“No estic d’acord amb el que dius però
defensaré amb la meva vida el teu dret a expressar-ho.” Vaig recordar aquesta
cita de Voltaire mentre veia el vídeo que circulava per les xarxes d’una
intervenció de Pablo Iglesias, líder de Podemos, a la universitat carregant
contra els periodistes. I dic carregant contra els periodistes en plural, amb
mofes, menyspreus i burles personals incloses.
No estic d’acord amb el senyor Iglesias. Al
contrari, crec que el treball dels periodistes és essencial i imprescindible en
una democràcia que mereixi aquest nom. I sempre des del respecte. La veritat és
que quan vaig veure al senyor Iglesias burlant-se de les característiques
físiques d’un periodista, al més pur estil reaccionari i prepotent, vaig sentir
vergonya aliena. Crec que quan la crítica a la teva acció política és qualifica
sistemàticament de “mentida” i el menyspreu substitueix el debat racional
s’està entrant en una dinàmica molt tendenciosa. És l’antic axioma leninista
que el senyor Iglesias, format políticament a les joventuts comunistes, deu
recordar molt bé: qui no està amb mi està contra mi. No deixa de ser curiós que
aquesta ridiculització del treball dels periodistes vingui d’algú nascut
políticament en un plató de televisió. En tot cas, la diatriba del senyor
Iglesias va provocar que tots els periodistes que cobrien l’acte abandonessin
la sala en senyal de protesta. Els transmeto la meva solidaritat. Entre Pablo
Iglesias i Voltaire em quedo, sense dubte, amb Voltaire.
Es tracta d’una anècdota sense importància?
Potser sí, però també reflexa una tendència cap al dogmatisme ideològic i els
clixés apriorístics que considero molt perillosa. És la que ens ha portat ara a
estar a les portes d’una nova cita electoral. Els ciutadans van votar canvi el
20-D, des de la pluralitat, i aquesta voluntat majoritària de canvi, de moment,
no ha estat respectada. No vull començar amb recriminacions de qui té la culpa,
etc. però crec que és necessari que les persones amb conviccions progressistes,
que no volen quatre anys més de PP, sàpiguen que votar a opcions que prometien
la revolució per l’endemà l’únic que ha comportat, objectivament, és que
Mariano Rajoy segueixi sent president del Govern. En una decisió inversemblant
els diputats de Podemos i del PP van arribar a sumar el seu vot al Congrés per
frustrar la investidura de Pedro Sánchez i bloquejar el Govern del canvi. Ja va
passar el 1996, quan el senyor Anguita va prometre la revolució i els ciutadans
es van trobar l’endemà amb Aznar de president.
L’argument permanentment utilitzat per Podemos
per boicotejar el canvi ha estat satanitzar l’acord progressista i reformista
assolit pels socialistes i Ciutadans i afirmar que “era pitjor que el PP”.
Recordo unes declaracions d’Ada Colau en aquest sentit...just una setmana abans
que la mateixa Ada Colau oferís a Ciutadans pactar els pressupostos de
l’Ajuntament de Barcelona. Pel que sembla, el caràcter malèvol d’un acord
polític depèn de qui l’ofereixi. En fi...
Avui, un dia trist en què ens veiem abocats a
anar altre cop a les urnes tal i com volien Mariano Rajoy i Pablo Iglesias,
vull transmetre malgrat tot un missatge d’il·lusió perquè estic convençut que el
canvi arribarà d’aquí a dos mesos. Un canvi, des del respecte i la voluntat
d’acord, per fer possible la defensa de l’educació i la sanitat públiques, uns
ingressos econòmics mínims per a tothom i la fi dels escàndols de corrupció que
han sacsejat la societat durant aquests anys de Govern del PP. Un canvi que
incorpori les aportacions en positiu de Compromís i de tants i tants votants de
Podemos que entenen que l’enemic a enderrocar no és el socialisme democràtic
sinó transformar la realitat en benefici dels treballadors i de les classes
populars i fer fora al PP del poder.
Junts podem fer-ho possible perquè potser el
senyor Iglesias sigui més feliç tenint de president Mariano Rajoy enlloc de
Pedro Sánchez però els milions de votants que va tenir Podemos el 20-D, no. El
camí per a fer-ho possible no serà burlar-se dels periodistes, ni estigmatitzar
totes les veus crítiques, sinó sumar en positiu pensant en l’interès general
perquè si algú pensa que després de les eleccions del mes de juny no caldrà
arribar a acords per governar aquest país es torna a equivocar. I les víctimes,
altre cop, tornaran a ser les persones.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada