EL DIA DE LA INFÀMIA

Així no podem continuar. I ja no es tracta d’un tema de sensibilitat política sinó de sensibilitat, sense més qualificatius. I és que les dades fetes públiques aquesta mateixa setmana per Intermon Oxfam posen els pèls de punta.

Les desigualtats socials i les diferències econòmiques entre un petit percentatge d’elegits i la immensa majoria de la població han arribat a extrems grotescos, de vertader escàndol públic. En aquests moments al nostre país l’1% més ric té més riquesa que el 80% més pobre. De tota la Unió Europea tan sols Xipre ens supera en desigualtat econòmica i social i això en els anys en què segons el PP l’economia s’ha recuperat i Espanya encapçala la creació d’ocupació a tot l’hemisferi occidental. Com s’entén aleshores que multipliquem per 14 la desigualtat que ha patit Grècia des de 2008?

Pel que fa a la Catalunya instal·lada fa anys en el debat únic i monogràfic del que ja es coneix com el “monotema” la realitat és igualment intolerable. Per posar només un exemple il·lustratiu: la major fortuna catalana té tanta riquesa com les 155.000 famílies catalanes més pobres. Només l’any passat el patrimoni de les grans fortunes catalanes s’ha incrementat un 34% amb el conseqüent dany a les famílies que no arriben ni a poder pagar una alimentació nutricional bàsica per als seus fills.

Com hem arribat a aquest nivell de despropòsit tan irracional? No podríem entendre res sense tenir en compte la descomunal evasió fiscal de les grans corporacions empresarials i de les grans fortunes que, oh curiositats de la vida!, s’ha incrementat en un 2.000% aquests darrers anys cap a coneguts paradisos fiscals com les illes Jersey o Caiman que la majoria d’evasors serien incapaços de situar en un mapa.

I mentre al nostre país es posa la lupa i la pressió mediàtica en, per exemple, el preu dels cafès al Congrés dels Diputats el poder financer econòmic, que és poder en majúscules, permet -per dir-ho suaument- que la fuga de capitals cap als paradisos fiscals s’incrementi fins als 7 bilions d’euros l’any. Només a la província de Tarragona aquesta evasió massiva suposa la pèrdua de 1.500 milions d’euros anuals.

A què esperem per acabar amb tanta insensatesa? Com podem permetre que se’ns digui que “no hi ha diners públics per pagar les beques menjador” quan cada any s’evadeixen 16.000 milions d’euros de Catalunya cap a Andorra i altres paradisos fiscals? Crec, sincerament, que ha arribat l’hora que totes les forces progressistes que defensen la justícia social deixin de banda les seves discrepàncies i lluitin plegades per acabar de veritat amb aquestes desorbitades diferències econòmiques i socials. És el dia de la infàmia, de la constatació que aquest model de la dreta liberal de privatitzacions i retallades socials sumades a la barra lliure al capital ens ha portat a un carreró sense sortida.

Com podem lluitar contra aquesta injustícia? Els socialistes creiem que el primer que cal fer és acabar amb les amnisties fiscals que ha impulsat el PP. Punt i final. Ni perdó, ni amnisties i sí més inspeccions, sentències i presó per als insolidaris que s’atreveixin a robar als ciutadans defraudant impostos i posant els seus milions en paradisos fiscals a l’estranger.

Segon, impulsar un impost per a les transaccions financeres per desactivar l’especulació i obtenir un rendiment públic als productes financers, en especial als mercats de derivats. És perfectament possible de fer-ho a la zona euro si els Governs europeus s’impliquen realment en aquesta qüestió.

Tercer, acabar amb els paradisos fiscals amb una estratègia internacional promoguda per la Unió Europea. Incrementar al nostre país en 5.000 els inspectors públics de l’agència tributària destinats a combatre l’evasió fiscal de les grans corporacions i fortunes.

Qui es pot negar a mesures tan elementals? Tan sols aquells que vulguin ser còmplices per acció o omissió d’aquest frau a la societat. Ha arribat el moment de plantar-nos. Posem-nos a treballar de debò contra la desigualtat i la injustícia. Als socialistes no ens faltaran ni les ganes ni l’empeny per a fer-ho possible.