CREMAR BANDERES I XIULAR HIMNES

Cremar banderes, pàgines de llibres i xiular els himnes i símbols del que es defineix com a “enemic”. La pitjor cara del fanatisme ideològic i del menyspreu cap a les opinions alienes que és la antítesis de la societat oberta i tolerant que havia defensat sempre el catalanisme. Si ja és trist haver de conviure amb aquestes expressions d’obnubilació extremista és realment incomprensible que alguns portaveus de forces polítiques parlamentàries intentin justificar-ho, quan no aplaudir-ho directament.

En aquest sentit m’ha sorprès, sincerament, les declaracions de la portaveu de la CUP al Parlament on justificava la crema de banderes espanyoles, franceses i europees per part d’encaputxats al final de la manifestació anticapitalista de la Diada adduint que “en un país que es diu democràtic aquestes expressions també han de tenir cabuda.”

És just al contrari. Aconsellaria als apòstols de la intolerància la lectura d’un manual de la història del segle XX o de l’obra del magnífic poeta alemany Heinrich Heine per descobrir que allà on es cremen llibres les coses acostumen a acabar molt malament.

I que consti que critico tant la intolerància d’aquells que cremen o justifiquen la crema de banderes espanyoles com la d’aquells que, des del nacionalisme espanyol més exacerbat, puguin cremar o justificar la crema de banderes independentistes el 12 d’octubre. Critico a aquells que xiulen l’himne espanyol a la final de la Copa del Rei i també a aquells que prohibeixen l’entrada de les banderes estelades als camps de futbol perquè l’arrel que justifica els seus actes és el mateix: el menyspreu, la intolerància i la falta de respecte als símbols considerats “aliens”.

Alço la veu en nom de la tradició humanista del socialisme democràtic i expresso el meu desig de veure Tarragona convertida en una ciutat capdavantera a nivell cultural i científic al conjunt d’Europa –tal i com defensa l’alcalde Ballesteros- i que això sigui un estímul també per a la regeneració de Catalunya. Rebutjant una excessiva introspecció i, al contrari, accentuant la vocació europeista i multicultural del nostre poble. Una societat oberta, en definitiva, on les expressions d’odi i de fanatisme, vinguin d’on vinguin, no tinguin cabuda.

Sovint se’ns pregunta als socialistes què és el federalisme, doncs el federalisme és precisament això, el rebuig al nacionalisme identitari i la defensa d’una societat plural i multicultural on diferents llengües, banderes i simbologies tinguin cabuda, sempre des de la defensa de les llibertats individuals i col·lectives. Ho va expressar a la perfecció el tarragoní Antoni Rovira i Virgili quan emplaçava als catalans i als espanyols “a què es coneguin millor i vegin en les seves diferències una font de riquesa creadora.”

Una riquesa que genera una personalitat complexa però fascinant alhora ja que incorpora una enorme diversitat de cultures i caràcters que fan que Tarragona, Catalunya i Espanya siguin una Europa en miniatura. El dia que deixem de veure això com una pedra a la sabata i ho assumim com el que és, com un element de riquesa, aquell dia haurem fet un pas de gegant en la vertebració de la societat oberta, plural i inclusiva que defensaven els nostres millors.

Per als socialistes la unitat federal en la diversitat és la millor eina que ens permetrà superar definitivament aquest mal endèmic que tant dany ha fet als pobles europeus: el nacionalisme excloent. Tarragona pot i ha d’esdevenir pilar fonamental en aquest procés, donada la seva trajectòria històrica i cultural humanista.

Acabo amb les paraules d’un gran catalanista d’esquerres que, al mateix temps, no va voler saber mai res d’anar plegats amb el nacionalisme conservador: Lluís Companys. Doncs bé, deia Lluís Companys que Catalunya no és només una nació, és també i sobretot una fe comuna i el premi del home i de la seva llibertat.” Fem realitat les paraules del president màrtir començant per la cultura i el respecte a la diversitat. Si ho fem mai més ningú podrà entendre que cremar banderes europees és “una expressió que ha de tenir cabuda en un país democràtic”.