“Teníem por, sí, però mai ens vam considerar
vençuts, mai!”. Això és el que em deia una tarragonina, ja molt anciana, quan
parlava dels bombardejos que Tarragona va partir durant la Guerra Civil, quan
les bombes de l’aviació feixista amb base a Mallorca queien sobre la ciutat i
la seva població civil. I la repressió posterior, i l’exili que a molts els va
conduir als camps de concentració de l’Europa sotmesa al jou dels nazis.
No es tracta d’un fet aïllat en la nostra
història. El 1811 durant 56 dies la resistència dels tarragonins i tarragonines
contra un exèrcit professional enormement superior va despertar l’admiració de
la resta del país i el reconeixement del mateix general de les tropes
invasores. Quan pensem avui en Tarragona no podem oblidar l’heroisme i el valor
dels nostres avantpassats, ni el patiment i el dolor que van marcar períodes
importants de la nostra història. La mateixa construcció i actual forma
arquitectònica de la nostra catedral ens ho recorda.
Vull retre homenatge i inclinar-me davant del
compromís demostrat per aquests tarragonins. Tots ells eren homes i dones bons,
en el sentit més ampli de l’expressió. La seva determinació, la seva lluita i
el seu sacrifici han inspirat la Tarragona actual, la que gaudiran els nostres
fills i la que serà capital del Mediterrani d’aquí a dos anys durant la
celebració dels Jocs de 2017.
Ara, en una situació menys dramàtica però no
per això menys transcendent, el so de la campana que crida als tarragonins a la
defensa de la ciutat ens emplaça de nou. Aquest cop el combat és, altre cop,
contra els enemics seculars de la llibertat: la pobresa, l’atur, les
desigualtats i la indiferència (sí, també la indiferència perquè apartar la
mirada de les víctimes de la crisis és el primer pas que ens fa relliscar cap al
pla inclinat que porta a considerar el dolor dels altres com una abstracció).
Tarragona i la llibertat són indivisibles,
aquesta ha estat sempre la meva convicció més íntima. Si sabem aprofitar l’extraordinari
dinamisme de la nostra economia, del nostre sector comercial, turístic, químic,
etc. podem guanyar aquest combat i eradicar la pobresa i l’atur de la nostra
estimada ciutat. No oblidem mai que som els dignes hereus d’aquesta lluita
permanent per la llibertat i la dignitat humanes i que no hi haurà llibertat
plena mentre alguns dels nostres convilatans han de remoure les brosses diàriament
o hi ha famílies que no tenen garantida una alimentació nutricional bàsica. A
aquests tarragonins us dic que redoblarem els esforços per garantir a tots els
ciutadans una vida material digna no perquè busquem aplaudiments sinó perquè
sabem que és el correcte, igual com els nostres avantpassats van romandre a les
muralles per defensar la ciutat quan el seu sentit de la supervivència els
emplaçava a fugir.
Posem-nos dempeus altre vegada! Fem-ho
col·lectivament perquè quan els tarragonins i tarragonines ens posen dempeus
som invencibles ja que la indiferència i la tirania tan sols poden dominar-nos
si la nostra esquena està acotxada. Honorem la nostra història aconseguint
aquesta Tarragona gran que desitjaven els nostres millors. Per fer-ho possible
cal que tots complim amb aquest compromís de manera quotidiana per aconseguir
aquest ressorgir de ciutat que sigui un referent per a tots. Una ciutat de
germans, cadascú treballant en harmonia, no tan sols per a un mateix, sinó per
al bé de tots. De manera que, quan acollim els Jocs del Mediterrani d’aquí a
dos anys, l’afirmació que més enorgulleixi, la de major prestigi humà, en
qualsevol indret d’aquest mar que estiguem tant sigui dir: jo sóc tarragoní.
Article de Josep Fèlix Ballesteros publicat al Diari de Tarragona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada