ACABEM AMB LA VERGONYA DELS PARADISOS FISCALS!

Aquesta setmana l’escàndol de les filtracions dels papers de Panamà ha tornat a posar damunt la taula el robatori a gran escala que suposen els mal anomenats “paradisos fiscals”. Com sabem, una de les excuses de la dreta per retallar els drets dels treballadors ha estat l’argument consistent a dir que sense obsequis i privilegis fiscals determinats capitals –i qui els gestionen- marxaran disparats cap a l’estranger a la recerca de millors condicions (per forrar-se a dues mans).

I què ens trobem ara? Que malgrat aquests exempcions, avantatges, amnisties fiscals, etc. els capitals d’aquestes grans fortunes i corporacions empresarials marxen igualment cap a aquests paradisos fiscals amb total impunitat. Una ràpida lectura dels noms que s’han divulgat fins ara permet constatar que en cap cas parlem de persones amb dificultats per arribar a final de mes. Al contrari, parlem de persones riques i molt riques que posen els seus diners en aquests “paradisos” per no haver de contribuir al finançament de les prestacions socials als seus països. Un “timo” en tota regla, i ja em perdonaran la vulgaritat de l’expressió.

La realitat posa els pèls de punta, i parlo literalment no metafòricament. Les mateixes institucions internacionals assenyalen l’existència de prop de 50 d’aquests paradisos fiscals al conjunt del planeta. De fet, els sindicats de tècnics d’hisenda calculen que prop d’una quarta part dels dipòsits bancaris mundials estan en aquests “paradisos”. Això suposa, pel cap baix, l’al·lucinant xifra de més de 13 bilions de dòlars (sí, sí, bilions amb b) amagats en aquests centres offshore –un pseudònim que escoltem molt aquests dies que no és res més que una manera de difuminar una realitat escandalosa per la via del llenguatge-. Com es pot entendre, per exemple, que les illes Caiman siguin el cinquè centre bancari del món?

En què es tradueix tot això? En què els Governs deixen d’ingressar milions d’euros anuals el que, en conseqüència, comporta retallades en prestacions socials bàsiques com la sanitat pública, les pensions, la dependència, l’educació, etc. Per afegir un punt de deliri a una realitat tan injusta i autènticament esperpèntica, mentre es dóna barra lliure al capital es carrega a les classes populars (a aquells que tenen una nòmina, als autònoms, emprenedors, petits empresaris) la factura d’aquesta evasió massiva per part d’aquells que tenen molt en forma d’augments de l’IRPF, dels impostos directes i indirectes, dels que graven el consum, etc. Segons han calculat els mateixos tècnics d’hisenda això suposa a l’any una sobrecarrega de 926 euros anuals per al comú dels mortals per compensar el que es perd via aquesta evassió fiscal superlativa. El súmmum de la ignomínia... 

Davant d’aquesta injustícia flagrant els socialistes defensem dues determinacions polítiques i morals molt concretes. Primera, s’han acabat les amnisties fiscals a mida de les grans fortunes, dels Rato, Pujol, Barcenas, etc. S’ha acabat el bròquil, senyors meus. Avís per a navegants! el proper Govern liderat per Pedro Sánchez no acceptarà perdons ni amnisties. Al contrari, hi haurà més inspeccions a les grans fortunes, més sentències i presó per a qui s’atreveixi a robar als ciutadans defraudant impostos. Més clar l’aigua.

Segona, els Estats individualment són massa dèbils per eradicar aquesta megaevasió fiscal d’àmbit planetari però les institucions transnacionals, per exemple la Unió Europea, poden i han de ser capaces de fer més per acabar amb aquesta vergonya. Com? Canviant les normes legals per acabar amb els paradisos fiscals i aconseguir que el país on es generin els beneficis sigui obligatòriament el país on s’hagi de pagar els impostos tal i com hem demanat els socialistes al Parlament europeu. A què espera el PP per donar suport a aquesta iniciativa tan elemental? És que no pot ser, mai més!, podem consentir que mentre s’ha procedit a impulsar el copagament hospitalari per als malalts de càncer, hepatitis, etc. al mateix temps s’aprovés una amnistia fiscal amb l’objectiu que aquests grans delinqüents fiscals sortissin de “rositas” com és diu popularment.

Els socialistes volem canviar per millorar perquè només quan tinguem una societat que no es mesuri pel seu nombre de milionaris sinó pel nombre de pobres que aconseguim evitar podrem dir que vivim en un país autènticament just, lliure i solidari.