“Una
de les causes de la situació actual és la relació que tenim amb els diners, en
acceptar el seu domini sobre nosaltres. Hem crear nous ídols i hem acceptat la
dictadura d’una economia que no té escrúpols. Pitjor encara, les persones som
considerades com a béns de consum que es poden emprar i llançar. En aquest
context, la solidaritat és considerada com a contraproduent i contrària a la
racionalitat financera i econòmica. Hem de lluitar contra aquesta ideologia que
promou l’autonomia absoluta dels mercats i de l’especulació financera, negant
així als Estats la possibilitat de promoure el benestar dels seus ciutadans.
Necessitem una reforma financera que sigui ètica. Els diners han de servir, no
governar.” Semblen paraules d’un revolucionari o d’un Che Guevara però en
realitat es tracta de declaracions recents de Francesc I, papa de Roma i cap de
l’església catòlica.
El
primer que vaig pensar en llegir aquestes declaracions va ser la consternació
que devien sentir les ànimes càndides liberals, tipus Esperanza Aguirre, i
aquests esperits sensibles que marxen d’excursió a Andorra, Suïssa o
Liechtenstein -per posar només alguns exemples- a evadir els seus diners de
manera que no tributin al nostre país (molts dels quals es veuen a sí mateixos
com a fidels fills de l’església catòlica). Però després vaig pensar que el
Papa Francesc I tenia molta raó en el que deia.
I és
que el més estrany de la crisi econòmica que ja fa quatre llargs anys que estem
patint és que se’ns presenta quasi com una llei natural, desvinculada de
qualsevol ideologia. Sembla com si tot el que està passant sigui quelcom obvi
que hem d’acceptar com la cosa més normal del món.
Es
nega o s’ignora que l’origen d’aquesta catàstrofe està en la revolució
liberal-conservadora de Reagan i Thatcher dels anys 80, que tant va entusiasmar
i entusiasma aquí a casa nostra a CiU i PP. “Tot el poder per als mercats”,
així es podia resumir aquest nou credo que semblava emular el “tot el poder per
als soviets” de la revolució bolxevic.
Doncs
bé, els “mercats” han anat pulveritzant la vida de milions de persones a les
que han deixat sense feina i sense esperances de futur (amb un pòsit dramàtic
de frustracions personals, depressions, manca d’autoestima, angoixes, etc.)
I aquí
estem, amb més de sis milions d’aturats i amb el mantra de la “necessària
austeritat” com a gran tòtem sagrat a qui sacrificar els “excessos” que es van
cometre per garantir el benestar de les persones... això en un país on els
tècnics del ministeri d’hisenda quantifiquen l’evasió fiscal en més de 44.000
milions d’euros l’any, tres quartes parts responsabilitat de les grans fortunes
i de les grans corporacions empresarials (imagineu quantes retallades en
podrien evitar si una part d’aquesta evasió massiva de capitals tributés a les
arques de la Seguretat Social). Tal i com recordava el Papa de Roma valors
essencials en qualsevol civilització com la solidaritat, l’empatia amb el dolor
aliè o la sensibilitat humana o social són ràpidament estigmatitzades com a
manifestacions d’ingenuïtat pròpies d’una altra època. És aquesta la societat
que volem per el futur dels nostres fills?
No,
responem els socialistes. Aquests dies es compleix el 150è aniversari de l’SPD,
el primer partit socialista de masses de l’Europa Occidental. És interessant
tornar a llegir el manifest fundacional dels socialistes alemanys de fa un
segle i mig. Un manifest on es demana la jornada de treball de 40 hores
setmanals, la fi del treball infantil i els drets laborals de les dones. Unes
reivindicacions que eren denunciades com a “radicals” per la dreta de l’època
però que avui dia ja són patrimoni de tots. Igual com abans, o potser ara més
que mai, ens cal un partit socialista fort capaç de fer front a aquesta
dictadura opaca i impersonal dels “mercats”. Ens cal l’esforç de tots i el
millor de la política per transformar la realitat. Els Beppe Grillo tan sols
aconsegueixen que els Berlusconi continuïn al Govern. L’origen de la crisi és
ideològic i ideològica també ha de ser la seva sortida. Podem fer-ho
implicant-nos en política, encara que siguem crítics amb determinades decisions
d’anteriors Governs de progrés. Podem fer-ho reivindicant una societat més
justa per als nostres fills. Podem fer-ho reforçant al PSC.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada