EL CATALANISME

“El pitjor que ens pot passar és partir el país per la meitat, dividir Catalunya entre bons i dolents”, aquesta va ser la resposta del president Macià a la pregunta “què és el pitjor que podria esdevenir-nos a partir d’ara ara?” formulada pel periodista Josep Maria Planes (un excel·lent professional assassinat per la CNT durant les primeres setmanes de la Guerra Civil). Situem-nos, som uns dies després de l’acord assolit entre els representants de la República Espanyola i l’entorn de Macià pel qual la autoproclamada República Catalana es convertia en Govern de la Generalitat de Catalunya. Les crítiques de “traïció” provinents dels sectors independentistes al president Macià (paradoxalment convertit ara en paradigma de l’independentisme pel discurs oficial) cauen a dojo, com diuen al meu poble.

Malgrat això Macià sap que ha assolit un acord positiu pel poble de Catalunya i pel conjunt del poble espanyol. Sap que l’important no són els noms sinó el contingut (i el contingut tant del que està escrit com del que no està escrit) i que l’acord assolit permet desenvolupar per primer cop en segles un òrgan d’autogovern en el marc d’una República progressista, que ell volia i desitjava federal.

He recordat sovint la saviesa política de Macià quan he escoltat l’espiral de declaracions dels dirigents independentistes d’avui dia. No puc evitar imaginar-me la perplexitat del president si escoltés afirmacions del tipus “hem de desobeir i tirar pel dret”, “s’ha de proclamar una D.U.I. i llestos”, etc.

De fet, l’independentisme actual coincideix amb el nacionalisme espanyol en dos elements clau: primer, confondre la part amb el tot (“el poble de Catalunya”, com si aquest fos unànime i uniforme amb l’objectiu independentista) i, segon, en establir un relat centrat en mites i en la reinterpretació de la història.

Així doncs, descobrim ara, per exemple, que la Guerra Civil Espanyola es reconverteix “en una guerra entre Catalunya i Espanya” (serà doncs que els feixistes assassinaven als camperols extremenys l’estiu del 36 per la seva condició d’independentistes catalans?). I així ad nauseam...  

Un altre element essencial és la definició que ens arriba per la via del llenguatge. Així, constatem d’un dia per l’altre que el país ha quedat dividit entre “patriotes” (Junts pel Sí i la CUP) i “unionistes” (una amalgama amplíssima que inclou des del PP i Ciutadans fins al Partit Comunista i Podemos passant pel PSC, el Partit Humanista o el PACMA). Què vol dir “unionista”? No m’agrada ni el nom, és un concepte sense precedents a la nostra tradició política exportat directament de l’Ulster on els simpatitzats del Sinn Fein i de l’IRA qualificaven d’unionistes tothom que no fos ells mateixos  (després durant anys ho va utilitzar l’entorn de Batasuna al País Basc amb la mateixa finalitat). I ara alguns exporten aquesta terminologia a Catalunya? Estem condemnat a conviure amb aquesta divisòria fictícia i pugna permanent entre “patriotes” i “unionistes”? No!

Som un sol poble amb uns mateixos objectius de progrés social. Reivindico la tradició catalanista, no independentista, d’esquerres, que inclou també diferents sentiments d’identitat nacional. La dels presidents Macià, Companys, Maragall i Montilla, la dels ateneus obrers, la de les associacions culturals i la dels moviments veïnals. La Catalunya popular que sempre ha entès que la pàtria, segons la concepció que li donava Valentí Almirall, es construeix a peu de carrer, creant escoles, bastint barris dignes i amb serveis, construint hospitals, atenent les necessitats dels més dèbils, etc.   

Hem de recuperar la tradició inclusiva, pactista i plural del catalanisme, en especial, el que va evitar la divisió de la societat catalana i el sorgiment de nous fenòmens lerrouxistes durant la transició. El catalanisme d’arrel republicana i federal que va bastir la Generalitat dels anys 30, la lluita per la recuperació de les llibertats durant la Dictadura franquista i la cohesió cívica del poble de Catalunya ja en democràcia, un país de marca que ha sabut sempre incloure tots els pòsits culturals i lingüístics que l’han definit i l’han fet gran. No estarà de moda, és cert, però avui, amb més força que mai sotmesos com estem a aquesta falsa disjuntiva de dividir el món entre blanc o negre que ens imposa el nacionalisme ja sigui el català o l’espanyol, reivindico el catalanisme social que defensa i representa el Partit dels Socialistes de Catalunya.