PODEMOS DÓNA UNA ALEGRIA AL PP

Escric des de la tristesa però també amb una espurna d’esperança perquè estic absolutament convençut que els ciutadans que van votar Podemos perquè van creure en la seva promesa de propiciar “un canvi radical” el que no desitgen, sota cap concepte, són quatre anys més de Rajoy i de PP al poder. Els votants no, però el nucli dirigent de Podemos sembla entestat a fer-ho possible. I no parlo d’opinions sinó de realitats constatables. M’explicaré. La setmana passada, la reunió a tres bandes de les forces del canvi va acabar amb el compromís per part dels delegats socialistes d’estudiar les aportacions fetes per la delegació de Podemos. Quina seria la nostra sorpresa, doncs, quan just a l’endemà -abans d’obtenir cap resposta a les seves reivindicacions- el líder de Podemos sortia en tromba per desqualificar l’acord progressista i reformista capaç de garantir el canvi que els ciutadans havíem votat a les urnes. Més que donar una alegria als seus votants (molts dels quals, n’estic convençut, no comparteixen la deriva antisocialista dels seus dirigents) va donar la gran alegria del dia a Mariano Rajoy i al PP que continuen al Govern gràcies al vot negatiu de Podemos a la investidura de Pedro Sánchez.

Em dirigeixo ara als votants de Podemos, a la bona gent que va optar per donar suport a la candidatura morada atenent a la seva promesa de canvi revolucionari. Què hagués passat si els socialistes haguéssim fet el mateix que Pablo Iglesias després de les eleccions municipals? Doncs que el senyor García Albiol seria encara alcalde de Badalona, la senyora Aguirre alcaldessa de Madrid i la senyora Rita Barberà alcaldessa de València, per posar només tres exemples paradigmàtics. Això és “no voler governs d’esquerra”, senyor Iglesias? I ho vàrem fer amb convicció, amb la responsabilitat de saber que calia garantir el canvi als ajuntaments sense demanar “càrrecs” com a contrapartida com ara fan els líders de Podemos (que lluny queden ara les promeses verbals i teòriques de “la nova política”).

Tots vosaltres sabeu que, fins i tot, el que pugueu considerar com el pitjor punt de l’acord programàtic pel canvi liderat per Pedro Sánchez és molt millor que quatre anys més de PP i de Mariano Rajoy. Sabeu, i sabem, que amb el canvi podem posar en marxa mesures essencials com la universalitat de la sanitat pública, suprimir els aforaments que beneficien persones com Rita Barberà, acabar amb els copagaments que va crear el PP, impulsar les beques per als joves, garantir les pensions i assegurar que els treballadors d’aquest país tinguin un conveni col·lectiu que garanteixi els seus drets i acabi amb la impunitat dels mercats financers. De veritat podem, i mai millor dit podem, perdre aquesta oportunitat de canvi tan sols per l’obsessió de certs dirigents de Podemos d’obstinar-se a dinamitar qualsevol possibilitat de canvi que passi pel Partit Socialista?  

Possiblement avui el senyor Rajoy s’estigui fumant un puro a la Moncloa, satisfet, donant gràcies a la providència per la immensa fortuna que ha tingut en veure als diputats de Podemos votar el mateix que els diputats del PP a la recent sessió d’investidura de Pedro Sánchez. Possiblement també pensi que si, en cas d’haver de repetir-se les eleccions, el vot del canvi es torna a dividir les seves opcions de perpetuar-se en el poder creixen com l’escuma. Quants més suports tingui Podemos més opcions tindrà de tornar a ser president del Govern. Ens trobaríem aleshores amb la trista i paradoxal contradicció que ja hem viscut a Catalunya quan els votants de la CUP, a qui se’ls va prometre “a partir de dilluns la revolució per canviar-ho tot”, han vist com el seu vot servia per mantenir a la Generalitat a la dreta de sempre. Va passar el mateix el 1996 quan el vot a Julio Anguita en nom de la puresa revolucionària de les esquerres va permetre la primera majoria d’Aznar i tot el que va venir a continuació. Encara som a temps d’evitar un altre error majúscul d’aquestes característiques, els treballadors i les classes populars d’aquest país es mereixen una oportunitat.

El senyor Pablo Iglesias ha intentat justificar el seu dogmatisme antisocialista afirmant que se l’obliga a elegir entre “guatemala o guatepeor.” El sol fet d’equiparar quatre anys més de Rajoy amb l’opció de canvi per potenciar les polítiques socials ja el defineix però jo li vull fer una pregunta molt clara: quan després de les eleccions municipals la senyora Aguirre va proposar donar l’alcaldia al candidat socialista per evitar que Manuela Carmena fos alcaldessa els socialistes no vàrem trair la voluntat majoritària de canvi dels ciutadans expressada a les urnes. Ell si? Se li hauria de caure la cara de vergonya...