Tots sabem
perquè ho copsem dia rere dia, que s’ha
instal·lat en el centre del debat mediàtic la polèmica entorn del dret a
decidir, la independència, la relació entre Catalunya i Espanya, etc. Segur que
si avui agafeu qualsevol diari o mitjà de comunicació trobareu pàgines i
pàgines dedicades a aquest tema, ja sigui en un sentit o en un altre.
Hi ha un altre
debat, però, que és molt més quotidià i que exigeix mesures concretes a curt
termini però que té una presència molt inferior per no dir que està absent de
tot aquest soroll mediàtic. És el debat invisible a la nostra societat.
M’explicaré.
Aquesta setmana des del mateix grup socialista de les comarques tarragonines
hem denunciat les dades esfereïdores de l’augment de la pobresa a la província
de Tarragona. Així, l’avenç de la darrera enquesta de condicions de vida de
l’Institut Nacional d’Estadística assenyala que 122.000 ciutadans de la
demarcació viuen en situació de pobresa. O el que és el mateix, un de cada sis
tarragonins han de malviure amb uns ingressos anuals inferiors als 9.000 euros.
Aquest augment
de la pobresa no és casual sinó que és conseqüència directa de la crisi
econòmica que ens sacseja des de ja fa cinc anys sumat a les polítiques de
retallades dels Governs de CiU i PP que estan tenint uns efectes devastadors
pel que fa a l’augment de les diferències entre els que viuen molt bé i als què s’adreça una amnistia fiscal feta a mida
(i que segons un informe d’aquesta setmana del banc suís Credit Suisse han crescut un 13%) i
les classes populars i mitjanes que s’empobreixen a marxes forçades i a cops de retallades.
La lletra petita
de l’enquesta encara ofereix resultats més preocupants. Per exemple, un 40%
dels tarragonins reconeix que no disposa de recursos per fer front a despeses
no previstes i una tercera part dels ciutadans reconeix que amb prou feines
arriba a final de més. Per no parlar de la realitat dramàtica que pateixen els
joves obligats a marxar a l’estranger com durant els anys de la postguerra. A que
esperem, doncs, per fer visible Aquest debat? A que esperem per canviar de
rumb?.
S’ha demostrat
que es van equivocar quan van dir que tenien “la fórmula” per generar riquesa i
reduir l’atur a la meitat. Insistir en aquest camí de les retallades tan sols
comportarà més patiments, més frustració, més atur i més dificultats per a la
immensa majoria de la població.
Entenc que des
de la dreta, tant al PP com a CiU i fins hi tot ERC (per motius diferents), se
sentin més còmodes parlant de Catalunya i no de la vida real dels
catalans però aquells que ens reconeixem d’esquerres hem de ser capaços de
sumar vots al Parlament per aconseguir quelcom tan bàsic com un mínim de
recursos per lluitar contra aquest augment de la pobresa i pel desemparament de
les persones amb discapacitat i amb dependència.
És el debat
invisible pels “patriotes” però és també pels socialistes, el motiu essencial
–lluitar contra les desigualtats i eradicar la pobresa- que ens mou a continuar treballant a les institucions per
redreçar, encara que sigui en part, una realitat social cada dia més injusta.
Article d'opinió de Núria Segú
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada