“Hay que votar a IU para cambiarlo todo.” Aquest era el leitmotiv permanent de la campanya de
Julio Anguita i de Izquiera Unida a les eleccions generals de 1996. Segons
Anguita, el rival a batre no era la dreta del PP sinó els socialistes a qui
acusava de tots els mals humans i divins que sacsejaven la humanitat des de que
Pandora va obrir la famosa caixa. Igual com ara, en aquell moment estàvem
patint els efectes d’una crisi econòmica que havia incrementat l’atur (encara
que no amb tanta intensitat com ara). L’obsessió anti-socialista de l’aleshores
màxim líder de IU era tal que va incloure, com ell mateix reconeix a les seves
memòries, un sopar amb José Maria Aznar a la casa d’un conegut director d’un
diari conservador on, entre d’altres coses, Anguita va obtenir barra lliure a
la secció d’opinió del diari en qüestió per fustigar al Partit Socialista.
I quin va ser el resultat de les eleccions? Doncs una àmplia victòria de
l’electorat progressista que va superar els 12 milions de vots, molt per sobre
del PP que no va arribar ni tan sols als 10 milions de sufragis. I quina va ser
la conseqüència d’aquests resultats? Doncs quatre anys de Govern Aznar (seguit
després per una majoria absoluta del PP l’any 2000), en els quals –entre d’altres
coses- es va impulsar la liberalització del sòl que va derivar en un boom
immobiliari amb el conseqüent increment exponencial dels preus dels habitatges
que després ens va esclatar a la cara. És a dir, lluny de “cambiarlo todo” els
ciutadans que volien un “canvi de debò” es van trobar amb vuit anys de Govern
monocolor del PP i de la dreta més rància.
És interessant recordar-ho ara perquè en bona mesura ens trobem en un
escenari similar al d’aleshores tot i què molt més radical ja que tant l’atur
com les desigualtats socials estan en paràmetres record. No cal perdre molt de
temps parlant del PP. Els escàndols de corrupció que han protagonitzat (què cal
dir, per citar només un cas, de l’escàndol Bárcenas?) sumat a aquesta cínica
campanya de propaganda consistent a dir que “la crisis ya es cosa del pasado” i
que la situació econòmica va a les mil meravelles tindrà l’efecte d’un
boomerang electoral. L’altre dia, per exemple, mentre parlava amb un conegut
que està a l’atur vaig ser testimoni de com contemplava per televisió una
d’aquestes declaracions entusiastes d’algun ministre del PP (crec recordar que
era De Guindos de venia a dir que estem creixent més i millor que Alemanya). Ho
recordo perquè hi ha una mirada única i especial que reflexa la sensació que té
algú quan li estan prenent el pèl i s’estan burlant del seu patiment...
Malgrat això existeix el perill real que el PP torni a governar, fins i
tot perdent la meitat dels vots que va obtenir el 2011, si l’electoral
progressista i d’esquerres queda fragmentat a les urnes. No és una hipòtesis,
ja va passar a les recents eleccions europees. No cal dir que el PP es frega
les mans cada cop que una enquesta dóna un resultat significatiu a Podemos. És
l’escenari somiat pels estrategs del PP, per això es dediquen a parlar dia i
nit de Podemos per cohesionar al seu electorat i dividir el vot
progressista.
D’altra banda, les equívoques declaracions dels autoproclamats líders de
Podemos també resulten, com a mínim, curioses. En una recent entrevista el seu
màxim dirigent es despenjava afirmant que això de la dreta i de l’esquerra és
una cosa de “trileros” (sorprenent afirmació venint d’algú que es va formar
políticament a les joventuts comunistes), i afirmava que totes les solemnes promeses
que van fer a les eleccions europees de rendes universals, augments de sous,
prejubilacions, etc. s’havien caigut del seu programa perquè “nos han dicho”
que no es poden dur a terme (qui “nos han dicho”? quan s’han donat compte?). I
tot amanit amb la mentida de què el Partit Socialista pactarà amb el PP després
de les eleccions, falsedat manifesta que es comprova fàcilment repassant la
història: des de les primeres eleccions democràtiques l’any 1977 no hi ha hagut
cap Govern d’aquestes característiques, cap en quasi 40 anys! No hi haurà cap
coalició ni cap pacte, el vot als socialistes és la garantia de l’alternativa
al PP.
Comprenc el malestar dels ciutadans que volen un canvi profund davant de
les injustícies i de les brutals retallades que han impulsat els Governs de la dreta
però a aquestes persones els dic que l’únic canvi real per transformar la
realitat i afavorir els interessos de les classes populars, dels treballadors,
d’aquells que es guanyen la vida amb el seu esforç, vindrà de la ma d’una
àmplia victòria socialista. En cas contrari aquesta nova edició de “la pinza”
tornarà a afavorir quatre anys més de Govern del PP.
Article de Maria Jesús Sequera publicat al diari Més Tarragona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada