QUO VADIS EUROPA?

La UE, tots nosaltres, ens estem convertint en un club d’hedonistes octogenaris. Complaents amb el desenvolupament i progrés social que hem assolit, creiem ingènuament que podem desentendre’ns dels problemes que ens envolten. Res és més inútil que l’aïllacionisme o intentar fer d'Europa una illa de democràcia si està envoltada de la vergonya dels camps de refugiats com el d’Idomeni a Grècia. Els nostres avis encara poden explicar-nos les terribles condicions dels camps d’Argeles-sur-Mer, Rivesaltes o Barcarès, on van tancar, l’any 1939, als milers d’espanyols republicans que fugien del feixisme. 

Ara, 70 anys més tard!, incomplint tot el dret internacional que obliga a acollir els refugiats polítics, tornem a tancar les víctimes d’una guerra entre filferro de pues i concertines. La UE està renunciant als seus principis fundacionals i al projecte polític més ambiciós i d’abast històric de l’últim segle; una unió d’antics enemics construïda sobre els principis democràtics, la solidaritat i la col·laboració. Estem destruint entre tots el que era un possible mirall per construir un model de governança internacional.

A més, recuperem pràctiques del nostre passat colonialista, pagant a Turquia i utilitzant-la com un estat tap perquè ens alliberi de les nostres responsabilitats com fèiem amb els sipais i les tropes nadiues. Només exemples com el de l’ONG de socorristes de Badalona, a l’illa de Lesbos, ens permeten suportar les imatges de nens ofegats a les platges de l’Egeu i conservar l’esperança.  

L’exemple de la guerra de Síria ens ha de fer veure que, tot i la complexitat dels conflictes, la política de no intervenció i deixar que els problemes es podreixin no és cap solució. A mig o llarg termini l’efecte papallona t’acaba arrossegant i la geografia s’acaba imposant. Si pretenem fortificar-nos darrere d’un limes com va fer l’Imperi Romà hem de saber que finalment la pressió dels pobles exteriors va acabar imposant-se i, curiosament, a través dels Balcans. L’aspiració de les persones a una vida millor sempre s’imposa en el càlcul dels riscos d’intentar-ho. Per això, les paraules del president del Consell Europeu, Donald Tusk, recomanant els immigrants econòmics que no arrisquin la seva vida i intentin arribar a Europa no tindran cap efecte.

Pocs fenòmens humans són més recurrents a la Història que els moviments migratoris. Al llarg del S.XIX i principis S.XX, els europeus vàrem emigrar massivament darrere del somni americà. Amb un fort creixement demogràfic i  un sistema polític i econòmic que condemnava a milions de persones a una vida de misèria fent de jornalers al camp o de peons a les fàbriques, la fortuna de los indianos era l'esperança de milions d'europeus. Ara, les previsions de l’ONU indiquen que l’Àfrica aportarà més de la meitat del creixement de la població mundial, 2.2 bilions d’habitants, fins l’any 2050 i l’Àsia 1 bilió més, mentre que en el mateix període Europa perdrà població com a conseqüència de la fertilitat actual de 4,7, 2,2 i 1,6 fills per dona respectivament. Aquestes mateixes previsions assenyalen que l’any 2050 hi haurà un 34% d’europeus majors de 60 anys, davant  d’un 25% d’asiàtics i només un 9% d’africans. Si a aquesta força demogràfica li afegim els problemes polítics que assolen l’Orient Mitjà i l’Àfrica, els moviments d’immigrants econòmics i de refugiats polítics continuaran en el futur, i per tant, encara que sigui per necessitat, caldrà ser més propositius i solidaris.

La UE porta des de fa molts anys funcionant per inèrcia, sense pedalejar. La crisi de l’euro va generar desconfiança entre nosaltres i amb el projecte. El referèndum britànic i el possible brexit és una altra mostra de la falta de lideratge i valentia per tirar endavant la unió política. Les forces europeistes hem de combatre als euroescèptics i l’extrema dreta nacionalista doblant l’aposta, no renunciant i renegant del projecte com hem fet amb els últims acords amb el Regne Unit i Turquia. En aquest món globalitzat, cap Estat, petit o gran, serà capaç d’afrontar tot sol els principals reptes del futur: la desigualtat social, el canvi climàtic, el terrorisme o els moviments migratoris. Si no avancem cap als Estats Units d’Europa, si no treballem en equip, entrarem en una nova època fosca de descomposició pels recels interns i els vaivens internacionals.