FEM UN PAS ENDAVANT!

El 8 de desembre de 1991, els presidents de Rússia, Ucraïna i Bielorrússia signaven la dissolució de la URSS i la creació de la Comunitat d’Estats Independents (CEI), una confederació d’Estats exsoviètics encara vigent i que va tenir el seu moment de màxima visibilitat durant els jocs olímpics de Barcelona 92 encapçalant el medaller. Ada Colau, alcaldessa de Barcelona i candidata in pectore a la Generalitat, coincidint amb la Diada ha declarat que és partidària d’una confederació de Catalunya i Espanya. Dit així, sense més concreció, els referents que de manera directe ens venen el cap podrien ser, a més de la CEI, el dels Estats Confederats d’Amèrica que es van enfrontar amb el govern federal de Washington durant la Guerra Civil (1861-1865) i la Confederació Suïssa. Aquesta última, tot i mantenir el nom històric, és en realitat des de 1848 un Estat Federal.

Això vol dir que, en aquest cas, el nom no fa la cosa, ja que no disposem de cap referent mínimament vigent que ens expliqui com podria funcionar aquesta confederació ibèrica. D’acord amb els manuals de política, sobre el paper, la confederació actua en política internacional i defensa, i els estats confederats tindrien la facultat “d’independitzar-se” quan així ho considerin, és a dir, fer un Brexit.

En un hipotètic escenari desitjable, en el que la UE avancés definitivament cap a una unió política i, per tant, cap a una estructura federal, una confederació ibèrica seria del tot prescindible, ja que la política internacional, de defensa, migratòria, econòmica etc, etc, l’assumirien les institucions europees. Per tant, la confederació ibèrica només podria tenir la utilitat de crear un nou marc polític que contemplés, també, la possibilitat legal d’arribar a la independència.

No obstant, mentre discutim sobre el nou model territorial continuem amb l’autonòmic, del tot insuficient, i sense resoldre les dues incògnites prèvies necessàries per dissenyar-ho: per una banda, cal veure si el conjunt d’Espanya assumeix la seva realitat plurinacional, plurilingüística i pluricultural. Si no és així, tard o d’hora ens veurem abocats a un enfrontament i a una solució forçada. Per l’altra, caldria determinar el grau de solidaritat interterritorial; és a dir, fins a quin punt, els d’un territori ens sentim compromesos pel nivell i qualitat dels serveis públics i de protecció social d’un altre territori. Sense fixar aquestes dues variables no disposem d’arguments per concretar un nou model territorial. La celebració d’un referendum d’autodeterminació, unilateral o no, no dilucidaria aquestes dues preguntes. Qualsevol de les respostes, afirmativa o negativa, negaria la possibilitat d’un estat plurinacional, en tant en quant es mantindria el model actual o es donaria pas al naixement de dos Estats diferents. Igualment passaria amb la solidaritat, amb les dues respostes possibles es mantindria el sentiment de greuge actual del finançament autonòmic o es passaria a la col·laboració que pot haver entre dos Estats veïns. És a dir, ens podríem trobar en la mateixa situació d’Escòcia, que després del referendum el seu autogovern segueix igual que abans de la seva celebració.

Si realment volem avançar en el reconeixement nacional de Catalunya i adequar l’autogovern a aquest hem d’arribar a acords entre totes les forces partidàries del canvi. La via unilateral impossibilita els pactes a nivell espanyol i enfronta els sentiments dels catalans provocant el trencament que avui viu el parlament, on ja no tots els partits es declaren catalanistes. Fem un pas endavant i acordem canviar el model territorial, no bloquegem les possibles solucions majoritàries volent imposar els objectius particulars. Paral·lelament, apliquem les polítiques necessàries per combatre les desigualtats socials creixents, que acabaran fent inviable el futur de la societat catalana. El contrari, no arribar a pactes a Espanya i a Catalunya entre les forces progressistes ens aboca a la màxima de Saramago; Després del somni, no es pot viure el somni.