“NO PODEMOS” (TRADUCCIÓ DE “NO QUEREMOS”)

Podria ser possible. Ja s’hauria pogut convocar un Consell de Ministres on s’impulsés l’augment del salari mínim, l’aprovació d’un ingrés mínim vital per evitar que cap família quedés desemparada sense recursos econòmics o la necessària regeneració democràtica que eviti que es torni a produir aquesta successió quasi diària d’escàndols de corrupció relacionats amb el PP. I podria ser-ho, fins i tot, des de la discrepància i la identitat ideològica pròpia de cadascú però entenent que les urnes van dictaminar un mandat pel canvi, molt majoritari, que més que doblava el vot del PP.

Doncs tot apunta, hores d’ara, que no serà possible. I no ho serà perquè Podemos, més aviat algun dels seus líders televisius, ha decidit que no. No i no. No i no i no. Ni ara, ni després d’unes eventuals noves eleccions al mes de juny, ni mai. Les excuses que han donat per dinamitar un Govern del canvi liderat per Pedro Sánchez llinden, a vegades, el ridícul.

Primer van dir el que al final han fet, que no pactarien amb ningú i bloquejarien totes les opcions de canvi. Després van rectificar –empesos per la voluntat majoritària del seus votants- i van mostrar disposició al diàleg però posant esculls a cada pas. Van posar el crit al cel pel lloc que ocupaven els seus diputats al Congrés, pel nombre de grups parlamentaris que volien crear, ara per la comissió permanent de les Corts... Qualsevol excusa és bona!

Pel camí el senyor Iglesias va sorprendre tothom autoerigint-se en vicepresident del Govern i cap del CNI i anar repartint ministeris i cadires per aquí i per allà. Per no parlar de les seves infames declaracions injuriant presidents democràtics de “tenir un passat de cal viva.” El dia abans, cal recordar-ho, quasi havia erigit un monument a Arnaldo Otegui, En fi...el seu objectiu, la seva autèntica obsessió, és carregar-se al Partit Socialista. Que el PP continuï governant li és indiferent.    

Potser el senyor Pablo Iglesias es vegi a sí mateix convertit en una mena de reencarnació de Trotski dirigent les masses proletàries a l’assalt del Palau d’hivern però dic jo que si en aquests moments el senyor Mariano Rajoy segueix acomodat a la seva poltrona de la Moncloa fumant-se un puro això deu voler dir alguna cosa. I si tot el discurs del PP, i de tot l’aparell mediàtic al seu servei, dirigeix en exclusiva la seva artilleria pesada contra els socialistes i contra Pedro Sánchez, i passa de puntetes sobre Podemos a qui veu com “els bons nois” de l’esquerra igual com passava en els temps d’Anguita, això també deu voler dir alguna altre coseta.

Els socialistes parlem amb la tranquil·litat que ens dóna no haver traït la voluntat de canvi de la ciutadania expressada a les urnes quan després de les eleccions municipals no vam dubtar a donar suport amb els vots dels nostres regidors a relleus necessaris al PP a alcaldies com Madrid, Badalona, Cadis, València, Saragossa, etc. I no ho vàrem fer demanant ministeris i quotes de poder, com els dirigents de Podemos, sinó per la convicció que calia bastir majories de progrés i facilitar el canvi necessari als ajuntaments. Si haguéssim estat tan irresponsables com el senyor Pablo Iglesias la senyora Aguirre seguiria sent alcaldessa de Madrid i el senyor García Albiol alcalde de Badalona. El que era bo pel Governs de les ciutats no ho és ara pel Govern del país, senyor Iglesias? Per favor! Prou d’enganyar als ciutadans!

Em dirigeixo ara als votants progressistes que volen un canvi de debò, no alimentar determinats egos personals. Avís per a navegants! El senyor Iglesias ha estat rebut als cercles de Podemos al crit de “¡que no, que no, que no queremos pactos!”. S’agraeix almenys una sinceritat que després es vol dissimular. “No queremos pactos”, més clar l’aigua. Algú s’imagina que després d’unes hipotètiques noves eleccions no calgui la formació de pactes per configurar el Govern progressista del canvi? Doncs a diferència del 20-D en aquesta ocasió tothom està advertit. Sempre trobaran alguna excusa (el lloc on seuen a les Corts, algun ministeri) per frustrar novament la voluntat majoritària de la gent de fer fora al PP i revertir les retallades de la dreta. Sempre podran inventar-se ser víctimes d’alguna megaconspiració per acusar altre cop als socialistes de tenir un passat de cal viva o de ser fills de Belcebú.

No podemos? No queremos, més aviat. Davant d’aquesta constatació els socialistes ens presentem davant la ciutadania amb humilitat però amb la convicció molt clara de treballar fins a l’extenuació per garantir el canvi necessari que la ciutadania ens reclama (també els votants de Podemos) i que el país necessita. Ras i curt.