Ara fa poques setmanes el Síndic de Greuges de
Catalunya presentava al Parlament un informe sobre la pobresa infantil a
Catalunya i la necessitat de garantir una alimentació adequada per als nens i
nenes menors d’edat afectats per la pobresa. Les dades són esfereïdores. Un 28%
dels nens catalans (345.610 infants) estan en paràmetres de risc de pobresa, un
10,5% (quasi 130.000 nens) pateixen privació material i també alimentària
severa, i un 4% (quasi 50.000 nens i nenes menors de 16 anys) tenen una
alimentació proteica insuficient, és a dir, no poden menjar carn o peix amb la
regularitat necessària per garantir-ne el seu desenvolupament. Per dir-ho ben
clarament: no passen gana però reben una alimentació insuficient.
El Síndic alertava que aquesta tendència, per
desgràcia, s’ha agreujat amb la crisi econòmica que ens colpeja des de fa ja
quatre llargs anys i proposava al Govern, ajuntaments i Consells Comarcals
mesures coordinades per garantir el dret dels nens a una alimentació adequada i
garantida per les administracions públiques.
La veritat és que plou sobre mullat. Segons
les dades de l’Institut Nacional d’Estadística i del darrer informe d’Unicef a
Catalunya la taxa de pobresa infantil al país, és a dir la que es calcula en
relació als ingressos econòmics de les famílies a càrrec d’aquests nens, ha
passat del 18% al 28% en els darrers quatre anys. Els nens no tenen cap culpa
de la crisi però són un dels col·lectius que més estan pagant la seva factura i
això és senzillament intolerable. El responsable d’Unicef a Catalunya va
concloure la presentació d’aquestes dades amb una afirmació que posa els pèls
de punta: “la pobresa a Catalunya té rostre de nen.”
Doncs bé, davant d’aquesta tessitura tan
alarmant, què és el que pensa fer el Govern “patriota” de CiU i els seus socis
d’ERC per pal·liar, encara que sigui en part, una realitat social i humana tan
injusta? Res. I no es tracta d’una interpretació subjectiva sinó de la resposta
literal del conseller de Sanitat de la Generalitat en ser preguntat pels
periodistes sobre la malnutrició infantil a Catalunya. Diu el senyor Boi Ruiz
que “no es prendrà cap mesura basant-se en l’informe del Síndic de Greuges
perquè es fonamenta en una enquesta sense fiabilitat metodològica.” Així, tal
qual. Afegeix l’honorable conseller que “no es pot dir científicament que això
estigui passant a Catalunya”, per tant, conclou, no cal fer res.
Els socialistes no compartim els dubtes
metodològics ni científics del Govern de CiU perquè estem a peu de carrer als
nostres pobles i ciutats i per això sabem que la pobresa infantil és una xacra
social real a Catalunya i al conjunt d’Espanya. Conscients d’això hem presentat
en reiterades ocasions propostes i iniciatives concretes al Parlament, ajuntaments
i Consells Comarcals per garantir una alimentació adequada per a tots els
infants catalans, al marge del nivell d’ingressos dels seus pares. Unes
propostes que fins ara han tingut el silenci com a resposta per part de CiU,
ERC i PP, més dedicats a barallar-se pels colors de la bandera.
Ja em perdonaran la gosadia de parlar d’una alimentació
necessària i adequada per als nens i nenes i no de la cadena humana, ni de les
estructures d’Estat, ni de la transició nacional, ni de les “gambas” del PP de
Tarragona. I és que durant les darreres setmanes he llegit desenes d’articles
de responsables polítics de CiU, ERC, PP, ICV i Ciutadans discutint sobre els
actes commemoratius de la Diada de l’11 de setembre però sense dedicar ni una
línia a parlar sobre aquest informe del Síndic que justament posa l’accent en
els efectes devastadors de la pobresa infantil, aquí i ara, a Catalunya. Reconec
que no és el meu cas. Potser deu ser perquè aquests dies d’agost he tingut
l’oportunitat de rellegir-me la biografia del president Companys. Deia el
president màrtir durant els dies posteriors al triomf electoral del Front
Popular que somniava amb una Catalunya capdavantera a Europa en matèria de
progrés social. Una Catalunya sobirana en el marc de la República federal
espanyola (deia federal, sí, malgrat que alguns ho vulguin ocultar ara). “Una
Catalunya que tan sols serà plenament lliure quan cap dels seus fills passi
gana per culpa de l’ànsia de lucre d’uns pocs.” Unes paraules que tenen plena
validesa i vigència 70 anys després.
Article de Maria Jesús Sequera publicat al diari Més Tarragona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada