EL VERTIGEN

En una de les seves mesures més infames el Govern del PP va decidir a finals de 2013 introduir el copagament dels medicaments que necessiten els malalts de càncer. Mentre escric aquestes paraules em continua semblant una decisió tan increïble que ha de consultar vàries vegades Internet per constatar que realment un consell de ministres d’aquest país hagi aprovat algun cop una mesura tan injusta. Per desgràcia, i emfatitzo el “per desgràcia”, el PP va ser capaç de sotmetre a copagament un total de 21 medicaments necessaris per al tractament del càncer. Els socialistes vam demanar per activa i per passiva al Govern de Mariano Rajoy que, com a mínim, en el cas de les malalties greus, com és el cas del càncer, els pacients quedessin exempts del vendaval de copagaments que el PP aplicava indiscriminadament a tort i a dret. Ni cas. Al contrari, es va arribar a aplicar copagaments a fàrmacs adreçats a evitar la progressió del càncer i d’altres necessaris per al tractament de persones amb metàstasis. I no perquè ho digui jo sinó perquè ho van denunciar totes les associacions de familiars de malalts començant per l’associació de lluita contra el càncer. Segons aquestes associacions això va comportar una despesa addicional mitjana d’uns 350 euros anuals per persona malalta de càncer. Malalta de càncer! És que sembla  increïble...

I quina va ser l’excusa del PP per justificar aquest sense sentit? El de sempre, dir que “no hi ha diners” i, al mateix temps, seguir sacsejant el discurset de la “miraculosa recuperació econòmica.” I mentre no hi havia diners per evitar el copagament sanitari o per lluitar contra l’augment de la pobresa i de les desigualtats, si hi havia diners disponibles, per exemple, per pagar trinco-trinco a l’empresa adjudicatària del magatzem de gas Castor. De vergonya aliena...

Immersos en aquest context, fa menys de dues setmanes els ciutadans rebíem, atònits, les revelacions de l’escàndol dels anomenats papers de Panamà. És a dir, l’existència d’una mena d’internacional del diner per part dels megarics per dipositar els seus milions en societats fantasma en paradisos fiscals i evitar així contribuir al benestar general tributant impostos al nostre país. Aquest escàndol ha obligat ja a dimitir a un ministre del PP tan sols tres dies després de què quasi jurés en seu parlamentària que no sabia res de la seva vinculació a empreses fictícies en paradisos fiscals. Ell mateix va arribar a sol·licitar una compareixença parlamentària per “desfer equívocs”. No va arribar a la compareixença. Va dimitir abans, desfent així “l’equívoc”.   

El vertigen. Una societat on s’aproven copagaments a malalts de càncer mentre una part de les seves elits econòmiques dipositen les seves fortunes en zones offshore per evitar pagar impostos és una societat malalta, on s’ha produït una gravíssima ruptura de valors morals essencials. Es vota en contra d’una renda bàsica de ciutadania per a tothom mentre els fluxos financers cap als paradisos fiscals continuen a tutti pleni. Com és possible que les institucions internacionals no facin res? Com s’entén que hagin de ser periodistes d’investigació els qui destapin aquest escàndol i no els organismes de fiscalització governamentals destinats a perseguir el frau i l’evasió fiscal que han de tenir molts més mitjans? Què passava per la ment d’aquests superrics que continuaven portant els seus milions fora mentre veien l’efecte devastador que les retallades socials tenien sobre la vida de la gent per la manca d’ingressos econòmics de l’administració?

Vull reiterar, en nom dels socialistes, la nostra convicció de treballar per reforçar l’essència del compromís ètic i de la responsabilitat, individual i col·lectiva, com a bases del nostre sistema democràtic. Els corruptes no han de representar res més que la seva pròpia immoralitat, ni poden tenir justificació, ni comprensió ninguna. Ni un àtom de tolerància envers aquests comportaments indignes.

Finalment, un darrer apunt, què ha de passar perquè alguns entenguin que cal fer nét i fer fora del poder Rajoy i el PP per procedir a la regeneració democràtica que aquest país necessita?