dimecres, 7 de gener de 2015

LES SET CABRETES I CIU



Recorden el conte, no ? El llop no va parar fins que va enganyar les set cabretes primer enfarinant-se la pota i desprès menjant molts ous fins que va afinar la veu. I parlant d’ous, mira que en té la cosa.
Però no és cap frivolitat. Primer perquè això del nacionalisme sempre acaba igual, en l’exclusió dels qui no pensen com ells : “El repte que ara tenim per davant és que els de casa anem junts” deien el 3 de gener al seu compte oficial de twitter que desprès van haver de retirar.
I en segon lloc perquè els contes formen part del registre de la Memòria del món segons va declarar la UNESCO fa pocs anys. Així que agraïm als germans Grimm que dos-cents anys enrere ens recopilessin contes com el que ens ocupa que demostren com l’engany forma part de l’ADN de l’ésser humà.
CiU ens hauria d’aclarir amb urgència  tot això, no sigui que mestres com són en ocultar les coses. Ara han aconseguit ocultar el nom del seu partit, el pretenen enterrar definitivament sota una llista anomenada “ de país” i volen fer el mateix amb el nom d’ERC no sigui que els guanyi les eleccions-. Doncs que ens aclareixin qui són els de casa perquè , al menys mentre hi visquem i no ens fotin fora, sapiguem qui ens accepta i qui ho fa només a contracor i de mala gana. Així anirem previnguts davant les possibles punyalades o altres ginys que vulguin usar per exterminar-nos.
Tindran molta feina,  ja els aviso. Perquè som milions – la majoria – que no pensem com ells. El més probable és que ens diguin que exagerem i que ja ens accepten. En aquest cas, sàpiga vostè, lector o lectora, que només ens toleren i que sempre ha estat igual. Un servidor, fa trenta-un anys, en ser presentat personalment a la que llavors era aclamada amb “això és una dona”, el meu introductor convergent va dir-li: “és socialista però tenim bona relació”, a la qual cosa ella va respondre espontàniament: “de tant en tant se’n troba algun de bo de socialista”. Anys més tard, en ser proclamat Pasqual Maragall President de la Generalitat ella mateixa va dir: “és com si ens haguessin fet fora de casa” Veuen com això de la casa de tots que creuen que és seva ve de lluny?
Clar que el seu marit, President 23 anys ja ens va engegar a la merda de dos en dos als socialistes, cosa que suposo que també volia dir fora de casa perquè a casa no se’n té d’aquesta mena de producte. Però què s’han cregut? Jo no en vaig veure gairebé cap que es jugués el físic quan era el moment no fa tants anys; la majoria érem d’esquerres; treballadors de tots els rams, mestres i professors d’institut i de la Universitat que vàrem contribuir a redreçar la llengua i la cultura, la cançó, l’acollida a la gent vinguda de fora que ha estat el més important a través de partits i sindicats, tampoc no n’he vist gaire de gent d’aquesta que ara ens pretenen donar lliçons.

Posem per cas l’actual President de la Generalitat que ja tenia edat perquè el veiéssim en aquells indrets que ara volen fer desaparèixer de la memòria. On era? Repassin altres noms coneguts tant és a nivell nacional com local i el resultat és decepcionant per a ells. No hi eren. Ara tampoc no els trobem en gaires trinxeres del voluntariat social, cultural, acadèmic. I tampoc no hi seran quan acabi aquest període. Si Catalunya és independent d’Espanya o té una relació federal, és igual. La lluita per la millora de les condicions de vida dels catalans i catalanes és fora de la seva agenda. En canvi per a nosaltres és la prioritària, ja veuen si es difícil que coincidim.
Porten quatre anys marejant la perdiu sense cap resultat positiu per al país amb l’excusa que tots els mals venen de Madrid com abans d’Almansa. Viuen de la tensió per ocultar tot el que ja sabem. No, no han fet res en quatre anys però, ja que parlem de cases, que recordin la dita “ A la casa pairal, si no hi fas bé, no hi facis mal”. Al menys que no facin mal que n’estan fent i molt.
Ara, que també ocultin que no ens consideren de casa ja ho sabíem però va bé que tinguin la poca vergonya de no estar-se’n de dir-ho pels desmemoriats. El seu menyspreu pels diferents ve de lluny, més que el conte del llop.

Però ens trobaran preparats. “En som molts més dels que ells volen i diuen” cantàvem quan ells no hi eren i tant els necessitàvem.
Article de Xavier Sabaté publicat al diari Més Tarragona 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada