“Les dones no podeu votar perquè teniu un innat
caràcter histèric.” O bé “només podreu fer-ho a partir dels 45 anys que és quan
amb la menopàusia tindreu la suficient serenitat d’esperit com per poder votar
amb una mica de criteri.” Són només algunes de les barbaritats que es poden
llegir en el diari de sessions del Congrés durant el debat parlamentari que les
Corts constituents de la República van dedicar a permetre o no el sufragi de
les dones. Unes paraules indignes i barroeres que anaven dirigides a una única
dona, l’única entre més de 450 diputats, que defensava el dret a vot femení.
Una dona valenta, honesta i progressista però sobretot una dona conseqüent:
Clara Campoamor.
Una dona que, com tantes de nosaltres, no ho va
tenir mai fàcil. Orfe des de la infantesa va haver de deixar l’escola de ben
petita per guanyar-se la vida en múltiples treballs. Tenaç va aconseguir sent
ja major d’edat completar el batxillerat, estudiar Dret i obrir un bufet
d’advocats on defensava molts casos de dones víctimes de la violència masclista
de l’època, desemparades davant la permissivitat, per dir-ho suament, amb la
que els tribunals de l’època jutjaven la discriminació que moltes dones patien
a mans dels seus marits.
Clara Campoamor va ser una lluitadora en la noble
causa de la igualtat de drets polítics al nostre país. Com a diputada a les
Corts Constituents de la República, el 1931, es va deixar la pell defensant la
igualtat real entre homes i dones a la nostra societat. Començant per un pilar
bàsic: el dret al vot. En un memorable debat al Parlament va defensar la
necessitat de legalitzar el vot femení i fer-ho amb caràcter immediat. “Com
podeu defensar una democràcia plena deixant fóra del vot a més de la meitat de
la ciutadania?” va preguntar als parlamentaris. Davant de tanta incomprensió i
falsos clixés apriorístics també va afirmar que deixar la dona al marge del
dret a sufragi era “un error històric que no tindríeu suficient temps de
plorar”.
La seva eloqüència i la fermesa democràtica dels
seus arguments va convèncer la Cambra que va votar a favor de permetre el dret
de les dones a votar a les eleccions, una fita històrica en un país on el
patriarcat masclista havia fet tant mal a la igualtat de gènere. Un fita que no
s’hagués aconseguit sense el treball incansable i persuasiu de Clara Campoamor
Rodríguez.
El compromís de la Clara no va acabar aquí. Va
seguir lluitant políticament per ampliar la llei del divorci, prohibir la prostitució
o eliminar el tracte discriminatòria que rebien les dones, per exemple, en
l’àmbit de la docència o de l’activitat professional.
Les socialistes, en el 130è aniversari del
naixement de Clara Campoamor, volem reivindicar el seu llegat (injustament
oblidat), homenatjar el seu compromís i renovar la seva lluita perquè malgrat
els avenços innegables que hem guanyat aquestes darreres dècades encara hi ha
molt camí per recórrer fins assolir la necessària igualtat real entre homes i
dones a la nostra societat.
Aquí i ara, a les comarques tarragonines,
actualment les dones cobrem de mitjana 7.000 euros anuals menys que els homes
per fer la mateixa feina. Aquesta desigualtat salarial és intolerable i una
vergonya col·lectiva.
Reprenem la lluita contra la injustícia amb el
vigor que va demostrar Clara Campoamor. Impulsem ja mateix, com ha anunciat el
grup socialista, una llei d’igualat salarial i laboral que exigeixi a les
empreses que presentin un quadre de transparència de sous per a què les dones
coneguem la discriminació de la que som objecte i la puguem denunciar. A
mateixa feina, a mateixa responsabilitat, mateix salari. És que és penós que
haguem de defensar quelcom tan elemental!
Igual com Clara Campoamor va dignificar la Cambra
aixecant-se per denunciar la insensatesa dels paradigmes masclistes el 1931 com
a socialista espero i desitjo que una diputada alci ara la seva veu en nom de
totes les dones per contestar les paraules indignes del líder del PP, Mariano
Rajoy, quan respon “no hay que meterse en esto” en ser preguntat sobre les
desigualtats salarials entre homes i dones a la societat espanyola. “No hay que
meterse en esto”, senyor Rajoy? Doncs hem de fer-ho i fins al fons perquè igual
com el 1931 avui dia la lluita de les dones també és la lluita per la
democràcia plena. Ni més ni menys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada