REFER, TEIXIR: MIQUEL ICETA I JOHN HUME

“No defallir mai, fins i tot quan escoltava per la radio que havia hagut un atemptat amb morts sabia que l’única sortida era superar la dinàmica d’odi en què, com a societat, estàvem atrapats. Parlar fins a l’extenuació, escoltar els arguments de l’altre, negociar des del sentit de la realitat, buscar amb empatia les raons del teu interlocutor. És que no hi ha formules màgiques. Jo sabia que quan aconseguíssim seure els contraris en una taula amb voluntat d’escoltar-se realment iniciaríem el camí de sortida del laberint”. Són paraules de John Hume, en ser entrevistat el dia que va obtenir, merescudament, el premi Nobel de la Pau.

Per aquells que no ho sàpiguen John Hume era el líder del Partit Laborista i Socialdemòcrata d’Irlanda del Nord i està considerat un dels artífex dels acords de pau que van posar fi al conflicte, a la guerra civil latent entre independentistes i unionistes, que hi havia en aquest territori de l’illa d’Irlanda i que havia ocasionat centenars de morts i una divisió, fins i tot física en barris separats, entre catòlics proirlandesos i protestants probritànics.

Doncs bé, fins i tot durant els anys de plom, quan les víctimes es comptaven per centenars i amb atemptats salvatges en plena via pública tant de l’IRA com dels grups paramilitars protestants, John Hume va seguir negociant tant amb els radicals independentistes com amb els radicals unionistes fins aconseguir portar-los a una taula de negociació d’on va sortir un acord polític que va desbloquejar el conflicte. Amb concessions mútues, i reconeixent que qui seia al davant també representava una part de la ciutadania d’Irlanda del Nord.

Irònicament, i fins i tot injustament, un cop assolits els acords de pau l’electorat va optar pels radicals d’ambdues bandes: el Sinn Fein independentista i el DUP unionista que avui dia són les forces majoritàries que obtenen un major nombre de vots, relegant el partit laborista i socialdemòcrata a un paper minoritari.

Quan pregunten a Hume sobre aquesta realitat sempre respon: “vostè sap el que és despertar-se sense escoltar el so de les bombes, poder passejar tranquil, saludar amb un bon dia a tothom i poder entrar a una cafeteria –ja sigui el propietari i la parròquia independentista o unionista- i fer un cafè mentre bromegem tots junts sobre els resultats del futbol? Això no té preu, no té preu.”

A inicis de l’any 2018 a Catalunya no hi ha bombes –ni n’hi hauran mai!-, però sí hi ha una crisi política profunda que ha dividit la societat entorn del sentiment d’identitat nacional i del grau d’intensitat d’aquest sentiment. Com a Irlanda del Nord, fins i tot amb el mateix vocabulari!, alguns s’entesten a dividir el país entre independentistes i unionistes i a agitar “blocs” que pretenen la derrota dels considerats contraris. Els nacionalistes respectius parlen “del poble” com un tot unívoc que desfila darrera d’un mar de banderes, siguin les que siguin, i on el discrepant es titllat de “traïdor-botifler” o “sedicioso”, a qui es nega qualsevol legitimitat.

I en aquest context d’exacerbació nacionalista em fa realment goig formar part del grup parlamentari socialista liderat per una persona, Miquel Iceta, a qui alguns retreuen que demanar l’indult de les persones que es troben acusades del delicte de sedició costés milers de vots i alguns diputats.

Em fa estar orgullosa ser membre de l’única candidatura que va teixir una llista amb candidats provinents tant del constitucionalisme com del catalanisme moderat i pactista de tota la vida. De la candidatura que demanava no derrotar ningú, sinó escoltar tothom. Que no agitava blocs sinó que estenia ponts. Que volia la reconciliació entre catalans i actuava en conseqüència.

I saben per què? Perquè el dia que, fruït de la negociació, del diàleg i del pacte, siguem capaços de sortir de l’atzucac on ara som instal·lats, amb vots o sense, una gota de l’esforç col·lectiu que ens haurà ajudat a superar el xoc frontal entre nacionalismes, serà de Miquel Iceta i dels milers de Miquels Iceta que a la seva vida diària no insulten ningú, respecten tothom i saluden amb un “bon dia” i donen la mà, fins i tot, a aquells que s’han atribuït la potestat de definir als “traïdors” i condemnar-los a les tenebres exteriors. Per què hi ha objectius com la unitat cívica del poble de Catalunya que, efectivament, no tenen preu.