SORTIR DE L’ATZUCAC

El brillant periodista riudomenc Carles Sentís, un dels homes que van fer gala d’una serenor lúcida que no dubtaria a qualificar de saviesa que ens seria molt necessària en la present situació, advertia que “la por a la veritat i a afrontar els nostres propis complexos ens condueix, sovint, a l’autoengany”. Sentís es referia a l’actuació del president Companys el 6 d’octubre de 1934 quan va proclamar la República catalana dins la República Federal espanyola situant-se en franca rebel·lia en relació amb la legalitat vigent. El mateix Companys reconeixia posteriorment que va tractar-se d’un greu error polític que va servir en safata de plata una gran oportunitat als enemics de l’autogovern de Catalunya. Doncs bé, Sentís va poder escoltar de viva veu del president com aquest deia “ara ja no direu que no sóc catalanista” al seu cercle més íntim un cop abandonava el balcó del palau de la Generalitat després de declarar-se en rebel·lia. El temor a ser qualificat de traïdor o a ser considerat com a tebi pels sectors més extremistes d’Estat Català va portar Companys a situar Catalunya en un carreró sense sortida...

L’error de Companys recorda al que va cometre trenta anys abans el president del Govern espanyol, Segismundo Moret, quan davant les burles a l’exèrcit per part d’una revista satírica catalana va impulsar l’anomenada llei de jurisdiccions per la qual el mateix exèrcit, i no la justícia civil, seria l’encarregada de jutjar els delictes que atemptessin, encara que fos de paraula, “contra la unidad y la dignidad de la patria.” Creia així que afebliria l’auge del naixent catalanisme polític. Va aconseguir just el contrari. La decisió de Moret, considerada com un menyspreu i una agressió per la societat catalana de l’època, va articular una aliança electoral inèdita per part dels partits catalans que incloïa des dels carlins fins als republicans federals. Una aliança que va arrasar a les eleccions...

En ambdós casos els paral·lelismes en relació a la cruïlla on ens trobem ara són evidents. El president Puigdemont, el seu Govern i els seus socis parlamentaris, semblen entestats en saltar-se la legalitat tant sí com no obviant que més de la meitat del catalans no volen la independència i que no subscriuran aventures que ens condueixin de nou a una versió post-moderna i adaptada a l’època del 6 d’octubre.

Per la seva banda, la campanya contra l’Estatut que va impulsar el PP per erosionar l’aleshores Govern socialista de José Luís Rodríguez Zapatero (la campanya que tots recordareu amb “España se rompe” i de les falques radiofòniques denunciant una presumpta persecució del castellà a Catalunya) va deixar petit l’error de Moret i ha elevat l’independentisme al seu màxim nivell de suport popular i electoral que, encara que no sigui majoritari, no pot obviar-se ni menystenir-se.

Tot plegat ens ha situat en un diàleg de sords. De sords que volen esdevenir sords. D’una banda es vol reduir un problema polític real a una mena de qüestió d’ordre públic que es resoldrà a cops de resolucions judicials. Error. De l’altra, mentre es parla permanentment de democràcia es volen introduir les anomenades lleis de desconnexió com un tema menor i trivial, sobrevingut a l’ordre del dia, sense debat parlamentari, per la via exprés. Al més pur estil arbitrari, comparant l’Estat espanyol amb qualsevol règim pseudo-dictatorial i fixant objectius a curt termini que mai s’explica com se satisfaran. Error.

Els socialistes ens neguem a seguir alimentant aquest diàleg de sords. Cal sortir de l’atzucac. L’entesa no només és possible, és necessària. Mai cap problema polític s’ha resolt dient: no t’escolto. Societats amb problemàtiques molt més difícils, amb violència i amb posicions enconades (Ulster, Sudàfrica) se n’han sortit. Com? Seient a la taula, parlant, dialogant, negociant. Sense apriorismes, reconeixent les raons del teu interlocutor, amb generositat i altura de mires. La que va demostrar el president Macià quan va negociar amb els ministres de la República Espanyola la instauració de la Generalitat de Catalunya. La que van demostrar els presidents Azaña, González o Zapatero defensant l’Estatut de Catalunya a les Corts Generals. Obviem els crits i els insults i reconeguem la pluralitat tant de la societat catalana com de la societat espanyola. Aquest ha de ser el punt de partida cap a una solució necessària i urgent.

No estem condemnats a patir un de xoc de trens d’imprevisibles conseqüències. Corregim el rumb ara que encara hi som a temps. Ni podem mantenir l’estatus quo actual blindat en un búnquer ni les aventures unilaterals sense reconeixement internacional portaran enlloc. Fem possible que en una societat madura i democràtica com la nostra convisquin diferents sentiments d’identitat nacional, i diferents graus d’intensitat i pertinença a aquest sentiments. Sobretot unim aquests sentiments entorn d’un únic objectiu de benestar i progrés social que, com deia el president Maragall, situï Catalunya al capdavant d’Europa en justícia social. Ara, efectivament, és l’hora. Els socialistes hi estem disposats.