L’EMPREMPTA HUMANA DE TARRAGONA

Aquests darrers dies m’ha commogut especialment llegir en una recent entrevista al Papa Francesc com es refereix a la mort d’una nena. Explica el Papa que durant una trobada amb els treballadors dels serveis de salvament i emergència que atenen als refugiats que arriben a Europa via embarcacions precàries pel Mediterrani un home el va agafar pel braç mentre no parava de plorar. “No vaig poder, no va vaig poder”. Quan l’home es va tranquil·litzar va explicar al Papa que no va arribar a rescatar a una nena que es va ofegar davant seu. “No tindria més de quatre anys la nena Se’m va anar a baix. Li dono a vostè això”, i va lliurar al Papa el salvavides que està en la ment de tots. “Aquest és el símbol de la tragèdia que avui estem vivint”, ens diu el Papa.

De la tragèdia i de la vergonya, afegeixo jo. La vergonya de veure com els drets més elementals són trepitjats davant de la inoperància –per dir-ho suaument- dels Estats europeus que, ho bé sembla que miren cap a un altre costat, o bé avantposen l’egoisme nacionalista a l’universalment reconegut dret d’asil.

La mort d’aquesta nena ens emplaça a tots a respondre a una qüestió que sembla elemental: què val la vida humana a la nostra societat? Pensem per un moment en el via crucis que devia passar aquesta família per arribar a Europa. Possiblement els pares d’aquest infant devien explicar-li que ben aviat arribarien a una terra segura, Europa, on no hi haurien bombes i la seva vida no estaria amenaçada diàriament. Una esperança cruelment truncada a les aigües del nostre estimat mar Mediterrani.

I és aquí on Tarragona ha de tornar a demostrar la seva empremta humana, la seva vàlua ètica que l’ha distingit en el decurs de la història. Com a alcalde no necessito apel·lar-vos directament perquè des de l’Ajuntament hem tornat a constatar la generositat i solidaritat dels tarragonins que s’han ofert a acollir refugiats, a ajudar en tot allò que es pugui. El que faig com a alcalde de Tarragona és apel·lar a la responsabilitat de les institucions europees perquè estiguin a l’altura del compromís assumits pels ciutadans. Aquesta setmana s’ha anunciat l’arribada a Espanya de 55 refugiats sirians i iraquians, dels quals 14 seran acollits a Tarragona. Sigui benvinguda aquesta acció però es tracta d’un volum de refugiats ridículament petit tenint en compte que Espanya es va comprometre a acollir 15.000 refugiats i que la situació que es viu als camps de refugiats és angoixant, com assenyalen totes les entitats i associacions que treballen amb ells a peu de carrer, en aquest cas, a peu de camp de refugiats. Com a alcalde de Tarragona, i en nom del que significa de justícia i dignitat, exigeixo celeritat i diligència en el compliment dels acord sobre l’arribada dels refugiats.      

Antoni Rovira i Virgili deia que a la seva vida s’havia limitat a servir a les dues grans idees que havia après de Tarragona: la ciutadania universal i la llibertat d’esperit. Tenia raó. Fem nosaltres el mateix i serem dignes de donar continuïtat a una tradició tarragonina de defensa de la dignitat humana que ha estat heroica.

Fa dos mil anys algú va dir en el Senat de la ciutat que va fer possible posteriorment el naixement de Tarragona la següent afirmació: “a qui té se li donarà per a què tingui en abundància; però a qui no té se li traurà fins i tot l’esperança de tenir.” De vegades alguns, amb la seva sorprenent passivitat, sembla que vulguin donar validesa a aquesta injustícia. Em nego a seguir exaltant les presumptes virtuts de discutibles triomfadors econòmics mentre es releguen a l’oblit als herois de la quotidianitat, als tarragonins i tarragonines que aquests dies truquen a l’Ajuntament oferint menjar, roba d’abric i les seves pròpies llars per acollir als refugiats. A tots ells expresso la meva admiració sincera i profunda perquè vosaltres sous els autèntics herois d’aquests temps convulsos.

Perquè si tots estem imbuïts –i espero que ho estiguem, també a determinades cancelleries europees i cercles de poder econòmic- de la idea de la santedat de la vida humana i reconeixem el dret d’asil com un element essencial de la mateixa idea d’Europa no veurem la realitat únicament com una qüestió estadística, ni de guerres i conflictes, ni divinitzarem l’èxit econòmic com l’objectiu únic i exclusiu de les nostres vides.

Antoni Rovira i Virgili acabava el recull de les seves memòries, a l’exili i lluny de la seva estimada Tarragona, dient: “a ningú hem d’estar més agraïts que als qui, en una època difícil com la nostra, reforcen el que hi ha d’humà en nosaltres perquè només qui es manté lliure enfront a tot i enfront a tots augmenta i preserva la humanitat del món.” Sàvies paraules que faig meves i que sintetitzen l’autèntic sentit de la Tarragona d’empremta humana que és i serà immortal.