dilluns, 13 de maig de 2013

“10.000 ANYS DE VIDA A L’EMPERADOR!”




Sempre m’ha impressionat la història de Shoichi Yokoi, un soldat japonès de la segona guerra mundial que va estar ocult a la selva del Guam 30 anys després de la finalització del conflicte. En ser descobert casualment per uns caçadors, el soldat japonès va reaccionar amb violència ja que encara es pensava que el seu país estava en guerra. Quan finalment va ser reduït va llançar el crit de combat dels samurais japonesos: “10.000 anys de vida a l’emperador!”. Aliè al que havia passat durant els darrers 30 anys, Yokoi seguia la guerra pel seu compte sense ser conscient que el mateix Japó havia transmutat d’enemic acèrrim dels Estats Units a principal aliat estratègic dels americans a la zona.

A finals de 1989 va caure el mur de Berlin i el 1991 va desaparèixer la Unió Soviètica. Com per art de màgia els partits comunistes de l’Europa occidental es van convertir en socialdemòcrates de la nit al dia o van caure en la marginalitat política i social. El que hagués resultat inversemblant a partir d’aleshores és que algú hagués cridat “visca Marx, Engels, Lenin i Stalin!” com a alternativa mínimament creïble per intentar resoldre els problemes del món.

El darrer trimestre de 2007 va començar el que els historiadors ja defineixen com la gran recessió. Una crisi econòmica de devastadores conseqüències (només aquí al nostre país l’atur s’ha multiplicat per tres d’ençà l’esclat de la bombolla immobiliària i ja supera els sis milions d’aturats). Una crisi de la que encara no veiem la llum al final del túnel i que no és fruït d’un desastre natural (com a vegades sembla que vulguin presentar economistes de “prestigi” vinculats als grups de poder oligàrquic econòmic), ni als “excessos” de la població que demanava un nivell de benestar “per sobre de les seves possibilitats” (com diuen alguns miserables que després evadeixen els seus capitals a paradisos fiscals per no pagar impostos) sinó d’un model ideològic, el capitalisme de casino, que va convertir l’economia productiva en economia especulativa on la vida de les persones es jugava a la ruleta dels mercats de derivats.

Per a tots (excepte per als ideòlegs de la dreta) és cada cop més evident que cal retornar a una economia social de mercat que garanteixi la igualtat d’oportunitats, una prestació de serveis bàsics per a tothom garantida per l’Estat, l’educació i sanitat públiques que es mereix la població, l’accés real a un habitatge per poder viure amb dignitat, etc. Una formula que només la socialdemocràcia és capaç de garantir.

Però que ningú esperi un mínim gest de reflexió per part dels ortodoxes del capitalisme liberal. Com tots els fanàtics de la història l’única sortida que troben és cap endavant. La culpa és de la gent, no dels mercats. Què l’atur continua disparat? La solució són més retallades. Que l’estat del Benestar es queda en els ossos? La responsabilitat és l’extensió de drets i prestacions socials, facin més “reformes estructurals”.

Igual com la dona de Lot, aquestes ments privilegiades que, per desgràcia, tenen a les seves mans el pannell de control de la sala de màquines de moltes institucions econòmiques internacionals que imposen aquest austericidi suïcida, s’han convertit en estàtues de sal i continuen responent als problemes actuals amb les receptes anteriors al 2008 que ens han portat fins aquí.

Així, al més pur estil no samurai sinó kamikaze que responen aquestes ànimes càndides a la demanda social unànime d’una rectificació immediata d’aquesta política de retallades permanents? “10.000 anys de vida a l’emperador!” Almenys Shoichi Yokoi va morir després d’escriure en llibre on reconeixia l’univers mental irreal que la seva paranoia havia creat. Confiem, pensant en el benestar de la gent i dels nostres fills, que els incondicionals del capitalisme de casino no triguin 30 anys en fer-ho.

Article de Josep Fèlix Ballesteros publicat al Diari de Tarragona  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada