dilluns, 30 de setembre del 2013

FRANCESC VALLÈS: “AMB ELS PRESSUPOSTOS DEL PP L’A-27 I EL CORREDOR MEDITERRANI ES POSPOSEN FINS MÉS ENLLÀ DEL 2018”



El diputat del PSC al Congrés per Tarragona, Francesc Vallès, ha definit els pressupostos generals de l’Estat per al 2014 pel que fa a la demarcació de Tarragona “com un nou engany del Govern del PP. Són uns pressupostos falsos, que obliden Tarragona i no es corresponen amb la realitat.”

En matèria social, Vallès ha subratllat que aquests pressupostos “tan sols aconseguiran augmentar el patiment de la gent, amb retallades indiscriminades que condemnen als tarragonins a no tenir futur. Un cop més, els ciutadans pagarem més i rebrem menys a canvi.”

Pel que fa al capítol de les infraestructures Francesc Vallès ha afirmat que “amb els pressupostos del PP l’A-27 i el Corredor del Mediterrani es posposen més enllà del 2018. El PP ens intenta enredar un cop més posant petites partides que intentin ocultar la manca d’inversió global i plurianual necessària per executar ambdós projectes.”

A l’autovia Tarragona-Valls-Montblanc la inversió és raquítica, tan sols 15 milions d’euros pel tram El Morell-Variant de Valls. El pitjor, però, és la inversió plurianual prevista en els pressupostos: 4.6 milions d’euros per al 2015, 6.2 milions per al 2016 i 10.8 milions per al 2017. Total (sumant la inversió per al 2014), 36 milions d’euros quan el volum inversor necessari per fer realitat l’A-27 fins a Montblanc per al 2019 és de 74 milions d’euros. “Tan sols es garanteix la meitat de la inversió necessària. I la resta? No va dir el senyor Alejandro Fernández durant la campanya electoral que el Govern del PP faria l’A-27 i la T-11?”

En relació al Corredor el diputat socialista ha explicat que la inversió prevista en aquests pressupostos és de 108 milions d’euros per al 2014 (incloses les estacions de Cambrils, Reus, l’Hospitalet de l’Infant, etc.), 95 milions per al 2015, 30 milions per al 2016 i 44 milions per al 2017. “El Corredor no havia d’estar en funcionament el 2015? Doncs amb aquests pressupostos en ma no serà operatiu, com a mínim, fins al 2018...”

Vallès ha remarcat que “el més preocupant és que el PP posa els diners -100 milions d’euros en el projecte del tercer fil entre Castelló i Castellbisbal- en un projecte que no compta amb el consens del territori mentre que no inverteix en les infraestructures més demandades pel conjunt de la societat tarragonina com l’A-27 o el Corredor del Mediterrani. Com és possible?”    


En relació a aquests pressupostos el PSC es compromet a treballar per incloure les partides que el territori requereix de manera més urgent i insta al PP a ser sensible a les reivindicacions dels ciutadans de la província de Tarragona.

LA TERCERA VIA? FEDERALISME!



“La proposta de Catalunya s’ha fet amb sentit d’Estat i d’Espanya. S’ha fet per seguir estant a Espanya, perquè dir Espanya a Catalunya o Catalunya a Espanya no provoqui recels i per poder tenir sentiments compatibles i compartits”, són paraules del president Maragall en presentar al Senat el nou Estatut de Catalunya. Es tractava d’un Estatut aprovat pel 90% dels diputats al Parlament, que tenia el vot del 80% dels catalans convocats a referèndum i amb un amplíssim suport del món social, econòmic i associatiu de Catalunya. I tot en un escenari total d’absència de violència i de lleialtat als procediments constitucionals (vot de les dues cambres de les Corts Generals). Ja sabem la resposta de la visió més immobilista del nacionalisme espanyol: NO. Tots vam ser testimonis de l’espectacle indigne dels màxims dirigents del Partit Popular atiant l’anticatalanisme i demanant signatures pels carrers contra el nostre Estatut. La sentència del Tribunal Constitucional va ser la culminació d’aquesta actitud intransigent amb les aspiracions de Catalunya. Potser la manifestació més estrambòtica d’aquest rebuig a les reivindicacions dels catalans és la original teoria de “la mayoria silenciosa” de la senyora Sáenz de Santamaría. Si apliquem aquesta teoria a la mateixa història d’Espanya podríem arribar a conclusions increïbles. Per exemple, quants ciutadans es van manifestar després del cop d’Estat del 23-F? Segons les cròniques de l’època menys de tres milions a tot Espanya. Quants habitants tenia Espanya? Més de 40 milions. Per tant, si, a més, considerem a tots els qui no es van manifestar com a simpatitzants del cop d’Estat, el que hauria d’haver fet el Govern espanyol és donar-li una medalla al mèrit patriòtic a Tejero. Absurd i delirant, no? Doncs sí, absurd i delirant. 

Aquesta obcecació obsessiva per rebutjar tot el que vingui de Catalunya ha radicalitzat una part de la ciutadania catalana, és cert, a favor de la ruptura i del frontisme amb les institucions de l’Estat. El tan enervat “xoc de trens” del que parla Artur Mas. Entenc el malestar dels ciutadans que s’ha traduït en mobilitzacions massives, que recullen no tan sols aspiracions nacionals sinó també el rebuig a les devastadores conseqüències socials de la crisi econòmica, però algú hauria de començar a introduir elements de racionalitat i empatia en un debat que s’està dictant des de la visceralitat verbal recíproca. Quan hi ha un xoc de trens el que és evident és que tothom, i subratllo el tothom, acaba prenent mal.  

Si critico la miopia i la intransigència de l’espanyolisme “etern” de sempre també cal denunciar que a Catalunya s’està instal·lant un discurs consistent a dir que la independència serà com una mena arcàdia feliç i solució màgica que resoldrà tots els nostres problemes. Un discurs, fomentat pels mitjans de comunicació públics catalans, que no admet tampoc discrepància o cap matís i que divideix el país entre els bons catalans (els independentistes) i els mals catalans (els qui no estem per la ruptura). Jo mateix he estat testimoni de com es va afirmar alegrement, per part d’una de les més altes instàncies del nostre país, en un recent acte al paranimf del seminari de Tarragona que si el cardenal Vidal i Barraquer hagués viscut ara també seria independentista. Potser que deixem als morts fora d’aquest debat, no? La veritat és que la secessió unilateral seria una aventura que ens situaria en un escenari extraordinàriament inestable d’imprevisibles conseqüències, aïllats dels organismes internacionals. En un món cada cop més interdependent i global posar una frontera a l’Ebre resulta absurd. Llançar-se a la piscina abans de veure si a sota hi ha aigua no sembla una decisió gaire assenyada.

El cert és que hi ha una tercera via, el federalisme que defensem els socialistes, que consisteix en donar caràcter de real a la Constitució allò que ja és real a peu de carrer, és a dir, la realitat del caràcter plurinacional, plurilingüístic i pluricultural d’Espanya. La secessió provoca divisió a la societat catalana però hi ha una gran majoria de catalans que coincideix en què cal millorar l’autogovern i el finançament de Catalunya (fins i tot ho defensa, encara que tímidament, el PP català!) sense trencar. No té mitjans de comunicació ni opinadors “professionals” al seu servei, és cert, però davant de l’immobilisme i del frontisme l’opció federal s’obre pas, fins i tot en el nucli dirigent de CiU, perquè és la única alternativa capaç d’evitar “el xoc de trens”. 


Un darrer apunt històric. El 1931 Francesc Macià va proclamar la República Catalana dins la federació de pobles ibèrics. Després de tres dies d’intenses negociacions amb representants de la República espanyola Macià va acordar que la Generalitat seria l’òrgan d’autogovern de Catalunya en un règim d’autonomia. En aquell moment el maximalisme nacionalista va qualificar Macià de “traïdor” i “espanyolista” però avui dia la història el considera un dels millors presidents de Catalunya. Seria bo per Catalunya que Artur Mas ho recordés.   

Article de Josep Masdeu publicat avui al Diari de Tarragona  

dijous, 26 de setembre del 2013

TARRAGONA ACULL DISSABTE LA PRIMERA CONFERÈNCIA OBERTA PROGRESSISTA DE CATALUNYA



Més de 300 persones participaran aquest dissabte en la primera conferència oberta progressista de Catalunya organitzada pel PSC. L’objectiu de la conferència és ampliar l’ideari del partit a través de les aportacions de la societat civil i de les associacions socials, econòmiques i culturals progressistes i catalanistes del país. En aquest sentit, aquesta primera conferència que es durà a terme a Tarragona arriba precedida per un intens debat via tallers participatius que s’ha dut a terme a més de 100 municipis catalans en els darrers mesos.

La conferència de Tarragona (la primera de les quatre que es faran) se centrarà en analitzar els nous reptes plantejats pel canvi de model econòmic i productiu i les conseqüències de les retallades en matèria de les polítiques socials. La conferència s’estructura en tres tallers que debatran sobre els canvis en l’estat del benestar, en el model productiu i en la fiscalitat i l’economia. La conferència compta amb la participació de ponents del prestigi de Josep Maria Guevara, catedràtic emèrit d’anàlisi econòmic de la UAB, Valeriano Gómez, ex-ministre de Treball, o de Sara Berbel, directora de la xarxa d’inserció sociolaboral de Barcelona. L’alcalde de Tarragona i primer secretari de la Federació del PSC del Camp de Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros, inaugurarà la conferència.  

En relació a aquesta qüestió, l’agrupació socialista de Tarragona ha tancat aquesta setmana el procés participatiu endegat fa mesos per aportar noves idees al debat de dissabte. El coordinador dels tallers i vice-primer secretari de l’agrupació, Javier Villamayor, ha subratllat que “l’objectiu d’aquesta conferència és obrir-nos a la societat, a les seves necessitats i reivindicacions reals, identificar els nous problemes i recuperar l’hegemonia progressista per tornar a bastir una alternativa d’esquerres a Catalunya capaç de fer front a l’actual model defensat per CiU i PP.”


En aquest sentit, les principals aportacions de l’agrupació socialista de Tarragona al debat se centren en subratllar l’oportunitat de projecció exterior que suposen els Jocs del Mediterrani del 2017, recuperar una fiscalitat progressiva que faci contribuir més a aquells que més tenen, i aprofitar els potencials que suposen els nous sectors emergents com per exemple l’economia verda.  

dimecres, 25 de setembre del 2013

L'ÚLTIMA INFÀMIA DEL PP: FER PAGAR PER ESTAR MALALTS



Ho he de reconèixer, no sóc capaç d’expressar la meva indignació amb paraules. I és que divendres passat el Govern del PP va anunciar una nova mesura “d’estalvi” que, en la meva opinió, marca la diferència entre la dignitat política (o la dignitat, sense més additius) i la infàmia. Em refereixo a la decisió de fer pagar als malalts de càncer, hepatitis C, tumors cerebrals o d’esclerosi múltiple, per posar només alguns exemples, part dels medicaments que necessiten per dur a terme el seu tractament mèdic. El debat mediàtic, diguem-ne, “patriòtic” que ja fa mesos que vivim ha ocultat en part aquesta iniciativa tan reprovable a la que el PP intenta passar pàgina ràpidament. 

La veritat és que en aquests darrers dos anys ja havíem constatat la facilitat amb la que el PP carrega sobre els col·lectius més dèbils la factura de la crisi econòmica. Però una sempre és idealista i pensa que hi ha fronteres ètiques que no es transgrediran mai. Doncs estava equivocada. El PP les traspassa, a més, d’una forma injusta i incomprensible per a la immensa majoria de la població (també una bona part dels seus votants).

Així, em vaig quedar literalment atònita en saber que per decisió del Govern de Rajoy a partir de l’1 d’octubre els afectats per aquestes malalties greus hauran de pagar part del cost dels medicaments que necessiten per al seu tractament. Sabeu que vol dir això? Doncs que aquests malalts i les seves famílies poden arribar a gastar-se fins a 40.000 euros anuals en pagar allò que fins ara rebien de franc. Qui pot pagar addicionalment tants diners en una societat situada encara enmig dels efectes devastadors de la crisi? Intentar “estalviar” quan es parla de malalts de càncer o de malalties greus és una infàmia i una immoralitat, així de clar!

Aquesta mesura l’impulsa, a més, un Govern que ha aprovat una amnistia fiscal per als grans defraudadors i que al mateix temps allibera de deutes als bancs. S’anuncia també amb la covardia que ja ha fet cèlebre a Mariano Rajoy consistent en no dir ni una paraula d’allò que no li és còmode i ignorar la realitat per la via del llenguatge. El divendres ens trobem amb aquesta infàmia publicada al butlletí oficial de l’Estat. Doncs bé, dijous (o sigui, un dia abans) la ministre de Sanitat va comparèixer al Congrés i va ocultar les seves intencions que ens vam trobar aprovades l’endemà. Divendres mateix la vice-presidenta del Govern va comparèixer per donar compte dels acords del Consell de Ministres. I què va dir la vice-presidenta sobre el tema? Res, ni una paraula. Potser tampoc és estrany perquè es tracta de la mateixa vice-presidenta autora de la singular teoria de “la mayoria silenciosa” capaç de justificar l’immobilisme més absolut. Tot plegat deu ser el que el PP defineix com “fomentar la cultura de la transparencia”, a la que es van comprometre abans de les eleccions.

No cal dir que els socialistes hem expressat el nostre rebuig més ferm i absolut a aquest nou copagament perquè, a banda de la injustícia evident de la mesura, les retallades del PP estan generant una desigualtat creixent a la nostra societat. Aplicar el copagament per als tractaments oncològics i per tractar l’esclerosi o l’hepatitis C no té precedents en la nostra democràcia i no se li havia acudit ni al mateix José Maria Aznar. La portaveu socialista en matèria de sanitat ho va expressar a la perfecció: “ni en el nostre pitjor malson podíem imaginar aquest nou atac per part del Govern de Rajoy a la sanitat pública i als pacients de malalties greus.” És cert. Encara ara, mentre escric aquestes línies, tinc l’esperança de què tot sigui fruït d’un error o que els mateixos diputats i afiliats del PP es rebel·lin contra aquesta decisió tan injusta. Hi ha qüestions que estan per damunt del debat ideològic i aquesta hauria de ser una d’elles. Cal tenir en compte que molts d’aquests malalts s’han de prendre dos o tres fàrmacs de forma diària pel que el cost econòmic del seu tractament es pot multiplicar. A més, aquests malalts ja s’han vist perjudicats pels copagaments anteriors i per l’increment del preu dels medicaments aprovat per la ministre Mato, una d’aquestes ministres de qui Rajoy diu que no canvia “porque lo estan haciendo muy bien” (Sí, sí, de fàbula ho estan fent!)
Senyors diputats del PP, senyor Alejandro Fernández, quan “s’estalviaran” per fer que alguns malalts de càncer, d’hepatitis C o d’esclerosi múltiple no puguin accedir als medicaments que necessiten? Cap presumpte “estalvi” pot justificar una barbaritat com aquesta!

No contents amb això també la setmana passada el Govern de Rajoy va anunciar a bombo i plateret la reforma del sistema públic de pensions. El resultat? Un nou “estalvi” de 33.000 milions d’euros en els propers nou que se sostreu als pensionistes. Recordeu encara allò de “pasaré la tijera por todo menos las pensiones, la sanidad y la educación”? Doncs ni això ha estat capaç de complir Mariano Rajoy.


Quan un pensa que el PP encara disposa de dos anys de majoria absoluta per fer i desfer a la seva voluntat sent una temor i una inquietud creixent que els fets estan convertint en acusada... 

Article d'opinió de Maria Jesús Sequera publicat al Més Tarragona            

dimarts, 24 de setembre del 2013

EL PSC DENUNCIA L’ATURADA DE LES INVERSIONS DEL GOVERN EN NOVES TECNOLOGIES I SOCIETAT DEL CONEIXEMENT A TARRAGONA



El PSC ha denunciat aquest dimarts l’aturada de les inversions del Govern central en matèria de noves tecnologies i societat de la informació. “En els pressupostos generals de l’Estat del 2012 hi havia tres partides per adquirir equips i instrumental per al foment de sistemes digitals de radiocomunicació a la província de Tarragona amb una inversió total de 14.840 euros. Doncs bé, a l’hora de la veritat la inversió ha estat de cero euros. Res, ni un cèntim”, segons ha denunciat Joan Ruiz diputat socialista per Tarragona.

Segons ha desgranat Joan Ruiz es tracta de tres partides (una per un valor de 8.600 euros, l’altre per un import de 3.350 euros i la tercera amb una quantia de 2.890 euros) destinades a Tarragona que ara, el mateix Govern, reconeix que no ha executat.

“Amb el PP sempre és el mateix, inverteixen molt poc a Tarragona i n’executen encara menys. El seu presumpte tarragonisme tan sols és de paraula. A l’hora de demostrar-ho amb fets sempre es queden afònics.”

Joan Ruiz ha lamentat que el Govern del PP no aposti per les noves tecnologies de la comunicació i la informació. “El Govern socialista va impulsar l’agenda digital a fi i efecte d’apostar pel desplegament de les xarxes ultraràpides i l’avenç en l’administració electrònica d’acord amb els estàndards europeus.”

“Doncs el Govern del PP també ha passat la tisora per aquí retallant un 20% del pressupost destinat al programa de promoció de les telecomunicacions i de la societat de la informació però veiem que es tracta d’una disminució quasi benigne perquè a Tarragona aquesta retallada ha estat del 100%. I això en una àrea que el mateix Govern reconeix com a essencial per sortir de la crisi!”, ha emfatitzat el diputat tarragoní.


Finalment, el grup socialista al Congrés ha recordat que amb el PP al Govern les inversions de l’executiu a la província de Tarragona han baixat fins a límits històrics, el que ha merescut la reprovació de tots els agents econòmics i socials de la demarcació. “La realitat encara és més lamentable perquè, per exemple, dels 118 milions d’euros dels pressupostos del 2012 destinats a Tarragona no s’ha executat ni un 20% del total de la inversió anunciada. Totes les promeses d’Alejandro Fernàndez abans de les eleccions han acabat en res, emportades pel vent de la frivolitat i de la manca de paraula i de compromís.”

divendres, 20 de setembre del 2013

LA REFORMA DE LES PENSIONS, UNA ESTAFA



Es de domini públic que el govern del PP està prenent decisions totalment oposades al que deia abans governar i fins hi tot en sentit contrari al seu programa electoral. Ara bé, aquesta setmana  ha travessat la seva última frontera, el que li faltava per retallar, la darrera mentida: “nunca tocaré las pensions”. Nunca... abans  de las eleccions, devia voler dir. Aquesta setmana el Govern del PP s’ha tret definitivament la careta i ha fet públiques les seves intencions reals en relació a les pensions. I quines són? Una nova retallada de 33.000 milions d’euros, son diners que en els proper nou anys que, segons la normativa vigent, haurien d’anar a les butxaques dels pensionistes. I tot això quan el PP ja ha donat per perduts 37.000 milions d’euros dels que va destinar a salvar la banca espanyola i ara son 33.000 milions d’euros els que  pren als que reben la pensió. Casualitats? Sincerament, no crec en casualitats.

Malauradament aquest és un exemple més de  decisions basades només en una política d’austeritat que hipoteca el creixement econòmic, incrementa l’atur i castiga als ciutadans. Uns governants obsessionats en el control de les despeses i que no fan res per augmentar els ingressos, n’hem parlat força referint-nos a la manera d’actuar del Govern de CiU y ara de nou el PP actua igual. El veritable problema no son l’import de les pensions ni el nombre de pensionistes, és  la falta d’ingressos deguda a la brutal baixada de les cotitzacions a la seguretat social. Cada vegada som menys els que treballem i cobrem menys, i en conseqüència cotitzem menys.  I què fa el govern? doncs, en lloc d’impulsar mesures destinades a pal·liar els efectes de  la caiguda de les afiliacions i la  baixada dels sous, ho fa “pagar” als més febles, als pensionistes que  ara perdran poder adquisitiu any darrera any, quasi una cinquena part de la quantia de les seves pepsions futures. I Per afegir un punt de cinisme a aquest enèsim incompliment electoral el PP ven aquest despropòsit com un “aumento de las pensiones” , com un “garantizamos las pensiones”. Quina barra!

La trampa està en què se’ns presenta la reforma amb l’esquer de què garanteix un augment del 0.25% de les pensions cada any. Sí, sí, molt bé, però quin és el valor de referència actual per per revaloritzar les pensions, l’augment de la inflació (o sigui, un 2,9% internanual). I quin serà a partir d’ara? Un 0,25% fixe. I quin serà el resultar real per als pensionistes vallencs? Doncs, segons les estimacions incials del grup socialista, que perdran uns 300 euros anuals.

La veritat és que la manca de rigor i la capacitat de confondre i enganyar de Rajoy i del PP ha superat tot el que havíem vist fins ara i converteix a Aznar en quasi un liberal. No hi ha pilar del benestar que no s’hagi tocat: pensions, educació i sanitat públiques, beques, dependència, etc. Amb l’excusa de la crisi estem vivint el pitjor període d’involució social des de la recuperació de la democràcia.

El mateix val pel Govern “patriota” de CiU a la Generalitat i pels seus socis parlamentaris. Jo mateixa, com a diputada al Parlament, he denunciat aquesta setmana una nova retallada del Govern en matèria de dependència i ajuda als discapacitats. Quin Govern és aquest que es passa el dia parlant de la llibertat de Catalunya però que retalla continua i permanentment els drets socials col·lectius dels catalans? Quina lògica perversa és aquesta.  
    

Els socialistes, com diria el poeta, ens mantenim fidels al poble de Catalunya, a la satisfacció de les necessitats reals i quotidianes dels catalans. Aquests dies el debat mediàtic, diguem-ne, “patriòtic” oculta el resultat de les polítiques de CiU i PP, una  societat dual on les diferencies entre rics i pobres, creixen cada dia. Volem, de veritat, una societat on només aquells que disposin de rendes altes puguin accedir a una sanitat, educació i prestacions de qualitat? Jo dic que no i estic segura que la immensa majoria de ciutadans de Catalunya també afirmarien el mateix. Per això ens cal, ara més que mai, abandonar les dinàmiques que ens porten al “xoc de trens” i cercar el consens a través del diàleg per aconseguir que a Catalunya cap nen es quedi sense menjar, cap família sense habitatge i cap ciutadà sense recursos abandonat a la seva sort als efectes de la crisi. De nosaltres depèn.  

Article de Núria Segú publicat al setmanari El Vallenc 

dijous, 19 de setembre del 2013

SUPERAR LES DUES CIUTATS



El proper mes d’octubre Tarragona acollirà la beatificació de més de 500 màrtirs de l’església assassinats durant la guerra civil de 1936-39, en una cerimònia organitzada per la jerarquia catòlica. Algunes veus de la pròpia església tarragonina s’han aixecat per expressar la seva disconformitat amb aquesta celebració. L’exdirector de Caritas ho ha fet a un diari digital on s’hi han afegit alguns comentaris en la mateixa direcció, entre ells un d’Olga Xirinachs.
Durant la guerra quasi 7.000 persones (sacerdots, monges i membres d’ordres religioses) van ser assassinades en la zona republicana. No pot haver-hi ni un mínim de justificació o de comprensió com tampoc per l’execució pel franquisme durant i, encara posteriorment a la Guerra Civil, de més de 50.000 persones. Si a aquestes s’hi sumen els morts per inanició o maltractaments als camps de concentració i presons, les víctimes de la repressió franquista s’acosten a les 200.000. Quantes d’aquestes s’haurien evitat si l’església hagués adoptat una actitud de denúncia, al menys en acabar la Guerra Civil?
No crec que la Conferència Episcopal l’encerti amb la celebració d’aquest acte. Es diu que és estrictament intern de l’Església, però això seria ignorar que la sublevació militar i la llarguíssima dictadura que la seguí foren avalats per l’Església catòlica sense miraments i comprometent-s’hi amb entusiasme. Només cal recordar aquella imatge dels bisbes fent la salutació feixista a les portes de la catedral de Santiago de Compostela o l’entrada del Dictador sota pal.li com si fos l’enviat de la Providència mentre sonava el Te Deum Laudamus, és a dir, donant gràcies a Déu. Paral.lelament les presons estaven plenes i a la muntanya de l’Oliva de Tarragona continuaven els afusellaments.
El cardenal Gomà nascut a La Riba, primat d’Espanya durant la Guerra Civil que fou decisiu pel reconeixement per part de la Santa Seu del govern del general, afirmà que la República i les llibertats democràtiques eren “obra de judíos y masones que han envenenado el alma nacional, justificava teològicament la guerra civil i aprovava que fos anomenada “croada”.
Un altre cardenal català Pla i Deniel, que s’adherí fervorosament als facciosos va escriure la carta pastoral “Las dos ciudades” (inspirada en “la ciutat de Déu” de Sant Agustí ) justificant la sublevació feixista com “una santa cruzada” i un “plebiscito armado” on uns, “los rojos”, eren “los hijos de Caín”, i els altres, “los cruzados de Cristo y de España”.

L’Església mai no ha demanat perdó d’una manera clara i rotunda. I quan el President de la Conferència Episcopal Ricardo Blázquez semblava que ho feia el 19 de novembre de 2007, quatre dies després va sortir el portaveu Martínez Camino a esmenar-li la plana. Són, doncs, lògics des del meu punt de vista els recels de milers de catalans i d’espanyols que preferirien veure un gest definitiu de reconciliació i de pau.
Si la Conferència Episcopal vol sentir totes les veus dels seus fidels i dels qui ens hem allunyat entre altres coses per aquests oblits imperdonables, hauria de parar més l’orella i passar pàgina dels seus suports als dictadors que en el segle XX han produït tantes morts i patiments: Franco, Mussolini, Hitler, Pinochet, Videla, Salazar. Tots ells eren rebuts amb tots els honors i se’ls administrava la comunió sense parpellejar ni immutar-se. Els testimonis gràfics d’aquelles connivències encara fereixen les consciències.
El Papa Francisco a propòsit del conflicte de Síria demanava aquests dies que ens convertim en homes i dones de reconciliació i de pau: “ mira el dolor del teu germà i no afegeixis més dolor, reconstrueix l’harmonia que s’ha trencat; i això no amb la confrontació sinó amb la trobada “. Cal superar definitivament el trauma de la guerra i el llenguatge encara que sigui metafòric de “las dos ciudades.” El cardenal cambrilenc Francesc Vidal i Barraquer va tenir el valor de no signar la carta Col•lectiva de l’Episcopat espanyol als bisbes del món sencer publicada el 9 de juliol de 1937 justificant la postura que havia pres l’Església a la Guerra Civil i d’oposar-se al franquisme tot i haver estat perseguit per la FAI (i de salvar-se gràcies a l’ajuda de la Generalitat.). Esperem que l’Esglèsia sigui capaç de superar les dues ciutats per fer possibleuna sola ciutat on els valors democràtics, el respecte a l’adversari i l’amor cap als més dèbils i vulnerables uneixin a tots, des del respecte i record etern a aquells que van lluitar amb honestedat des de les seves conviccions per assolir una societat més justa.

Article de Xavier Sabaté publicat avui al Diari de Tarragona

dimecres, 18 de setembre del 2013

JOAN RUIZ: “AMB LA REFORMA DEL PP CADA PENSIONISTA TARRAGONÍ PERDRÀ 300 EUROS ANUALS”



“Amb la reforma de les pensions que defensa el PP el Govern de Rajoy es vol estalviar diners traient-los de les mans dels pensionistes. Amb la pensió mitjana de la província de Tarragona que és de 803 euros per pensionista, caldria aplicar amb la normativa actual l’augment del 2,9%, i per tant la pensió arribaria als 11.570 euros anuals. Doncs bé, amb la voluntat del PP d’aplicar un raquític 0.25% d’augment anual la quantia baixaria fins als 11.270 euros, és a dir, 300 euros anuals menys per pensionista tarragoní.”

“Segons les estimacions del grup socialista, en cas d’aplicar-se aquesta reforma els pensionistes perdrien en el conjunt de l’Estat uns 33.000 milions d’euros en els propers nou anys.” Així ho ha afirmat avui Joan Ruiz, diputat socialista membre de la Comissió del Pacte de Toledo del Congrés.

“Això que el Govern de Rajoy anomena estalvi en realitat és un espoli als pensionistes i una nova mentida de Mariano Rajoy que va prometre abans de les eleccions que mai passaria les tisores pel sistema públic de pensions. No només passa la podadora per aquí sinó que també ha tret als pensionistes les ajudes per dependència i la gratuïtat dels medicaments.”

Joan Ruiz ha afirmat que amb aquesta reforma les pensions futures seran més baixes que les actuals perquè s’aplicarà un percentatge de rebaixa sobre la quantia en funció de l’esperança de vida i d’altres paràmetres.  

“És increïble que, un cop més, es carregui el pes dels sacrificis sobre els sectors socials més vulnerables a la crisi mentre fa unes setmanes vam saber que el Govern del PP donava per perduts els 37.000 milions d’euros d’ajudes públiques que Rajoy ha donat a la banca. Un deute que haurem d’assumir tots els ciutadans.”  


El diputat tarragoní ha assenyalat que Mariano Rajoy va camí de superar-se a sí mateix pel que fa al seu interminable llistat d’enganys i incompliments: va dir que no pujaria els impostos i és el primer que ha fet, va dir que no abaratiria l’acomiadament i ara quasi és gratuït gràcies a la reforma laboral, va dir que no baixaria les prestacions per desocupació i ho ha fet, i va dir que no tocaria les pensions, ni la sanitat, ni l’educació i està aplicant brutals retallades sense precedents en tota la nostra història democràtica. “La ineficàcia del Govern del PP i de Rajoy en matèria econòmica i social comença a ser d’antologia”, ha sintetitzat el diputat tarragoní.

CIU I PP SUSPENEN JA A L’INICI DE CURS



Camp de Tarragona, 12 de setembre de 2013. La directora d’un centre escolar de les nostres comarques veu com, després d’acompanyar als seus fills a les classes corresponents, una dotzena de pares i mares fan cua davant de la secretaria del centre. El motiu? Volen conèixer si la Generalitat pagarà i quan les beques per a material escolar i les beques de menjador que hores d’ara continuen penjades d’un fil. A totes les converses el guió és el mateix, les dificultats econòmiques per poder pagar les matrícules i el material escolar necessari en aquest inici de curs.

Malgrat que aquests dies els mitjans de comunicació van plens de profunds i meticulosos anàlisis sobre “l’encaix” de Catalunya i d’Espanya la preocupació immediata d’aquests pares i mares no és saber que pensen els presidents de la Repúbliques bàltiques d’una eventual independència de Catalunya sinó conèixer si el Govern “patriota” de CiU mantindrà les ajudes que amb comptagotes o a cop de destral, en funció de la imminència d’una cita electoral, va retallant un any sí i l’altre també.

Situats, doncs, en aquest debat mediàtic de pretensions mil·lenàries sobre l’essència de Catalunya i d’Espanya, ha passat molt desapercebut l’efecte negatiu que les retallades dels Governs de CiU, a la Generalitat, i del PP, a l’Estat, han tingut sobre el curs escolar que ara tot just s’enceta. La veritat és que les famílies catalanes han hagut d’afrontar l’inici de curs més difícil dels darrers anys. I és que enguany les aules s’han obert amb menys professors, més alumnes, menys ajudes, menys beques i menys pressupostos educatius. A les comarques del Camp de Tarragona la població escolar ha augmentat en 1.400 alumnes de més en relació al curs passat però el nombre de professors s’ha mantingut invariable, i això segons les dades oficials del mateix Departament!

I és que CiU i PP han fet com els crancs, marxa enrera i a passes accelerades posant en perill els avanços del conjunt de la societat impulsats pels Governs de progrés en matèria educativa dels darrers lustres. Això ara s’ha acabat. Aquest curs comença amb unes retallades pressupostàries en educació de més del 20% i a això cal sumar-hi els 3.000 milions d’euros de retallades de l’any passat. En el conjunt de l’Estat el nombre de professors s’ha reduït en 30.000 docents des de que Rajoy és president del Govern mentre que el nombre d’alumnes ha crescut en quasi 200.000 nens i nenes. Cal afegir alguna dada més per evidenciar el desgavell d’aquells que van prometre “fer més amb menys”? No ho crec.

Per la seva banda, el Govern “patriota” d’Artur Mas (allò de “Govern dels millors” ja no s’atreveix a dir-ho ni el màxim apologista dels seus incondicionals) ha tancat cinc escoles públiques i ha fet desaparèixer 73 grups de P3 en aquest inici de curs. Això tot i registrar 6.400 estudiants més que el curs passat. No contents amb aquesta realitat tan lamentable, la Generalitat ha continuat reduint les beques i les ajudes vinculades a l’educació (per posar només un exemple, l’aportació de la Generalitat per plaça pública de P3 ha passat de 1.800 euros a tan sols 875 euros, i ja s’anuncien noves retallades). Sempre però, amb la retòrica d’un Govern que parla molt de Catalunya però poc o gens dels catalans. En fi...


I què diuen de tot plegat els diputats de CiU i PP per Tarragona? Res de res. I no és una metàfora, tan sols és la constatació del seu silenci. Més enllà de l’anomenat debat nacional no diuen ni una paraula. Malgrat proclamar abans de les eleccions que tenien la formula per sortir de la crisi i mantenir el nostre Estat del benestar des de la cita amb les urnes de l’any passat s’han quedat afònics i resten muts. No és el cas dels socialistes. El PSC ha denunciat reiteradament el deteriorament de la igualtat d’oportunitats a la nostra societat i la pèrdua progressiva de la qualitat de l’ensenyament públic (que si no ha retrocedit més ha estat gràcies a la tasca abnegada dels professors i de la comunitat educativa). Però no ens resignem. Els socialistes ens comprometem a tornar a elevar el pressupost en educació per recuperar la qualitat educativa pública que havíem assolit i també ens comprometem a derogar totes les iniciatives que CiU i PP utilitzen per esquarterar la nostra educació. Perquè sabem que darrera de l’excusa de la crisi la dreta ens porta cap a un model educatiu on tan sols aquells que tinguin els recursos econòmics necessaris puguin accedir a una educació de qualitat. I nosaltres creiem, honestament, que aquesta és la pitjor herència que podem deixar als nostres fills. Ni més, ni menys. 

Article d'opinió de Núria Segú publicat al diari Més Tarragona  

dimarts, 17 de setembre del 2013

NÚRIA SEGÚ: “NOU COP DE DRESTAL DEL GOVERN DE CIU ALS DEPENDENTS TARRAGONINS”



“Prop d’un centenar de discapacitats tarragonins veuran reduir-se la prestació econòmica que perceben de 626 euros mensuals a tan sols 500 euros mensuals per culpa de l’enèsima retallada del Govern de CiU en matèria de dependència”, així ho ha denunciat avui la diputada socialista per Tarragona, Núria Segú, que ha alertat que aquesta reducció suposa una minva del 20% del total de la prestació.

“Es tracta de persones que tenen un mínim del 65% de discapacitat acreditada i que necessiten l’ajuda d’algun cuidador per poder viure amb dignitat a casa seva. Doncs bé, se’ls retalla una cinquena part de l’ajuda, a més, amb efectes retroactius a 1 de gener d’enguany.”

La diputada socialista ha reafirmat el compromís del PSC de lluitar per mantenir íntegrament aquest programa de suport a l’autonomia a domicili que les mateixes associacions de persones discapacitades consideren “essencial” per tal que aquests ciutadans puguin viure amb un mínim de dignitat al seu domicili.

“Amb el Govern de la dreta,  ja sigui CiU o PP, sempre és el mateix, exempcions  fiscals i reduccions d’impostos a les rendes altes i carrega de la factura de la crisi sobre les espatlles de les classes populars i sectors socials més desafavorits i vulnerables als efectes de la situació econòmica. La passivitat demostrada pel Govern de CiU en matèria de dependència tan sols ha provocat l’augment de les llistes d’espera i dilacions en el pagaments de les prestacions”, ha afirmat la diputada socialista.   


En aquest sentit, Núria Segú ha recordat que “en aquests moments a les comarques del Camp de Tarragona tenim 35.000 sol·licitants per acollir-se a les prestacions de la llei de dependència i tan sols 12.000 beneficiaris. En un any el nombre de sol·licitants ha crescut més d’un 8% el que ens indica el problema real que han d’afrontar moltes famílies per poder atendre en condicions als seus familiars dependents.”

dilluns, 16 de setembre del 2013

EL GRUP SOCIALISTA AL CONGRÉS MANIFESTA EL SEU PLE SUPORT A LES REIVINDICACIONS DE TARRAGONA EN RELACIÓ AL TECER FIL DEL CORREDOR MEDITERRANI



El portaveu socialista a la Comissió de Foment del Congrés, Rafael Simancas, ha manifestat el ple suport del grup socialista a les Corts Generals al recurs de d’Ajuntament de Tarragona en relació al tercer fil del Corredor del Mediterrani.

“Entenem les raons polítiques i jurídiques de l’Ajuntament de Tarragona, es tracta de reivindicacions molt raonables. En aquest sentit, ja anuncio que el grup socialista presentarà una triple iniciativa a favor de les reivindicacions tarragonines i presentarem també una proposició no de llei en el mateix sentit.”

Simancas també ha explicat que el PSOE demanarà en breu la compareixença de la ministre de Foment per tal que doni compte de l’estat d’execució de les obres de construcció del Corredor del Mediterrani. “Ens preocupa la baixa inversió i la pitjor execució d’unes obres que per a nosaltres són prioritàries.”

Així, el portaveu socialista ha recordat que el Corredor del Mediterrani afecta al 50% de la població del conjunt de l’Estat, al 40% del PIB, al 55% de les mercaderies i al 60% del tràfic portuari.

“Els socialistes volem augmentar la dotació pressupostària destinada al Corredor però de moment tan sols ens hem trobat amb el rebuig del Govern del PP. Si no ens posem al dia pel que fa a la construcció real del Corredor estan en risc els diners compromesos procedents de la Unió Europea.”

Segons ha alertat el dirigent socialista, “per aquest 2013 el Govern de Rajoy ha destinat un 29% menys d’inversió al Corredor del Mediterrani en relació als pressupostos de l’any passat. A més, d’aquest volum tan sols s’ha executat el 40% el que ens indica els retards que acumulem en aquest vial prioritari per al conjunt de l’Estat. Es pressuposta poc i s’executa menys.”


Rafael Simancas  creu que les reivindicacions tarragonines (no sacrificar el trànsit de passatgers per les mercaderies, dues passarel·les, pantalles acústiques i l’allunyament de la via del Circ Romà) son tan òbvies que finalment seran recollides pel ministeri de Foment, “malgrat certa esquizofrènia en la bancada del PP”, ha conclòs el portaveu socialista. 

divendres, 13 de setembre del 2013

LES DUES CADENES HUMANES DE LA DIADA



Catalunya ha viscut enguany una Diada històrica, sens dubte. Centenars de milers de persones s’han unit arreu del país per reivindicar la independència i la sobirania de Catalunya. La seva mobilització ha de ser respectada i el clam escoltat. En aquest sentit, sorprèn la reacció del Govern del PP que es podria sintetitzar en la següent frase: “mobilización? Que mobilización?” Només un partit tan aliè al diàleg i a la disposició a escoltar als altres com el PP és capaç de tancar el tema amb un parell de frases estereotipades sobre la Constitució i passar alegrement a una altra cosa. El seu menyspreu a la voluntat dels catalans és realment ridícul i insultant.

Els socialistes catalans expliquem  aquí i, sobretot, allà, que hi ha un problema de relacions entre Catalunya i Espanya que cal resoldre. Ara bé, respectant totalment els sentiments dels vallencs i catalans que ahir van sortir al carrer, i amb tot el meu respecte per aquest moviment a favor de la independència, simplement recordar que és una part del poble català, i que en el procés per decidir el nostre futur cal tenir en compte tothom. Un país no es construeix excloent la gent que pensa diferent i hauríem de ser capaços de decidir com a poble sense imposar un pensament únic, ni quedar atrapats en l’enfrontament interessat atiat pels nacionalismes català i espanyol que veuen com aquesta espiral els dona rèdits electoral.

La societat catalana és plural (aquesta és una de les nostres riqueses) i totes les enquestes coincideixen en assenyalar que entre la ciutadania, malgrat el sentiment independentista que ha crescut en els darrers anys, els partidaris del trencament amb Espanya en el millor dels casos arriben al 50% just del conjunt de catalans.

Com donar resposta a la situació actual? Els socialistes estem convençuts que cal refermar el nostre Sí al dret a decidir dels catalans, el Sí a una reforma profunda de la Constitució en clau federal i, sobretot, el Sí a preservar i reforçar la cohesió social del poble de Catalunya, la nostra principal força com a nació.

Ara fa set anys el 80% dels catalans van votar a favor d’un nou Estatut per a Catalunya (que comptava amb el vot contrari dels independentistes catalans i dels nacionalistes espanyols) unes il·lusions que van ser laminades pel PP, pel nacionalisme espanyolista més ranci i pel Tribunal Constitucional. Cal tornar a assolir el consens social amb el que comptava l’Estatut. Les fugides cap endavant, el xoc de trens i les ruptures unilaterals no porten enlloc, n’estic convençuda.


D’altra banda la Diada també ha estat testimoni d’una altra cadena humana, la que simbòlicament va encerclar la seu central de la Caixa i d’altres institucions bancàries i financeres. I és que la jornada d’ahir va mostrar el rebuig al centralisme del PP però també acollia altres sensibilitats. Una molt important és el cansament ciutadà en relació al poder de la banca, dels mercats financers i de les retallades socials. No podem deixar el futur dels nostres fills en mans d’aquells que tan sols se senten estimulats per la cobdícia il·limitada. Cada cop és més unànime aquest sentiment de sublevació cívica i ètica en relació al poder econòmic. La veu de la gent s’ha expressat al carrer i ens correspon a aquells que tenim responsabilitats polítiques donar satisfacció a les seves reivindicacions. Aquest és el la nostra convicció i el nostre compromís davant del curs polític que ara s’obre al Parlament.  

Article d'opinió de Núria Segú al setmanari el Vallenc 

dijous, 12 de setembre del 2013

DECIDIR UNA CATALUNYA MÉS LLIURE I MÉS JUSTA



La celebració de la Diada Nacional de Catalunya ha tingut sempre un doble caràcter: festiu i de reivindicació. La conjuntura econòmica actual, la desconfiança envers la classe política i els intents recentralitzadors del Govern central fan que, aquest any, la Diada hagi de ser més reivindicativa que mai perquè hi ha en joc el futur de la nostra gent i la llibertat del nostre país.

Estem patint una crisi econòmica duríssima, que només a Catalunya ha comportat la pèrdua de mig milió de llocs de treball en cinc anys. L’allargament de la situació ha provocat la finalització dels subsidis que percebien els aturats a l’inici de la recessió, i la percepció dels ajuts de 426 euros mensuals penja d’un fil. Milers de famílies subsisteixen avui gràcies a la solidaritat de familiars, amics i veïns, o per l’ajut que reben de les entitats socials, i s’ha obert el debat sobre la deficient nutrició dels infants més necessitats.

Les retallades en els serveis públics bàsics que rep la ciutadania perpetrades pel Govern de la Generalitat i l'aprovació per part del Govern central d'un reforma laboral nefasta, que fomenta l’acomiadament barat i precaritza les condicions de treball de les persones que tenen la sort de mantenir la feina, són dues mostres més d’una agenda política regressiva d'efectes devastadors. Estem davant un drama social.

Per desgràcia, no es perceben símptomes de recuperació econòmica ni de reactivació industrial que puguin revertir aquesta situació, i les polítiques del Govern de la Generalitat són pràcticament imperceptibles. La crisi és profunda i de llarga durada.
Per això, les persones que volem més llibertat per a Catalunya, però també una Catalunya que continuï cercant la justícia social, no podem tancar els ulls davant aquesta crua realitat. I no podem permetre que els actuals governs utilitzin l’excusa de la crisi per desmantellar estratègicament l’Estat del benestar que havíem construït entre tots des del restabliment de la democràcia.

Ara bé, tot i la gravetat de la situació, no ens podem limitar únicament a fer una apel·lació al greuge i a la incompetència. Cal bastir una alternativa socialdemòcrata, creïble i possible, que doni resposta integral als reptes econòmics i socials que tenim davant i que es contraposi al neoliberalisme econòmic dominant que encara no ha mostrat definitivament la seva cara més dura.
I aquí em refereixo al segon punt. El descrèdit de la classe política ha arribat a un dels nivells més alts de la seva història. Cal recuperar confiances i credibilitats perdudes i reteixir complicitats amb una ciutadania cada vegada més allunyada dels seus representants i de les seves institucions. Si no ho fem, posem en risc la pròpia democràcia. Són, doncs, uns deures que ens toca fer a nosaltres mateixos. Això només serà possible si s'erigeix una nova classe política que posi en el frontispici de la seva actuació l'honestedat, el rigor, la humilitat, la proximitat amb la ciutadania i la recuperació indiscutible de la vocació de servei públic.

El sentiment nacional dels catalans ha evolucionat i ha augmentat en els darrers anys. Hi ha causes objectives i subjectives que ho justifiquen. Raons i passions. Fets i sentiments. Des de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut, fins als intents d'espanyolitzar els alumnes catalans del ministre Wert.
Una mostra molt significativa d'aquest sentiment, a banda de les celebracions institucionals que hi ha al conjunt del país, s'expressarà avui travessant tot Catalunya amb la construcció d'una cadena. Jo no hi seré, però els socialistes catalans haurem d'estar molt atents a aquesta mobilització de centenars de milers de persones, i prendre'n molt bona nota. S'equivocaria aquell que pretengui ignorar-la, menystenir-la o ridiculitzar-la. És sens dubte un acte molt lloable, ambiciós i compromès, que més enllà d'expressar una opció independentista, aplegarà moltes persones que volen expressar el seu malestar, el seu enuig, la seva profunda catalanitat i la seva voluntat inequívoca de canviar el marc de relacions actuals entre Catalunya i Espanya.

L'Estat de les autonomies s'ha esgotat i l'ambició nacional de Catalunya precisa noves formes d'expressió. Catalunya ho sap, i Espanya ho ha d'entendre. I per tant, si Espanya vol continuar existint, haurà de prendre consciència que ha de canviar. Estem convençuts que la via federal és la millor opció. I en això treballarem. Però amb la voluntat de superar el federalisme retòric per passar al federalisme dels fets.
L’Onze de Setembre és la millor ocasió per reivindicar la voluntat majoritària dels catalans i catalanes d’enfortir l’autogovern i decidir lliurement el nostre futur polític, sabedors que aquest és un desig àmpliament compartit per la societat catalana, si se sap conduir amb intel·ligència i amb l’ànim de sumar voluntats, no de restar. Per això defensem la celebració d'una consulta legal i acordada.

Però des del nostre ideari de progrés entenem que els drets nacionals no s’esgoten en una consulta puntual. Que els drets de la nació són al mateix temps els drets dels seus ciutadans a una sanitat pública ben dotada, a un ensenyament de qualitat, a la protecció social dels sectors més febles, a tenir feina, a disposar d’un habitatge digne.... No podem consentir que amb l’estendard d’una nova terra promesa, d’una Itaca idealitzada, s’oblidin les greus dificultats que pateixen cada dia milers de persones d’aquest país.

I per això hem de pensar en els milions de compatriotes que comparteixen aquests objectius. Que volen la llibertat nacional, però també la cohesió social i la solidaritat, i que per això necessiten una força que encapçali la lluita per assolir-los. Hem de recuperar la confiança de totes aquelles persones que volen decidir la construcció d’una Catalunya més lliure i alhora més justa. Aquest és el nostre gran repte al servei d’aquest poble.

Article d'opinió de Francesc Vallès publicat al Diari de Tarragona 

dimarts, 10 de setembre del 2013

EL PSC DE VALLS PROPOSA LA CREACIÓ DE PARCS DE LA SALUT A LA CIUTAT



La portaveu del PSC a l’Ajuntament de Valls, Rosa Maria Ibarra, ha anunciat avui que el grup socialista presentarà en el proper ple municipal una proposta per habilitar parcs de la salut en els barris de la capital de l’Alt Camp que registren un major percentatge de persones majors de 65 anys.

Segons la portaveu socialista, “cada cop és més evident la influència positiva d’una pràctica esportiva quotidiana i regular pel que fa a uns paràmetres òptims de salut, en especial, entre el col·lectiu de la tercera edat. Per això des del grup socialista creiem que es idoni i  perfectament viable habilitar aquests parcs de la salut a Valls que permetrien posar en marxa un servei necessari i útil per a molts vallencs i vallenques.”

Ibarra ha recordat que diversos pobles i ciutats de les comarques tarragonines ja compten amb aquests parcs de salut que s’han habilitat amb l’adquisició d’aparells destinats a la practica esportiva. Es tracta d’aparells que han de permetre exercicis amb el mínim impacte articular, amb les mesures de seguretat adients i que puguin ser utilitzades per persones amb cadires de rodes, en cas necessari.

La portaveu socialista també ha afirmat que molts d’aquests municipis van poder habilitar aquests parcs gràcies a les subvencions de la Diputació de Tarragona. Així mateix, ha recordat que programes de foment de l’esport endegats per l’Ajuntament de Valls com el “caminem als barris” han tingut una gran afluència d’inscrits el que afegeix un nou argument a favor d’instal·lar a Valls aquests parcs de salut.


En un altre ordre de coses, el PSC també proposarà al ple que s’estudiï la possibilitat d’implantar un sistema de recollida d’olis de cuina usats a la ciutat de Valls, descentralitzant-lo de la deixalleria municipal. “Ara mateix, a Valls tan sols es pot recollir l’oli de cuina usat a la deixalleria municipal que es troba al polígon industrial. El fet que tan sols hi hagi un punt de recollida que, a més, s’ubica fora del nucli de la ciutat en dificulta la recollida. Per això entenem que és adient que l’Ajuntament explori vies alternatives per augmentar-ne la quantitat recollida”, ha conclòs la regidora socialista.    

dilluns, 9 de setembre del 2013

UNIVERSITATS I CIÈNCIA, NOU FRACÀS DE LA DRETA EN DEMOCRÀCIA



Encara està per començar el nou curs a les universitats del nostre país i els ànims estan més calents que mai; es respira més indignació que quan va finalitzar el curs anterior. El motor de la defensa de les Universitats públiques ja s’ha posat en marxa i es preveu la convocatòria de vagues generals dels sistema educatiu. Les aules tornaran a quedar buides en senyal de protesta i de reivindicació de les retallades en polítiques educatives.

Ja s’olora la necessitat de tornar a sortir al carrer i provocar una gran mobilització per part dels diferents col·lectius que formen la comunitat universitària. No només els partits polítics de l’oposició, els sindicats, el professorat i l’alumnat, sinó que, aquesta vegada, també s’afegiran els rectors, el Consell d’Estat i inclòs consellers i demés polítics del mateix Partit Popular. Tot un fracàs de la dreta en democràcia.

El ministre Wert i les seves tisores en matèria educativa han aconseguit el que no aconseguia un polític des dels inicis del període democràtic (a excepció de l’expresident Aznar amb el seu suport a la Guerra del Golf Pèrsic): fer un front comú de tot el país contra els decrets de les retallades en educació. Una marea verda de ciutadans, estudiants i pares surten de casa per reivindicar una educació universitària pública i de qualitat per tots els ciutadans i ciutadanes del nostre país. La vulneració de la llei d’igualtat d’oportunitats és precisament el motiu pel qual els socialistes espanyols portaran al Tribunal Suprem el contingut del reial decret sobre les retallades del sistema de beques. Un decret regressiu i totalment inequitatiu.

Per què inequitatiu? Doncs perquè fruit d’aquestes noves condicions del sistema de beques, els alumnes que no aconsegueixin treure un 6.5 com a mínim, no podran optar a una beca compensatòria (mobilitat i allotjament) per a poder continuar els seus estudis. I això precisament afectarà a les famílies amb menys recursos que, a sobre, veuran com aquestes beques, en cas d’aconseguir la nota, es redueixen a la meitat. A tall d’exemple, abans, un estudiant que aconseguia la nota de tall i que havia de cursar una carrera universitària fora de la seva província o comunitat, aconseguia una beca per curs equivalent a uns 10.000€ (taxes, mobilitat i allotjament), ara, el mateix estudiant, només aconseguirà uns 4500€. Tot un cop d’estat a la justícia i a la igualtat d’oportunitats ja que acabarà tornant a passar que aquella persona que no disposi d’una situació econòmica acomodada no podrà estudiar.

Però la injustícia envaeix també altres qüestions a part de les beques. Els preus que paguen els alumnes per matricular-se d’una mateixa carrera en diferents universitats pot variar molt. Per exemple, un estudiant de medecina català o madrileny pagarà més del doble que un andalús. Mentre que la carrera de Medecina a Andalusia pot costar uns 750 euros de mitjana, a Catalunya costaria entre 1700 i 2300€ i a Madrid uns 2000€.

A continuació, la pregunta que ens podem fer és la següent: de què depèn el preu de les taxes universitàries a les diferents comunitats autònomes? Doncs sembla que els preus estan fixats per criteris polítics, de manera que a les comunitats on governa la dreta, les taxes s’han apujat fins un 20% i, juntament amb les pujades de l’anterior curs poden arribar a un 60%. En canvi a les comunitats socialistes, les taxes s’han congelats o apujat mínimament. Això té conseqüències de gran repercussió social, ja que els ciutadans més necessitats de les comunitats governades per l’esquerra podran tenir accés a l’ensenyament superior. Però també significa una gran desigualtat pels diferents ciutadans d’un mateix estat. En funció de la comunitat on es visqui, es tindrà més o menys possibilitats d’accedir a estudiar una carrera universitària.


Totes aquestes situacions de provocació de desequilibris entre els diferents territoris acaben sent estressors socials que s’afegeixen a les ja greus distàncies entre comunitats i que acabaran minant la cohesió social i la confiança entre els ciutadans del nostre país. Sens dubte, un altre fracàs de la dreta que ens governa.

Article de Yolanda Almagro publicat al Diari de Tarragona 

dijous, 5 de setembre del 2013

EL PSC S’OPOSA A LA BAIXADA ENCOBERTA DE LES PENSIONS ALS PENSIONISTES QUE VOL TIRAR ENDAVANT EL PP, 166.000 DELS QUALS SÓN TARRAGONINS



El PSC ha alertat avui que l’anunci del Govern de canviar la llei per modificar a l’alça un 0,25% les pensions cada any enlloc de pujar-les d’acord amb la desviació anual de l’IPC suposa a la pràctica “una baixada del poder adquisitiu dels 166.000 pensionistes tarragonins.” El grup socialista ha manifestat el seu rebuig absolut a aquesta decisió de la ministre de Treball.

Segons ha explicat el diputat socialista i membre de la Comissió del Pacte de Toledo del Congrés, Joan Ruiz, “aquest canvi normatiu del Govern del PP suposa una baixada real de totes les pensions (les actuals i les futures). Per exemple, si l’increment anual de l’IPC dels propers anys és del 2% i tiren endavant les intencions del PP tots els pensionistes perdrien un 1,75% de poder adquisitiu, any rera any. Situats en un escenari a mig termini, d’aquí a 10 anys els pensionistes haurien perdut entre un 17,5% i un 20% de poder adquisitiu, per tant, estem parlant d’un descens molt important.”

El diputat tarragoní ha afegit que, a més, la modificació de la normativa que defensa el PP no distingeix entre els pensionistes que tenen les pensions més altes i la immensa majoria que percep una pensió mínima o mitjana.

“En menys de dos anys el Govern de Rajoy no ha actualitzat les pensions, ha apujat els impostos als pensionistes, els fa pagar moltes de les medicines que necessiten, els ha tret les ajudes a la dependència i ara els diu que els baixaran les pensions afirmant, al damunt, que les pujaran. Perquè PP i CiU sempre castiguen als col·lectius més dèbils i menys culpables del sorgiment i desenvolupament de la crisi?”, s’ha preguntat Joan Ruiz.   


Finalment, Ruiz ha contraposat aquesta realitat amb l’obra de Govern socialista. En aquest sentit, ha recordat que durant els vuit anys del darrer executiu socialista les pensions mínimes es van incrementar quasi en un 50%, molt per sobre del que havia fet el Govern d’Aznar que no les va incrementar de manera significativa malgrat gaudir dels anys del boom de la construcció immobiliària.   

S.O.S.: POBRESA INFANTIL A CATALUNYA



Ara fa poques setmanes el Síndic de Greuges de Catalunya presentava al Parlament un informe sobre la pobresa infantil a Catalunya i la necessitat de garantir una alimentació adequada per als nens i nenes menors d’edat afectats per la pobresa. Les dades són esfereïdores. Un 28% dels nens catalans (345.610 infants) estan en paràmetres de risc de pobresa, un 10,5% (quasi 130.000 nens) pateixen privació material i també alimentària severa, i un 4% (quasi 50.000 nens i nenes menors de 16 anys) tenen una alimentació proteica insuficient, és a dir, no poden menjar carn o peix amb la regularitat necessària per garantir-ne el seu desenvolupament. Per dir-ho ben clarament: no passen gana però reben una alimentació insuficient.

El Síndic alertava que aquesta tendència, per desgràcia, s’ha agreujat amb la crisi econòmica que ens colpeja des de fa ja quatre llargs anys i proposava al Govern, ajuntaments i Consells Comarcals mesures coordinades per garantir el dret dels nens a una alimentació adequada i garantida per les administracions públiques.

La veritat és que plou sobre mullat. Segons les dades de l’Institut Nacional d’Estadística i del darrer informe d’Unicef a Catalunya la taxa de pobresa infantil al país, és a dir la que es calcula en relació als ingressos econòmics de les famílies a càrrec d’aquests nens, ha passat del 18% al 28% en els darrers quatre anys. Els nens no tenen cap culpa de la crisi però són un dels col·lectius que més estan pagant la seva factura i això és senzillament intolerable. El responsable d’Unicef a Catalunya va concloure la presentació d’aquestes dades amb una afirmació que posa els pèls de punta: “la pobresa a Catalunya té rostre de nen.”

Doncs bé, davant d’aquesta tessitura tan alarmant, què és el que pensa fer el Govern “patriota” de CiU i els seus socis d’ERC per pal·liar, encara que sigui en part, una realitat social i humana tan injusta? Res. I no es tracta d’una interpretació subjectiva sinó de la resposta literal del conseller de Sanitat de la Generalitat en ser preguntat pels periodistes sobre la malnutrició infantil a Catalunya. Diu el senyor Boi Ruiz que “no es prendrà cap mesura basant-se en l’informe del Síndic de Greuges perquè es fonamenta en una enquesta sense fiabilitat metodològica.” Així, tal qual. Afegeix l’honorable conseller que “no es pot dir científicament que això estigui passant a Catalunya”, per tant, conclou, no cal fer res.    

Els socialistes no compartim els dubtes metodològics ni científics del Govern de CiU perquè estem a peu de carrer als nostres pobles i ciutats i per això sabem que la pobresa infantil és una xacra social real a Catalunya i al conjunt d’Espanya. Conscients d’això hem presentat en reiterades ocasions propostes i iniciatives concretes al Parlament, ajuntaments i Consells Comarcals per garantir una alimentació adequada per a tots els infants catalans, al marge del nivell d’ingressos dels seus pares. Unes propostes que fins ara han tingut el silenci com a resposta per part de CiU, ERC i PP, més dedicats a barallar-se pels colors de la bandera.            

Ja em perdonaran la gosadia de parlar d’una alimentació necessària i adequada per als nens i nenes i no de la cadena humana, ni de les estructures d’Estat, ni de la transició nacional, ni de les “gambas” del PP de Tarragona. I és que durant les darreres setmanes he llegit desenes d’articles de responsables polítics de CiU, ERC, PP, ICV i Ciutadans discutint sobre els actes commemoratius de la Diada de l’11 de setembre però sense dedicar ni una línia a parlar sobre aquest informe del Síndic que justament posa l’accent en els efectes devastadors de la pobresa infantil, aquí i ara, a Catalunya. Reconec que no és el meu cas. Potser deu ser perquè aquests dies d’agost he tingut l’oportunitat de rellegir-me la biografia del president Companys. Deia el president màrtir durant els dies posteriors al triomf electoral del Front Popular que somniava amb una Catalunya capdavantera a Europa en matèria de progrés social. Una Catalunya sobirana en el marc de la República federal espanyola (deia federal, sí, malgrat que alguns ho vulguin ocultar ara). “Una Catalunya que tan sols serà plenament lliure quan cap dels seus fills passi gana per culpa de l’ànsia de lucre d’uns pocs.” Unes paraules que tenen plena validesa i vigència 70 anys després.

Article de Maria Jesús Sequera publicat al diari Més Tarragona