L’OU DE LA SERP

Deia Eric Hobsbawm que res prepara millor a una societat per al creixement de l’extremisme polític i del racisme xenòfob que una devastadora crisi econòmica seguida per la humiliació i la degradació de les classes populars i treballadores. L’historiador britànic posava l’exemple de l’ascens fulgurant del nazisme a l’Alemanya dels anys 30 del segle passat des de la pràctica insignificança a guanyar les eleccions amb més de 13 milions de vots. Un ascens meteòric (paral·lel, encara que en menor mesura, al creixement del Partit Comunista d’obediència soviètica) que era directament proporcional a l’increment desmesurat de la pobresa i del nombre d’aturats que es va patir durant aquells anys.

Som al mateix escenari? No. Hi ha, però, elements en comú? Sí, desgraciadament. Els socialistes no volem romandre silenciosos i denunciem el creixement de l’extrema dreta a tot Europa. En aquests moments quasi tothom dóna per segur que el Front Nacional francès serà la força més votada a la primera volta de les eleccions presidencials franceses. La dreta xenòfoba, malgrat no guanyar, ha estat la segona força amb més sufragis a les eleccions holandeses de la setmana passada, i pot obtenir la tercera posició a les eleccions legislatives alemanyes. A Grècia, el país de la Unió Europea més sacsejat per la crisi i les condicions de rescat imposades per la troika, el tercer partit en suport popular és un partit nazi, directament. Un partit que no oculta la seva voluntat de “netejar” els carrers de Grècia d’estrangers. Ben aviat, però, han afegit a la seva llista de l’odi als gais, lesbianes, transsexuals, i, com no, als “pèrfids” socialistes, insultats tant per l’extrema dreta com per l’extrema esquerra. L’ou de la serp, doncs, és fèrtil i fecund.

Com podem lluitar contra aquesta dinàmica tan perversa? Tornant al camí del que mai no ens hauríem d’haver separat. Al camí de la convivència democràtica articulada amb un Estat del benestar potent que eviti la pobresa i les desigualtats socials, el model que encarnem i defensem els socialistes. El camí consistent en aprofitar els recursos generats per una economia social de mercat per finançar escoles, hospitals, serveis socials, pensions dignes, prestacions per desocupació, ajudes per als joves, foment de la cultura, etc. El camí d’Olof Palme, de Willy Brandt, i també de Felipe González, de Pasqual Maragall i de José Montilla. El camí que va fer possible que la sanitat pública al nostre país fos el tercer millor sistema sanitari públic del món, només per darrere del Japó i Suïssa. El camí que ha construït la Catalunya social amb equilibri territorial, la que ha creat consultoris mèdics a pobles petits, llars d’infants a les comarques demogràficament poc poblades, el camí que va impulsar una llei de barris per evitar que es creessin “guetos” de marginalitat i pobresa als nuclis urbans.     

Tots sabem el que ha passat des de 2008. L’enfonsament del capitalisme financer, la desregulació del mercat de treball i el trinxament per etapes del nostre Estat del benestar han obtingut una tràgica collita en forma d’atur i desigualtats socials extremes a Europa, Espanya, Catalunya i també a les comarques tarragonines. Els Governs de la dreta, liderats per la cancellera Merkel, han imposat uns plans de rescat de les economies del sud d’Europa condicionats a unes polítiques d’austeritat autodestructives per a les classes populars. No podem seguir ocultant el cap sota l’ala. Els socialistes amb els nostres errors –que els hem comès- i amb els nostres defectes –que els tenim- volem recuperar i fer hegemònics els valors morals que ens van permetre articular una societat socialment cohesionada, honesta, sense pobresa extrema, amb benestar social i defensora de la dignitat de tots els ciutadans.

Si revitalitzem el projecte del socialisme democràtic serem capaços de reconnectar-nos, com a societat, amb els ideals de llibertat i progrés. En cas contrari, si es continua per la senda d’anar eradicant per la via dels fets la democràcia social que havíem bastit entre tots, deixarem pista lliure per a tots els intolerants de l’extrema dreta feliços d’auto-erigir-se en “protectors” dels pobres del seu país, això sí, sempre que aquests tinguin “el color i la sang” aptes i adequats al seu fanatisme intolerant i excloent. No permetem que l’ou de la serp creixi i surti del cau. Després serà massa tard per lamentar-ho...