dilluns, 28 de gener de 2013

UN SOL SENYOR, UNA SOLA FE



Des que Artur Mas va ser elegit President, va tornar el pensament únic a Catalunya, l’única veritat que tants beneficis de diversos tipus ha reportat al nacionalisme català de dretes. El principal és fer aparèixer que CiU no és responsable mai de res d’allò que passa a Catalunya. Així, els dos darrers anys la veritat revelada era l’aliança CiU-PP mentre que en el debat darrer en què es varen debatre tres declaracions favorables al dret a decidir, va ser amb altres socis. Una sola de les declaracions – la seva - era la veritable, la bona, la que després es trasllada als mitjans i a partir i al voltant de la qual ha de girar tot el país, les tertúlies on es difon la santa doctrina, la que permet estigmatitzar com a infidel i antipatriota o atorgar patents de catalanitat i fidelitat a la pàtria.

Alguns s’han convertit a aquesta nova religió i són, com tots els conversos, els més actius i sorollosos de l’àgora, no sigui que no se’ls vegi prou o que no se’ls perdoni antics pecats. Els conversos no han trobat els darrers mesos ni un sol motiu de crítica a un president que en els dos anys que porta al càrrec no pot exhibir més que crítiques a una Espanya que no ens permet viure a l’Arcàdia feliç. Però amb el també han arribat insuportables xifres de pobresa, d’atur, de llistes d’espera sanitàries i casos d’irregularitats als jutjats com mai.
Alguna cosa més ? El seu fracàs elctoral. Demanava una majoria sense precedents, excepcional i contundent que no va arribar i davant les alternatives de dimitir o tirar endavant encara que sigui a costa d’estampar-nos a tots contra les roques, escull la segona deixant que el timó de la barca, l’hora de sortida de la nau, la velocitat i potser fins i tot el moment d’estavellar-nos el dugui ERC. Caram quina renúncia a dirigir Catalunya un President ¡¡

Amb el Parlament atomitzat es fa molt difícil governar el país, amb la fragmentació de la societat catalana i la polarització en dos extrems es tallen ponts de diàleg i llaços que havien conservat unit el poble de Catalunya, unió que és l’única força possible dels catalans. Però qui dia passa, anys empeny i, això sí, qui no combrega amb la doctrina oficial és antipatriota.
Crisi ? Connais pas. Esforços per construir una Unió Europea forta i capaç d’encarar el futur en un nou marc ? Silenci, no fos cas que es descobrís que hem de traspassar moltes competències a la Unió i hem de construir un nou continent d’interdependències. Domicilis fiscals fora de Catalunya de fills o pares de presidents i ex-presidents ? Casos de corrupció ? Deuen ser a Espanya, a casa nostra tot són invents de l’enemic. Això sí, acabem amb el sector públic venent aigua, instal.lacions de residus perillosos, privatitzant la Sanitat ? No ho teniu ben entès, és per eixugar el dèficit que ens imposen des d’Espanya. I  és que  no defenseu la independència, elixir que ens atorgarà prosperitat, llocs de treball i la vida eterna.

I el dia 23 de gener al Parlament es van discutir tres declaracions donant suport al dret a decidir ? No ha sortit a gairebé cap mitjà però vostè ja sap que l’única bona, conforme a dret i doctrina és una de sola. Els diputats que no la van votar ? Són infidels, venuts, antipatriotes, dependents d’Espanya. Ah ¡ I no oblidin uns quants llocs comuns i estereotips com que els països que se’n surten de la crisi són tots petits, quan siguem independents tindrem aigua i energia de sobres, no caldrà exèrcit ni representació exterior, en quatre anys tornarem  el que devem i si no som a la Unió Europea no importa. Fins i tot li trobarem lliga on jugar al Barça perquè rebrà ofertes de mig món.

Ja perdonaran la digressió però més enllà del relat oficial hi ha una altra realitat.

Catalunya necessita decidir el seu destí quan més aviat millor. Només hi ha dos camins, el de la negociació i el de l’enfrontament. Nosaltres, conscients de la realitat i de les possibilitats i perquè Catalunya sempre ha sortit malparada quan ha triat el camí de l’enfrontament, havíem proposat el de la negociació exigent amb la màxima unitat possible. S’ha aprovat un altre camí i el respectem perquè som demòcrates i qui li ha donat suport té la responsabilitat de tirar-lo endavant. Vull suposar que hauran calculat tots els riscos, mesurat forces i el balanç els ha sortit positiu. Endavant, doncs. Però no els acompanyarem. Algú ha de quedar per si de cas s’han de recollir les restes del naufragi.

Per últim, algú dirà que al PSC tenim un problema i és cert. Alguns companys pensen de forma diferent de la majoria. Porto setze anys de parlamentari i he de dir que des del setembre passat en què vaig assumir la responsabilitat de President del Grup i ara amb Pere Navarro, hi ha democràcia interna al Grup, es consulta i es prenen les decisions de forma democràtica. Per tant, ni direcció ni Pere Navarro van decidir la votació del Ple sinó col.lectivament. De pas, diré que si un dia decidís que no puc votar el que decidim democràticament, presentaré la meva renúncia al càrrec com he fet en dues ocasions al llarg de la meva vida política. La primera, l’alcalde Recasens va rectificar i em vaig quedar; la segona, el President Montilla em va recollir l’acta de diputat però em va demanar que tornès a fer de delegat a Tarragona. Ho vaig fer sense soroll ì no precisament per una iniciativa dels nostres rivals que riuen quan aconsegueixen la nostra divisió, divisió que perjudica tothom. Democràcia als partits i respecte a les decisions adoptades democràticament.
L’únic senyor i l’única fe ja la prediquen i la imposen uns altres.


Article d'opinió de Xavier Sabaté publicat al Diari de Tarragona

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada