EL MAL RADICAL

Em va impressionar escoltar aquesta afirmació de Thomas Piketty durant la recent presentació del seu darrer llibre: “Els mercats financers sota la seva forma actual s’orienten cap al mal radical...” El mal radical! Das radical böse! El vell concepte Kantià que alguns, feliçment, consideràvem superat.

Doncs no, estàvem equivocats. Com tots sabem l’ànsia de lucre desmesurada del capitalisme especulatiu de casino, que ho redueix absolutament tot a un valor virtual vinculat a una mercaderia, i la barra lliure als “mercats” –en forma de desregulació dels fluxos financers- va fer explotar a finals de 2007 la bombolla immobiliària, fet que va derivar en una crisi econòmica internacional que ha provocat la pèrdua de milions de llocs de treball i l’augment de les desigualtats socials fins a límits sense precedents en democràcia.

Pot haver-hi quelcom pitjor que especular amb els habitatges del sector immobiliari? Sí, és pitjor especular amb el preu dels aliments. En un excel·lent llibre que recomano, el periodista Martín Caparrós explica com un cop constatada la implosió de l’especulació immobiliària els voltors dels capitals volàtils es van instal·lar en un refugi que consideraven més segur: el mercat de matèria primeres de la borsa de Chicago. Al cap i a la fi es pot viure sense comprar-se un pis però tothom necessita menjar cada dia, per tant, l’especulació pura i dura dels preus dels aliments s’ha accentuat des del 2008 cap aquí. Això ha provocat, per exemple, un augment exponencial del preu del blat, bàsic per a l’alimentació de milions de persones als països de l’anomenat Tercer Món. Aquesta xacra de l’augment de la pobresa alimentària també té una tràgica vigència a la nostra societat en la què milers de nens pateixen malnutrició durant els anys clau del seu desenvolupament. Cal posar fi a aquesta lògica perversa. Com a alcalde de Tarragona m’he negat a permetre, ni que sigui per omissió, ni un sol cas de malnutrició infantil a la ciutat, per això hem triplicat les partides pressupostàries destinades a serveis, prestacions i polítiques socials. Si un nen passa gana no és culpa seva, ni dels seus pares, és una vergonya col·lectiva, un insult a la dignitat humana. És un imperatiu moral lluitar contra aquesta realitat.

Fa pocs dies vaig ser testimoni casual de la següent conversa entre un pare i el seu fill, que devia tenir uns 7 o 8 anys. El nen preguntava perquè hi havia nens que passaven gana i com era possible que “uns tinguin molt i altres no tinguin res.” El pare intentava explicar-li l’inexplicable i va començar a argumentar que hi havia persones al món que defensaven que els nens havien de tenir en funció de l’habilitat dels seus pares per obrir-se camí en el món del treball i que això implicava que alguns no tinguessin res mentre d’altres podrien morir esclafats si totes les seves propietats i diners que tenen acumulats se’ls queien a sobre.

El nen, que feia cara de perplexitat, després d’un moment de silenci, amb la lògica elemental però pura dels infants va exclamar: “però...això és de tontos papa!!”. Tenia raó. Li deixo la última paraula.

Article d'opinió de Josep Fèlix Ballesteros publicat al Diari de Tarragona