dimarts, 28 de maig de 2013

AL FIL DE LES PARAULES DEL PAPA DE ROMA



“Una de les causes de la situació actual és la relació que tenim amb els diners, en acceptar el seu domini sobre nosaltres. Hem crear nous ídols i hem acceptat la dictadura d’una economia que no té escrúpols. Pitjor encara, les persones som considerades com a béns de consum que es poden emprar i llançar. En aquest context, la solidaritat és considerada com a contraproduent i contrària a la racionalitat financera i econòmica. Hem de lluitar contra aquesta ideologia que promou l’autonomia absoluta dels mercats i de l’especulació financera, negant així als Estats la possibilitat de promoure el benestar dels seus ciutadans. Necessitem una reforma financera que sigui ètica. Els diners han de servir, no governar.” Semblen paraules d’un revolucionari o d’un Che Guevara però en realitat es tracta de declaracions recents de Francesc I, papa de Roma i cap de l’església catòlica. 

El primer que vaig pensar en llegir aquestes declaracions va ser la consternació que devien sentir les ànimes càndides liberals, tipus Esperanza Aguirre, i aquests esperits sensibles que marxen d’excursió a Andorra, Suïssa o Liechtenstein -per posar només alguns exemples- a evadir els seus diners de manera que no tributin al nostre país (molts dels quals es veuen a sí mateixos com a fidels fills de l’església catòlica). Però després vaig pensar que el Papa Francesc I tenia molta raó en el que deia.

I és que el més estrany de la crisi econòmica que ja fa quatre llargs anys que estem patint és que se’ns presenta quasi com una llei natural, desvinculada de qualsevol ideologia. Sembla com si tot el que està passant sigui quelcom obvi que hem d’acceptar com la cosa més normal del món.

Es nega o s’ignora que l’origen d’aquesta catàstrofe està en la revolució liberal-conservadora de Reagan i Thatcher dels anys 80, que tant va entusiasmar i entusiasma aquí a casa nostra a CiU i PP. “Tot el poder per als mercats”, així es podia resumir aquest nou credo que semblava emular el “tot el poder per als soviets” de la revolució bolxevic.    

Doncs bé, els “mercats” han anat pulveritzant la vida de milions de persones a les que han deixat sense feina i sense esperances de futur (amb un pòsit dramàtic de frustracions personals, depressions, manca d’autoestima, angoixes, etc.)

I aquí estem, amb més de sis milions d’aturats i amb el mantra de la “necessària austeritat” com a gran tòtem sagrat a qui sacrificar els “excessos” que es van cometre per garantir el benestar de les persones... això en un país on els tècnics del ministeri d’hisenda quantifiquen l’evasió fiscal en més de 44.000 milions d’euros l’any, tres quartes parts responsabilitat de les grans fortunes i de les grans corporacions empresarials (imagineu quantes retallades en podrien evitar si una part d’aquesta evasió massiva de capitals tributés a les arques de la Seguretat Social). Tal i com recordava el Papa de Roma valors essencials en qualsevol civilització com la solidaritat, l’empatia amb el dolor aliè o la sensibilitat humana o social són ràpidament estigmatitzades com a manifestacions d’ingenuïtat pròpies d’una altra època. És aquesta la societat que volem per el futur dels nostres fills?


No, responem els socialistes. Aquests dies es compleix el 150è aniversari de l’SPD, el primer partit socialista de masses de l’Europa Occidental. És interessant tornar a llegir el manifest fundacional dels socialistes alemanys de fa un segle i mig. Un manifest on es demana la jornada de treball de 40 hores setmanals, la fi del treball infantil i els drets laborals de les dones. Unes reivindicacions que eren denunciades com a “radicals” per la dreta de l’època però que avui dia ja són patrimoni de tots. Igual com abans, o potser ara més que mai, ens cal un partit socialista fort capaç de fer front a aquesta dictadura opaca i impersonal dels “mercats”. Ens cal l’esforç de tots i el millor de la política per transformar la realitat. Els Beppe Grillo tan sols aconsegueixen que els Berlusconi continuïn al Govern. L’origen de la crisi és ideològic i ideològica també ha de ser la seva sortida. Podem fer-ho implicant-nos en política, encara que siguem crítics amb determinades decisions d’anteriors Governs de progrés. Podem fer-ho reivindicant una societat més justa per als nostres fills. Podem fer-ho reforçant al PSC.  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada