L’AUTÈNTICA MARCA DE TARRAGONA

El 28 de juny de 1811 Tarragona va viure la pàgina més negra de la seva mil·lenària història. Les tropes imperials franceses van prendre la ciutat per assalt, fet que va suposar el tret de sortida a una onada de vandalisme per part dels invasors que no van respectar ni tan sols la vida de la població civil. Les làmines i dibuixos que ens han arribat de testimonis presencials de la massacre encara ara resulten esfereïdores.

Darrere quedaven setmanes d’una resistència heroica que havia rebutjat totes les demandes de rendició de les tropes imperials. “Abans morir que rendir-nos”, aquesta era la divisa dels nostres avantpassats que van perdre la vida defensant les muralles de la ciutat. Per què ho van fer? Quina determinació i quina força els va empènyer al sacrifici quan el càlcul fred aconsellava la rendició o la fugida?

Sovint hi penso quan passo per davant del Pla de la Seu, darrer punt de la resistència èpica dels tarragonins i les tarragonines. Quina força de voluntat els va estimular a mantenir-se ferms en la defensa de la ciutat? També sovint em plantejo que haguéssim fet nosaltres en cas d’haver ocupat el seu lloc?

Per desgràcia, a la nostra societat postmoderna i òrfena de valors, l’ordenament ideològic que aconsella seguir el benestar material i egoista a qualsevol preu hagués fet onejar la bandera blanca de la rendició a la torre més alta de la catedral. Informes “objectius” i anàlisis elaborats per agències especialitzades haurien justificat la submissió de Tarragona -quan no aliar-nos amb els invasors i oferir-los tota mena de comoditats- perquè “no hi ha alternatives”, com hem escoltat amb tanta freqüència aquests darrers anys per justificar qualsevol cosa.

Però els tarragonins de 1811 no van optar per la capitulació perquè van entendre que el seu deure moral era defensar les seves famílies, la seva vida i la seva dignitat, que era el mateix que defensar Tarragona. No tenien màsters en política internacional però tenien un codi ètic que van complir amb la seguretat que sempre dóna estar fent el correcte. Entre allò pràctic i allò just van optar per ser fidels a les seves conviccions més íntimes.    

Sempre he dit que aquest pòsit moral és la principal riquesa de Tarragona: el compromís moral de la seva gent. He estat testimoni d’aquesta grandesa ètica quan he constatat com la solidaritat dels tarragonins teixia un fil invisible de bondat durant aquests anys duríssims de la crisi econòmica, quan he vist la societat mobilitzar-se per acollir als refugiats de la guerra de Síria, quan l’empeny del treball dur i de la constància ens han permès tirar endavant projectes vitals per a la ciutat que semblaven condemnats al fracàs.

Aquesta és l’autèntica marca de Tarragona, la seva essència, l’empremta humana que dóna forma a una manera de ser i de comportar-se davant de les dificultats que puguin sorgir. Ara, novament, les campanes de la catedral ens emplacen a ocupar un lloc a la muralla en defensa de la ciutat, en un context menys tràgic però no per això menys transcendent. L’enemic principal ara es diu pobresa i desigualtat. No serem una ciutat plenament lliure mentre un sol tarragoní quedi desemparat a la seva sort, sense tenir garantits els recursos necessaris per poder viure amb dignitat.  

Albirant ja un nou curs que serà decisiu per a Tarragona en molts àmbits, començant pels Jocs que ens tornaran a situar a l’epicentre del Mediterrani, sapiguem fer vius els valors i les conviccions dels nostres convilatans que fa 200 anys van mantenir-se ferms defensant tot allò que sempre hem estimat. Recuperem l’orgull de sentir-nos successors de tant d’heroisme i reafirmem les virtuts que ens han fet grans en el decurs de la història. Davant dels reptes del present: abans morir que rendir-nos!