divendres, 13 de febrer de 2015

LA SOLUCIÓ NO ÉS L’AUSTERITAT



L’origen de la crisi econòmica que portem set llargs anys suportant és ben coneguda: l’ànsia de lucre desmesurat de multinacionals bancàries i fons d’inversió sense escrúpols que van aprofitar la bombolla immobiliària per guanyar diners i més diners col·locant en els mercats milions del que es coneixia com a “hipoteques brossa”, subscrites per persones que no podrien pagar l’augment exponencial de les seves quotes hipotecàries mensuals. Quan la gran enganyifa va esclatar, tot el sistema de crèdit financer mundial es va col·lapsar iniciant una espiral tràgica que s’ha traduït en milions d’aturats i milions de situacions individuals dramàtiques.

Fins aquí la veritat objectiva, però vet aquí que la dreta i el poder econòmic han bastit un relat completament diferent que se centra en dues idees bàsiques. Primera, “la culpa” –diuen- és “dels excessos de la gent” i, segona, la solució màgica a tots els nostres problemes es diu austeritat. Així, segons el manual que han aplicat, per exemple, els Governs de CiU i PP, el que s’ha de combatre no és el poder omnímode del mercats financers, ni el càncer de l’evasió fiscal que lamina els recursos públics, no, el que “hem hagut de redreçar” són els “intolerables” pressupostos que els Governs socialistes destinaven a l’educació i la sanitat públiques, pensions, beques, prestacions socials, etc. En aquesta mena de món a l’inrevés s’han arribat a estigmatitzar les ajudes de la renda mínima d’inserció que garanteixen uns recursos bàsics per a les persones que s’han quedat sense ingressos i a posar la lupa sobre les beques de menjador que permeten a molts nens menjar almenys un cop al dia. Resultat? Una caiguda de l’economia que ha comportat un augment de les desigualtats i un empobriment de les classes populars i treballadores (el que sociològicament es coneix com “les classes mitjanes”) sense precedents en democràcia.

El més repugnant és el discurs aquest repetit i repetit de què les persones “estàvem vivint per sobre de les nostres possibilitats.” I els fons d’inversió privats que s’han fet d’or durant els anys del boom de la construcció especulant amb el preu dels habitatges? I els alts directius de les grans corporacions empresarials que cotitzen a l’IBEX-35, que han vist com les seves retribucions salarials s’incrementaven en plena crisi? I els grans evasors fiscals? No han viscut tots aquests, realment, “per sobre de les seves possibilitats”?...I del seu treball real, afegiria jo.

Els socialistes ho hem dit moltes vegades: continuar per aquesta via única de l’austeritat i del tsunami de retallades socials que comporta és un suïcidi  social i econòmic, així de clar. Cal donar un cop de timó, apostar per l’economia productiva capaç de generar nous llocs de treball i recuperar la qualitat de les prestacions públiques que teníem amb els Governs progressistes. Mentre el PP continua amb la seva insensible campanya propagandística de la “milagrosa” recuperació econòmica (que sols deuen notar a la casa de Rajoy) la realitat que ens il·lustra les mateixes dades oficials del Institut Nacional d’Estadística són esfereïdores. Pensem, per exemple, en els joves (que representen el futur de qualsevol societat). Doncs bé, durant l’any passat un de cada deu joves menors de 30 anys que s’havien independitzat van haver de tornar a viure a casa dels seus pares. I no per voluntat pròpia, sinó perquè no els quedava més remei. Amb un atur juvenil superior al 45%, amb treballs mal remunerats i en precari i amb els preus de les taxes i matricules universitàries pels núvols quants joves es poden plantejar iniciar un projecte de vida autònom? 


Però ni la dictadura del mercats és perpetua, ni el PP governarà sempre, ni res està escrit al firmament. Un dels meus poetes favorits afirma: “estic compromès amb la justícia social i tinc la convicció que som molts més dels que diuen que som.” És veritat, ho som. Que no us enganyin els que diuen que les coses “mai” poden canviar o els que volen fer una foguera a la plaça major per cremar-ho tot. El canvi és possible. No, millor dit, el canvi és imprescindible i depèn del teu vot i del teu compromís en aquest any realment decisiu.   

Article de Josep Masdeu publicat al diari Més Tarragona 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada