RECONCILIACIÓ

Felipe González sovint explicava una conversa que havia mantingut amb el president txec Vaclav Havel. Situem-nos: es trobava bona part de la societat txeca posseïda per una mena de delírium tremens fiscalitzador que exigia un càstig sever per a tots aquells que havien col·laborat amb la dictadura comunista dels darrers 40 anys. Fruït d'aquest excés de zel s’havia arribat a la insensatesa d’exigir responsabilitats al mateix Alexander Dubcek, pare de la “primavera de Praga”.

En el context d’una conversa informal, mentre prenien una cervesa en un bar de Bratislava, l’expresident espanyol va explicar al president txec una de les anècdotes que va viure el 1982, tot just acabada d’assumir la responsabilitat de presidir el primer Govern socialista des de la Guerra Civil.

Doncs bé, deia Felipe González que uns dies després de prendre possessió de la presidència va haver de desplaçar-se a Sevilla per assistir al funeral d’un familiar. En baixar de l’escalinata de l’avió un senyor es va quadrar davant seu i va presentar-se dient: “senyor president estic a les seves ordres, sóc el comissari responsable de la seva seguretat.” González va donar-li la mà, el va respondre pel seu nom i va dir-li que endavant. En sentir-se reconegut el comissari va preguntar sorprès: “em coneix vostè?”. “Naturalment –va respondre el president-, vostè em va detenir l’octubre del 74 per la meva activitat a l’oposició democràtica.” Enormement incòmode davant la situació el comissari va començar a balbucejar un intent de disculpa però el president va tallar-lo recordant-li que no només recordava el seu cognom perquè l’hagués detingut sinó també perquè era el germà d’un company seu de la facultat. “No es preocupi, compleixi vostè amb el seu deure i anem”. En acabar el seu relat, Vaclav Havel va reflexionar i mirant a Felipe González als ulls va dir-li: “ja comprenc. No cal que m’expliqui res més.”

I no tinc cap dubte que Havel, un humanista amb un gran esperit dialogant i tolerant, ho va entendre a la perfecció. Ho va entendre perquè ell mateix, represaliat pel règim comunista durant anys, tenia familiars directes que havien sortit al carrer amb les armes a la mà per defensar el cop d’Estat comunista del 1948 que va instaurar la dictadura estalinista. Només des de la reconciliació nacional, sense oblidar res –al contrari, recordant com una exigència moral- però sense alimentar cap esperit de revenja, reconciliant una societat constituïda per milions d'interrelacions familiars i afectives invisibles, podrien posar fi al desgavell de 40 anys de règim totalitari.

Em sembla adient recordar-ho ara i compartir-ho amb vosaltres perquè crec que també avui dia és imprescindible superar els odis i els recels que s’han generat aquests darrers temps des de la generositat democràtica i la comprensió de les raons de l’altre, només així podrem evitar repetir els errors que ens han portat fins aquí. Qualsevol solució a la greu crisi política que hem patit requerirà de tots, en primer terme, un compromís responsable i sincer amb la reconciliació entre catalans. Si consolidem dos blocs antagònics que es donen l’esquena mútuament tots haurem perduts i haurem assentat les bases d’un conflicte que patiran els nostres fills. Sense línies definitòries impermeables perquè, com recordava Felipe González, el comissari que el va detenir era germà d’un dels seus companys de facultat. Igual passa a la societat catalana i tarragonina, tot interactua sense tenir en compte els clixés apriorístics ideològics que es fan des del dogmatisme. Cal doncs, recuperar el consens respecte els valors constitutius de la nostra vida en comú, de la nostra convivència, més enllà de les discrepàncies polítiques que puguem tenir. Una reflexió que entenc que és vàlida per a tothom. Amb humilitat, per a tothom.

I aquesta ha de ser la prioritat a partir d’ara i sempre: la reconciliació. Reconciliació que vol dir curar ferides i abdicar de qualsevol esperit de revenja o d’humiliació al considerat contrari. Parlo conscient que són moltes les dificultats que ens trobarem fins assolir aquesta imprescindible reconciliació perquè n'hi ha que estan interessats, a una banda a i l’altra, a posar-hi obstacles. Ens diran que la reconciliació implica reconèixer errors o, pitjor encara per ells, constatar que potser s’han equivocat en alguna cosa. En sóc conscient. Però també sé que només la reconciliació, la reconstrucció dels afectes perduts i la cultura convivencial del diàleg i de l’acord, ens permetrà sortir de l’atzucac on ara estem atrapats. 

Per tant, com a alcalde de Tarragona emplaço tothom a sumar-se a aquest noble objectiu que no està de moda ni tampoc és el més còmode enmig de la cridòria, però que és l'únic que ens permetrà recuperar la unitat civil i la cohesió social a la nostra societat. I els que vinguin darrere ens ho agrairan.