunya i Espanya. No. És, en primer terme, un debat entre catalans en una qüestió que ha provocat una profundíssima divisió a la nostra societat. I no el resoldrem atiant “l’enfrontament amb les institucions de l’Estat” com defensa vostè.  

Vostè és president de la Generalitat, senyor Torra. Actuï com a tal. Ser president no significa agitar al carrer animant als CDR, ni enviar tweets incendiaris (per això no cal cap president tan sols calen agitadors professionals). Ser president de Catalunya implica defensar els interessos dels catalans i catalanes, de tots i de totes.

I aquí és on vull fer-li un incís especial. És un error clamorós lligar el suport als pressupostos socials presentats pel Govern del canvi de Pedro Sánchez a un judici que encara no s’ha celebrat. Vostè afirma que no donaran suport als pressupostos per “dignitat”. Ah sí? Quina “dignitat” és aquesta que comporta impedir pujar exponencialment el salari mínim? O que els pensionistes catalans no vegin incrementada la quantia de la seva pensió? Es pot ser president de Catalunya i votar en contra que Catalunya rebi 2.200 milions d’euros addicionals en inversions directes, senyor president? Quina “dignitat” és aquesta que comporta la indignitat de rebutjar, per exemple, l’augment dels sous dels treballadors i treballadores que cobren menys i que més dificultats tenen per arribar a final de mes?

Vostè afirmava aquesta mateixa setmana al Parlament que el govern espanyol estava “perseguint idees”. Em reconeixerà, com a mínim, que aquesta suposada persecució deu ser selectiva perquè en cas contrari ja m’explicarà quines “idees” té vostè diferents a les del senyor Puigdemont que el permeten ser ara mateix el president d’una institució, d’acord amb la Constitució i l’Estatut, que gestiona prop de 40.000 milions d’euros de pressupost. I quines “idees” diferents té el senyor Rufian que enlloc de ser víctima de cap persecució és membre de ple dret del Congrés espanyol, amb el sou i assignacions corresponents a aquest càrrec. Si això és una “persecució” deu ser la “persecució” més estranya de la història... No serà més aviat que alguns van cometre l’error garrafal de saltar-se conscientment la Constitució, l’Estatut, les resolucions del Tribunal Constitucional i els informes del mateix Consell de Garanties Estatutàries, òrgan depenent de la Generalitat, que alertaven de les conseqüències penals de saltar-se a la torera el nostre ordenament democràtic? Però, clar, sempre és més fàcil inventar-se un boc expiatori a qui atribuir tots els desastre enlloc de reconèixer els errors propis...  

Miri senyor Torra faci alguna cosa en positiu. Com a president podria, com a mínim, retornar als treballadors públics de la Generalitat les pagues extres del anys 2013 i 2014 tal com han fet ja la resta d’administracions. En tot cas li prego, li imploro, que deixi de parlar en nom de tot el poble de Catalunya. Perquè cada cop que ho fa, i es deixa milions de catalans a la cuneta, està insultant el pluralisme que aquest sí és l’essència, i la riquesa, del nostre estimat poble.   

“ADMIRÁBAMOS A LOS CATALANES...”

La porcellana xinesa està considerada excepcional, una autèntica obra d’art. Afirmen els entesos que crear un gerro de porcellana amb la tècnica tradicional és una tasca que ocupa tota una vida. Una vida fructífera ja que el gerro resultant demostra sobradament la seva vàlua: és consistent, impermeable, capaç de contenir aliments durant un llarg període de temps, resistent durant segles als efectes de la calç o dels àcids.  

Una obra mestra com aquesta no és fruït de l’atzar sinó del treball de moltes persones, de la seva entrega i també de la seva generositat. Només quelcom creat amb amor és capaç de traspuar transcendència i projectar-se en el temps amb voluntat de perdurar.

Ara bé, tota aquesta feina i aquesta cura d’anys i anys i de l’esforç de tantes persones, de bons professionals que han posat el seu granet de sorra en benefici de la comunitat, es pot trencar en un moment. Tan sols cal un energumen amb un martell per esmicolar el gerro en milers de diminuts trossets intranscendents.

El mateix passa amb el catalanisme i amb la cohesió cívica del poble de Catalunya. Durant molts anys vàrem assolir entre tots un gran consens per evitar entrar en dinàmiques sectàries i exclusives. Tots teníem clar que dividir Catalunya entre “bons” i “dolents” era la ruïna del país (com així ha estat). Som 7,5 milions de catalans i catalanes i tots volem el millor pel nostre país i per als nostres fills i filles.

Alguns però, lamentablement, s’atreveixen ja a assenyalar amb el dit. A dir “tu no ets català” als catalans i catalanes que, senzillament, no pensem com ells. La intolerància i el menyspreu al considerat adversari, convertit ja en “enemic irreconciliable”, van en augment. El fangar d’insults i d’acusacions de “traïció” també van in crescendo.

Quan un escolta, per exemple, al mateix president Torra afirmar que “nosaltres, el poble de Catalunya, retirem el suport al president Sànchez” pensa que alguns han perdut completament els papers. Vostè, membre d’una candidatura que tan sols va obtenir 940.000 vots sobre un cens electoral de 5,6 milions de catalans, s’atreveix a parlar en nom de TOT el poble de Catalunya, senyor president? Catalunya no és patrimoni de ningú, ni de vostè ni meva. Catalunya som tots i totes. 

I tres quarts del mateix pel que fa al trio de la dreta-extrema dreta de PP, Ciudadanos i Vox. La competència interna que tenen a l’hora de fer declaracions radicals fa esfereir. Què passa per la ment del senyor Casado quan s’atreveix a difamar al president del Govern constitucional d’Espanya acusant-lo de “colpista” al mateix Congrés dels Diputats? Però a on anem amb aquest fanatisme intransigent?

Algú ha de començar en aquest país a mostrar un mínim respecte a la dignitat de les persones que no pensen com nosaltres per recuperar el consens del catalanisme social que ha escrit les millors pàgines de la nostra història. Així que començarem nosaltres. Vull, doncs, manifestar el respecte dels socialistes tarragonins pels representants polítics del poble de Catalunya i d’Espanya, de tots, perquè tots representem una part de la ciutadania. Creiem, un cop més, que cal aprofundir en la via de la normalització i de la negociació iniciada pel Govern progressista i de canvi del president Pedro Sànchez i, alhora, obrir el camp del diàleg entre catalans per assolir un gran acord a casa nostra que serveixi de base per solucionar l’actual conflicte. Aquest acord hauria de contemplar una majoria de 2/3 parts del Parlament i acabar amb la profundíssima divisió que hi ha avui a la societat catalana.

“Admirábamos a los catalanes. Estaban muy bien organizados en la Assemblea de Catalunya donde estaban todos, desde la derecha hasta los grupos de extrema izquierda. Eran los que mejor funcionaban, con diferencia.” Són paraules d’un dirigent polític madrileny de quan s’estava elaborant la Constitució. Per desgràcia, avui no es podria pronunciar en aquests termes. Per tant, el primer que cal és recuperar la via del progrés i de la unitat cívica del nostre poble, tal com sempre hem defensat des del PSC. Com deia el president Tarradellas: quan els catalans anem units som imparables, quan anem dividits perdem. Només recuperant aquesta unitat i aquest consens necessaris serem capaços de reforçar el gerro de ceràmica de la convivència en pau a Catalunya que determinats comportaments irresponsables, a Barcelona i a Madrid, han posat tristament en perill.

JOAN MANEL CABELLO, ELEGIT ALCALDABLE DEL PSC A L’AJUNTAMENT DE MONTBLANC

L’assemblea de l’agrupació socialista de Montblanc ha elegit per unanimitat Joan Manel Cabello com a alcaldable del PSC a la capital de la Conca a les eleccions municipals de l’any vinent.

Durant la seva intervenció l’alcaldable socialista ha presentat la candidatura del PSC com “l’opció del canvi. Som el canvi real d’un projecte, el de l’actual govern municipal, esgotat i amb símptomes evidents de paràlisi. Davant d’això els socialistes representem el canvi a millor, sense exclusions, a favor de tots els montblanquins i montblanquines que vulguin sumar en positiu per millorar el nostre estimat poble”, ha reblat.

És el primer cop que Joan Maria Cabello és candidat a l’alcaldia de Montblanc. L’anterior mandat municipal el PSC no va presentar candidatura a la capital de la Conca de Barberà. “Estem molt satisfets de poder tornar a representar els valors del socialisme democràtic i del respecte a tots els sentiments d’identitat al nostre municipi. Estem convençuts que aquest espai favorable al respecte i al diàleg existeix a Montblanc i que sabrem capitalitzar aquest anhel de canvi i de convivència en pluralitat que demanen molts fills i filles del nostre poble.”

En aquest sentit el candidat socialista s’ha compromès “a ser l’alcalde de tots, no només d’una part. La mateixa història de Montblanc ens demostra que quan hem anat tots junts hem guanyat i hem avançat. En canvi dividits i barallats perdem. I perdem tots. I Montblanc no es pot permetre perdre quatre anys més...”, ha asseverat.

Finalment Joan Maria Cabello ha afirmat que “en aquestes properes eleccions municipals hem de decidir si optem per seguir per la via de la ineficàcia que ja només funciona per inèrcia o bé optem per la via valenta, que representem els socialistes, que busca el prestigi i l’autoestima de Montblanc. Això és el que hem de recuperar i el que em comprometo a defensar des de la sala de plens. Som l’aire fresc que garantirà el canvi a millor que Montblanc necessita”, ha conclòs l’alcaldable del PSC.

FA TEMPS QUE ANEM ENRERE SENYOR PRESIDENT

President Torra, us heu inventat una altra commemoració, la del 27-O la frustrada DUI i heu (o des de Waterloo us han) preparat una declaració institucional. El 27-O és un fracàs més. Els catalans no parem de celebrar derrotes a dojo i els dediquem carrers i places. Particularment el mes d’octubre és fecund en aquest tipus de celebracions que no parem de tenir a l’agenda: el 6-O del 1934 amb la proclamació de l’Estat Català pel President Companys, el 15-O del 1940 amb l’afusellament del mateix President. Ara l’1-O del 2017 amb el referèndum que ja té places i carrers i  el 27-O del 2017 amb la declaració d’independència que ja figura a les enciclopèdies digitals que assenyalen que va acabar anul·lada i, el que és pitjor, amb la lamentable i injusta presó preventiva dels membres del govern que van preferir quedar-se al país en lloc de fugir a l’estranger.

Però anem a la vostra declaració institucional aquest 27-O. Sempre m’ha merescut un gran respecte les declaracions dels Presidents que s’anuncien amb l’adjectiu institucional perquè se suposa que va adreçada a la nació en el seu conjunt, és a dir, a tot el país o a la seva immensa majoria i que per tant, s’evitarà caure en partidismes i sectarismes. Lamentablement portem uns anys que tot això s’ha perdut i heu tornat a caure en la temptació d’adreçar-vos només als i les vostres, heu prescindit de la resta del país i heu perdut l’ocasió d’eixamplar les adhesions d’altres catalans tan importants i dignes com els i les que us segueixen i que tant dieu de paraula –que no amb els fets– que perseguiu convèncer. Dieu que us sentiu lligat i obligat a la DUI “perquè heu vingut a fer exactament això, un Estat“ i que no el vàreu  assolir perquè l’Estat Espanyol ho va impedir. No us ho esperàveu, President? Quin Estat no ho hauria fet? Tal vegada si Catalunya es comencés a trossejar en territoris diferents i independents fins a la seva desaparició tal com la concebem i estimem ara no ho tractaríeu d’impedir? Moltes i molts rebutgem la violència que es va emprar l’1-O, la manca de diàleg del govern del PP i la judicialització que ha comportat aquests empresonaments provisionals tan prolongats. Però és normal que Espanya, com qualsevol país al món, s’hi hagi oposat i més si es fa de forma unilateral i sense respectar les lleis com va fer el vostre antecessor? Per cert, dieu que aquests judicis que venen ho seran contra tot el poble de Catalunya i, perdoneu, però ni jo ni milions de catalans no ens sentirem jutjats perquè no hem comès cap infracció de la llei.

Veient el fracàs d’aquella DUI, em costa entendre, President, la vostra insistència en esperonar repetidament als vostres seguidors: Aquell “apreteu” que benèvolament us van corregir els vostres mitjans addictes per “pressioneu”  a Sant Julià de Ramis l’1-O s’ha convertit ara el 27-O en “no podem tornar enrere“.

Però si enrere ens hi feu anar cada dia, President!! Les desigualtats creixen a Catalunya, la pobresa també. Catalunya ja no serà la primera en comptar amb una teràpia tan avançada com la protonteràpia perquè ens ha passat Madrid i Navarra i aquí ni se’n parla; l’observatori d’energies renovables de Catalunya ha declarat que el 2017 va ser un any en blanc al nostre país, és dir, zero megawats instal·lats; l’ampliació del CRT a Vila-seca i Salou no se sap quan començarà; encara esperem el projecte per a l’Hospital Joan XXIII, i el Fòrum de la Justícia de Tarragona no té data.  El prestigi del país ha anat tan enrere que ens costarà recuperar-lo, la confiança en unes institucions on només s’hi senten representats la meitat del país, tardarem anys en recuperar-la; la desconnexió de milions de catalans i catalanes del catalanisme que un país petit com el nostre necessita  i que tants anys va costar de construir, no el recuperarem en aquesta generació amb tota seguretat. Avui llegia com un madrileny amic de Catalunya i del  Reial Madrid declarava: no sé si es tornaria avui a aplaudir al Barça al Bernabeu com vàrem fer milers de madridistes el 2005. Però ho podem traslladar a qüestions més serioses com el comerç, la cultura o l’actitud que trobem en qüestions que afecten a tots els països veïns  arreu del món: l’aigua, les comunicacions, l’energia o les infraestructures. Tot això que tan frívolament es deia que teníeu preparat per la independència i que ens resultaria més barat.

Churchill va dir allò de “de derrota en derrota fins a la victòria final.“ Però allò era una guerra que va durar sis anys. Aquí portem segles i no parem de perdre. I som molts i moltes que volem celebrar victòries. Preferim victòries sobre la pobresa, sobre l’atur, sobre el fracàs escolar, sobre la manca d’habitatge, sobre les malalties i les dependències, sobre el reconeixement a Espanya i a Europa de la nostra cultura, sobre el canvi climàtic i tantes altres coses en què hem anat enrere aquests anys.

Volem celebrar victòries, President, victòries que ens facin avançar, no retrocedir i que puguin ser compartides. No volem seguir anant enrere.